Dirty Sunday presenta el seu primer disc titulat "Fins Morir"

Dirty Sunday presenta el seu primer disc titulat "Fins Morir". Hard Rock americà en català amb actitud i sense concessions.

El disc inclou nou cançons: vuit composicions pròpies i una sorprenent reinterpretació rock de “La Marina sta morena” de Figa Flawas, transformada completament i portada al territori sonor i estètic de Dirty Sunday.

Les cançons de "Fins Morir" exploren sense filtres les pors, les contradiccions i els desitjos d’una generació que busca el seu lloc. Parlen d’amor propi, de llibertat, d’autosuperació i també d’històries provocadores explicades amb ironia i actitud. Temes com "Rock and Roll", "Tornaré", "Tot el que ella fa" o "Treu-me d’aquí", mostren una banda capaç de combinar riffs contundents amb melodies memorables, energia salvatge amb vulnerabilitat emocional, i una lírica directa que connecta amb l’esperit rebel del rock.

Musicalment, Dirty Sunday beu del Hard Rock americà clàssic, amb influències evidents de Guns N’ Roses, Led Zeppelin, Aerosmith o The Rolling Stones, amb pinzellades de grunge i una execució contemporània que manté intacta la intensitat del gènere. La banda defensa una manera d’entendre el rock basada en la força del directe, una imatge escènica extravagant i teatral i una actitud descarada que remet a la dècada daurada dels anys 70 i 80.

Al capdavant del projecte hi ha Eloi Querol, responsable de la veu, les lletres i bona part de la composició, amb una veu de quatre octaves i un directe intens, físic i carregat de teatralitat. Antonio Valero, per la seva banda, aporta guitarres, baixos, arranjaments i composició, combinant tècnica, sensibilitat i una devoció absoluta pel so clàssic del rock. Junts formen un tàndem creatiu amb una identitat sonora molt clara i una ambició sense complexos.

Amb "Fins Morir", Dirty Sunday no només publica el seu primer disc: marca territori. El grup reivindica que el rock jove, visceral i amb actitud també pot parlar en català, sense concessions ni disfresses, i amb la mirada posada tant en l’escena local com en els grans escenaris.

Dirty Sunday no és només una banda emergent. És un crit. Un desafiament. Una declaració d’amor al rock and roll. Fins morir.

Dirty Sunday és una banda de hard rock americà en català nascuda a Terrassa de la mà d’Eloi Querol i Antonio Valero, els dos únics membres oficials del projecte. El grup irromp com una resposta directa a la inèrcia de l’escena musical catalana actual, amb una missió clara: recuperar l’essència del rock clàssic, dur-lo al present i connectar-lo amb una nova generació.

Dirty Sunday s’arrela profundament en la cultura de la música en directe i en les nits elèctriques de Terrassa. El seu origen es troba als bars i clubs mítics de la ciutat, especialment al Reina Victòria, escenari clau on l'Eloi Querol i l'Antonio Valero es van conèixer tocant versions de Led Zeppelin a les ja llegendàries jam sessions. Aquell ambient de llibertat, improvisació i germanor musical va ser el detonant d’una complicitat artística que acabaria convertint-se en banda.

Eloi Querol (veu, lletres, melodies i composició).

Cantant i compositor autodidacta des dels quinze anys, combina la seva faceta artística amb la seva professió de mestre de primària. El 2024 publica el seu primer treball en solitari, “Reina Victòria”, un disc doble en català i anglès que destaca per una veu de quatre octaves i per la participació de trenta músics de l’escena terrassenca vinculats al bar del mateix nom. Produït per Xavi Escribano (Blowfuse, AntiPatiks), el disc ja anticipa l’univers sonor de Dirty Sunday: Guns N’ Roses, The Rolling Stones, Led Zeppelin o Alice in Chains. Eloi Querol, finalista al càsting del programa Eufòria (3Cat), és conegut pel seu directe intens, físic i teatral.

Antonio Valero (guitarres, baixos, arranjaments i composició).

Guitarrista i compositor amb formació científica (graduat i màster universitari en biomedicina), toca des dels quinze anys. La seva manera d’entendre la guitarra beu directament del hard rock americà i del so clàssic dels anys 70 i 80, amb una forta sensibilitat melòdica. Guns N’ Roses, Led Zeppelin i Aerosmith són referents clars en el seu estil, que combina potència, tècnica i caràcter.

Crèdits tècnics:

Eloi Querol: veus.

Antonio Valero: guitarra i baix.

Ernesto Pagavinon: bateria.

Gravació, mescla i màster: Xavi Escribano a Em Estudi.

Enregistrat a EM Estudi (Terrassa) el setembre de 2025.

Fotografies: Ramón Martín.

ZENOBIA publica "Aire", el segon de quatre EPs

ZENOBIA publica "Aire", el segon de quatre EPs especials amb què la banda està celebrant els seus 20 anys de carrera. Conté tres trallades amb un so totalment renovat, com són "La Tormenta", "Ícaro" i "Mi Alma es Tempestad".

En aquesta ocasió, la banda recupera grans clàssics de la seva discografia que han marcat la seva trajectòria i que de ben segur faran les delícies dels seus seguidors més acèrrims. El passat 26 de setembre de 2025, la banda va treure a la llum el primer EP conceptual d'aquest quartet, "Fuego", aquest conté al seu tracklist cançons com "Alma de Fuego" y "El Camino de los Héroes".

És així com ZENOBIA no deixa passar desapercebut el seu aniversari, regalant al públic una versió actualitzada d'alguns dels seus himnes, sense perdre l'essència que caracteritza el grup.

"Flower Of Rain" el nou disc de Albert Feiler

"FLOWER OF RAIN" Un disc amb tints celtes que posa en relleu la realitat de la depressió

El passat 5 de març, l'artista Albert Feiler llança el seu nou disc Flower Of Rain, un treball que suposa un gir important en el seu estil cap a un so més orgànic, cru i íntim, amb clares influències celtes i anglosaxones.

En aquest nou àlbum, Feiler s'obre emocionalment com mai abans. A través de la composició, les lletres i la producció, l'artista transmet a través de ni més ni menys que 13 cançons el missatge més personal de tota la seva carrera.

Un disc sobre la depressió i la reflexió personal.

Amb Flower Of Rain, Feiler busca posar en relleu la realitat de la depressió a partir de la seva pròpia experiència. El disc explora les causes i les conseqüències d'aquest estat emocional i reflexiona sobre la societat actual i els diferents tipus de maltractament psicològic quotidià que moltes vegades passen desapercebuts.

El disc recorre sentiments com l'ansietat, l'estrès, la sobrepreocupació o la desesperació, però evoluciona progressivament cap a un missatge d'autocura profund, introspectiu i esperançador.

Segons el mateix artista ha manifestat en diferents ocasions a les seves xarxes socials, “res no faria més feliç que poder ajudar amb aquest disc a algú que estigui travessant una situació difícil”.

Un retorn a les arrels musicals

Flower Of Rain suposa també un nou pas a la cursa de Feiler cap a un estil que feia anys que no explorava de manera tan clara.

Moltes de les composicions van néixer entre el 2017 i el 2019, inspirades en la música cèltica, però van romandre inèdites fins ara. En aquest disc es fusionen amb elements new wave per crear un so íntim i atmosfèric.

Entre les seves influències destaquen artistes com Mike Oldfield, Enya, Luar Na Lubre o Sufjan Stevens.

L'objectiu del prolífic artista ha estat crear un estil més orgànic en què les melodies, els canvis d'harmonia i el ritme siguin les eines principals per transmetre el seu missatge emocional.

En aquest treball, Feiler signa la producció, la mescla i el mastering, a més d'interpretar la major part dels instruments.

El disc es mou entre paisatges sonors que combinen guitarres, sintetitzadors i textures electròniques, construint un so contemporani amb una forta identitat autoral.

L'àlbum compta a més amb la participació de diversos col·laboradors que aporten matisos vocals i riquesa interpretativa a diferents cançons.

Intèrprets

Albert Feiler: Guitarres, baix, teclats i sintetitzador (flauta), programació de percussió, veu principal i cors.

Isa Atòmica (Cúpula Dj Modern Live): Veu principal i cors a “Life Happens Again”, “Feel”, “Wait”, “Carry On”, “On The Bridge”, “Menja Back”, “Old Bird”, “Flower Of Rain” i “Smile Again”.

Rubén Amián: Cors i veus a: “Feel”, “Discovery”, “Carry On”, “Menja Back”, “Old Bird” i “Smile Again”.

Crèdits del disc

Producció / Enginyer de mescla i màstering: Albert Feiler

Estudis d'enregistrament: Feiler Productions Studio, TRK Music (Estudi Cúpula) Groove Art

Distribució i segell discogràfic: FEP Produccions

Albert Feiler és un músic i productor l'obra del qual explora la relació entre l'experiència emocional i la societat contemporània. El seu projecte artístic gira al voltant d'una reflexió constant sobre per què, moltes vegades, les persones acaben fent-se mal a si mateixes i entre elles dins el context social actual.

Després d'anys component en privat, el 2017 comença a mostrar la seva música públicament a Múrcia. Després d'un període de pausa, reprèn el projecte a Madrid, redefinint-lo de forma clara i conceptual.

Entre 2018 i 2021 participa com a músic i productor al grup de synth pop In-Pulses, etapa que marca una forta influència electrònica en el seu so.

El 2023 publica el seu EP “Memories”, presentat a la sala El Perro en la Puerta de Atrás del Coche de Madrid. Un any més tard llança l'EP Love, amb presentació a la sala Contraclub el 2024, consolidant el desenvolupament conceptual del seu projecte.

Durant el 2025 publica els singles i videoclips “A Wonderful Day” i “Violator”, que amplien l'univers emocional i narratiu de la seva música.

El 5 de març llança el seu nou disc “Flower Of Rain”, un treball de 13 cançons en què aborda de manera directa la cruesa de la depressió, les seves conseqüències i, de manera progressiva, possibles camins de sortida. L'àlbum combina elements new wave i música cèltica, amb influències d'artistes com Mike Oldfield, Enya o Sufjan Stevens.

Amb aquest disc, Feiler busca transformar la seva experiència personal en un exercici col·lectiu de reflexió sobre la salut mental, amb l'objectiu de connectar amb els qui hagin travessat situacions similars, com ara la depressió, l'ansietat, l'anhedonia ...

“Pregúntale a Sarah Connor” el cinquè treball d'estudi de Nat Simons

Hi ha discos que amplien una trajectòria i altres que la redefineixen. “Pregúntale a Sarah Connor” (Calaverita Records, 2026), cinquè treball d'estudi de Nat Simons, pertany a la segona categoria: l'àlbum més ambiciós i cohesionat de la seva carrera, el que consolida la seva escriptura en castellà i la situa amb autoritat entre les veus més sòlides del rock nacional en femení.

Enregistrat a Nashville entre octubre

LAPIDO i DEPEDRO: DUES COL·LABORACIONS D'ALÇADA

Totes les cançons han estat escrites per Nat Simons (lletra i música) al costat d'Ánchel Solana (música), amb col·laboracions puntuals com José Ignacio Lapido a “Efímero” y “Tan Extraño Para Mí”.

El disc va ser registrat a Middletree Studios amb una banda de primer nivell internacional: Fred Eltringham i Jamie Dick a la bateria i percussió, Joe Pisapia (baix, guitarres, teclats), el mateix Álex Muñoz en guitarres i arranjaments, Paul Thacker al saxo, Billy Contreras en arranjament de Jairo Zavala (DEPERO). Un elenc que aporta profunditat i múscul a un àlbum que sona orgànic, real i sense artificis.

El videoclip de "Nieve en el desierto" al costat de Jairo de DEPEDRO, va ser rodat a Madrid per Juan Pérez Fajardo i pots veure'l aquí i al seu canal oficial:

UN UNIVERS NARRATIU GENERACIONAL

Tot i que no és un disc conceptual a l'ús, “Pregúntale a Sarah Connor” manté una línia narrativa clara: la nostàlgia per l'època en què creixem, la decepció davant d'un present gairebé distòpic i la incertesa davant d'un futur precari. Una generació criada entre pel·lícules apocalíptiques dels 80 que avui viu sota l'ombra de la intel·ligència artificial, la precarietat i la sobreinformació

El títol funciona com a metàfora: si avui ho preguntem tot a les màquines, Nat proposa “Pregúntale a Sarah Connor”. Una figura que simbolitza resistència, intuïció i humanitat davant de l'avenç implacable del sistema. El disc no es queda a la queixa; hi ha ironia, hi ha metàfora, hi ha ràbia i també celebració. Des de la ironia esmolada d'Alain Delon, passant pel pols combatiu de Flames de Drac, la nostàlgia lluminosa de Delorean o el crit generacional d'Espècie en Extinció, fins a cançons que parlen de l'amor inesperat, l'ansietat, els vincles fràgils o la vincle de fràgils.

Musicalment, l'àlbum no respon a un únic gènere. Encara que va ser gravat a Nashville, no és un disc “de Nashville”. Conviuen influències que van de The Replacements o Big Star a Queens of the Stone Age, Sheryl Crow o The Rolling Stones, sempre filtrades per una identitat pròpia i una escriptura que consolida Nat Simons com a compositora madura i amb discurs.

Nu Breed, el nou i rotund treball del Xavi Reija Electric Quintet

El passat 30 de març es produeix el llançament oficial de Nu Breed, el nou i rotund treball del Xavi Reija Electric Quintet. Aquesta obra, que marca un punt d'inflexió a la trajectòria de Reija, consolida una proposta d'avantguarda que uneix la precisió rítmica amb la llibertat absoluta del jazz elèctric

El baterista i compositor Xavi Reija concentra tota la seva potència creativa a Nu Breed, un disc que sacseja els fonaments del jazz fusió a Espanya. Amb el nou Electric Quintet, Reija s'allunya de les estructures convencionals per submergir-se en un so cru i vibrant on l'electricitat és la veritable protagonista. Des de Barcelona, ​​aquest quintet de personalitats aclaparadores compta amb Rafael Garcés al saxo, Dušan Jevtovic a la guitarra elèctrica, Tomàs Fosch als teclats i Bernat Hernández al baix elèctric. Junts facturen una música d'alt voltatge que beu directament de la grapa de King Crimson i la llibertat de Miles Davis. El resultat és una proposta d'una intensitat emocional infreqüent, en què les composicions originals serveixen de combustible per a una improvisació col·lectiva que no dóna treva a l'oient.

Nu Breed és el projecte més ambiciós de Reija, un músic la trajectòria internacional del qual l'ha portat a col·laborar amb figures de la talla de Tony Levin o Markus Reuter. Amb una discografia sòlida que inclou títols com “Resolution” o “The Sound of the Earth”, el baterista barceloní demostra en aquest nou treball perquè és un referent de l'avantguarda instrumental. Nascut el 1972 i format amb els màxims honors al Berklee College of Music de Boston, la seva carrera és una successió de fites: des de guanyar un premi Emmy el 2018 fins a signar articles científics sobre la improvisació a la prestigiosa revista The Brain Sciences. Aquesta barreja de rigor tècnic i energia salvatge sobre l'escenari converteix l'Electric Quintet en una formació única a la seva espècie, capaç d'actualitzar el llenguatge del jazz elèctric amb una firma pròpia i desafiant.

L'experiència de Xavi Reija es palpa a cada compàs de Nu Breed. Parlem d'un músic que ha enregistrat més de vuitanta discos de sessió i ha compartit escenari amb figures com Steve Hogarth, Nitai Hershkovits, Gary Willis o Abraham Laboriel. A més de la seva faceta com a intèrpret, la seva tasca com a autor de llibres tècnics i el seu paper com a representant internacional de marques com Yamaha o Paiste avalen la qualitat d'un projecte que busca l'excel·lència sonora sense perdre gens ni mica de risc. Amb aquest quintet, Reija no només presenta un disc, sinó que lidera una celebració de la creativitat sense límits recolzada en una secció rítmica demolidora i una instrumentació que explora textures pròpies de l'avantgarde més actual.

El desplegament de Nu Breed té dues cites marcades en vermell: el proper 30 de març, l'àlbum arribarà a les botigues físiques ia totes les plataformes de reproducció en continu. Setmana després, el 27 d'abril, la sala AClam de Barcelona serà l'escenari de la presentació oficial en directe. Per donar abast global a aquest llançament, es farà una emissió internacional en directe de vint minuts del concert a través de YouTube i xarxes socials, permetent que la crítica especialitzada i els seguidors de tot el món segueixin en temps real la posada de llarg d'aquesta nova fita a la seva discografia.

Nu Breed no és només una nova referència discogràfica; és la confirmació de Xavi Reija com un dels pilars fonamentals del jazz elèctric europeu, un artista que ha convertit el risc i la precisió en el segell personal.

"Vidres d'aigua" és el vuitè àlbum del compositor i pianista Enric Carreras

  

"Vidres d'aigua" és el vuitè àlbum del compositor i pianista Enric Carreras. Es tracta de 10 peces que Carreras ha creat i arranjat expressament per a piano, quartet de corda i contrabaix. Per això ha comptat amb la participació del Quartet Brossa i el contrabaixista Xavi Castillo.

Fidel al seu esperit eclèctic, a "Vidres d'aigua" Carreras hi ha incorporat colors molt diversos: des de la textura clàssica dels instruments de corda, a elements jazzístics (com ara les harmonies, els solos de piano o el característic walking del contrabaix), passant per la força descriptiva de les bandes sonores.

FORRAJE va presentar el seu esperat disc, "Entre tanta mierda",

FORRAJE va presentar el seu esperat disc, "Entre tanta mierda", divendres passat 27 de març. Un treball que marca el retorn oficial i celebra una nova etapa artística amb maduresa, evolució sonora i formació renovada. Després d'una dècada de silenci discogràfic, FORRAJE torna amb un disc que reuneix els singles que la banda ha anat publicant des de l'anunci del seu retorn el 2024 juntament amb noves composicions inèdites.

Gràcies a la demolidora bateria de Juan Folla, les treballades guitarres de Rodri Arias i Nando Vasco i les sempre poètiques lletres del seu baix, veu i emblemàtic frontman Antonio Suárez "Lülu", "Entre tanta merda" conserva l'essència crua i emocional que sempre ha distingit FORRATGE, però incorpora subtils tocs de modernitat en la producció.

El disc ha estat gravat i produït íntegrament pel mateix Antonio Suárez Lülu, que també s'ha ocupat de la barreja de tres dels talls: "Entre tanta mierda", "Que llueva" i "E se queda un chío". Pablo Senator (Desakato) es el encarregat de la mescla de "Queriéndome a solas" i "Sólo pienso en ti" i Álvaro Rodríguez (Robe) de "Saudade I i II".