Serpent tornen amb Absolutisme Zen, un treball de rock conflictiu i frontal

Serpent tornen amb Absolutisme Zen, un treball de rock conflictiu i frontal que celebra la

mort anunciada de les subcultures i passa directament a mossegar cares. Punk? Hardcore?

Més aviat vergonya i mandra cap a aquesta pregunta. Van començar el 2017 romantitzant el

rock reinterpretat des dels preceptes del hardcore, a l’estil dels grups de Washington o San

Diego. A això se’n va dir post-hardcore: una etiqueta pròpia d’èpoques d’abundància i avui

completament innecessària.

Serpent fan servir ingredients sorollosos i crus, enriquint amb una mà i empobrint amb

l’altra. Escoltat el resultat, el missatge et mossega la cara i la música avança com un tren de

mercaderies que no té gaire cura de frenar abans dels revolts. Ni etiquetes, ni eslògans, ni

clixés, ni zona de confort.

És un disc creat des d’una mirada crítica i alternativa, expressada a través del so. Aquest

discurs empeny el grup a buscar la seva pròpia veu —tant musicalment com líricament— i a

esquivar qualsevol exercici d’estil inofensiu. Absolutisme Zen són onze temes, onze

vinyetes d’un món governat per una nova forma d’absolutisme que no necessita ser

manifestament violent o evident per funcionar. Un absolutisme que, de manera calmada i

sibil·lina, enterra sota contingut intranscendent i modes de cinc minuts qualsevol lluita o

expressió de dissidència.

Líricament, el disc afronta —de manera asimètrica i personal— les formes amb què el món

fereix: ensenyant la ferida i esperant empatia.

En aquesta ocasió, musicalment, l’artefacte ha sortit més robust. Cada cançó sembla tenir

una missió clara i la porta a terme sense desviar-se del camí. Pel que fa a les sonoritats, l’ús

d’elements més clàssics —cordes a mitja distorsió i bateries amb més ressonància que

atac— fa que l’empenta final sigui més real i punyent, aconseguint cotes d’intensitat pròpies

d’altres distorsions i velocitats.

El treball ha estat produït per la mateixa banda i enregistrat amb Marc Bòria i Xavi Escribano

a Labedoble, i amb Albert Ibarra a Echo Estudi. La mescla ha anat a càrrec de Santi Garcia

a Ultramarinos Costa Brava, i la masterització, de Víctor Garcia a Ultramarinos Mastering.

Avançaments / Singles

Hem buidat la sala

“Hem buidat la sala” neix d’una broma interna de la banda: quan la seva proposta no

encaixa amb la identitat de l’esdeveniment i, sumat al volum al qual toquen, acaben buidant

la sala i autoanomenant-se #buidasales.

No obstant això, aquesta broma amaga un significat més profund, convertint-se en un clam

per recuperar l’esperit crític i el consum responsable de contingut.

Hereus d’uns temps en què el contingut es degustava i no simplement s’empassava,

Serpent fa anys que s’atrinxeren en aquesta nostàlgia mentre assenyalen una altra

nostàlgia menys sana: la que viu del “fomo” pretèrit i de la necessitat de col·leccionar

hologrames del passat a preus de luxe.

Les conseqüències: l’oci musical es relega a esdeveniments grans a la perifèria de les

ciutats que a mes solen tenir un preu d’entrada elevat, les sales moren o es queden com a

residència de grups tributs, els limitadors de só arruinen l’experiencia, els carrers queden

morts, foscos i en silenci.

“Vell i cabrejat” gira constantment entre dues actituds aparentment contradictòries: l’orgull

generacional i l’autoparòdia. Quan sembla que expressem la creença d’haver viscut una

època més autèntica o real que l’actual, al final de la tornada estirem el fre de mà i diem:

“No vull que em facis massa cas, estic vell i cabrejat”. En aquest cas, es busca el matís de

“estar vell” i no tant el de “ser vell”, tractant “vell” com una actitud, una energia, més que no

pas una qüestió d’edat.

La frase “He de marxar perquè comencis tu, però el problema està en que jo encara no he

acabat de lamentar-me” expressa aquesta sensació crepuscular en què per tu comença a

ser massa tard, però els motius pels quals segueixes nedant a contracorrent són

exactament els mateixos que fa 25 anys.

“Vell i cabrejat” amaga, de manera inequívoca, la voluntat que la flama segueixi viva, encara

que sigui d’una intensitat o un color diferent del que estem acostumats, o tan autèntica i tan

residual que ni tan sols la sapiguem veure. Sigui com sigui: que hi hagi flama.

"L’himne nacional" Parla de com un himne de resistència, l’himne de Catalunya (Els Segadors), acaba en mans de la xenofòbia identitària. Un reflex de l’auge de l’extrema dreta populista arreu del món.

"Mai ningú enlloc" Parla de relacions personals, d’expectatives i frustracions dipositades en l’altra persona.

Quan la manera de ser de l’altra persona és la font dels teus problemes. I quan desapareix,

te’ls trobes de cara i els has d’afrontar o encolomar a algú altre.

"Esbarzer" Parla de persones que es permeten el luxe de ser desagradables en nom de “ser directes” o

“ser sincers”. Tothom pot punxar i ser desagradable.

"Diners i abdominals" Una mirada irònica a la idea de triomf actual: la superació, el culte al cos i l’aparença. El dia que vaig parlar de sentiments Sobre la castració emocional i la masculinitat clàssica.

"Swing del dolor" Sobre la gentrificació i el fenomen expat, que converteix una ciutat en un parc temàtic i n’acaba destruint tota l’autenticitat.

No em podria importar menys

Relat dels qui hem hagut de marxar de Barcelona per la impossibilitat de pagar un lloguer i

perquè ja no reconeixem la ciutat.

"Psicotècnic" Parla del perfil d’algú que es vol dedicar a formar part de les forces de seguretat de l’Estat.

"Ventafocs" Una cançó sobre fer propostes artístiques sense estudiar-ne la rendibilitat o l’èxit:

simplement per ofendre, dividir o desafiar.

Arnau Aguilar, i el seu disc "Ocells de paper"

 

Arnau Aguilar, tinc 21 anys i estic treballant per aconseguir un somni: el meu primer àlbum musical, Ocells de paper.

La meva història s’inicia fa molts anys, quan impartia classes de guitarra en una escola de música de Sabadell, la meva ciutat de residència. Quan la infantesa va donar pas a l’adolescència, la implicació que els estudis i l’esport tenien en la meva vida em va portar a deixar la música de banda.

Anys més tard, el neguit per la música va tornar a fer-se present al meu dia a dia durant la quarantena. Va ser llavors quan vaig recuperar del fons de l’armari la meva guitarra. En aquesta ocasió, però, l’aprenentatge va esdevenir completament autodidàctic: només les cordes de l’instrument i les meves ganes emergents d’expressar-me en van ser les protagonistes.

Com comentava, sentia la necessitat de trobar una via d’expressió que em permetés canalitzar tot allò que portava a dins. D’aquesta manera, amb paciència, la guitarra va transformar-se en el vehicle ideal per aconseguir-ho.

Ocells de paper és el nom que rep el meu primer disc musical. Compost per deu cançons, aquest projecte personal s’origina en diversos moments emocionalment complexos de la meva vida. Alguns es van gestar durant la pandèmia, però no van acabar de detonar fins que vaig prendre la decisió de deixar el que havia estat un dels pilars definitoris de la meva vida: l’esport.

Nou de les deu cançons que conformen aquest projecte, amb les seves lletres, melodies i la combinació de català i castellà, narren un viatge profund a través de l’ansietat, la pèrdua d’autoestima i la manca d’autoreconeixement que vaig viure durant l’adolescència. Cada peça retrata un fragment d’aquest camí intern fins a arribar al retrobament amb la meva identitat, un procés lent però transformador que dona sentit a tot aquest esforç creatiu.

Actualment, ja hi ha publicades a totes les plataformes digitals dues cançons que formen part d’aquest univers. T2BK és una peça que reflecteix aquest procés maduratiu i evolutiu des d’una altra perspectiva; una excepció que, tanmateix, ocupa un lloc profundament especial. Aquesta primera composició està dedicada directament a la meva parella, que ha exercit un paper essencial i profundament positiu en el meu camí cap a la recuperació emocional, esdevenint una espurna de llum en el moment en què més ho necessitava.

D’altra banda, “Necessito cridar” ja està disponible com una nova finestra oberta a tot allò que porto a dins, una cançó que neix de la urgència d’expressar, d’alliberar i de donar veu al que durant molt de temps va romandre en silenci. I això només és l’inici: aviat arribaran moltes més cançons que completaran aquest relat personal.

Arribats a aquest punt, potser us preguntareu: per què precisament ara?

La veritat és que, durant molt de temps, vaig viure la música com un espai íntim, gairebé secret, un refugi on abocar pensaments i emocions que no sempre sabia expressar en veu alta. La publicació de les cançons esdevenia, així, un somni inabastable… fins a aquest darrer any, que s’ha convertit en el meu punt d’inflexió.

Luis Fercán publica “Cerezos en flor”

Després de mesos desvetllant diferents peces del seu univers creatiu, Luis Fercán publica “Cerezos en flor”, el seu nou treball d'estudi i el més ambiciós fins ara. Un disc produït novament per Nacho Mur, amb el qual porta col·laborat des de Cançons Completes Des d'Una Casa Buida, i que consolida una forma d'entendre el folk des d'un llenguatge actual, íntim i profundament personal.

L'àlbum arriba després d'una sèrie de cinc avenços —“Cristales”, “Me estoy contradiciendo”, “Frexulfe”, “El otro lado” y “Esta vez”— que han anat avançant algunes de les claus del disc: la memòria com a lloc on tornar, el pes de l'absència, la contradicció emocional que aquesta persona tan present en les lletres també. Cançons publicades com a capítols d'un mateix relat que ara, finalment, es presenta complet.

Luis Fercán: Guitarres acústiques i veu

Nacho Mur: Guitarra elèctrica, Nashville, banjo, sintetitzador, baix, pedalsteel i Rhodes

Anaven Urizar: Fliscorn i harmonium

Karlos Arancegui: Bateria i percussió

Sara Zozaya: Acordió, teclats i cors

Nacho García: Cors

Crèdits Generals:

Producció musical i arranjaments: Nacho Mur

Enregistrament: Juan Regueira i Nacho Mur (El Niu Estudio i Garate Studios)

Enregistrament so d'ambients: Luis Fercán, Izan Serrano i Pedro Ramírez

Barreja: Nacho Mur

Mastering: Dandy Sounds i Nacho Mur

BELLESA DAVANT DE VIOLÈNCIA, LLUM DAVANT DE SOROLL

“Cereres en flor” pren el seu nom del significat antic dels cirerers: la bellesa davant de la violència. Aquesta tensió travessa tot el disc i connecta directament amb el moment vital i creatiu en què va ser escrit. "El disc és ple d'aquesta idea, de contrastos que va tenir el meu cap mentre l'escrivia. Moments en què l'amor estava per sobre de tot i moments en què s'imposava la tristesa i l'ansietat", explica el mateix Luis.

Musicalment, l'àlbum es recolza en una producció acurada i orgànica, gravada amb banda al complet, on cada arranjament acompanya la lletra sense imposar-se. Guitarres acústiques i elèctriques, pedal steel, fliscorns, cors i bateries amb aire de sala construeixen un so proper, gairebé de directe, que reforça la sensació d'estar dins les cançons. La producció de Nacho Mur torna a trobar l'equilibri entre allò senzill i allò precís, deixant espai a la veu esquinçada de Fercán, un dels grans pilars de la seva identitat artística.

UN CANCIONISTA D'AVUI, AMB VEU PRÒPIA

Lluny de l'etiqueta de cantautor clàssic, Luis Fercán s'ha consolidat com a cancionista contemporani, hereu de la tradició del folk i de la cançó d'autor, però amb una sensibilitat clarament actual. Les seves lletres, directes i carregades d'imatges quotidianes, converteixen el que és íntim en una cosa compartida, sense grandiloqüència ni artificis.

Aquesta manera d'escriure i defensar les cançons ha anat construint una relació molt sòlida amb el públic. Després de publicar “Postals perdudes” el 2024, Luis amplia la seva base de seguidors a Mèxic, país que visita per segona vegada amb aquest treball i amplia territoris a Llatinoamèrica, recorrent Xile, Argentina i Colòmbia per primera vegada, sumant així nous escenaris a una trajectòria marcada per la constància i el boca a boca. En els darrers anys, ha superat els 130 concerts, amb un nombre creixent de dates amb entrades esgotades, confirmant que la seva música troba el seu lloc natural a prop de les sales.

UNA NOVA ETAPA DE DIRECTES

La publicació de “Cerezos en flor” ve acompanyada d'una nova gira, en què Luis Fercán presentarà el disc i repassarà les cançons que han marcat aquesta etapa. Un directe que continua sent un dels grans arguments del projecte: honest, proper i emocional, on cada cançó troba una nova vida davant del públic.

“Cereres en flor” confirma un artista en ple moment creatiu i que situa el seu nom entre les propostes més sòlides i personals del folk nacional actual. 

La Perra Blanco té nou disc “Lovers & Fears”

Ho veníem explicant i ja és aquí. La Perra Blanco té nou disc “Lovers & Fears” (Maldito Records), un disc que representa un punt d'inflexió a la trajectòria de la banda i consolida Alba Blanco com una de les veus i guitarres més sòlides i personals del rock europeu actual.

Després d'avançar tres singles –Number One Fool, Devil in My Bed i Sin Amor–, el disc complet veu ara la llum com una obra cohesionada, construïda a partir de dues forces universals i oposades: l'amor i la por. Dues emocions que han travessat de ple l'experiència vital d'Alba Blanco els darrers anys i que aquí es transformen en cançons més profundes, honestes i emocionalment directes.

Lovers & Fears no és només una col·lecció de temes: és el retrat d'un procés de transformació personal i artística, on de l'amor neixen la gratitud, el lliurament i la joia, i de la por sorgeixen els dubtes, la inseguretat i les ferides que deixen empremta. Aquest conflicte intern recorre tot el disc i li atorga un rerefons gairebé espiritual, sense perdre mai el pols del rock'n’roll.

CRÈDITS DISC: 

Alba Blanco, Veu principal i guitarra

Jesús López, Bateria

Guillem González, Contrabaix

Gerard Vercher, Saxo tenor, saxo baríton i teclat

Scott Ligon, piano, guitarra i cors

Jimmy Sutton, cors, baix elèctric, contrabaix

Alex Hall, cors

Gravat a RPM Studios, (València)

Enginyer de so, Roger García

Mixing, Reliable Studios (Chicago)

Mastering, Golden Mastering (Los Angeles)

Produït per Jimmy Sutton

Producció executiva, El Mico Entertainment

Il·lustració, Don Rogelio J

Agraïments a Miguel Angel Escrivà i Vicente Morellà de Bullskull per fer aquesta meravella d'amplificadors i guitarres que han contribuït decisivament al so d'aquesta feina.

UN SALT SONOR I DE PRODUCCIÓ

Gravat entre setembre i octubre de 2025 a RPM Studios (València), barrejat a Reliable Studios (Chicago) i masteritzat a Golden Mastering (Los Angeles), “Lovers & Fears” suposa un salt evident en qualitat sonora, arranjaments i ambició.

La producció va a càrrec de Jimmy Sutton, una figura clau del rock actual, l'experiència del qual imprimeix al disc una identitat sòlida i reconeixible: rock & roll en tots els seus vessants, amb arrels en la tradició negra americana i picades d'ullet al R&B i al soul, portats a un terreny més refinat, emocional i poderós.

L'àlbum compta a més amb col·laboracions de pes, com la participació de JD McPherson a Sin Amor, aportant una dimensió especial a un dels temes més intensos del disc. 

Per primera vegada a la seva discografia, La Perra Blanco inclou cançons en castellà, ampliant el seu registre expressiu sense renunciar a la identitat que ha definit la banda des dels seus inicis.

GIRA “LOVERS & FEARS” · 2026

El llançament del disc arriba acompanyat d'una àmplia gira nacional que portarà a La Perra Blanco per les principals sales i festivals del país els propers mesos, confirmant la seva reputació com un dels directes més potents del rock estatal.

Magalí Sare ens presenta nou disc "Descasada"

Des de fa anys, la cantant i compositora Magalí Sare viatja arreu del món gràcies a la música, amb el costum d’aprendre una cançó folklòrica de cada lloc on actua. L’any 2023, durant una gira per Eslovàquia, descobreix un cant tradicional d’una núvia que s’acomiada de la seva terra i de la seva família abans de casar-se. Aquella peça la commou profundament i esdevé el detonant d’una llarga investigació sobre els cants de comiat de les núvies i el paper del matrimoni en la vida de les dones, des de la Península Ibèrica fins al Mediterrani, Europa i Sud-amèrica.

D’aquesta recerca neix "DESCASADA", un projecte musical i conceptual que explora el matrimoni no només com a ritual festiu, sinó també com a experiència traumàtica, imposada o ambivalent. Al llarg del disc hi conviuen epitalamis, cançons tradicionals de noces i relats de dones marcades per un sistema que durant segles ha definit el seu valor a través del casament. "DESCASADA" dona veu tant a les dones sotmeses i silenciades com a les que s’escapen de la norma, la qüestionen o construeixen altres formes de llibertat.

El terme descasada, poc habitual en els cançoners però present en la tradició oral, esdevé aquí un símbol ambivalent: parla de marginació i solitud, però també d’independència, resistència i dignitat. El disc recull històries de dones obligades a casar-se, de núvies infantils, de dones abandonades o estigmatitzades, però també de figures que decideixen no casar-se, que viuen la sexualitat fora del matrimoni, que trien l’art, la fe o l’autonomia econòmica com a via de supervivència i afirmació personal.

A nivell musical, Magalí Sare també habita aquest estat de descasament: es mou lliurement entre gèneres i èpoques, sense adscriure’s a cap etiqueta. El disc és profundament col·lectiu i compta amb la participació d’una norantena de músics d’orígens diversos. Hi conviuen la cançó tradicional amb el jazz, la música clàssica, el cant coral, el flamenc i múltiples fusions culturals, amb cançons en dotze idiomes i col·laboracions internacionals destacades.

"DESCASADA" és un disc inevitablement feminista i alhora un treball de recerca artística i antropològica. Més enllà de la reinterpretació musical, Magalí Sare s’endinsa en els contextos històrics, socials i emocionals de cada cançó, convertint el repertori en un espai de memòria, qüestionament i transformació. Un projecte valent i necessari que reivindica la cançó popular com a eina de consciència, resistència i llibertat.

HUMBLE, el nou àlbum d'ATZUR

"Sóc una persona humil i sé el que valc; i aquest no és un àlbum arrogant", reconeix Patricia Narbón en parlar de HUMBLE, el nou àlbum d'ATZUR, la banda que compon amb Paul Ali. "Ataca la idea equivocada que elogia la modèstia com una expressió exterior de la humilitat. Ser còmoda per als altres callant-te. No ocupar massa espai. Especialment sent dona. Been there, tried that. Fuck that".

Després de llançar el seu àlbum debut, Strange Rituals, el duet hispà-austríac d'altpop ATZUR fa un pas endavant amb el seu segon treball, HUMBLE. Un disc per als de cor obert, els hipersensibles, els que han escoltat massa vegades que són “massa”. Hi ha ira obrint-se camí cap a la llum. La bellesa de les emocions crues, sense filtre. És un àlbum de pop alternatiu grandiós i acuradament produït, ple d'himnes per a cada etapa del viatge cap al respecte propi. Cap a l'autoritat del jo. Cap a la llibertat. A la seva encara curta carrera, ATZUR han passat per gairebé tot, però saben el que valen i ho honoren amb deu temes que t'agafen de la mà i et sacsegen fins a despertar-te. “Maybe this anger will turn out into something beautiful”.

Des de trets fins a motors de Maserati, HUMBLE batega amb vida pròpia: instintiu, precís i totalment seu. Escrit íntegrament per ATZUR, demostra que només calen dos per crear alguna cosa immensa. Compost per cançons que reclamen espai, fetes per a espais oberts més enllà de les parets d'un club, l'àlbum es mou amb fluïdesa per diversos gèneres musicals, passant del pop alternatiu a l'electrònica, i coquetejant també amb el reguetón i l'hyperpop èpic. Després en directe aquestes cançons es transformen en una cosa monumental. Res de música de fons, ni playlists per a cafeteries, els seus concerts són una col·lisió constant de pop èpic, emoció crua i pura energia. Només en són dos sobre l'escenari, però sona gegant. Una experiència compartida, intensa, salvatge i quasi sagrada.

El disc obre amb 'a gentle kind of ruthlessness', com una bufetada sobtada amb què ATZUR pretén despertar-nos. Inicien així una narrativa que cerca enfortir l'acceptació i l'amor propi; i en aquest camí, cada parada comporta un aprenentatge. 'Psychodrama' explora la idea de protegir la teva energia i buscar pau en un món que s'alimenta del conflicte; i 'Humble' ens ensenya a canviar la perspectiva per abraçar la resiliència i l'apoderament. Sobretot en moments foscos d'incomprensió i vulnerabilitat, com els descrits a fragile like a bomb, o durant el duel per la mort d'un ésser estimat, com reflecteix getting better.

A la segona meitat del disc el duo segueix avançant cap a la llum: des del pop energètic amb lletres fosques de 'Chaos', un himne marca de la casa ATZUR, fins a la plenitud catàrtica de 'Now I'm Happy', que captura un instant pur de felicitat. Pel camí trobem el tema estrella de l'àlbum, 'hate me', una cançó sobre mantenir-te fidel a tu mateix sense demanar perdó (“even if you don't love me/new people will love me”), i que inclou un vers íntegrament cantat en castellà, ritme reguetó i una interpretació vocal propera al rap. També 'Glimmers' és un tall que evidencia la trajectòria cap a l'apoderament dels seus autors. “I deservi som good after all this shit I have been through”, reclama la banda, “wherever I am, I am what's growing”.

“What goes too long unchanged destroys itself in the end”, canta Patricia a 'Mutual Obsession', resumint el pols inquiet que impulsa ATZUR: sempre endavant, sempre en evolució. Amb HUMBLE, reclamen el seu espai: no pas com un acte de fons, sinó com una força feta per als grans escenaris i el públic global. Desperten alguna cosa visceral en qui escolta, deixant empremta. La força i la vulnerabilitat no s'hi oposen. Coexisteixen, i ho fan amb força.

BANANI torna amb "El Arte Del Terciopelo"

BANANI torna amb "El Arte Del Terciopelo", el seu segon àlbum i el primer amb Magic in the Air: un disc de base garatge i guitarres sense complexos que s'obre a la psicodèlia seixanta, al rock alternatiu dels 90 ia l'indie dels 2000, sempre des d'un lloc molt propi, proper i gens impostat.

Lluny de posis o discursos grandiloqüents, el disc funciona com un espai de joc i observació: cançons que parlen de relacions humanes, nits urbanes, egos, pors compartides i petits moments de felicitat inesperada, amb ironia, sarcasme suau i una mirada molt quotidiana. Ressons de Pavement, King Gizzard & The Lizard Wizard, The Oh Sees, Deerhunter o Super Furry Animals sobrevolen un àlbum que, per sobre de tot, sona - i fa olor - a BANANI.

No cal ser un pocavergonya per fer un disc sense vergonya. BANANI ho ha fet amb la seva nova feina. El músic barceloní, que lidera i dóna nom a la seva nova formació, pot semblar una mica gamberro, però no és una granuja sense escrúpols: simplement no sent vergonya perquè no té res a amagar, perquè el seu llenguatge musical és sincer, profundament personal i mundà, zero pretensiós. El seu nou disc, El Arte Del Vellut, és un compendi de vivències i observacions narrades en primera persona, sense ànim de convertir les seves opinions en dogmes ni els seus aprenentatges en filosofia universal. És un retrat sense maquillar del que pensa, sent i viu, sense fer-se passar, com fan altres músics, per pensadors-wannabe. Perquè la seva música és la seva veritat, només la seva veritat.

Editat en col·laboració amb el segell Magic in the Air, el segon àlbum de BANANI es presenta gairebé com un espai lúdic. Ja no només pel pla líric: divertit, sempre punxant, vacil·ló i modest alhora, sinó també perquè el seu autor ha jugat vestint i desvestint les seves veus amb melodies, instruments i harmonies; com un arquitecte que gaudeix folrant amb el segell genuí i personal les estructures que construeix. Partint d'una base garagera, amb guitarres descarades i un so sense complexos, BANANI coqueteja amb influències de la psicodèlia sesentera, del rock dels 90 i de l'indie dels 2000; però sempre sonant a si mateix.

Tot i això, a "El Arte Del Terciopelo" BANANI no parla tant de si mateix com d'allò que observa al seu entorn. A excepció de 'Gato', un tall de guitarres vidrioses influenciat per Pavement amb què defineix el seu estil de vida des de l'autonomia i la mimosa rebel·lia, capaç de caure dreta i de tornar a aixecar-se, el gruix del seu discurs transcendeix la individualitat.

Hi ha cançons que apel·len directament a les relacions humanes. A com gestionar els egos desmesurats a 'Ego', que també fa olor de l'indie esfilagarsat de Pavement però més encara al flow dels mitjos temps de Deerhunter; a l'equilibri entre admiració i submissió a l'aclaparadora i gairebé punk 'Písame', que beu directament de King Gizzard & the Lizard Wizard o de The Oh Sees; o al “efecte Rashomon” i els diferents punts de vista possibles sobre qualsevol història a ‘Segones parts’. N'hi ha també que toquen preocupacions universals de l'ésser humà: com afrontar les pors que no podem esquivar a 'No deixis de jugar', cançó psycho-garagera sesentera per excel·lència, o la capacitat de distingir i aprofitar aquests petits moments de felicitat que es presenten si més no ho esperem a la ja coneguda 'Los Mejores Días Del Año'. I fins i tot en dos talls BANANI es permet certa crítica sarcàstica: a la generació Z amb humor i afecte a 'Peinado de Dios', i als qui s'alimenten del conflicte per demostrar que la seva (la bandera, dic) és més gran a 'Equip guanyador'.

Altres peces del disc, en canvi, senzillament retraten cert costumisme nocturn, com 'Caramelo' i 'Del Apolo al Psycho'. La primera, plena d'essència psychogaragera seixanta, detalla les sensacions d'una nit una mica narcòtica; mentre que la segona, que transforma la influència de Super Furry Animals als riffs en un final gairebé de trànsit electrònic, amaga una visió una mica nostàlgica de com han canviat les nits de festa a Barcelona.

En conjunt, lluny de ser un altiu decàleg de lliçons inspiradores, "El Arte Del Terciopelo" no pretén projectar-se més enllà de l'opinió i de la veu pròpia del seu autor. És un humil reconeixement del jo, tant a nivell líric i temàtic com a nivell formal i estilístic. És un disc que sona a BANANI, que fa olor de BANANI; el seu tacte de vellut és el de BANANI. I segur que si poguéssim degustar-ho també sabria a BANANI. És el que passa quan no tens vergonya ni res a amagar perquè l'única bandera que oneges és la de la teva pròpia veritat, personal i intransferible.