Nou disc d'Alamedadosulna 'Cançons Contra La Fi Del Món'.

Per fi és aquí el nou disc d'Alamedadosulna ''Canciones Contra El Fin Del Mundo"

Un treball del qual ja hem pogut descobrir diverses cançons al llarg dels darrers mesos i que recorren tota la varietat de sons i ritmes que representen els madrilenys.

El passat 17 d'octubre va ser la posada de llarg i presentació del nou treball a la sala Mon de Madrid. Sens dubte tota una festa com ja vam poder comprovar al passat Festival Río Babel oa les festes de l'Elipa també a la capital. Cançons com  "Un Día Más", "Algoritmo", "Festival", "Tranquilo" con La Pegatina, "Yo Me Levanto" o "Flotar"seran una bona mostra del que trobem en aquest nou àlbum.

Amb aquest llançament, Alamedadosoulna reafirma que no només segueixen aquí: estan més vius i creatius que mai.

ALAMEDATSOULNA:

És una de les formacions més divertides i ja gairebé clàssiques de la nostra escena musical. Durant anys han estat capaços i sens dubte els primers a portar els seus directes a un nou nivell amb una barreja musical amb gairebé teatre interactiu on el públic es converteix en un protagonista més al mateix nivell que la banda.

Des dels seus inicis, ja amb la seva maqueta, van ser els encarregats de representar Espanya al festival Rototom Sunsplash (Itàlia).

El seu gran salt al panorama musical arriba amb 'Finissimo', amb què inventen el “Trainacting”: videoclips rodats furtivament en vagons del metro que arrasen als mitjans. Guanyant del Premi Guille LNEV com a millor grup directe de Músiques del Món.

Després arribaria 'Alamedadosoulna: La Pel·lícula', primera pel·lícula interactiva d'un grup musical: l'espectador tria amb el comandament a distància el desenvolupament de la història. Componen el tema principal de la pel·lícula "Spanish Movie" i L'Acadèmia de Cinema els nomina per als Premis Goya com a Millor Cançó Original.

Amb el tercer disc 'Play!' (2011) posen en marxa el seu Pla de Dominació Mundial a Través del Ball. El 2013 duen a terme “Partycipa Tour”, la gira en què el públic és igual de protagonista que la banda.

Després del quart disc 'Jaleo' la banda contracta els serveis de “Cryogen Solutions” i entren en un profund estat de criogenització.

Després de gairebé tres anys sota un profund procés de criogenització, Alamedadosoulna torna als escenaris amb tot el seu arsenal de ska-reggae-soul per fer tornar a explotar sobre els escenaris una immensa bateria de projectils directes a fer moure els peus i les goles del públic.

Un camí que repeteixen cada any amb el seu tradicional tret de sortida a la primavera a Madrid i que els porta fins a la tardor pels principals escenaris de festivals i festes populars del nostre país.

Julia amor acepta totes les seves contradicions amb "algo para regresar"

Julia amor no té por del procés. Per guarir-se, per veure el món des d'una nova perspectiva, cal patir el dol i assumir el dolor. Tot i això, enfonsar-se per sempre en la pena no és la solució, i ella ho sap. Si el seu primer disc, el que vaig pensar que era l'amor, es presentava com un cubicle en què la Júlia s'amagava i revisava les pors en bucle, alguna cosa per tornar és el que passa quan s'atreveix a sortir del seu amagatall.

El nou disc de Julia amor ens endinsa al seu univers interior a través d'un so íntim però expansiu i brillant. Acostumada a respirar el mateix aire viciat i viure en una amplitud aclaparadora, l'artista posa les seves emocions en perspectiva i converteix en idees una cosa que al principi només formaven part de la seva intuïció. En alguna cosa per tornar, Julia narra amb sinceritat la seva pròpia evolució personal cap a la plenitud.

Al llarg de nou cançons, l'artista reflexiona sobre com l'armadura l'ha allunyat del món i fins i tot d'ella mateixa, fent que ja no sàpiga qui és realment. En sentir-se aïllada i sola, l'únic que anhela la Júlia és trobar algú que la pugui veure de debò. Però en comptes de veure'l amb tristesa, ho fa des de l'alleujament. Un cop és capaç de deixar anar totes aquestes emocions que guardava com a instints primaris, com una roca fosca i pesada dins del seu estómac, el dolor ja no taca del tot el record.

Per transmetre aquest cúmul d'emocions, la julia amor crea una música explosiva marcada pels contrastos de guitarres elèctriques, bateria barrejada amb caixes de ritme i teclats amb sintetitzadors; com s'aprecia en armadura, cercant uns braços o fi i transparent. Però la vulnerabilitat no només es tracta des d'aquesta intensitat, sinó que també dóna pas a temes més intimistes i delicats; com quan et miro —una col·laboració amb cavinet—, segueixes el sol o el tancament instrumental cap a on volen els ànecs.

El disc compta amb la producció de Chri Blau i Sergio Pérez, col·laboradors habituals de julia. Oscil·lant entre el dream i el synth pop, alguna cosa per tornar assenta els pilars d'aquest estil tan personal de julia amor. Cada cançó mostra un nou costat de Julia, introspectiva, però mai jutjant-se a si mateixa. Aquesta barreja d'energies funciona com una clara metàfora per a l'acceptació dels dos extrems que la defineixen: el dolor i el plaer, el patiment i la prosperitat.

PROPERS CONCERTS

8 de novembre - València

Ça Revolta 

20 de novembre - Alacant

+ Marcelo Criminal i Soleá Morente

Festival Bell Públic - Entrades properament a la venda

22 de novembre - TBA

4 de desembre - Barcelona

+ Doble Pletina

Sala Vol 

"Alborada", el quart disc d'estudi de Pipo Romero

Des de la penombra de la pausa, on el silenci semblava haver aturat el pols del món, despunta "Alborada", el quart disc d'estudi de Pipo Romero. Més que música, és la primera llum del dia convertida en so, un llenç on la guitarra de cordes d'acer del mestre traça ponts insòlits: des de la sorra candent del flamenc fins al murmuri èpic de l'Atlàntic.

Cada corda és un fil de la memòria, teixint l'arrel andalusa amb l'audàcia de l'electrònica contemporània. "Alborada" és la confessió d'un renaixement, una bitàcola emocional que balla al tsunami de la incertesa per culminar en la serenitat d'una nova aurora. Aquest esperat cosmos sonor ja està disponible a totes les Plataformes Digitals ia Grans Superfícies.

La guitarra acústica de cordes d'acer de Pipo Romero, un instrument que a les mans es converteix en un mapa d'emocions i geografies sonores, ha parit la seva obra més ambiciosa i lluminosa: "Alborada", el quart àlbum d'estudi. Aquest treball no és només un disc, sinó el testimoni del renaixement artístic en temps d'incertesa, una llum que emergeix per fusionar la solidesa de les tradicions folklòriques espanyoles amb la immensitat de les influències atlàntiques, tot plegat en un diàleg avantguardista amb l'electrònica contemporània. Pipo Romero, erigit ja com un arquitecte de la música acústica global, proposa un llenguatge que expandeix els límits del folklore, on el flamenc, el folk americà i l'impressionisme es donen la mà en una bitàcola sonora de detalls, girs inesperats i emoció genuïna.

"Alborada" és un compendi de paisatges íntims i expansius. La travessia comença amb "Preludio y Aurora", una intensa declaració estètica que irromp amb sintetitzadors distorsionats sobre palmells i buleries, un "esglai" sònic que avisa que res serà previsible. El viatge continua amb els audaços "Tangos de l'Atlàntic", on l'arrel flamenca es creua amb bombos dels vuitanta i culmina en un desafiant sol de guitarra d'accent banjístic, un ressò de les seves gires per Amèrica del Nord. La peça més personal, Ballant al Tsunami, és una carta oberta que transforma la intensitat emocional en textura, navegant entre l'impressionisme i una profunda sensibilitat andalusa.

El riff que va revifar la flama creativa de l'artista dóna nom al disc i es converteix en la seva columna vertebral: "Alborada", una buleria contemporània que simbolitza la renovació, revelant-se lentament com un clarejar musical amb la participació del violí de Diego Galaz i l'acordió de Jorge Arribas. La peça "Bitácora" funciona com un quadern de viatge que recorre tres anys de gires mundials, iniciant com a palpentes per tangos per créixer cap al folk americà i tancant amb la col·laboració vocal de David Otero, una fita a la discografia de Pipo. "Natura", una rumba folk lluminosa i vital, és una declaració d'amor a la natura nascuda durant la tancada, on sintetitzadors i percussions llatines conviuen amb un commovedor homenatge sonor: els lladrucs reials del seu gos Locke. L'àlbum tanca amb "Per Una Cabeza", la primera versió que grava Pipo Romero, un tango emblemàtic de Gardel i Le Pera a qui honra amb un enfocament gairebé orquestral a la seva guitarra, un pont emocional entre Cadis i el Riu de la Plata.

Quique González ens presenta el nou disc "1973"

Quique González mai no dóna talons sense fons. Tampoc no ho fa ara, el 1973, un àlbum que busca obsessivament refugi davant la impossibilitat de la veritat. Quique és un d'aquells escassos artistes que es pregunta i desespera, s'assoleix i s'abandona, però que per talent, honestedat i ofici mai no endossa bijuteria, beguda dolenta o xecs arreglats.

Ben al contrari, per això 1973 és un emocionant collaret car, una col·lecció de cançons que se't queden a dins i que, alhora, com la veritat, no es deixen atrapar mai del tot. Cançons que s'escapen i amaguen per, al primer descuit, aparèixer, acariciar i mossegar.

Sempre són evocadors els treballs que es presenten en societat darrere d'una data o nom. M'encanta que hagi titulat aquest lliurament de cançons amb la seva data de naixement, 1973, potser aquest àlbum és més que cap altre el seu carnet d'identitat: “Aquest sóc jo, aquí i ara i això és el que tinc”, sembla voler dir-nos mirant-se al mirall, buidades les butxaques, ensenyant els palmells de les mans.

Tot i això, la copa en mirar-la al trasllus se t'esmuny, la roba se t'ha encongit a la bugada, la recerca d'etiquetes et fa sentir maldestre i gairebé traïdor a la bellesa que amaguen aquestes dotze cançons que tracen un sender tan personal en aquest mapamundi bastard que hem tingut a bé anomenar Americana. Cançons que no tenen por d'albergar música, arranjaments i músics a dins, que no esperen que la veu i el que vingui a explicar Quique les vingui a salvar. Elles, les cançons, ja estan dretes, quan arriben els tobogans que et deixaran lliscar i gaudir-ne sense poder-te agafar a les paraules i versos perquè vénen altres i tu ja ets en un altre lloc i és emocionant que no et puguis quedar parat enlloc.

He dit que aquest disc parla de la veritat esmunyedissa i impossible i això significa que 1973 parla de moltes altres coses alhora. Entre elles, trio la sensació de no haver-ho sabut veure a temps –“me tengo que apartar” en “De verdad lo siento”-, que las heridas fueron inevitables –“me traicionaste sin querer” en “Terciopelo azul”, el primer single amb aires a The War on drugs-, i ara és una certesa, en mirar-te. Potser necessiteu una mica més de temps, mentre us lliuren “peces de recanvi embolicades en paper de diari local” (“Preguntes senzilles”, amb aquest toc gòspel injectat a Wilco que també té una altra de les joies del lot: “Xecs falsos”). Però el 1973 res no és fatal, perquè “els paranys són part del joc” i cal saber veure i mirar i, si cal, demanar-te que obris “la caixa d'eines quan vulguis tornar a buscar-me” (“Caixa d'eines”).

Trio també com a tema la mirada sense resignació i sense nostàlgia, per sota de les ulleres de sol  “vulgar y trágica”, ante esos “tigres de papel sembrando el pánico” (“Santos”) (“Santos”), o l'elogi sense èpica de banda, de l'última generació de “Col·leccionistes” mentre “els amos dels camps” sobre un llit desfet”, sense esmòquing, embotits al nostre atrotinat “xandall de matança”. Aquesta lleialtat, aquest present immediat de l'escenari i la carretera, objectiu mòbil de franctiradors que volen matar els últims bisons.

Invers ens presenta el seu nou EP "Rebrot"

Invers són dos veus femenines i molta potència saforaui. La banda està composta per sis membres: Pilar (veu/violí), Judith (veu/oboè), Carles (bateria), Pau (percussió), Ruff (baix) i Antoni (guitarra).

Pel que fa als seus referents, travessen diferents subgèneres urbans potents i amb presència d’estètiques obscures: SOAD, Linkin Park, BMTH, Billie Eilish, Måneskin, Mafalda, Mothica, SiM...

A més, les seves lletres busquen impactar en les emocions dels oients des de les vivències compartides, la dificultat del dia a dia i les arrels més profundes de la nostra cultura i experiència com a éssers humans. A nivell musical, la barreja ente cançons més introspectives i calmades amb la potència del metal fa dels seus concerts una experiència integral.

El senzill de “T’escapes” és una balada pop-rock que ens parla del dolor d’un amor que no acaba d’eclosionar. L’estètica del videoclip i la portada juga, per un costat, amb els làsers rojos com a mena de radiografia, inspeccionant-te des de dins i, per una altre, amb l'aigua, com a objecte fluid que “s’escapa d’entre els dits”.

Invers ha llançat durant els mesos de setembre i octubre de 2025 el seu nou treball, que consiteix en un senzill acompanyat de videoclip i d’un EP de cinc cançons pròpies, Rebrot, enregistrat i produït per Genís Ibáñez.

L’EP, titulat Rebrot, conceptualitza el resorgir després de cada batalla que ens toca lliurar i la fermesa de qui supera cada entrebanc. Tant “T’escapes” com Rebrot compten amb la producció visual de d’Matinada Estudi. Seguint el concepte general del projecte, s’ha perseguit una estètica obscura, però que integra els elements naturals com l’aigua, la llum, el foc i les plantes.

En aquest EP, l’agrupació ha volgut sintetitzar un recull dels problemes que ens colpegen en el nostre dia a dia: el treball assalariat que ens esclavitza; els problemes mentals que se'n deriven; la lluita contra aquests a nivell individual, però també com a societat col·lectiva; la defensa de la llengua i la cultura per fer front als atacs constants, i el desamor.

Amb esta temàtica, Invers ha volgut representar la resiliència mitjançant el ginkgo, les fulles del qual en protagonitzen la portada. Aquest arbre va ser el primer en aconseguir rebrotar després de les bombes atòmiques al Japó i és considerat un símbol d’esperança.

Actualment, als concerts interpreten les cançons del seu nou projecte musical, Rebrot, acompanyades de les cançons dels seus treballs anteriors, com el disc No hi haurà cel que et perdone (2020) o Inversions (2023), que esmentarem a continuació.

Falcon & Firkin presenta el seu12è. Disc titulat “Fahrenheit”

El disc Fahrenheit està format per 10 cançons i és un homenatge a la música grunge d’inici dels anys 90. El grup té una gran influència d’aquesta música perquè és la que escoltavem quan començavem a tocar i a obrir-nos pas en el fascinant món de la música. El grup manresà explica que ens va enganxar de ple l’onada generada per Kurt Cobain i els seus Nirvana, Pearl Jam, Soundgarden, Green Day, The Offspring, Better Than Ezra i molts d’altres grups que ens van influenciar i es pot evidenciar en moltes de les seves composicions.

Falcon & Firkin explica que ens va enganxar de ple l’onada generada per Kurt Cobain i els seus Nirvana, Pearl Jam, Soundgarden, Green Day, The Offspring, Better Than Ezra i molts d’altres grups que ens van influenciar i es pot evidenciar en moltes de les seves composicions. Ens encanten les guitarres potents i les melodies contundents de les cançons que van marcar una època molt àmplia de la nostra vida. Escoltant el resultat del disc és com tancar els ulls i entrar en un dels pubs musicals i discoteques de la ciutat en la que es punxava aquesta música, sobretot al Marsupilami o a la sala petita de El Sielu, on tots els amics i coneguts de la generació de Falcon & Firkin hi vam passar grans nits.

El disc “Fahrenheit” ha estat produït, grabat, editat i mesclat a Juglans Music d’Estanyol per Sergi Marcet i masteritzat a The Punch Mastering & Mix de Barcelona per Santi Capote.

El nou disc de Joel Carro, “L’INSTANT ÚNIC”

El nou disc de Joel Carro, “L’INSTANT ÚNIC”: folk, psicodèlia i espiritualitat.

Aquest és un disc de deu peces que neixen d’un univers íntim i alhora expansiu, fruit d’un intens procés de maduració artística i vital, on la recerca sonora es fon amb una mirada poètica i espiritual sobre el món.

Gravat en directe en format de trio a l’estudi Fonderola per Jordi Casadesús, i posteriorment mesclat per Òscar Gasch, el disc aposta per una sonoritat més elèctrica i plena de matisos: difícil d’etiquetar, però sempre fidel a l’essència del projecte. Hi trobem guitarres que s’entrellacen, paisatges sonors hipnòtics i lletres que reflexionen sobre el pas del temps, la memòria, el cos i l’esperit.

Musicalment, “L’INSTANT ÚNIC” explora les possibilitats del fingerpicking, les afinacions obertes i l’energia del directe en format de trio. Tot plegat sota una producció que sap donar espai al detall, al silenci i a la riquesa harmònica. Les influències del folk, el rock progressiu i l’indie psicodèlic s’hi dilueixen i es barregen fins a configurar un so personal i inconfusible, capaç de commoure tant l’oïda com les emocions.

Concerts: 

25 d'octubre, a la Sala Teatre de l’Ametlla del Vallès.

8 de novembre, a la llibreria Strogoff de la Garriga (format solista).

16 de novembre, a la Jazz Cava de Vic.

4 de desembre a Estudi Rosazul de Barcelona (format solista).

17 de gener a l'Espai Jove Boca Nord de Barcelona.

Crèdits tècnics:

Joel Carro: Composicions, veu, guitarres acústiques i elèctriques, mandolina i producció.

Martina Massip, Marc Vilajuana i Crisrbru: Cors.

Enric Soler: Baix elèctric i contrabaix.

Josep Puigdollers: Bateria i percussió.

Aitor Casadellà: Teclats i piano.

Jordi Casadesús i Òscar Gasch: Enregistrament.

Marc Tejero: Arranjaments.

Oscar Gasch: Mescla i màster.

Gravat a l’estudi Fonderola durant el 2023 i 2024.

Enregistrament dels cors de "En un planeta a part" a l'estudi d'Òscar Gasch.

Ferran Sedó i Aran Tàpies: Dibuix de portada.

Sandra Domore: Disseny de portada.

Lara Castañeda: Fotografies.

Joel Carro (Barcelona, 1994) és un músic i creador que des de ben petit va viure envoltat d’un ampli ventall d’estils musicals. La seva formació, tant acadèmica com autodidacta, i el seu pas pel teatre i els musicals, el van conduir finalment a trobar en la música el seu veritable llenguatge.

Al llarg dels anys ha format part de diverses bandes com a guitarrista i cantant, recorrent nombrosos escenaris de Catalunya. El seu estil personal comença a prendre forma quan descobreix la tècnica del fingerpicking i les afinacions obertes, amb què construeix paisatges sonors hipnòtics que beuen tant del folk com del rock progressiu.

El 2020 publica el seu primer single, "Viento libre", i edita, amb Pere Solé, el doble disc en directe "Live Human Festival I i II", una experiència improvisada al Santuari de la Mare de Déu d’Argimont que combina dimensions acústiques i electròniques.

Al setembre de 2021 veu la llum el seu primer projecte en solitari, l’EP "Més enllà", sis peces autoproduïdes que obren la porta a l’imaginari personal de l’artista, un univers en què música, lletra i imatge dialoguen. Gravades a l’Estudi 51 amb la col·laboració de diversos músics, aquestes cançons, plenes d’arpegis, afinacions obertes i la seva veu pròpia, prenen força amb una banda amb la qual posteriorment es presenta en directe. Amb aquest treball, Joel Carro consolida un so propi i reconeixible.

L’abril de 2022 es publica "Una voz que hable por mí", poemari de Raúl R. Sola il·lustrat per Ewa Jaros, on Joel Carro s’encarrega del disseny i la producció musical d’un disc d’ambient. Paral·lelament, en col·laboració amb Charlie P. Leus, apareixen els singles "Tornar a començar", "Cowboy de l’espai" i "Entre tu i jo". Aquest mateix any també inicia col·laboracions en directe amb el músic, ballarí i actor Marc Vilajuana.

El 2024, Joel Carro i Pere Solé reprenen l’aventura amb "Live Human Festival III i IV", segona etapa d’exploració sonora i improvisació enregistrada de nou al santuari d’Argimont.