Entrevistem a Tomàs de los Santos

• "Recull i interpreta petjades d’experiències musicals dispars, traçant una ruta de complicitat poètica i melòdica que ens submergeix en fons propis o aliens amb cançons netes i properes, obligant-nos a deixar de ser convidats o simples espectadors. Combinant i enriquint aquesta faceta creativa, amb el compromís personal i professional cap als moviments de transformació social, el resultat és una música transcendent, inspiradora, vital i amb sentiment de pertinença, un intent honest de combatre la indiferència, ... “portes obertes als meus racons...” " (Almenys això diu una amiga) 

  25 anys fent cançons i 22 amb pànic escènic

1. Com et vas iniciar en el món de la música i quina es o era la teva motivació?

Des de ben xicotet a ma casa s’escoltava música de tot tipus. Ma mare és argentina i portava tota la maleta plena de folklore, de Gardel i d’altres coses. Mon pare cantava en la seua joventut i ho recordava sovint. Ma casa era molt musical, però no de formació sinó de vocació. Això va fer que la música fóra un fet normal de la vida. Jo sempre he volgut ser músic, cantar, gaudir i fer gaudir la gent. Quan tenia catorze anys vaig començar a fer de cangur i amb els estalvis i l’ajuda de ma mare vaig comprar la meua primera (i actual) guitarra. Jo volia cantar i fer les meues cançons (com The Beatles). El món cantautor restava lluny encara i vaig compondre la primera cançó: “Llueve”. Tot molt adolescent. 

A partir d’ací vaig seguir component, però cantava en cercles molt menuts, per a les amistats. Puc haver acumulat més de cent cançons, de les quals no he aprofitat cap en aquesta aventura actual.

2. En quins projectes musicals has participat i quins n’has sigut emprenedor?  Com ha estat la teva evolució com a músic i el projecte “Tomàs de los Santos”? 

Abans de començar l’etapa actual de compondre les cançons i de musicar els poemes del Dones i dons, havia col·laborat de manera pràcticament clandestina amb el Borja Penalba en algunes coses fetes per ell.

Jo era un músic “de menjador” fins que un grup d’amics i amigues em van convidar a un homenatge a Ovidi Montllor a Benimaclet el 2010. Aquella nit vaig cantar dues cançons i no vaig sentir por escènica (un mal que sempre m’ha acompanyant) en eixir a l’escenari. A partir d’ací vaig sentir que era el moment i vaig començar a compondre cançons, algunes del CD Dones i dons. L’agost de 2011 vaig musicar el poema de Vicent Andrés Estellés “Homenatge Anònim XV” i Borja em va proposar fer-ne els arranjaments i presentar-lo al Certamen Terra i Cultura que organitza Vall Llach cada any. Així que, quan el mateix Lluís Llach em va telefonar per dir-me que n’era finalista, per a mi ja era massa. Quan em va trucar per comunicar-me el premi, no sabia ni què fer. Recorde aquests moments amb molta tendresa.

A partir d’ací vaig començar a escriure cançons sobre temes que em mouen per dins, com la memòria històrica, la situació del País Valencià, l’amor, la lluita, la terra... i vaig començar a dissenyar els continguts del Dones i dons. Aquest CD és una mena de manifest musical-ideològic personal. El paper de Borja Penalba en el disc va ser molt important en quant que és la persona que va introduir-me al món de la música i amb el seu treball als arranjaments va donar una dimensió a les cançons que jo no haguera vist ni aconseguit. Per a ser el meu primer treball, puc estar-ne molt content, encara que canviaria algunes coses si el tornara a fer.

3. Quins mitjans, col.laboradors has tingut per gravar i promocionar el teu disc que has fet amb Borja Penalba “Dones i Dons”?

Jo, quan componc una cançó, el primer que faig és cantar-la a la meua filla i als meus fills. Són joves, però em donen una idea de si el missatge o la música pot arribar. Després tinc un “comité” de persones alienes al món de la música que em donen les seues opinions i que escolte atentament. Sempre demane duresa i sinceritat i, com que són persones de confiança, me les donen. Sense aquesta part, estaria ben perdut. 

A partir d’ací i feta la selecció, vam començar amb els arranjaments i amb la tria d’instruments i de músics. Van col·laborar Edu Olmedo, Anna Requena, Òscar Abad, Pau Cháfer com a músics, a banda de Borja Penalba.

Vam fer l’edició mitjançant la discogràfica Mésdemil i els costs de producció van ser autofinançats. La promoció, tenint en compte que sóc nou en el món aquest, ha sigut prou difícil encara que hem arribat a molts llocs. Hem de tenir en compte que al País Valencià, la música en valencià és pràcticament inexistent als mitjans de comunicació i depén molt de mètodes directes com les xarxes socials.

4. Quins altres discs tens?

És el primer CD, així que de propis, no en tinc més. De totes maneres, podeu trobar una cançó interpretada per mi al CD de La Marató de TV3 de 2012, una versió de “Give me love” de George Harrison produïda per Marc Parrot. També, en les edicions publicades del Certamen Terra i Cultura el 2011 i el 2014,  hi ha dos poemes que vaig musicar d’Estellés: la guanyadora i una de les finalistes, respectivament. També he musicat el poema “Caminem” al CD Després vingué la música, una antologia de musicacions de l’obra del poeta Manel Alonso i Català.

5. Com et veus dintre del panorama de la música catalana i valenciana? 

Dins d’aquest panorama, em veig com un músic que defensa la vigència de la cançó d’autor com a vehicle per fer-hi presents històries quotidianes que afecten les nostres vides individualment i col·lectivament. Jo sóc un observador del meu entorn que cante allò que veig i que m’afecta, m’agrade o no. Si m’agrada, ho relate. Si no m’agrada, ho denuncie. Crec que hem de ser trobadors de la realitat que veiem, testimonis dels temps que vivim. M’agradaria que aquest fora el meu lloc.

6. Com definiries la teva música?

És una pregunta difícil de respondre. La meua música és la que sé fer i la que puc fer. D’aquest aspecte, Manel Alonso va escriure que “La seua música xucla del pop, del rock, de la balada, amb ecos dels solistes més reputats i de les bandes irlandeses, britàniques i nord-americanes més sòlides. Les seues lletres, carregades de lirisme, no són ni fredes ni ingènues, hi ha una posició crítica davant dels camins pels quals es veu empesa a anar la societat”. En aquesta definició em reconec.

7. Com et planteges els propers concerts i quins son? 

Ara estic component les noves cançons del pròxim CD, que es dirà Segona mà. Com que és hivern i està tot molt tranquil, aprofite per a parar i treballar les noves cançons. 

De totes maneres, he començat una col·laboració amb Sílvia Bel en una proposta músico-poètica al voltant de la poesia d’Estellés, Vinyoli i Martí i Pol anomenada “M’he estimat molt la vida” que vam estrenar el novembre de 2015 a Porrera i que presentarem a Sabadell el febrer de 2016. És l’únic espectacle que em traurà del meu “retir productiu”.

8. Quin ha sigut el teu millor concert com a músic i espectador? 

Com a espectador, puc recordar diversos concerts que em van marcar: un de Chuck Berry a València fa molts anys. Brutal. Recorde també un de Raimon al camp del Llevant UE quan era molt xicotet.

Un dels més emocionants que he viscut en directe va ser la presentació de Món Porrera de Lluís Llach al Teatre Olympia de València. Es van fondre els ploms al començament de la segona part i no es van poder arreglar. Van eixir els músics amb Lluís a cantar a pèl. Va ser increïble.

També recorde veure Juan Formell y Sierra Maestra a Cuba, o Silvio Rodríguez al Karl Marx de l’Havana.

Com a músic, no tinc una carrera massa llarga, però recorde amb molta estima la presentació del Dones i dons al Teatre Micalet de València o el concert al Cicle de Cançó d’Autor de Camallera de 2014. També recorde amb estima algunes col·laboracions amb Andreu Valor o amb Mireia Vives.

9. Quines són les teves influencies musicals? 

M’agrada molt la música i n’he escoltat molta i de molts tipus. M’agrada la melodia i sóc dels Beatles i dels Rolling, de John Lennon, de Janis Joplin, de Lluís Llach, d’Edith Piaf, de Jacques Brel, de Gardel, de Silvio Rodríguez, de Mercedes Sosa, d’Ovidi Montllor, de Bob Dylan y de Senior i el Cor Brutal. Podria posar-hi cent músics i músiques més, però seria avorrit.

10. Quina es la teva última descoberta musical emergent?

Gener m’agrada molt. Les coses que fa Carles Chiner m’agraden molt. La calidesa de Gemma Humet o les propostes de Clara Andrés també m’agraden.

11. Un lloc on t’agradaria tocar?

A la terrassa d’Eva, amb les meues amigues i els meus amics. És el millor lloc del món.

12. Que aconsellaries a un grup emergent que comença ara amb el seu projecte musical?

Que escolte molta música i que llegisca molta literatura. Que observe el que passa i que gaudisca amb el que fa. I que respecte el públic.

13. Què és el que t’apassiona de la música?

La música la porte dins. M’evoca moments, llocs, persones. També ràbies o estimes. És eixa capacitat que té la música de ser transversal en la vida. D’estar quotidianament fent el sopar i escoltar una cançó que em porta a fa vint anys o a l’absència de certes persones. O d’estar a la guitarra i provocar emocions. No puc viure sense ella, sense aquesta dona que tot ho ompli.