Després de l'impacte generat amb els seus senzills anteriors, Hanz Ruiz revela la seva faceta més expansiva i lluminosa amb 'Quantes Veces'. Aquest tercer avenç serveix com el pont definitiu cap al seu esperat primer àlbum, FRÀGIL, programat per al 30 d'octubre, allunyant-se de la urgència del post-punk d'entregues passades per abraçar, sense complexos, l'èpica del rock clàssic i la balada pop de grans dimensions.
A l'apartat líric, la cançó funciona com un mirall de la contradicció emocional que es pateix en les relacions cícliques. 'Quantes Veces' retrata l'esgotament de qui viu atrapat en un bucle de comiats i retrobaments, culminant en una tornada dissenyada per ser corejat en grans recintes: "Quantes vegades te n'aniràs? Quant de temps passarà?". És la narració d'una frustració que conclou en la necessitat visceral de tancar definitivament una història que semblava que no tenia fi.
Per vestir aquest relat, Hanz construeix una arquitectura de pop-rock atemporal que canalitza l'elegància compositiva de l'"altre costat del toll". Amb ressons evidents a la sofisticació de Coneixent Rússia i el mestratge melòdic de referents com Andrés Calamaro o Turf, el tema es recolza en bateries amb gran enganxada i una harmonia impecable.
Tot això emmarcat en un acte de rebel·lia contra les presses de la indústria. L'artista desafia conscientment la brevetat algorísmica apostant per un desenvolupament de quatre minuts; un espai que permet que la composició respiri i evolucioni de forma orgànica fins a trencar en un sol de guitarra esmolat i emocionant. Una decisió que recupera la litúrgia del rock i torna el protagonisme absolut a l'execució instrumental.
Amb aquest llançament, el barceloní reafirma la seva versatilitat i demostra que el rock continua sent una avantguarda permanent. Un pas ferm que combina la sensibilitat d´autor amb la força del rock d´estadi, deixant el terreny perfectament preparat per al´arribada de FRÀGIL.
Un servidor va tenir la sort de coincidir en espai i temps amb dues bandes de Barcelona realment acollonants. Totes dues van sortir pràcticament del mateix lloc, el germen d'una escena que, de mica en mica, es convertiria en una peça clau per a l'esdevenir de la música catalana de les dècades següents (llegiu BCore Disc). Recordo cada concert d'Aina i Fromheadtotoe com una mena de celebració eucarística, com una revelació en què desenes de xavals, bocabadats, ens vam convèncer per primera vegada que les bandes de la nostra ciutat podien ser iguals o millors que les de qualsevol altre lloc.
Dels primers se'n podria escriure una tesi doctoral sobre la importància que van tenir en la construcció de les escenes underground i autogestionades de moltes ciutats d'Espanya. Pel que fa als segons, el tema seria un altre: com un grup tan increïblement potent i perfecte no va acabar omplint sales de mig món. Els factors són molts i variats, i no sóc jo el més indicat per explicar-los; la meva condició de fan i amic podria trair-me. També, ¿per què ho negaré?, des que vaig veure el videoclip d'"Aching Finger", em vaig enamorar perdudament de Raquel Pascual, la cantant i líder absoluta de Fromhead. Ella era un puto remolí en directe, una cantant excepcional, una música amb una actitud i un caràcter aclaparadors. La seva forta personalitat espantava o atreia parts iguals.
Poc temps després de la dissolució del grup, Raquel va gravar, sota el nom de Collision, un disc al costat de Pol Font a la bateria, Pere Fernández —baixista de Fromhead— al baix, Rafa Molina —guitarrista de Fromhead— a la producció i un servidor apareixent en escena com a maldestre i inexpert editor discogràfic. A "Rock Diet" no hi havia artificis ni pirotècnia: era un manual d'imperfeccions, de cruesa extrema i de ràbia, on Raquel brillava i deixava mostra del seu talent desbordant.
Avui, més de vint anys després, és un honor i un deure tornar a posar en circulació aquest disc tan fotudament bo.
Rajery i Raúl Rodríguez publiquen Mandry ve?, un àlbum conjunt que neix de la trobada entre dos músics profundament vinculats a les seves tradicions respectives i, alhora, oberts a l'exploració d'altres llenguatges musicals. La valiha malgaix de Rajery i el tres flamenc de Raúl Rodríguez es troben en onze cançons que recorren la tradició musical merina, el flamenc, la improvisació i la creació pròpia, donant forma a un projecte construït des de l'escolta i el diàleg entre dues cultures aparentment tan llunyanes.
Una trobada construïda des de l'escolta mútua
Mandry ve? no parteix d'una fórmula de fusió predeterminada, sinó de la voluntat que dos músics amb un profund coneixement de les seves tradicions puguin trobar-se en un terreny comú. El projecte va començar a prendre forma a Madagascar el 2019, on tots dos es van trobar per primera vegada amb l'objectiu de crear en quatre dies un espectacle que es presentaria a Antananarivo
El gestor cultural Javier Mantecón, autor del text que acompanya l'àlbum, explica que el punt de partida va ser precisament evitar una col·laboració basada en tòpics o una aproximació superficial entre cultures: Es va dissenyar un projecte per dur a terme un diàleg real i profund. Per Mantecón, tots dos músics compartien a més una característica essencial: 'són uns mestres del ritme'.
Rajery i Raúl Rodríguez són intèrprets i exploradors de les seves tradicions. Rajery és una figura essencial de la música de Madagascar i un dels grans referents internacionals de la valiha, mentre que Raúl Rodríguez ha desenvolupat durant més de tres dècades una trajectòria artística i investigadora al voltant de les connexions entre el flamenc, l'Àfrica i el Carib, a més de ser el creador del tres flamenc.
La seva primera trobada musical va tenir lloc a l'estudi de Rajery a Antananarivo. Allí, cara a cara, la valiha i el tres van començar a construir una música nova a partir de la improvisació. Segons relata Mantecón, les notes se succeïen mentre tots els presents a la sala flotaven en un món de possibilitats recent descobert, on un pot viatjar sense brúixola sense témer a perdre's.
Aquella experiència va donar lloc a dos espectacles i va obrir un camí que els músics van decidir continuar. Cinc anys després, el projecte va tornar a activar-se amb el viatge de Raúl Rodríguez a Madagascar i la gravació de Cor Malagasy, una peça que acabaria convertint-se en el punt de partida de l'àlbum.
Onze cançons entre la tradició merina i el flamenc
L'enregistrament definitiu de Mandry ve? va tenir lloc a Antananarivo en els primers dies d'agost del 2025. Les dificultats logístiques van reduir el temps inicialment previst d'una setmana a només cinc dies d'enregistrament, amb limitacions en el subministrament elèctric que van condicionar el treball a l'estudi. En aquest reduït espai de temps es van enregistrar onze cançons, entre composicions pròpies, cançons populars i improvisacions.
L'àlbum s'obre amb Afindrafindrao (primer single llançat el juliol passat), una cançó tradicional que forma part de les cerimònies populars malgaixos i que aquí apareix revisitada des del ritme dels tanguillos.
El segueix Mandry Ve? (cançó que dóna nom al disc i segon single presentat al setembre), una tonada tradicional malgaix reinterpretada sobre ritme de tangos flamencs i sons cubans i el títol de la qual significa “Encara dorms?”, com una crida al despertar col·lectiu, gravada en moments d'alta inquietud social per la situació que travessava Madagascar aquells mesos.
El recorregut continua amb les composicions originals Ravoravo i El lèmur passa, abans d'arribar a Zambragascar, homenatge al guitarrista de Huelva Niño Miguel, en una zambra on la valiha i el tres flamenc construeixen un paisatge de ressonàncies andalusines.
A la segona part del disc apareix Cor Malagasy, seguida d'Amorondrano, L'illa vermella, Soa, dedicada a la germana morta de Rajery, Tana de la frontera, un frenètic duet per buleries, i Ny lanitra mangamanga, cançó tradicional interpretada per Rajery al costat de la seva família que tanca l'àlbum amb el seu àlbum.
Per a Javier Mantecón, una de les claus musicals de la trobada està al ritme ternari, present de forma recurrent en la música de Madagascar i profundament vinculat també a la tradició flamenca. En una contemporaneïtat binària tant rítmica com tecnològica, el compàs ternari ens instiga i tempta a escapar del nostre quotidià: a l'exploració més pura, assenyala.
El resultat és un repertori on dos instruments de procedències molt diferents troben punts de connexió a través del ritme, la melodia i la improvisació.
“60 cantons” és un recull de 60 cançons en què he participat. He creat este projecte amb motiu del meu 60é aniversari. La meitat corresponen a gravacions de Gent del Desert, la banda on més temps he militat i on m’he expressat artísticament de manera més genuïna. L’altra meitat són fruit d’algunes altres aventures anteriors, posteriors o simultànies, i de col·laboracions molt diverses. “60 cantons” és també, o sobretot, un exercici de memòria. El material es presenta en 6 llistes de reproducció disposades en ordre cronològic invers, del temps més recent al més llunyà. Això està en contrast amb el temps en què transcorre la novel·la gràfica en dos capítols (pròleg i epíleg) que emmarca l’antologia. El primer capítol s’ambienta en 1982 (el temps en què acaba l’última playlist) i el segon fa un exercici prospectiu (no exempt d’humorisme) que se situa en el futur. Podeu seguir l’ordenació proposada o podeu començar exactament per on vos done la gana; per exemple, per llegir la novel·la gràfica.
Pes Mort és una banda que neix l'any 2026 com a evolució de l'antic conjunt Alcancen Victoria. La inquietud dels seus membres per tocar nous estils i la voluntat de canviar l'idioma amb el qual s'expressaven, va provocar aquesta transformació. Amb base a Santa Coloma de Gramenet però amb components provinents de Sant Andreu del Palomar, Terrassa i la pròpia Santa Coloma, el grup barreja els diferents estils del punk i el hardcore amb sons més foscos d’una manera desinhibida fet que ens porta a parlar d’una proposta molt dinàmica de post punk, synth punk i sons més accelerats des d’una visió força vuitantera, cançons curtes que duren poc més d’un minut i que els han permès publicar aquest primer treball, “Pes Mort”, en un EP en format vinil de 7” que inclou set cançons, com el mític primer EP d’Último Resorte.
Son moltes les seves influències, podríem parlar de bandes mítiques com La Banda Trapera, Eskorbuto, Cicatriz, El Corazon del Sapo, Negu Gorriak o Fugazi i bandes més actuals com Enemic interior, Futuro Terror, la URSS, Rata Negra o La Elite…. Tot i la curta durada dels temes, Pes Mort aposta per lletres profundes que conviden a la reflexió. En quant al seu so, el quartet aposta també per una música directa i contundent, guitarres crues i línies de sintetitzadors que barregen i recorden sons del passat i de l'actualitat.
Els seus membres són:
Jan, veu i baix (Santa Coloma de Gramenet) Rai, batería (Sant Andreu del Palomar) Javi, sintetitzadors (Terrassa) i Gorka, guitarra (Santa Coloma de Gramenet).
Avui parlem de Mist3rfly, músic, productor i DJ ocasional, amb més de 37 anys dins de la música electrònica
Al llarg de la meva trajectòria he format part de projectes com Lemon^fly, Electronikboy o Commutadores, i he remesclat a infinitat d'artistes.
El passat 23 de setembre es va publicar el seu nou disc: IMAGINARY NAZCA
Un treball compost per 10 peces instrumentals inspirades en els misteriosos glifs del desert de Nazca.
Aquest disc és un viatge sonor on cada tema explica una història imaginada, barrejant el so “dream” dels 90 amb l'electrònica actual, el house i el progressiu
La Intercomarcal són un parell d’amics, dos companys en aquest viatge musical i també són vells ‘rockers’. Fa més de vint anys vam compartir moltes estones de Rock, composant cançons per mirar de que arribés el dia d’avui i poguessin veure la llum del dia o de la nit.
Ja fa molts anys i amb l’experiència d'algunes formacions a l’esquena, en David Altimira Blancafort i en Rubèn Rodríguez Viñals tot i ser a punts distants de la geografia catalana, gesten mica en mica aquest projecte, fet a foc lent i amb dedicació.
Sense pressa i sense cap tipus de pretensió; allunyat dels circuits pre-establerts i les maneres de fer que es suposa que s’han de realitzar. Fugint de tot allò que és comercial i mantenint-se fidels al Rock i a la seva manera de fer-lo.
Han passat els anys, però el Rock és el mateix. La distància no és cap problema ans el contrari, és un element clau La Intercomarcal, sense la distància d’espai i també del temps no hagués nascut aquest projecte, aquestes cançons i aquesta manera d’entendre la música.
Acabem de treure el nostre primer EP anomenat 'Trencant distàncies', el qual està format per 5 cançons. Més info al nostre EPK.
