Fito Luri presenta nou disc "Cru"

"Tot és cru, els millors moments i els pitjors, els grans viatges, i les pitjors presons. Tot és exactament cru, la bellesa d'allò pur extret de la natura, una arribada a la vida, el final d'una vida".

Amb aquest treball he volgut fer palesa aquesta condició, la cruesa de les coses, els moments, els sentits. Ja siguin bons o dolents tot té un rerefons cru, del qual sorgim dia rere dia.

Les vides estan fetes d'instants, aquests surten d'un espai inalterat, un espai estèril, a partir d'aqui tot gira segons el destí, la direcció, el sentit de cada vivència. Però el naixement de tot plegat és cru, com crua és la felicitat més profunda, i la tristor més eixuta" 

Fito Luri

"Nu", després de desfer-se de tots els lligams, així és com trobem FITO LURI.

El Fito sol. A la sorra, al bell mig de la platja una tarda de tardor. El mar picat. Petites partícules d'aigua salada colpejant violentament la cara. La boca, mullada també per l'aigua de la pluja, assaboreix el contrast. Dolç i salat. "Cru" (Kasba Music, 2018). Allà on tots voldríem ser gota d'aigua.

Sense processar. Una cançó quilòmetre zero. Una melodia enviada a travès d'un missatge de veu. El whatsapp, una, ja vella, eina de comunicació. El Fito sense por.

"Cru" (Kasba Music, 2018) és el seté disc però podria ser, fàcilment, el primer. Passat, present i futur.

No creiem que pagi la pena explicau-vos moltes coses. Obriu-lo, mireu-lo, llegiu-lo i, per suposat, escolteu-lo.

Pau Romero es un dels músics que han contribuït i tots els fotògrafs sense els quals aquest treballa no tindria el valor que té.

Demà 21 de setembre Fito Luri serà presentant el disc "Cru" a FNAC Illa i el 6 d'octubre es farà presentació oficial a l'Ateneu l'Harmonia de Barcelona.

Un disc on el cantautor de Reus afincat a Montroig del Camp demostra estar en més forma que mai musicalment parlant i més vital que mai pel que fa a les seves lletres. "Cru" es una emoció o sensació dura però que en un segon pas passa a ser dolça, tendra, emocionant.... recomaneu que escolteu al Fito en estat pur.

Rascanya presenta el nou disc "auia"

Auia (Segell Microscopi, 2018), és el nou CD del grup valencià de música folk, RASCANYA.

13 cançons que conviden a ballar, a deixar-se portar i a gaudir de l'univers creat per les músiques i les lletres de composició pròpia, els acurats arranjaments i l'equilibrada selecció d'estils de ball.

Un disc fer des de l'ànima, inspirat en la remor de l'aigua que corre per les sèquies.

RASCANYA és un grup valencià de musica folk que porta més de 10 anys, de plaça en plaça, fent ballar al públic. Quatre músics i un mestre de ball, que fan un espectacle dinàmic, divertit i participatiu on el ball folk es converteix en un esdeveniment festiu de cohesió social.

La filosofia RASCANYA és la de les coses fetes a poc a poc, de manera artesanal, parant atenció en detalls que marquen l'herència rebuda, per transformar-la en producció nova i actual, arrelada a la tradició però lliure per transitar nous camins.

El tècnic de so en la gravació ha estat Lleonard Giner, la producció del propi grup Rascanya i la masterització de Jacobo Vallier.

Un disc amb arrels però fresc, novedós i enèrgic que no et pots perdre.

Marc Parrot presenta el seu nou disc "Refugi"

El nou disc de Marc Parrot, quatre anys després de l’anterior, ‘Sortir per la finestra’ (Música Global 2014), representa un canvi de cicle per a aquest inquiet creador barceloní. Després de jugar al llarg dels anys amb realitats imaginàries, personatges inventats i trames d’interpretació lliure, ‘Refugi’ mostra un Marc Parrot més directe, clar i confessional, que transmet reflexions i sentiments amb el cor a la mà. Cançons en primera persona on s’explica d’una manera diàfana, anant a l’essència d’una lletra explícita i una sonoritat transparent. Un disc que obre una nova etapa, doncs.

Hi trobem peces com ara ‘Misteriosament feliç’, embolicada amb els lluminosos arranjaments de Blaumut, on el Marc expressa un moment de plenitud i joia desvinculat d’una raó concreta, amb llibertat i sense càrregues: “Ningú no m’espera / no tinc res de què fugir”. O ‘Perdre el temps’, on ens fa pensar en la raó de ser de les nostres urgències quotidianes, en què anem a mil per hora per assollir fites que després no som capaços de gaudir, en “una cursa que no guanyarem fins que no ens aturem”. A ‘Química’ ens parla de quan la simbiosi amorosa i sexual és completa, i a ‘Acròbates’, apunta als artistes que se la juguen a la corda fluixa, com la companyia Los Galindos, inspiradora de la cançó.

Perquè ‘Refugi’ és un disc i alhora un espectacle. Tot el repertori està íntimament associat a un concepte escènic singular, dissenyat pel Marc i Los Galindos, i coproduït pel Mercat de Música Viva de Vic, el Grec i el festival (a)phònica. Aquest nou cançoner es mostrarà sempre d’una manera molt especial, en una ubicació exclusiva, una iurta, carpa amb capacitat per a cent persones, on s’encabiran músics i públic. En aquest escenari a mida, dins i fora, s’establirà una relació viva entre les cançons, l’espai i les experiències sensorials, propera, emotiva i plena d’efectes i situacions inesperades.

Marc Parrot ens sorprèn així amb una obra que ens convida a repensar el rite dels concerts, i que ho fa mitjançant les cançons més càlides i explicatives de la seva trajectòria, que ha cuinat amb l’ajut de Dani Ferrer (el teclista de Love of Lesbian) i Lluís Cartes. Després d’haver fabulat en el passat amb personatges sovint excèntrics, desenfocats o amb problemes de percepció, a cançons com ara ‘Superheroi’, ‘Mentider’ o ‘Ulleres per veure-hi malament’, ara el Marc mira la vida de cara i ens l’explica sense embuts, amb tota la sensibilitat i afany de comunicar.

 És el nou pas endavant d’un creador essencial de la nostra moderna escena pop, que ha sigut El Chaval de la Peca i el professor de ’Casal Rock’, que s’ha adreçat al públic infantil amb les cançons del ‘Club Super 3’ i els espectacles i llibres amb Eva Armisén, que va retre homenatge als 50 anys de la ‘nova cançó’ en un àlbum i espectacle commemoratius, i que ha treballat com a productor per a artistes com Pi de la Serra, Blaumut, La Pegatina, Ramon Mirabet, Abús o Gadegang.

 Ara, el Marc es posa a sí mateix en el centre de les seves cançons i es disposa a oferir-nos-les en experiències úniques. Benvinguts a aquest acollidor ‘Refugi’.

Retornem al passat amb reedició de Xazzar "Històries desencantades" el seu segon disc

El passat 13 de setembre, Kasba Music publicava el primer disc de XAZZAR, d'això fa ja catorze anys! Per aquest motiu, aquest mes de setembre de 2018 iniciem el compte enrere i, des d'ara, fins el 13 de setembre de 2019, aprofitant cadascun dels nous llançaments fonogràfics, reinvidicaran alguns àlbums publicats al llarg d'aquests, catorze anys. Pensen que és la millor manera de reconèixer als artistes que han confiat en el segell Kasba.

El 9 de març de 2009 sortia a la venda el segon disc de XAZZAR "Històries Desencantades". XAZZAR era un jove grup format per 7 alumnes de l'ESMUC i que havien guanyat el premi Sona9 del 2006. Com a conseqüència d'aquella fita, el 2007 Kasba Music va publicar el seu primer treball "Que no s'escapin els gossos" i desprès d'un any portant el seu primer disc pels escenaris de Catalunya, XAZZAR presentà el seu segon treball, un disc de ritmes endimoniats amb un toc més personal i paradoxal.

El disc "Històries desencantades" inclou 10 cançons que barregen, la festa amb la reflexió, la potencia d'uns arranjaments que sonen a swing, a musical, a pop, a klezmer, a gispy, a rock, a jazz... amb la delicadessa del món clàssic, que es deixa entreveure mitjançant alguna corda de violí o algun acord de piano.

A XAZZAR trobem, entre altres, la bateria de Ildefons Alonso "Ildu", actualment reconegut percussionista de jazz que lidera diverses formacions, tant a Regne Unit com a Catalunya; els teclats de Clara Peya, una de les grans pianistes sorgides els darrers anys a casa nostra i que encapçala projecte propi; el clarinet d'Àngela Llinares, a dia d'avui professora de violí al conservatori d'Altea, però que els darrers anys va participar a nombrosos projectes musicals com ara, "La nit de Sant Joan" de Dagoll Dagom; o a la veu de Miranda Gas, que ha redirigit la seva vida cap el món del teatre i la interpretació. Altres membres de XAZZAR eren Toni Vilaprinyó (baix), Noemí Rubio (violí) i Laia Serra (violí).

Panellet el grup de punk disc presenta "Sputnik el seu segon disc

Panellet són un power trio obstinat a endolcir tot el territori. El grup el va formar l’any 2015 el “Jefe”, que és el paio amb barretina que canta, toca la guitarra i crea les cançons, junt amb el “Galtes” que toca el baix i té unes les galtes que s’enrogeixen amb facilitat, i en Gor, el bateria de la barba. L’any 2016 van debutar amb el disc "Aloha" i des d’aleshores són una de les bandes que lideren

la nova i rica escena punk catalana i en català del país.

Uniformats amb barretina i armilles texanes, el seu estil és un xoc entre l’energia del punk rock més melòdic que va dels Ramones a Bad Religion, passant

per Blink 182 o Green Day, arrodonit amb un univers que recull tota la cultura televisiva dels 80’ i

90’, amb Montse Guallar, Thalassa o Sputnik –que dóna nom al disc- inclosos.

El disc es titula "Sputnik" perquè, tal com expliquen Panellet, “tota una generació de catalans vàrem

créixer mirant el mític programa musical, i perquè significa “Company/a de viatge”, i la música sempre és una excel·lent companya de viatge”. Sobretot si està produïda per un històric com Eric Fuentes, cantant dels clàssics Unfinished Sympathy, i es grava als estudis Ultramarinos Costa Brava i als estudis La Palmera del Carmel.

Acostar-se a l’univers Panellet és enamorar-se’n. Escoltar les seves cançons de dos minuts és

reconfortant i veure’ls tocar en directe és tan addictiu com una sèrie amb capítols de 30 minuts. A

Panellet els sobra carisma i actitud. També sentit de l’humor. Un sentit de l’humor que els permet

dedicar una cançó a la Montse Guallar on invoquen el seu esperit –tot i estar viva- per demanar-li si

el que senten és amor a primera vista o no; o al mític programa de televisió, Thalassa. “Que ningú

em molesti, que fan el meu programa favorit i no hi ha millor que tenir una cita amb el mar”.

Panellet també saben tractar temes profunds des del seu particular punt de vista murri. A “Ocupat”

parlen d’una persona abandonada per la seva parella, que ocupa tot el seu temps en fer coses per

poder oblidar-la, però que oblida dedicar temps a oblidar-la. A “Escape Room” comparen un conflicte de parella amb un escape room sense pistes, a “Loser” canten a la típica història adolescent d’una persona que s’enamora secretament d’una altra, i pateix per l’amenaça de la friend zone. I a “Ball de graduació” canten a la típica escena de ball d’institut americà on una persona deixa plantada a la seva parella. També a “Atrapat (al meu passat)”, canten a la nostàlgia de la infantesa i la joventut,

al que es resisteix a fer-se gran.

I blablablà... Desenganyem-nos. Panellet no són una cançó de Joan Dausà ni un llibre de Paolo

Coelho o Jorge Bucay. Són el puto grup que has d’escoltar si miraves el Club Super3 (“Denver”), si

de petit t’agradaven les històries de por (“Llac petit”) o si t’agrada acompanyat als experts boletaires

sense saber distingir un xampinyó d’un rovelló (“Amic boletaire”). O si ets fans del grup canadenc

Chixdiggit!, dels que adapten la cançó “Sikome Beach” a “Excursió a Rupit”.

El puto grup de capçalera de tota aquella persona amb ganes d’escoltar bona música -a vegades més

accelerada, a vegades més lenta- amb un somriure sorneguer als llavis.

En resum: Descobreix i gaudeix del Punk Dolç de Panellet.

Juliane Heinemann guanya el Premi Puig-Porret 2018 del MMVV amb ‘L’Últim camí de Walter Benjamin’

L’espectacle musical-visual vol il·lustrar els esdeveniments de l’últim dia en la vida de Walter Benjamin i la seva travessia clandestina dels Pirineus

‘L’Últim camí de Walter Benjamin’, dirigit, composat i arranjat per Juliane Heinemann s’ha endut el Premi Puig-Porret 2018 lliurat avui al vespre abans del concert inaugural del 30è Mercat de Música Viva de Vic. L’espectacle musical-visual recrea els esdeveniments de l’últim dia en la vida del filòsof judeoalemany Walter Benjamin i la seva travessia clandestina dels Pirineus fugint de la persecució nazi. La creació d’inspira en el relat autobiogràfic de l’antifeixista Lisa Fittko “La meva travessia dels pirineus” i en les reflexions personals de Heinemann en recórrer el mateix camí, avui anomenat ‘Ruta Walter Benjamin’.

L’homenatge a Benjamin arriba prop de 80 anys després del seu suïcidi amb una sobredosi de morfina, el 25 de setembre de 1940, a un petit hotel de Portbou davant l’amenaça de ser lliurat a la Gestapo. El dia abans havia estat interceptat per paramilitars franquistes que li deneguen l’entrada a Espanya.  

L’espectacle, que s’estrenarà  combina un repertori de cançons en anglès, català, castellà i alemany, entrellaçades per passatges instrumentals improvisats amb elements de pop, folk i jazz. 

Julianne Heinemann (1980, Berlín) és una cantant, compositora i multiinstrumentista, establerta a Barcelona fa 14 anys, és una cantant, compositora i multiinstrumentista, establerta a Barcelona fa 14 anys.

Va cursar estudis superiors de cant de jazz/modern en el conegut Jazz Institut Berlín (JIB), i es trasllada definitivament a Barcelona després d’un any d’Erasmus en el Esmuc (Escola Superior de Música de Catalunya). 

La seva discografia s’estrena amb l’àlbum de jazz modern‚ Santi Careta Grup with Juliane Heinemann‘ (Fresh Sound New Talent, 2006). Comença la seva carrera en solitari publicant el seu debut de cançons originals: ‘Aren’t you glad to be here?’ (2009) i el Single ‘Do you see me?’ (Lovemonk Records, 2010). Publica el seu segon àlbum ‘True Gods’, amb un caràcter rock-pop-indie, produït per Jordi Matas, en el 2012. Durant l’any 2017 publica dos treballs: L’àlbum intimista amb el pianista de jazz Marco Mezquida (‘Sing my Heart’, Juliane Heinemann & Marco Mezquida, 2017) i un àlbum synthpop amb el seu duo LUKA (‘Slowdancer’, Discos Flotantes, 2017). 

A més de la seva carrera en solitari treballa com a corista, guitarrista i teclista en diferents grups com Delafé y las Flores Azules, Steven Munar & The Miracle Band i en l’actualitat amb la nova banda de Maria Rodés.

 A més de la seva carrera musical treballa com a professora de cant en el Conservatori del Liceu de Barcelona. 

Walter Benjamin (1892, Berlín - 1940, Portbou), un dels pensadors alemanys més importants i influents del segle 20, porta set anys en l’exili fugint de la persecució antisemita. França ha estat ocupada en gran part pels exèrcits alemanys feixistes. Benjamin, com molts exiliats, intentarà sortir de França, travessar Espanya fins a Portugal i finalment embarcar cap a Amèrica. Ha aconseguit tots els visats, però manca del visat de sortida de França, per la qual cosa només li queda l’opció de passar la frontera francoespanyola de manera clandestina. Viatja al poble fronterer de Port-Vendres cercant l’antifeixista vienesa Lisa Fittko, figura clau en l’organització de travessies clandestines de refugiats. L’alcalde de Banyuls-Sud-Mer, Monsieur Azéma, un antic republicà socialista, els indica un antic camí de contrabandistes: La Route Lister. 

Caste presenta "Pueblo de Verano"

                           

Taxistes que baixen la bandera de la mort. Adolescents deixats de la mà de Déu en pobles fantasma on aparentment, només hi ha rius secs i carreteres secundàries. Tonis Maneros de gomina i Opel Kadett, que són els reis de l'extraradi. Romeos que no pugen al balcó de les seves Julietes perquè hi ha un Rottweiler al jardí.

El creador de cançons barceloní CASTE, ens presenta en la seva òpera prima publicada, dotze cançons amb sons fronterers i timbres de folk i rock. CASTE beu de musicassos com Tom Petty, Ryan Adams, Jeff Tweedy o Lucinda Williams, entre d'altres. Astres on inspirar-se, per després apuntar al traspirar.

Panchos de Verano Azul que toquen la lona més profunda. Avis que miren de reüll als forasters i als bastards. Dents que volen de matinada. Lolitas que somriuen qual Joker per un xupito de garrafa en un bar passat de moda. Joves espantats per les arrugues de les seves amants. Ànimes de Honky-Tonk que tornen a casa amb un ram de flors i la mirada a terra.

Les cançons de l'àlbum "Pueblo de vernano" estan acompanyades del talent de músics de talla mundial com Lluís Gómez al violí, Víctor Estrada al Theremin o Àngel Ruiz al Pedal Steel entre d'altres. Compendi de cançons neo-realistes que podrien anar de la mà perfectament de les imatges de Visconti, Camus o Truffaut.

Lluís Castellet, aka Caste, és un creador de cançons barceloní enamorat de la senzillesa de la melodia a l'una de la direcció del text en les cançons. Gaudint del procés de la creació de la lletra com de la melodia de les seves composicions.Ell, consumidor compulsiu de música, ha format part d'altres bandes de l'escena barcelonina d'extraradi com Sinlokales.

La presentació del disc serà el 22 de setembre de 2018 en la sala Fiveller (Mollet del Vallés)