ARGION llançarà el seu tercer disc "VLTREIA", el primer amb Richard de la Uz a la veu, el proper 30 d'octubre i presenta el seu nou single "Renacer del Héroe", que suposa una mostra més, després de “Mi Héroe” i “Junto a Mí” del nou treball dels asturians.
"Renacer del Héroe" tracta de recollir tot el que es trobarà el públic en aquest nou disc, on ARGION mostra amb tota l'èpica que sempre l'ha caracteritzat, el nou caràcter de la banda, obrint el seu cor a través d'una història que evoca el sentiment d'ARGION de no defallir mai, de seguir sempre endavant i ho fa en primera persona, sent aquest tema i tenir sempre la força necessària per sempre renéixer.
Per a l'ocasió, ARGION ha tingut el plaer de comptar amb la col·laboració d'Isra Ramos (Amadeüs), la veu del qual ha aportat la màgia pretesa a la cançó, ajuntant-se en duet Richard de la Uz, donant un sentiment i una personalitat única.
Després d'aquest llançament, ARGION obre el camí per al llançament de "VLTREIA", amb el pre-order ja disponible a la botiga en línia del Tridente i avançant-se al que consideren, el millor treball de la banda fins ara, el més sincer, i amb una personalitat única.
En els temps que corren, el punk torna a ser més necessari que mai. Com si alguna vegada els temps haguessin estat favorables; o com si en algun moment el punk hagués deixat de ser vigent i valuós. El 2026 ens està posant a prova a tots plegats, i convé recordar quines eines tenim a l’abast per resistir. El punk pot ser una d’elles. Cap altre gènere canalitza millor la necessitat de descompressió. Combina ràbia i diversió com cap altre, fins al punt de poder ser gairebé terapèutic, tant per a qui el fa com per a qui l’escolta. En aquest context, la banda barcelonina Sandré, nascuda el 2018 a les esquerdes de l’underground, es posa al servei del seu públic amb una recepta senzilla per no enfonsar-nos davant del món que ens envolta, resumida en el títol del seu nou disc: PACIENCIA INFINITA.
Descompressió i diversió, protesta i exploració. Això és el que buscava el quartet a l’hora de compondre el seu tercer àlbum, el primer amb el segell Calaverita Records. Descompressió perquè les seves cançons responen a situacions que els generen ràbia, més des d’un pla personal, relacional i social que no pas estrictament polític -tot i que també hi és, de manera indirecta-; i diversió perquè el disc esdevé el pretext ideal per explorar els límits del punk i del rock, portant més enllà la seva identitat sonora. PACIENCIA INFINITA és un àlbum de composicions molt singulars que eixamplen el marc creatiu de Sandré, amb estructures més obertes, noves textures rítmiques i una combinació del seu llenguatge musical amb elements del rock alternatiu, el krautrock, el math rock, el garage o el post-punk.
Aquesta línia queda clara des del primer tall, “EMPATÍA NO”, amb la seva textura expansiva, la rítmica contundent i una arquitectura instrumental gairebé de trencaclosques. A partir d’aquí, el repertori passa pels acords esmolats de “GÉMINIS MAL”, la primera cançó de desamor de Sandré; per la solidesa i la força de “CABEÇA”, aquesta mescla visceral de tensió i electricitat amb la col·laboració de Miguelito García (“Dandy Piranha” de Derby Motoreta’s Burrito Kachimba i Cervatana); per un pogo de 55 segons titulat “JOIA DE MALVIURE”; i per l’energia imparable de “GOLDEN”, per acabar tornant a l’esperit punk més directe i honest amb “A-MU-MÍ”, la peça final.
Pel camí, però, també s’atreveixen amb altres terrenys. Es plantegen reptes, sovint per reforçar l’expressivitat del que volen explicar. A “DISCURSO MOTIVACIONAL”, per exemple, un tema on col.labora el barceloní BANANI, juguen amb canvis de compàs per generar una energia molt ballable, gairebé caricaturesca d’un cryptobro hiperestimulat i de masculinitat fràgil. A “PIJAMA DE FUSTA” trenquen l’estructura a mig tema i el deixen dissoldre’s en un fade-out gairebé infinit per expressar el desgast que ens imposa el sistema. De manera similar, a “EL POU” també desmunten l’estructura per reflectir aquells moments en què ens envaeix la foscor. I a “SIEMPRE MÁS” juguen amb el contrast irònic entre el punk psicodèlic de les estrofes i les melodies pop de la tornada, com a metàfora sonora de com pesa el que és dolent i com de lleuger pot ser el que és bo.
A PACIENCIA INFINITA, les cançons parlen de frustració, de l’angoixa de la rutina, de foscor, de la dificultat de resoldre conflictes i, fins i tot, per primera vegada, de ruptures i desamor. Però també posen en valor la importància de trobar força en les persones que tenim al costat com a acte de resistència, i de qüestionar les normes com a acte de llibertat. Aquí rau el fons esperançador del disc: la necessitat d’unir-nos per gaudir de la rebel·lia. “EXCEL DE NORMAS” n’és el millor exemple: si publicar una cançó tocada conjuntament amb els seus amics Chaqueta de Chándal no és divertir-se i trencar esquemes, què ho és? Per això serveix el punk. I amb això, la paciència pot ser infinita.
Temptatives d'orientació emocional a la meitat del soroll contemporani: centelleig, senyal, fil i alba, el nou EP de CRISTALINO, produït per Jaime Beltrán.
Espurneig, senyal, fil i alba, el tercer EP de CRISTALINO, converteix aquesta desorientació en el motor de les seves cançons. Entre intuïcions i petits desplaçaments de l'experiència diària, el disc cerca contacte i permanència.
Hi ha una cosa especialment valuosa en com aquest nou treball amplia el llenguatge que CRISTALINO desenvolupava des dels seus primers llançaments i el projecta cap a un lloc més definit. Sense abandonar la lògica del pop digital contemporani sobre la qual ha construït la seva identitat, l'EP desplaça el focus cap a textures més físiques i obertes: bateries i guitarres acústiques, respiració, ressonància. Especialment a 'FILO' i 'ALBA' apareix una relació més àmplia amb l'espai i la matèria.
L'estructura simbòlica de l'EP és sorprenentment compacta. Els títols no són decoratius. 'Destello, señal, hilo y alba'. funcionen com a diferents formes d'orientació: l'aparició sobtada, la necessitat d'interpretar, l'enllaç entre unes coses i les altres, la possibilitat de començar de nou.
També la música avança així, suspesa moltes vegades entre la fragilitat i la precisió melòdica. Els canvis de textura i la manera com la veu de CRISTALINO apareix i es replega construeixen una sensació constant de cerca. Les cançons romanen dins d'allò que encara no s'entén. Això separa l'EP del sentimentalisme urbà contemporani més estàndard i l'acosta a una percepció augmentada del que és quotidià.
'SEÑAL', una de les peces centrals del treball, concentra especialment bé aquesta tensió entre estranyament i proximitat. El videoclip dirigit per Adrián Cecilio amb el mateix CRISTALINO perllonga aquesta atmosfera. Entre electrònica, guitarres acústiques i melodies que semblen avançar sempre uns centímetres per davant de les seves pròpies certeses, CRISTALINO i Jaime Beltrán construeixen un disc que evita tant la nostàlgia com el cinisme. Un treball que no intenta explicar-ho tot, sinó romandre despert dins de la confusió.
Tota la trajectòria d'Amulet convergeix en "Es Desastre", el seu tercer àlbum d'estudi previst per al 29 de maig. Aquest nou treball es presenta com una radiografia honesta de la incertesa, en què l'artista mallorquí abraça el pop d'autor des d'una sonoritat lo-fi i mediterrània.
"Es Desastre" és un itinerari que va de la protesta social a la nuesa més absoluta. Un disc que camina entre la sàtira al turisme de masses i la crònica d'una ruptura, per acabar trobant en la vulnerabilitat i l'acceptació de l'error ("es desastre") l'únic camí possible cap a la llibertat. Sempre filtrat per un prisma d'optimisme i bon rotlle que defuig de la grandiloqüència.
Amulet, que recentment va participar en el disc del 20è aniversari dels Amics de les Arts, ara s’envolta de col·laboracions de luxe i tan variades com Jo Jet i Maria Ribot, Xisk i PJ Company per vestir el disc de l’eclecticisme que mereix i que representa Amulet.
"Un desert de colors" (2021) situa Amulet dins l’escena indie catalana i li val el primer premi al Concurs Pop Rock de Palma i el Premi Enderrock a millor disc d'autor de les Balears. Amb "Petit Viking" (2023), Amulet consolida la seva sonoritat alhora que amplia el seu univers cap al pop i l’electrònica, i és elegit per la crítica dels Premis Enderrock com a millor disc d’Autor de l’any.
Ara, Amulet deixa enrere el folk britànic dels seus inicis per assentar-se en un indie-pop amb caràcter propi, capaç de transformar el conflicte emocional en melodies immediates i catàrtiques.
Es Desastre, el disc.
L’àlbum comença amb una mirada crítica al voltant. A cançons com "In Paradise", Amulet dispara contra la pèrdua d'identitat de la seva terra, convertida en un "safari" per a estranys. Aquest desordre exterior connecta amb "Es Desastre", el tema titular, on es planteja el gran dubte: i si el que crèiem veritat —l’amor, el rumb, la felicitat— ja no encaixa? Aquí, el desastre no és el trencament, sinó la incapacitat de deixar anar a temps.
A mesura que avança, la narrativa s'endinsa en el cos a cos de les relacions. Apareix la necessitat de posar límits davant la toxicitat ("Hasta la vista BBY") i l’alliberament que suposa sortir del joc de l'altre per començar a "veure les coses tal com són" ("Corb Marí"). És un tram del disc marcat per la desafecció, on es reconeix que "el rotllo hippy d'estiu" s'ha acabat ("Hippy") i que cal gestionar l'amargor sense culpables.
El cor del disc arriba amb "Nihil" i "Que Passa". Aquí la lluita ja no és contra algú altre, sinó contra el propi buit. Amulet confessa la por d'haver viscut cercant una felicitat imposada i abraça un "nihilisme total" que, paradoxalment, és on comença la veritat. És el moment de "perdonar-se els propis embulls" i acceptar que se sent vulgar, cansat i perdut.
L’últim tram és una tornada a la intimitat. "Aigua Salada" i "Sa Boira a Ponent" retraten la fragilitat de qui encara no ha superat el passat però decideix seguir endavant. El paisatge es torna hivernal, lent i pacient. El disc tanca amb "Agost" i "Es Llençols", un epíleg de rendició i nuesa emocional. Quan "el darrer guerrer s'ha rendit", només queda la cançó com a únic lloc on encara "tenim joc a donar".
Elena Ley, cantautora, poeta i psicòloga, presenta “El jardín de las palabras”, un llibre on neixen les seves cançons: històries reals que comencen com a versos i acaben convertint-se en cançons.
Amb un llenguatge pròxim i ple de sensibilitat, Elena convida a entrar en el seu univers creatiu, on emocions, records i reflexions prenen forma abans d'arribar a l'escenari. Cada poema és una llavor, una cançó en potència.
El llibre combina poesia amb exercicis de desenvolupament personal i dibuixos per a acolorir, creant una experiència pausada i personal. Un espai per a parar, sentir i reconnectar a través de les paraules.
Disponible també en italià, “El jardín de las palabras” és una invitació a deixar-se portar pel que sentim i a descobrir tot el que pot néixer d'una història veritable.
La Coixinera presenta nou disc i nou espectacle "Quanta ballera!": un sarau contemporani que transforma la música d’arrel catalana en una experiència viva, festiva i compartida.
Amb un repertori basat en gèneres tradicionals com el ball pla, la bolangera, la sardana, el contrapàs o la jota, el grup reivindica la força popular del ball d’arrel des d’una mirada actual, enèrgica i desacomplexada. Fidels al seu estil, La Coixinera combina instruments tradicionals amb una potent base de rock per crear un folk vibrant, participatiu i carregat d’energia, pensat tant per escoltar com per ballar a plaça.
"Quanta ballera!" recull melodies i cançons tradicionals procedents de grans obres de la cultura popular catalana, especialment "Les Cançons de Mataró", recollides per Joan Tomàs i Esteve Albert durant la "Missió de Recerca de 1932-33" de l’obra del "Cançoner Popular de Catalunya", i també del "Cançoner de Pineda" de Sara Llorens, figura fonamental que es convertiria en la primera folklorista de Catalunya i una de les pioneres d’Europa.
Aquest patrimoni conviu amb composicions pròpies que dialoguen amb la tradició des del present. El disc conté 14 peces que converteixen la memòria popular en celebració col·lectiva.
Pròxims concerts:
12 de juliol, Roda de Ter - Osona (Rodafolc).
8 d'agost, Roda de Berà - Tarragonés.
20 d'agost, properament.
La Coixinera neix l’any 2001 a Mataró (Maresme) amb la voluntat de portar la música i el ball d’arrel catalana a un terreny viu, festiu i contemporani. El nom del grup fa referència a la manera com es coneix tradicionalment la cornamusa al Maresme: la coixinera.
Des dels seus inicis, La Coixinera ha convertit el sarau en el centre de la seva proposta artística: concerts pensats per ballar, compartir i reconnectar amb la força popular de la música tradicional catalana. El grup fusiona instruments d’arrel amb una actitud escènica enèrgica i una clara influència del rock, creant un folk potent, participatiu i absolutament actual.
Al llarg de més de vint anys de trajectòria, han publicat set treballs discogràfics i diversos espectacles propis, consolidant-se com una de les formacions de referència en la renovació de la música tradicional catalana.
La seva música ha sonat a algunes de les principals festes i places del país (Barcelona, Mataró, Tarragona, Reus o Vilafranca del Penedès) i han participat en festivals destacats com Festival Cruïlla, Festival Tradicionàrius, el Mercat de Música Viva de Vic, la Fira Mediterrània de Manresa, el Fòrum Universal de les Cultures o el Rebrot, entre d'altres.
Més que recuperar repertori tradicional, La Coixinera reivindica la cultura popular com un espai viu, comunitari i en constant transformació. Els seus directes converteixen la plaça en una celebració col·lectiva on la tradició deixa de ser patrimoni estàtic per tornar a ser experiència compartida.
Crèdits tècnics:
Alba Logan: gralla, viola de roda i coixinera.
Ariadna Cabeza: baix elèctric i veu.
Dani Àlvarez: flabiol i tamborí, acordió diatònic i veu.
Fèlix Jurado: tarota, gralla i veu.
Jaume Punsola: guitarra i veu.
Oriol López: bateria i veu.
Helena Cullaré: Tenora.
Jordina Blanch: balladora.
Enregistrat, editat i mesclat a So.cat per Pau Vinyoles Romo.
