CRISTALINO publica su tercer EP, 'Destello, señal, hilo y alba'.

Temptatives d'orientació emocional a la meitat del soroll contemporani: centelleig, senyal, fil i alba, el nou EP de CRISTALINO, produït per Jaime Beltrán.

Espurneig, senyal, fil i alba, el tercer EP de CRISTALINO, converteix aquesta desorientació en el motor de les seves cançons. Entre intuïcions i petits desplaçaments de l'experiència diària, el disc cerca contacte i permanència.

Hi ha una cosa especialment valuosa en com aquest nou treball amplia el llenguatge que CRISTALINO desenvolupava des dels seus primers llançaments i el projecta cap a un lloc més definit. Sense abandonar la lògica del pop digital contemporani sobre la qual ha construït la seva identitat, l'EP desplaça el focus cap a textures més físiques i obertes: bateries i guitarres acústiques, respiració, ressonància. Especialment a 'FILO' i 'ALBA' apareix una relació més àmplia amb l'espai i la matèria.

L'estructura simbòlica de l'EP és sorprenentment compacta. Els títols no són decoratius. 'Destello, señal, hilo y alba'. funcionen com a diferents formes d'orientació: l'aparició sobtada, la necessitat d'interpretar, l'enllaç entre unes coses i les altres, la possibilitat de començar de nou.

També la música avança així, suspesa moltes vegades entre la fragilitat i la precisió melòdica. Els canvis de textura i la manera com la veu de CRISTALINO apareix i es replega construeixen una sensació constant de cerca. Les cançons romanen dins d'allò que encara no s'entén. Això separa l'EP del sentimentalisme urbà contemporani més estàndard i l'acosta a una percepció augmentada del que és quotidià.

'SEÑAL', una de les peces centrals del treball, concentra especialment bé aquesta tensió entre estranyament i proximitat. El videoclip dirigit per Adrián Cecilio amb el mateix CRISTALINO perllonga aquesta atmosfera. Entre electrònica, guitarres acústiques i melodies que semblen avançar sempre uns centímetres per davant de les seves pròpies certeses, CRISTALINO i Jaime Beltrán construeixen un disc que evita tant la nostàlgia com el cinisme. Un treball que no intenta explicar-ho tot, sinó romandre despert dins de la confusió.

AMULET publica el nou disc 'Es desastre'

Tota la trajectòria d'Amulet convergeix en "Es Desastre", el seu tercer àlbum d'estudi previst per al 29 de maig. Aquest nou treball es presenta com una radiografia honesta de la incertesa, en què l'artista mallorquí abraça el pop d'autor des d'una sonoritat lo-fi i mediterrània.

"Es Desastre" és un itinerari que va de la protesta social a la nuesa més absoluta. Un disc que camina entre la sàtira al turisme de masses i la crònica d'una ruptura, per acabar trobant en la vulnerabilitat i l'acceptació de l'error ("es desastre") l'únic camí possible cap a la llibertat. Sempre filtrat per un prisma d'optimisme i bon rotlle que defuig de la grandiloqüència.

Amulet, que recentment va participar en el disc del 20è aniversari dels Amics de les Arts, ara s’envolta de col·laboracions de luxe i tan variades com Jo Jet i Maria Ribot, Xisk i PJ Company per vestir el disc de l’eclecticisme que mereix i que representa Amulet.

"Un desert de colors" (2021) situa Amulet dins l’escena indie catalana i li val el primer premi al Concurs Pop Rock de Palma i el Premi Enderrock a millor disc d'autor de les Balears. Amb "Petit Viking" (2023), Amulet consolida la seva sonoritat alhora que amplia el seu univers cap al pop i l’electrònica, i és elegit per la crítica dels Premis Enderrock com a millor disc d’Autor de l’any.

Ara, Amulet deixa enrere el folk britànic dels seus inicis per assentar-se en un indie-pop amb caràcter propi, capaç de transformar el conflicte emocional en melodies immediates i catàrtiques.

Es Desastre, el disc.

L’àlbum comença amb una mirada crítica al voltant. A cançons com "In Paradise", Amulet dispara contra la pèrdua d'identitat de la seva terra, convertida en un "safari" per a estranys. Aquest desordre exterior connecta amb "Es Desastre", el tema titular, on es planteja el gran dubte: i si el que crèiem veritat —l’amor, el rumb, la felicitat— ja no encaixa? Aquí, el desastre no és el trencament, sinó la incapacitat de deixar anar a temps.

A mesura que avança, la narrativa s'endinsa en el cos a cos de les relacions. Apareix la necessitat de posar límits davant la toxicitat ("Hasta la vista BBY") i l’alliberament que suposa sortir del joc de l'altre per començar a "veure les coses tal com són" ("Corb Marí"). És un tram del disc marcat per la desafecció, on es reconeix que "el rotllo hippy d'estiu" s'ha acabat ("Hippy") i que cal gestionar l'amargor sense culpables.

El cor del disc arriba amb "Nihil" i "Que Passa". Aquí la lluita ja no és contra algú altre, sinó contra el propi buit. Amulet confessa la por d'haver viscut cercant una felicitat imposada i abraça un "nihilisme total" que, paradoxalment, és on comença la veritat. És el moment de "perdonar-se els propis embulls" i acceptar que se sent vulgar, cansat i perdut.

L’últim tram és una tornada a la intimitat. "Aigua Salada" i "Sa Boira a Ponent" retraten la fragilitat de qui encara no ha superat el passat però decideix seguir endavant. El paisatge es torna hivernal, lent i pacient. El disc tanca amb "Agost" i "Es Llençols", un epíleg de rendició i nuesa emocional. Quan "el darrer guerrer s'ha rendit", només queda la cançó com a únic lloc on encara "tenim joc a donar".

Elena Ley, cantautora, poeta i psicòloga, presenta el llibre “El jardín de las palabras”

Elena Ley, cantautora, poeta i psicòloga, presenta “El jardín de las palabras”, un llibre on neixen les seves cançons: històries reals que comencen com a versos i acaben convertint-se en cançons.

Amb un llenguatge pròxim i ple de sensibilitat, Elena convida a entrar en el seu univers creatiu, on emocions, records i reflexions prenen forma abans d'arribar a l'escenari. Cada poema és una llavor, una cançó en potència.

El llibre combina poesia amb exercicis de desenvolupament personal i dibuixos per a acolorir, creant una experiència pausada i personal. Un espai per a parar, sentir i reconnectar a través de les paraules.

Disponible també en italià, “El jardín de las palabras” és una invitació a deixar-se portar pel que sentim i a descobrir tot el que pot néixer d'una història veritable.

Pots adquirir-ho en format físic o ebook en: https://www.elenaley.com/es/tienda/

La Coixinera presenta nou disc i nou espectacle "Quanta ballera!"

La Coixinera presenta nou disc i nou espectacle "Quanta ballera!": un sarau contemporani que transforma la música d’arrel catalana en una experiència viva, festiva i compartida.

Amb un repertori basat en gèneres tradicionals com el ball pla, la bolangera, la sardana, el contrapàs o la jota, el grup reivindica la força popular del ball d’arrel des d’una mirada actual, enèrgica i desacomplexada. Fidels al seu estil, La Coixinera combina instruments tradicionals amb una potent base de rock per crear un folk vibrant, participatiu i carregat d’energia, pensat tant per escoltar com per ballar a plaça.

"Quanta ballera!" recull melodies i cançons tradicionals procedents de grans obres de la cultura popular catalana, especialment "Les Cançons de Mataró", recollides per Joan Tomàs i Esteve Albert durant la "Missió de Recerca de 1932-33" de l’obra del "Cançoner Popular de Catalunya", i també del "Cançoner de Pineda" de Sara Llorens, figura fonamental que es convertiria en la primera folklorista de Catalunya i una de les pioneres d’Europa.

Aquest patrimoni conviu amb composicions pròpies que dialoguen amb la tradició des del present. El disc conté 14 peces que converteixen la memòria popular en celebració col·lectiva.

Pròxims concerts:

12 de juliol, Roda de Ter - Osona (Rodafolc).

8 d'agost, Roda de Berà - Tarragonés.

20 d'agost, properament.

La Coixinera neix l’any 2001 a Mataró (Maresme) amb la voluntat de portar la música i el ball d’arrel catalana a un terreny viu, festiu i contemporani. El nom del grup fa referència a la manera com es coneix tradicionalment la cornamusa al Maresme: la coixinera.

Des dels seus inicis, La Coixinera ha convertit el sarau en el centre de la seva proposta artística: concerts pensats per ballar, compartir i reconnectar amb la força popular de la música tradicional catalana. El grup fusiona instruments d’arrel amb una actitud escènica enèrgica i una clara influència del rock, creant un folk potent, participatiu i absolutament actual.

Al llarg de més de vint anys de trajectòria, han publicat set treballs discogràfics i diversos espectacles propis, consolidant-se com una de les formacions de referència en la renovació de la música tradicional catalana.

La seva música ha sonat a algunes de les principals festes i places del país (Barcelona, Mataró, Tarragona, Reus o Vilafranca del Penedès) i han participat en festivals destacats com Festival Cruïlla, Festival Tradicionàrius, el Mercat de Música Viva de Vic, la Fira Mediterrània de Manresa, el Fòrum Universal de les Cultures o el Rebrot, entre d'altres.

Més que recuperar repertori tradicional, La Coixinera reivindica la cultura popular com un espai viu, comunitari i en constant transformació. Els seus directes converteixen la plaça en una celebració col·lectiva on la tradició deixa de ser patrimoni estàtic per tornar a ser experiència compartida.

Crèdits tècnics:

Alba Logan: gralla, viola de roda i coixinera.

Ariadna Cabeza: baix elèctric i veu.

Dani Àlvarez: flabiol i tamborí, acordió diatònic i veu.

Fèlix Jurado: tarota, gralla i veu.

Jaume Punsola: guitarra i veu.

Oriol López: bateria i veu.

Helena Cullaré: Tenora.

Jordina Blanch: balladora.

Enregistrat, editat i mesclat a So.cat per Pau Vinyoles Romo.

Masteritzat per Ferran Conangla Mayor.

Disseny gràfic i portada: Enric Punsola.

Pols Viva ens presenta "Això selva"

...POLS VIVA... són una banda construida al voltant del Marcel Puig (music, poeta, actor)

I crec que POLS VIVA es va anar formant poc a poc al seu cos durant els seus anys d’adolescencia i primera joventut. Sempre tenia la llibreta a la mà, i els poemes es van anar convertitnt en cançons. Després de deixar les bandes amb les que havia tocat (ALL INDIANS NO CHIEF, SID’S SEED) es tanca al seu estudi casolà ple de fulles seques i aprofundeix en la saba que corre pel seu cos. I POLS VIVA treu un primer disc produit pel geni del Victor Valiente...

Encara que tingui nom de recopilatori, el disc fa referència a què vol dir ser bo, ser el millor en alguna cosa. El primer cançoner de poemes musicats. Varietat d'estils, instruments i emocions. Pop tradicional amb influències lisèrgiques i folclòriques. Viatges i preguntes sense resposta. blablabla...

El bo i el millor No hi ha moltes paraules. S’ha d’escoltar. Són talls més ballables,

alguns. Tots amb lletres des del cor i ritmes relativament senzills. Un Vals oda a l’amistat. El record d’un que ha volgut marxar de viatge. Una mica d’abraçar amb força el misteri i ganes de

veure passar els dies amb alegria

 Això és tot el que queda de la meva selva?

Els directes...

Ens ho passem molt bé tocant i amb la incorporació de la Tanit amb les segones veus i el teclat s’alegra tot l’espectacle. Jo m’emociono, pateixo, exploto d’alegria a cada espectacle i ho vull repetir, repetir.

Els de Rubí Inner Fool ens presenten "Land of the Freaks"

Inner Fool és una banda d’alternative rock de Rubí (Barcelona) amb temes propis en anglès. La formació actual, creada l’any 2023, és la nova aposta musical d’Anna Basagaña (bateria), Dani Palop (baix) i Jordi Pallarols (guitarra), tres membres de Stringcordz. Ara, el grup incorpora una veu coneguda dins de l’escena local: Mateu Iglesias, dels Aurora Brothers.

El 31 de març de 2026 es publica el seu primer EP, titulat Land of the Freaks. Enregistrat i mesclat a Barcelona pel productor Dani Salat, conté quatre cançons pròpies amb l’estil característic de la banda.

"Siete", el nou treball de Rambalaya

 

Hi ha discos que neixen com una anomalia dins una trajectòria. No perquè reneguin això, sinó perquè decideixen tensar els seus límits. "Siete", el nou treball de Rambalaya, pertany a aquesta categoria. Després de tres àlbums construint un dels cançoners més sòlids del rhythm & blues estatal contemporani (sempre en anglès, sempre mirant de cara a la tradició afroamericana), la banda decideix ara girar el volant i enfrontar-se al seu propi idioma. I ho fa sense xarxa.

"Siete" no és un simple exercici de traducció ni un moviment tàctic per ampliar el mercat. El que planteja el grup aquí és una cosa força més complexa: desmuntar set cançons clau del seu repertori i tornar-les a aixecar des d'un altre lloc emocional. Canvia la llengua, però també la temperatura de les cançons. El resultat conserva intacta l'enganxada del rhythm & blues clàssic, el soul musculós i el rock americà que sempre han definit Rambalaya, tot i que ara tot sembla passar uns centímetres més a prop.

La transformació no hauria estat possible sense un treball minuciós de reescriptura. Els membres de la banda han liderat l'adaptació dels textos, acompanyats per les aportacions de Raquel Salvador i Dani Nel.lo, responsables de traslladar al castellà les cançons compostes per Anton Jarl, Matías Míguez i Héctor Martín sense perdre naturalitat ni nervi narratiu.

També hi ha una cosa profundament simbòlica en el mateix títol del disc. "Siete" remet al nombre de cançons que conformen l'EP, però també a la identitat col·lectiva d'una banda formada precisament per set músics que fa anys que funcionen com una maquinària perfectament greixada de soul suat, vents incendiaris i rock de carretera.

El disc compta a més amb quatre col·laboracions que ajuden a ampliar el mapa estilístic del projecte sense trencar-ne la coherència interna. Carlos Segarra aporta la seva experiència rockabilly i aquest fraseig que sembla sortit d'una carretera secundària nord-americana; Tarc introdueix gravetat i electricitat; Ovidi Tormo de Los Zigarros suma tall guitarrer i actitud; mentre que Angie Sánchez afegeix textura, sensualitat i contrast.

Musicalment, "Siete" funciona com una petita cartografia de les obsessions sonores de Rambalaya. Hi ha rhythm & blues clàssic a “Estàs a la que salta” (“Chip on your shoulder”), rock del sud a “Cants de sirena” (“Let me get out of this place”), aromes frontereres, mitjos temps soul i balades nocturnes com “Només et somnia”, nova de “Plorant-te” (“Cry”). També reapareix “Bootlegger Man”, convertida ara en “Fora de la Llei”, probablement una de les cançons més immediates i magnètiques de tot el repertori recent del grup. “The Border” i “Rider with no head”, que es converteixen a “La Frontera” i “Pollo Sin Cabeza”, respectivament.

Enregistrat entre estudis d'Alacant, València, Mallorca i Barcelona, ​​l'EP serveix a més a més per posar definitivament en primer pla les possibilitats vocals de Jonathan Herrero. La seva interpretació, sempre intensa, troba aquí una dimensió diferent: menys impostada, més física, més propera. Com si el castellà hagués obert una porta emocional que estava entretancada.

El més interessant de "Siete" és que evita caure a la nostàlgia o al clixé de “fer soul en espanyol” com a raresa exòtica. Rambalaya entén perfectament que el soul no depèn d'un idioma concret, sinó de la manera com una cançó transmet desig, pèrdua, eufòria o derrota. I en aquest sentit, aquest disc no sona a experiment: sona a evolució.

Amb "Siete", Rambalaya no abandona el territori que feia anys que conquistava. Simplement decideix anomenar-lo amb paraules noves.