ENRIC EZ presenta el seu quart treball "L A R U T A N A T U R A L"

ENRIC EZ estrena el 4t disc, un disc gestat al Pirineu Català al llarg de 410 km caminant i fent concerts.

ENRIC EZ presenta el seu quart treball "L A R U T A N A T U R A L". Un disc que mira cap endins i cap enfora. Sense abandonar el caràcter eclèctic del pop fusió Enric EZ reforça la seva personalitat artística a cada nova creació. Univers sonor amb tocs cinematogràfics, referències a grans autors com Ennio Morricone o Paul Simon, artesania instrumental i arranjaments de veu molt treballats.

Les lletres són directes, amb rerefons vitalista, però parlen de temes claus, atemporals i de l'actualitat per fer-ne autocrítica. En aquesta ocasió compta amb la col·laboració de Jonathan Herrero (El kujo) a la cançó més funk "No m'aixeco". Produït interpretat i mesclat ENRIC EZ, masteritzat per Ángel Medina. Hi podem escoltar també a la Claudia Steccato als cors.

Durant l'estiu del 2024 Enric EZ va realitzar una gira de concerts a peu a través del Pirineu Català. 27 concerts en 410 km de camí que van suposar l'origen d'aquestes cançons. Veure recorregut.  Un disc, per tant, nascut en la proximitat humana del refugi, la duresa i bellesa del paisatge i l'essència del moviment, caminar. I així ho ha reflectit en el disseny. "Volia que fos petit, artesà, que mantingués la tradició del disc com a objecte, que fos tecnològicament actualitzat i fugir per una estona de les plataformes massificades" El resultat és un CD  en miniatura  que es llegeix amb tecnologia NFC (present en tots els mòbils actuals) i que et transporta a una pàgina a on pots navegar pel disc, descarregar-lo, escoltar-lo digitalment com qualsevol altra plataforma de streaming, però que pertany únicament a l'artista, sense intermediaris.

Amb totes les contradiccions ètiques que plantegen les plataformes digitals avui dia Enric EZ ha pres la decisió de fer valdre el paper dels oients fidels així que qui compri el disc i assisteixi als concerts tindrà, en exclusiva, accés a les cançons que no seran a la resta de plataformes fins a finals del 2026. 

Per aquesta nova etapa, ENRIC EZ està preparant una nova banda, la Big Band Trio juntament amb Lara Tannus (percussió i veus) i Claudia Steccato (guitarra, sintetitzador i veus). Tres multiinstrumentistes que exploren noves sonoritats i on la veu i la percussió hi tenen un paper rellevant. ENRIC EZ presenta també un nou concepte d'instrument en aquesta Big Band trio. La Batarra que combina una bateria un baix i una guitarra.

 

Pròximes dates confirmades:

29/05/2026 Soda Acústic (Barcelona) Entrades

11/07/2026 El Faristol (Altafulla)

Del 15/07 al 15/08/2026 Gira Transpirinenca GR-T 24 2.6 (Euskadi, Navarra, Aragó, Catalunya)

21/08/2026 Festival 5 sentits (Queralbs)

12/12/2026 Espai Cultural l'Aurora (Rubí)

TOP 10 Cançons amb semblances raonables 2.0.

 

 
  Knight Rider ( The Stu Philip's Collection ) 1998 vs. Paul Whiteman and his Orchestra - Parade of the Wooden Soldiers (1923)

  

Nacha Pop "La Chica de ayer" 1980 vs Piero "Y mi gente donde ira" 1979

  

Queen "Somebody to love" vs Billy Joel "Piano Man"

  

Reincidentes "Jartos d'Aguantá" vs "Die Tote Hosen" - Schönen Gruß, auf Wiederseh'n

  

La Polla Records "El Avestruz" (1988) vs The Boys "First time" (1977)

  

MCD "Jódete" (1988) vs U.K. Subs "C.I.D" (2012)

  

Kaos Etíliko "Su Falso Mundo" (1998) vs. Banda Bassotti "Luna Rossa" (2019)

  

Kortatu "Sarri Sarri!" (1983) vs Totts ans The Maytals "Chatty Chatty" (1980)

  

Boikot "Skalashnikov"(2008) vs Goran Bregovic "Kalasnjikov" (1997)

  

Che Sudaka "Sin Papeles" (2005) vs Sting "Englishman in New York" (1987)

DEBON CANTA SUAU publiquen el seu primer disc

"Debon canta Suau" no és només un disc, sinó un exercici de simbiosi artística on la paraula escrita i la melodia esdevenen indissociables. Aquest treball discogràfic s'erigeix com un viatge per les emocions de la veu poètica de Pere Suau, que troba en la música d'Antoni Bujosa i la interpretació de Pau Debon el vehicle perfecte per transcendir el paper.

L'arquitectura sonora del disc convida l'oient a una relació intimista, de "persianes obertes", on la veu inconfusible de Pau Debon dóna una nova dimensió melòdica a les reflexions de Pere Suau sobre el paisatge, la passió i la condició humana. Aquesta atmosfera, que la crítica ha comparat amb el “navegar pausat d'un majestuós veler", es desplega en un repertori que alterna de manera orgànica poemes recitats pel mateix autor amb peces cantades i composicions instrumentals. El resultat és una obra polièdrica que es presenta com un exemple de la magnífica confluència que pot existir entre la literatura i la música contemporànies en llengua catalana.

Tres amics i referents de la cultura balear uneixen els seus talents en aquesta obra:

Pau Debon: Una de les veus més icòniques de la música en català, que aquí despulla la seva faceta més sensible per interpretar els versos de Suau.

Pere Suau: El poeta. Posa els fonaments del projecte amb la seva obra i el recitat.

Antoni Bujosa: El mestre de cerimònies musical, responsable de la composició i de dotar el disc d'una sonoritat elegant i intimista entre piano i el quartet de corda.

Palmar de Troia trenca el seu silenci amb "III"

Palmar de Troia trenca el seu silenci amb "III", un exercici de noise d'alta precisió editat pel segell nord-americà Reptilian Records. El quintet granadí depura la seva agressivitat sonora en un treball visceral que, després de sacsejar Castelló i Sevilla, es prepara per assaltar els escenaris de Granada i Màlaga durant el mes de maig.

La narrativa del subterrani estatal sol pecar d?una nostàlgia mal entesa, però Palmar de Troia ha decidit operar a cor obert i sense anestèsia. Amb la publicació de «III», el seu nou EP de set talls, el quintet granadí no només en certifica la maduresa, sinó que estableix un tractat sobre com gestionar l'herència del noise de finals dels noranta sota una òptica estrictament contemporània. Editat en vinil pel llegendari segell nord-americà Reptilian Records, llar de noms tan determinants com Chat Pile o Supersuckers, i distribuït en plataformes digitals per Linier Discos, aquest treball suposa una anomalia necessària en un ecosistema musical sovint massa higienitzat.

El discurs de la banda, integrada per Willy, Lucía, Jose Romero, J. A. Salinas i Toto, s'allunya de l'autocomplaença per abraçar una agressivitat sofisticada. A The Method, el senzill que actua com a pòrtic del disc, es percep aquesta voluntat d'incisió mitjançant una arquitectura de guitarres que no busquen l'ornament, sinó la col·lisió. L'enregistrament de Juan A. Salinas a The Borderline Music Estudi, sumada a la barreja de Rafa Camisón a El Bisonte Estudi i la masterització de Mario G. Alberni a Kadifòrnia Mastering, ha aconseguit cristal·litzar un so que beu de l'electricitat angular de The Jesus Lizard, però que injecta el nervi curt de la nervi curta.

No hi ha rastre de diletància en aquestes composicions; el que trobem és la perícia de músics adobats en projectes cardinals com Maine o Gentemayor, ara reconvertits en una unitat d'assalt on la veu i els teclats de Lucía aporten una textura que oxigena el mur de so. III és un artefacte d'honestedat brutal i enganxada incontestable que ha aconseguit captar l'atenció de la crítica especialitzada internacional, validant una trajectòria que esquiva els llocs comuns per centrar-se en l'enganxada rítmica i l'aspror estructural.

Després de les recents i celebrades compareixences a Castelló i Sevilla, el grup es disposa a traslladar aquest exercici d'intensitat física als escenaris de manera imminent. El calendari de presentacions marca com a data ineludible el 12 de maig a la sala Planta Baixa de Granada, en una cita compartida amb Fi del Món. El colofó ​​a aquest bloc de dates tindrà lloc el 30 de maig al CSA Las Vegas de Màlaga, com a part del cartell del Sopa Jervía Fest. Amb aquest llançament, Palmar de Troia no sol·licita l'atenció de l'oient, sinó que s'imposa per la pura gravetat d'una proposta que entén el soroll com a llenguatge de resistència.

"Fuegos del barrio" el nou disc de la Pegatina

 

El grup català publica "Fuegos del barrio", disc en què recupera el so més pur i reivindica la tornada a les arrels.

La Pegatina torna a ser aquí, després de dos anys d'aturada, amb el seu onzè àlbum, "Fuegos del Barrio". Els primers avançaments del projecte, titulats "Siempre nos tienes aquí", "Con este fuego", "Rompela" i "La voltereta", ja deixaven entreveure que la banda retorna amb ell a les seves arrels, a la introspecció i, alhora, a aquest caràcter festiu que els ha convertit en un referent dins i fora de les nostres fronteres.

La banda de Montcada i Reixac no només torna a les seves arrels en l'àmbit sonor, sinó que a més, faran un concert de presentació a cada província de Catalunya per a poder acostar-se als seus seguidors i seguidores d'arreu del territori català: el Festiuet a Salou (Tarragona), l'Empordà Music Festival a la Bisbal de l'Empordà (Girona), el Paupaterres a Tàrrega (Lleida) i el del Festival Empremtes a Barcelona. 

Aquestes són les paraules d'Eva Baroja, periodista d'El País i RNE sobre el llançament:

Quan has viatjat per tot el món. I la maleta sempre està a mig fer. I has vist tantes coses. I has passat els mesos trobant a faltar. I t'has perdut i t'has trobat. I has anat de banda a banda, entre dos estius, molt lluny de casa… Potser és el moment de tornar-hi. I convertir aquest retorn en una festa. És el que fa La Pegatina al seu nou àlbum, "Fuegos del barrio".

Després de l'aturada per on van abandonar els escenaris per prendre's un respir de l'exposició i l'exigència de les gires constants, la banda catalana ens convida a reivindicar les nostres arrels. Si escau, el seu poble, Montcada i Reixac, però, també la seva manera d'entendre la música i l'ofici, en què el divertiment juga un paper crucial. Perquè ningú com ells per aixecar-nos l'ànim, posar-nos a ballar, obligar-nos a relativitzar i celebrar la vida.

"Tornem més juganers. Ja no busquem que ens facin cas als mitjans o que la indústria ens accepti. Hem tornat al que ens agrada. Abans hi havia cançons que només fèiem per a la ràdio i que realment després no ens venia de gust tocar en directe", explica el líder del grup, Adrià Salas. 

Fer allò que els agrada els va portar a convertir-se en una de les bandes de referència de la rumba mestissa fa més de dues dècades. Ara tornen amb les piles carregades amb aquest onzè àlbum.

Cada cançó a "Fuegos del barrio" és una flama que il·lumina els llaços que teixim al voltant del lloc on naixem: la família, els amics, el barri o el poble. És una oda a la vida tranquil·la i quotidiana. Perquè el món es pot arreglar amb unes cerveses en una pista de futbol, ​​al costat de la calor d'una foguera, com reflecteix el videoclip de "Con este fuego".

"Som una banda internacional que alhora toca a les festes dels pobles. No hi ha res més de barri que això", explica el seu vocalista.

“Y dime: ¿qué tengo que ver yo con este fuego?”, es pregunta en un dels versos d'aquesta cançó. El foc que recorre tot el concepte de l'àlbum simbolitza moltes coses, principalment l'ansietat, els nervis o la sobreestimulació del món modern. Sentiments dels que intenten escapar amb aquest retorn a la calma que suposa tornar a casa. Una cançó que representa, al capdavall, totes aquestes coses que ens generen malestar o infelicitat i que hauríem de cremar a la foguera.

Però "Fuegos del barrio" va molt més enllà. També llança missatges sobre tot allò que no es veu de la professió artística. I reflexiona sobre l'autoestima, la maduresa o la pressió del judici aliè, en cançons com "De lado a lado", "Venpayá" o "Siempre nos tienes ahí". 

“Seguimos enclaustrados en relaciones de poder, etiquetas y moral, bendiciones de anteayer”, canta Salas.

L'àlbum, produït per Camilo Lara, té molt de Mèxic, la seva segona casa, i país on fa dotze anys que toquen. Des del disseny de la seva portada, amb il·lustracions de Dr. Alderete amb motius del Dia de morts, fins a cançons com "Todo el mundo pregunta por ti, un ska rancheritzat en forma de carta de desamor després d'una ruptura.  En general, la proposta sonora és crua i molt real. 

“Ens havíem acostumat a sonar molt produïts, amb molta reverberació, però en aquest àlbum hem apostat per no retocar les veus i els instruments perquè el barri és tocar al carrer i també la imperfecció”, explica Adrià Salas. “Això és el que som de debò, sense maquillatges”.

Però si hi ha una cançó que reflecteix l'essència de La Pegatina és "Siempre nos tienes aquí", l'obertura de l'àlbum. Un homenatge al grup i, al meu entendre, també als que busquen a les seves cançons “un timonel, un impulso, un tesón, una garra y una ilusión”. Perquè per molt de temps que passi, l'amistat estarà per sobre dels problemes. I el seu públic els esperarà al barri ia un costat ia l'altre de l'oceà.

La gira que acompanya el llançament:

La Pegatina ha acompanyat el llançament del disc 'Fuegos del barrio' amb una ambiciosa gira internacional el 2026 que els està portant pels Estats Units, Mèxic, França, els Països Baixos i un ampli recorregut per Espanya. 

El tour va arrencar al març amb parades a Miami, Toluca, Puebla i el festival Tecate Pa'l Norte, abans de tornar a Europa per passar per escenaris com el de La Riviera a Madrid per partida doble. Un recorregut que combina grans sales, festivals emblemàtics i cites imprescindibles de l'estiu, on la banda tornarà a convertir cada concert en una celebració col·lectiva carregada d'energia i festa.

El llibre "Gloriosos 90 - Cuando el metal dejó de ser heavy" de Iván Allué

Avui al blog LMALF parlem del llibre "Gloriosos 90 - Cuando el metal dejó de ser heavy" de Iván Allué.

En general, quan parlem de l'heavy metall als noranta, el discurs pessimista sol ser la tònica dominant, referint-se a una època on, certament, grans bandes del gènere travessen moments d'incertesa, algunes fins i tot perdent el seu emblemàtic cantant. Algunes van decidir mutar el seu estil radicalment, apuntant-se a les modes sense complexos, mentre que altres es van adaptar als nous temps sent més conservadores, corrent sorts molt dispars entre si.

Va ser una època on allò “alternatiu” passava a ser “comercial”, avalada per una fornada de nous talents, disposats a reivindicar que les fronteres estaven precisament per traspassar-les. Deu anys trepidants on, efectivament, alguns grups van perdre rellevància, però on molts altres van guanyar protagonisme. Els abanderats del grunge, per exemple, es van fer enormes. Un estil que tenia com a objectiu principal desbancar els “dinosaures” dels vuitanta i que poc després queia de potetes al mainstream que tant repudiava.

Impulsats per un indústria discogràfica en plena expansió, disposada a gastar quantitats ingents de diners, no només a fabricar discos, sinó també en publicitat per als seus artistes, els videoclips de rockstars en un jacuzzi, amb exuberants noies i copes plenes de xampany cedien el protagonisme als adolescents amb skate, preuniversitàries.

Aquesta mateixa generació que impulsava el grunge, el nu metall i el hardcore punk californià a les principals llistes de vendes, convivia amb el metall industrial, el gothic, el funky, l'stoner, el groove, el grindcore, el mestissatge o el techno; passant pel power metall i tot el vessant folk, black, death nord europeu, fins arribar fins i tot al rock urbà que popularitzava l'escena espanyola als noranta, mentre es gestava la New Wave of Spanish Heavy Metall.

Aquests canvis musicals i estètics a l'escena rockera de tot el món entre dècades, van portar altes dosis d'experimentació i atreviment, demostrant que no necessàriament calia ser un virtuós per triomfar. Ara, amb poques notes, menys acords i fins i tot recorrent a samplers, scratchings o loops, es podien compondre himnes intergeneracionals com “The Beautiful People”, “Enter Sandman”, “Nokie”, “Basket Case” o “Smells Like Teen Spirit”.

Amb tot, malgrat els caiguts, el rock dur va esdevenir un dels gèneres més oberts, rics i prolífics del mercat audiovisual als noranta, assumint de manera natural totes aquestes etiquetes que, al llarg de la dècada, van fer que el metall deixés de ser heavy per convertir-se en una amalgama d'estils, corrents i corrents.

Aquestes són altres obres fins ara de Iván Allué:

-- 2024, "Rain - Siempre vuelve a llover" (Documental).

- 2023, "Mägo de Oz - A través del espejo" (Kindle Publishing).

- 2021, "Esa gran familia llamada heavy metal" (Kindle Publishing).

- 2018, "Pura vida: la historia de Ktulu" (Kindle Publishing).

- 2017, "Mujeres, Rock y Heavy Metal, ¿Quién Dijo Sexo Débil?" (Ed Milenio) 

- 2016, "Rob Zombie, El Renegado Del Diablo" (Create Space).

- 2013, Sangtraït, Vint Anys Emprenyant Els Veïns (Quarentena Ediciones).

El nou disc de Km.0, "Sense manual d’instruccions"

El nou disc de Km.0, "Sense manual d’instruccions", és un retrat honest i sense filtres d’una generació que avança a les palpentes cap a una vida adulta que ningú ha explicat com viure. Entre guitarres que oscil·len entre la nostàlgia i l’energia vital, i lletres carregades de dubtes, ironia i petites veritats incòmodes, el disc explora què significa créixer quan no tens cap mapa ni referents clars.

Les cançons parlen de factures que arriben massa aviat, de decisions preses a última hora, d’amors que no saps sostenir i de la sensació constant d’estar improvisant. Però també hi ha espai per a la complicitat, per riure’s d’un mateix i per reivindicar que equivocar-se forma part del camí.

Amb un so característic, Km.0 construeix un univers on perdre’s no és un fracàs, sinó gairebé una manera d’existir. Sense manual d’instruccions no ofereix respostes, només pretén el gaudi i acompanyar.