En els temps que corren, el punk torna a ser més necessari que mai. Com si alguna vegada els temps haguessin estat favorables; o com si en algun moment el punk hagués deixat de ser vigent i valuós. El 2026 ens està posant a prova a tots plegats, i convé recordar quines eines tenim a l’abast per resistir. El punk pot ser una d’elles. Cap altre gènere canalitza millor la necessitat de descompressió. Combina ràbia i diversió com cap altre, fins al punt de poder ser gairebé terapèutic, tant per a qui el fa com per a qui l’escolta. En aquest context, la banda barcelonina Sandré, nascuda el 2018 a les esquerdes de l’underground, es posa al servei del seu públic amb una recepta senzilla per no enfonsar-nos davant del món que ens envolta, resumida en el títol del seu nou disc: PACIENCIA INFINITA.
Descompressió i diversió, protesta i exploració. Això és el que buscava el quartet a l’hora de compondre el seu tercer àlbum, el primer amb el segell Calaverita Records. Descompressió perquè les seves cançons responen a situacions que els generen ràbia, més des d’un pla personal, relacional i social que no pas estrictament polític -tot i que també hi és, de manera indirecta-; i diversió perquè el disc esdevé el pretext ideal per explorar els límits del punk i del rock, portant més enllà la seva identitat sonora. PACIENCIA INFINITA és un àlbum de composicions molt singulars que eixamplen el marc creatiu de Sandré, amb estructures més obertes, noves textures rítmiques i una combinació del seu llenguatge musical amb elements del rock alternatiu, el krautrock, el math rock, el garage o el post-punk.
Aquesta línia queda clara des del primer tall, “EMPATÍA NO”, amb la seva textura expansiva, la rítmica contundent i una arquitectura instrumental gairebé de trencaclosques. A partir d’aquí, el repertori passa pels acords esmolats de “GÉMINIS MAL”, la primera cançó de desamor de Sandré; per la solidesa i la força de “CABEÇA”, aquesta mescla visceral de tensió i electricitat amb la col·laboració de Miguelito García (“Dandy Piranha” de Derby Motoreta’s Burrito Kachimba i Cervatana); per un pogo de 55 segons titulat “JOIA DE MALVIURE”; i per l’energia imparable de “GOLDEN”, per acabar tornant a l’esperit punk més directe i honest amb “A-MU-MÍ”, la peça final.
Pel camí, però, també s’atreveixen amb altres terrenys. Es plantegen reptes, sovint per reforçar l’expressivitat del que volen explicar. A “DISCURSO MOTIVACIONAL”, per exemple, un tema on col.labora el barceloní BANANI, juguen amb canvis de compàs per generar una energia molt ballable, gairebé caricaturesca d’un cryptobro hiperestimulat i de masculinitat fràgil. A “PIJAMA DE FUSTA” trenquen l’estructura a mig tema i el deixen dissoldre’s en un fade-out gairebé infinit per expressar el desgast que ens imposa el sistema. De manera similar, a “EL POU” també desmunten l’estructura per reflectir aquells moments en què ens envaeix la foscor. I a “SIEMPRE MÁS” juguen amb el contrast irònic entre el punk psicodèlic de les estrofes i les melodies pop de la tornada, com a metàfora sonora de com pesa el que és dolent i com de lleuger pot ser el que és bo.
A PACIENCIA INFINITA, les cançons parlen de frustració, de l’angoixa de la rutina, de foscor, de la dificultat de resoldre conflictes i, fins i tot, per primera vegada, de ruptures i desamor. Però també posen en valor la importància de trobar força en les persones que tenim al costat com a acte de resistència, i de qüestionar les normes com a acte de llibertat. Aquí rau el fons esperançador del disc: la necessitat d’unir-nos per gaudir de la rebel·lia. “EXCEL DE NORMAS” n’és el millor exemple: si publicar una cançó tocada conjuntament amb els seus amics Chaqueta de Chándal no és divertir-se i trencar esquemes, què ho és? Per això serveix el punk. I amb això, la paciència pot ser infinita.
