El quintet gironès trenca el motlle del seu rock psicodèlic d'influència seixanta per explorar en el seu segon disc territoris pop-rock més foscos, coquetejant amb l'space-rock, el shoegaze, el post-punk i l'indie pop sorollós de finals dels 80, el rock del sud i fins i tot amb el rock electrònic;
En un exercici de reconnexió amb les seves pròpies emocions, Minibús Intergalàctic tracen una temàtica poderosament vital al Moviment Oscil·lant Polinòmic y=1/x, que seria la fórmula que explica les paradoxes i contradiccions que defineixen l'experiència humana;
Amb la col·laboració del mític productor Martin “Youth” Glover (The Jesus and Mary Chain, Paul McCartney, Pink Floyd), la banda catalana ha superat àmpliament les expectatives generades pel seu àlbum de debut, Meditacions des dels Miratges Mercúrics, i la seva MP Música Humana: Thalassa, presentant la seva candidatura a disc de l'any.
El paradoxal costumisme de la vida real
Sempre s'ha dit que donar la talla amb el segon disc pot ser per a una banda més crucial fins i tot marcar-se un bon debut. És el moment de confirmar expectatives, de complir promeses, de resultar de debò creïbles. Però el que han fet Minibús Intergalàctic amb el Moviment Oscil·lant Polinòmic y=1/x va molt més enllà d'estar simplement a l'alçada. Les seves deu cançons són genuïnes, contundents, un cop darrere l'altre a sobre de la taula. No han donat la talla, han rebentat les costures.
El quintet de Girona tenia ganes d'explorar més enllà de les referències seixanteres que impregnen Meditacions des dels Miratges Mercúrics, el seu primer disc, i d'aprofundir-hi connectant més directament amb les seves pròpies emocions. El resultat és un treball sòlid i ple de personalitat musical, capaç de coquetejar amb l'space-rock, el shoegaze, el post-punk i l'indie pop sorollós de finals dels 80, el rock del sud i fins i tot amb el rock electrònic sense deixar de sonar, sobretot, psicodèlics; i poderosament vital i sincer en la seva temàtica. L'àlbum intenta reflectir algunes de les paradoxes que defineixen l'experiència humana, que transcorre sempre en una escala imprecisa de grisos molt subtils que pot arribar a ser contradictòria. Potser és més trist i fosc que el primer, però també és més real.
Amb els dos singles, 'Per sentir-me ple' i 'l'Agredolça va lliçó de la Vall del Mas Daurat', ja ens van anticipar la paradoxa existent entre el victimisme i el plaer, entre el patiment i el pensament utòpic, així com un lleuger canvi de registre cap a territoris d'un pop-rock més fosc. Una sonant com si Jason Pierce hagués militat a The Jesus and Mary Chain i l'altra acostant-se al rock alternatiu de l'escena Madchester. Tot i això, la contradicció que més sembla preocupar Minibús Intergalàctic, i segurament a tots, és la d'oblidar-se de viure per pensar massa en com viure. Tracten el tema a 'Barqueta', curiosament la cançó més pop del disc, amb les seves melodies assolellades, el ressò a The Smiths i aquest interludi ballable en què apareix Kevin Parker; i també a 'Camí vell', en aquest cas la peça més llarga i folk, la que sona més a rock clàssic, el missatge del qual hauria d'ajudar-nos a acceptar la impossibilitat de controlar-ho tot.
Partint d'aquesta paradoxa transcendental, Moviment Oscil.lant Polinòmic y=1/x també ens adverteix sobre un dels riscos de pensar massa: el buit existencial. Ho plasmen a la perfecció amb una mica de rock brut a l'estil Let it Bleed dels Stones a 'Mòbil continu', barrejant-ho amb la frustració per l'alarmant manca de referents que poguessin servir-nos per entendre un món en constant canvi però sense cap direcció. Una sensació sufocant que t'alenteix i et paralitza, que fins i tot pot provocar por de viure i que et deixa flotant només a l'espai, com reflecteix Gos ferit amb clara influència de Spacemen 3 i Spiritualized.
Per sort, Minibús Intergalàctic no s'han oblidat de viure i per això aquest disc sona tan rotund, escrit amb mà ferma. Perquè també presenta escenes purament vivencials, emocionalment costumistes. Com 'Cap de trons', el tall més gamberro del disc, que senzillament parla del luxe de no tenir responsabilitats mentre ens remet als primeríssims Oasis. Com Retalls i repunts, que tradueix la plenitud i la certesa de l'amor fent un collage de frases d'altres cançons d'amor sonant més que mai The Brian Jonestown Massacre. O com a les dues cançons més sorprenents de l'àlbum: 'Blau', aquesta meravella shoegaze al més pur estil Slowdive, que simplement descriu el trajecte entre la tristesa i l'esperança; i 'Trapella', aquesta excursió cap al rock electrònic de Primal Scream o Kasabian que ens parla de l'excés, de l'hedonisme, d'intentar seguir endavant, d'amistat, de nits a lavabos bruts plens d'adhesius.
