El Sr. Corella, un cantautor que utilitza la música per entendre i explicar allò que no es pot dir amb paraules. Després de dos discos, torna amb MAPA, el seu tercer disc: el viatge més personal i honest que he fet fins ara.
QUÈ ÉS MAPA? Hi ha cançons que són brúixoles. D’altres, miralls incòmodes. Algunes et deixen perdut al mig del no-res, i algunes t’assenyalen el nord quan ja no esperaves trobar-lo. MAPA és tot això alhora: Una col·lecció de 12 cançons que no només parlen: et porten. Un disc nascut de la desorientació i la necessitat de posar nom als llocs interns. Un camí compartit amb veus i mans lluminoses que han donat vida a cada coordenada. Aquest no és un disc que indiqui rutes fixes. És una invitació a caminar, encara que sigui sense brúixola, però amb música.
Aquest és el seu treball més acústic i introspectiu, però també el més obert. En ell han participat persones extremadament talentoses. Marta Shanti: Veu a Sensibilitat i Fantàstic, que aporten una força inesperada i una bellesa singular. Bruna Anfruns: Violí a tres temes, i veu a Com el barret al cap i Mapa, la cançó que dona nom al disc. Roger Gascon (producció): El timoner que ha sabut donar rumb i port segur a idees que semblaven a la deriva. Carla Domènech de l’agencia de comunicació adn studio, autora de la identitat visual, amb dotze mapes il·lustrats, un per a cada cançó.
MAPA no és un destí. És un camí. No pretenc marcar rutes ni donar respostes. Només espero que aquestes cançons siguin refugi o punt de partida per qui les escolti. “Cada cançó és una coordenada. Cada escolta, un nou trajecte.”
"Esclat de maig" el primer disc de Foresta està format per vuit cançons i vol ser un homenatge vitalista al territori des de les coses petites i quotidianes, on les imatges vives i els paisatges hi són constants. Les cançons del disc són un camí per l’Alt Empordà i el Pla de l’Estany, les relacions i el dia a dia. Pretenen convertir la sensibilitat en una fortalesa, per tal de veure les coses d’una altra manera. Són cançons que acompanyen, per fer camí.
La idea que mou el projecte és la d’apropar la sonoritat folk americana i irlandesa al territori i fer-nos-la nostra, que tingui un univers d’aquí i que ens soni natural i propera.
L’univers del disc "Esclat de maig" beu en gran mesura del vincle de Foresta amb els territoris d’on son: l’Alt Empordà, el Pla de l’Estany i la Garrotxa. Dins d’aquest marc paisatgístic, l’obra també aborda aspectes de la vida col·lectiva.
Les cançons del disc:
1- "L’últim dia de quatre camins" està inspirada en la ruta dels Quatre Refugis de la Tramuntana de l’Alt Empordà, i parla sobre el vincle amb l’excursionisme, la muntanya i de compartir-la entre amics.
2- "Una ombra d’alzina" s'’inspira en la història de l’alzina de Passeig de Gràcia vinculada a Jacint Verdaguer, a la qual ell li va dedicar un escrit. Vol parlar de la sensibilitat com a virtut, en contraposició amb la suposada condició de debilitat que alguns li atribueixen. És com un petit homenatge a la sensibilitat, a aquells que ens eixamplen el món a través de l’apreciació de les coses boniques.
3- "Com ho fan els altres" és una cançó d’amor.
4- "Esclat de maig" és l’arribada de la primavera, les ganes de voler viure-la de prop com un instint vitalista i universal.
5- "La meva Louisiana" és un homenatge als paisatges dels Aiguamolls de l’Empordà i també al baix Fluvià, que és la regió que va des de Bàscara fins a la desembocadura del riu, a través de la mirada i les vivències de dos personatges.
6- "Els mals amants" és una cançó sobre no saber estimar, de patir i cometre errors mentre n’aprenem. També parla de la impossibilitat d’eliminar la condició de mals amants als que vindran.
7- "Tots els amics de Barcelona" és enyorar els teus amics, fet que es soluciona agafant un tren per anar a la capital.
8- "Deixa un far" és una cançó de retrobament després de l’enamorament. Està inspirada en el mite del pastor i la sirena sorgit arran del poema-sardana de Joan Maragall i Enric Morera (1908). La melodia prové d’una adaptació de la cançó "Leave a Light" de Glen Hansard.
Crèdits tècnics:
Ion Cortada Vicente – compositor, guitarra acústica i veu principal.
Marta Pairó Castellà – compositora, violinista, segones veus.
Martí Quevedo – mandolina a "L’últim dia de quatre camins", "Mals amants", "Tots els amics de Barcelona".
Joan Tomàs – contrabaix a "L’últim dia de quatre camins", "Una ombra d’alzina", "Com ho fan els altres", "Els mals amants" i "Tots els amics de Barcelona".
Marta Palou – acordió diatònic a "L’últim dia de quatre camins" i "Mals amants".
Han participat a la cançó de "Deixa un far":
Eloi Buch – segones veus.
Cristina Comaposada – flauta travessera i segones veus.
Martí Quevedo – mandolina.
Daniel Casas Ballester – guitarra solista.
Stuart Taylor – violí.
Marc Sastre – violí.
Nil Lapedra – acordió diatònic.
Gerard Ripoll Moreno – producció, mescla i màster.
Joel Novich Roura – tècnic d’estudi a La Marfà.
Marc Piña – tècnic d’estudi a El Local.
Enregistrat entre gener i febrer de 2026 a La Marfà (Girona) i El Local (Vilablareix).
Marta Pairó – portada
Júlia Berrido – fotografies.
Foresta neix el 2023 a partir de l’exploració de la música folk americana i irlandesa. El projecte comença construint un repertori propi a partir d’adaptacions, barreges de versos de cançons i peces instrumentals. Una de les idees que el guia des de l’inici és acostar aquests estils i fer-los propers, evitant que sonin llunyans o impostats. Per això comencen a adaptar i traduir cançons al català, així com a incorporar versos propis a peces que ja treballaven.
El seu primer concert va ser el 8 d’agost de 2023 a Figueres, dins un cicle Km0, allà van batejar el projecte amb el nom de Foresta: una paraula que s’aproxima a “foraster” (toquen música folk d’altres llocs), i a “Forest” (un bosc desordenat, una cobertura d’arbres, o directament “bosc” si ho traduïm de l’anglès). Aquella tardor publiquen dos vídeos d’una sessió en directe en una fageda prop de la Vajol (Alt Empordà), per a la qual componen el primer tema propi, "Sempre hi ha temps". Els vídeos funcionen i durant el 2023 realitzen sis actuacions més.
El 2024 actuena al Cicle A Prop de l’Ajuntament de Girona, al Festival Itinera, i fan una vintena de concerts més, passant per l’Alguer (Sardenya) gràcies a l’Institut Ramon Llull, i un altre al cicle de Parcs en Concert de la Diputació de Barcelona.
El 2025 realitzen una vintena de concerts arreu de les comarques gironines com el Festival Recòndit del Pla de l’Estany, Festival DimArts de Cornellà de Terri i el cicle Vesprades de la Federació d’Ateneus de Catalunya, entre d'altres.
Paral·lelament, el duet treballa en les primeres cançons pròpies amb l’objectiu de publicar un àlbum. El projecte evoluciona cap a una proposta de cançó d’autor influenciada pel folk americà i irlandès, deixant enrere els collages de traduccions, versions i peces instrumentals. Les noves cançons construeixen un univers propi arrelat a una cosmovisió local, on conviuen intimitat, quotidianitat i territori.
Foresta rep el suport del Programa de Suport a la Creació de Cases de la Música de Girona, que els permet gravar dues càpsules audiovisuals a l’estudi El Local (Vilablareix), i la beca de Primers Enregistraments de La Marfà, destinada a finançar una part important del seu primer àlbum.
Ion Cortada (Figueres, 1996) és músic, cantant i multiinstrumentista format inicialment com a percussionista al Casino Menestral de Figueres. Durant l’etapa universitària a Barcelona s’endinsa en el folk irlandès i americà, participant en projectes com Danny’s Choice, el Cor Mariner i Wild Mountains, i col·laborant amb iniciatives com Bum Ditty. Es forma com a cantant al Taller de Músics del Raval, estudia guitarra amb diversos professors i acordió diatònic al Centre Artesà Tradicionàrius.
Marta Pairó (Esponellà, 1997) és violinista i cantant, amb una vocació folk que neix de manera natural des de la infància, marcada per l’escolta, la interpretació d’oïda i la dimensió comunitària de la música. Inspirada tant per concerts, com per experiències vivencials, des de sessions informals amb amics fins a tocar al carrer d'Irlanda a Barcelona, integra la improvisació i l’acompanyament com a eixos centrals del seu llenguatge musical. Paral·lelament, desenvolupa una sòlida formació acadèmica: obté el grau mitjà de violí i harmonia al conservatori de Girona i amplia horitzons amb cursos de jazz, música moderna i barroc. Recentment, sota el mestratge de Coloma Bertran, aprofundeix en estils com el bluegrass i les músiques irlandesa i nòrdica, que conflueixen de manera natural en el seu paper central dins Foresta. Ha participat en projectes com Danny’s Choice i Wild Mountains, la coral Cor de Teatre jove de Banyoles entre d’altres.
El quintet gironès trenca el motlle del seu rock psicodèlic d'influència seixanta per explorar en el seu segon disc territoris pop-rock més foscos, coquetejant amb l'space-rock, el shoegaze, el post-punk i l'indie pop sorollós de finals dels 80, el rock del sud i fins i tot amb el rock electrònic;
En un exercici de reconnexió amb les seves pròpies emocions, Minibús Intergalàctic tracen una temàtica poderosament vital al Moviment Oscil·lant Polinòmic y=1/x, que seria la fórmula que explica les paradoxes i contradiccions que defineixen l'experiència humana;
Amb la col·laboració del mític productor Martin “Youth” Glover (The Jesus and Mary Chain, Paul McCartney, Pink Floyd), la banda catalana ha superat àmpliament les expectatives generades pel seu àlbum de debut, Meditacions des dels Miratges Mercúrics, i la seva MP Música Humana: Thalassa, presentant la seva candidatura a disc de l'any.
El paradoxal costumisme de la vida real
Sempre s'ha dit que donar la talla amb el segon disc pot ser per a una banda més crucial fins i tot marcar-se un bon debut. És el moment de confirmar expectatives, de complir promeses, de resultar de debò creïbles. Però el que han fet Minibús Intergalàctic amb el Moviment Oscil·lant Polinòmic y=1/x va molt més enllà d'estar simplement a l'alçada. Les seves deu cançons són genuïnes, contundents, un cop darrere l'altre a sobre de la taula. No han donat la talla, han rebentat les costures.
El quintet de Girona tenia ganes d'explorar més enllà de les referències seixanteres que impregnen Meditacions des dels Miratges Mercúrics, el seu primer disc, i d'aprofundir-hi connectant més directament amb les seves pròpies emocions. El resultat és un treball sòlid i ple de personalitat musical, capaç de coquetejar amb l'space-rock, el shoegaze, el post-punk i l'indie pop sorollós de finals dels 80, el rock del sud i fins i tot amb el rock electrònic sense deixar de sonar, sobretot, psicodèlics; i poderosament vital i sincer en la seva temàtica. L'àlbum intenta reflectir algunes de les paradoxes que defineixen l'experiència humana, que transcorre sempre en una escala imprecisa de grisos molt subtils que pot arribar a ser contradictòria. Potser és més trist i fosc que el primer, però també és més real.
Amb els dos singles, 'Per sentir-me ple' i 'l'Agredolça va lliçó de la Vall del Mas Daurat', ja ens van anticipar la paradoxa existent entre el victimisme i el plaer, entre el patiment i el pensament utòpic, així com un lleuger canvi de registre cap a territoris d'un pop-rock més fosc. Una sonant com si Jason Pierce hagués militat a The Jesus and Mary Chain i l'altra acostant-se al rock alternatiu de l'escena Madchester. Tot i això, la contradicció que més sembla preocupar Minibús Intergalàctic, i segurament a tots, és la d'oblidar-se de viure per pensar massa en com viure. Tracten el tema a 'Barqueta', curiosament la cançó més pop del disc, amb les seves melodies assolellades, el ressò a The Smiths i aquest interludi ballable en què apareix Kevin Parker; i també a 'Camí vell', en aquest cas la peça més llarga i folk, la que sona més a rock clàssic, el missatge del qual hauria d'ajudar-nos a acceptar la impossibilitat de controlar-ho tot.
Partint d'aquesta paradoxa transcendental, Moviment Oscil.lant Polinòmic y=1/x també ens adverteix sobre un dels riscos de pensar massa: el buit existencial. Ho plasmen a la perfecció amb una mica de rock brut a l'estil Let it Bleed dels Stones a 'Mòbil continu', barrejant-ho amb la frustració per l'alarmant manca de referents que poguessin servir-nos per entendre un món en constant canvi però sense cap direcció. Una sensació sufocant que t'alenteix i et paralitza, que fins i tot pot provocar por de viure i que et deixa flotant només a l'espai, com reflecteix Gos ferit amb clara influència de Spacemen 3 i Spiritualized.
Per sort, Minibús Intergalàctic no s'han oblidat de viure i per això aquest disc sona tan rotund, escrit amb mà ferma. Perquè també presenta escenes purament vivencials, emocionalment costumistes. Com 'Cap de trons', el tall més gamberro del disc, que senzillament parla del luxe de no tenir responsabilitats mentre ens remet als primeríssims Oasis. Com Retalls i repunts, que tradueix la plenitud i la certesa de l'amor fent un collage de frases d'altres cançons d'amor sonant més que mai The Brian Jonestown Massacre. O com a les dues cançons més sorprenents de l'àlbum: 'Blau', aquesta meravella shoegaze al més pur estil Slowdive, que simplement descriu el trajecte entre la tristesa i l'esperança; i 'Trapella', aquesta excursió cap al rock electrònic de Primal Scream o Kasabian que ens parla de l'excés, de l'hedonisme, d'intentar seguir endavant, d'amistat, de nits a lavabos bruts plens d'adhesius.
Los Brindis és un conjunt músic-vocal inspirat tant en el so i la composició com en l’estètica dels grups pioners del rock and roll i el pop sorgits a la dècada dels anys 60 i 70 a Espanya. Les cançons d’aquest LP pretenen ser un merescut homenatge als músics, promotors i empresaris de night clubs, sales de festes i hotels que en aquella època daurada van posar Palma i l’illa de Mallorca al mapa mundial de la música en directe. Gràcies a tots els que han fet possible que aquest disc i el projecte de Los Brindis siguin una realitat: Pep Suasi, Pere Estelrich, Pau Rodríguez, Rosa de Lima, Tuco Martín, Jordi Puig i tots a U98 Music, Rubio Produccions, Jaime Delgado, Guillem Bestard, Big Groove Management, Bernat Company Soler, Ana Rosselló, La Movida, Neus Farré i Pep Rubí de Attic Club, Guillem Contestí, Pep Noguera, Lalo Garau, Joan Bagur, Bernadí Amengual, Joan Perelló, Marta Pericás, Aarón López, Aurelio Morata, Pere Miquel Molina, Sergio Vicente, Jaume Blàzquez, Marc Grasas, Guille Wheel, Joan Muntaner, Julio Molina, "Leslie" i Los Sirex.
Los Brindis és un conjunt músic-vocal inspirat tant en el so i la composició com en l’estètica dels grups pioners del rock and roll i el pop sorgits a la dècada dels anys 60 i 70 a Espanya.
Les cançons d’aquest LP pretenen ser un merescut homenatge als músics, promotors i empresaris de night clubs, sales de festes i hotels que en aquella època daurada van posar Palma i l’illa de Mallorca al mapa mundial de la música en directe.
La celebració dels 10 anys de trajectòria del grup Tano!, que aquest 2026 es materialitza en un nou format especial: el Tano! Fest, un festival de dos dies amb bandes amigues compartint escenari.
El festival tindrà lloc els dies 5 i 6 de juny en dues ubicacions:
El Posidònia Fest torna del 2 al 6 de setembre de 2026 amb la seva sisena edició consolidant-se com una de les cites culturals imprescindibles del Maresme. El festival fa un pas endavant amb una programació més àmplia, nous escenaris i una aposta clara per apropar la música a la ciutat amb formats més propers, accessibles i immersius.
Fidel a la seva identitat, el festival presenta un cartell que combina talent local, artistes emergents, propostes de risc i noms consolidats, amb una clara aposta per la perspectiva de gènere.
Alba Careta · 2 de setembre · 20 h · La Presó MAC de Mataró.
Elèctrica Dharma · 3 de setembre · 20 h · Casal Nova Aliança de Mataró.
Carlos Coronado · 4 de setembre · 18 h · La Múndia de Mataró.
Terrae · 4 de setembre · 20 h · Port de Mataró.
Tarta Relena · 4 de setembre · 20 h · Port de Mataró.
María Cielos + presentació del llibre “Cantar sin permiso” de Toni Castarnado · 5 de setembre · 12 h · Buc de Llibres de Mataró.
La Marta Rius (concert en llengua de signes) · 5 de setembre · 18 h · Ateneu de la Fundació Iluro.
Yasminna · 5 de setembre · 20 h · Port de Mataró.
Suu · 5 de setembre · 20 h · Port de Mataró.
La Pandemic · 6 de setembre · 12 h · Cafè de Mar de Mataró.
La cantant Clodine presenta Serotonina, un nou senzill que aborda sense tabús la depressió i el paper que pot tenir la medicació en el procés de recuperació. Amb una mirada íntima i sincera, Serotonina neix de l’experiència personal de l’artista amb la depressió i el tractament farmacològic. A través de la cançó, Clodine vol contribuir a normalitzar una realitat que encara sovint es viu amb vergonya o estigma. La peça posa el focus en la importància d’entendre la salut mental també des d’una perspectiva biològica.
“Per a mi era important parlar d’això amb naturalitat”, explica l’artista. “La depressió és, moltes vegades, un desajust químic al cervell. Les pastilles no són la solució definitiva, però poden ser una crossa sobre la qual recolzar-se mentre es treballa per millorar”.
El penjoll que Clodine porta a la caràtula representa precisament la molècula de la serotonina, un objecte que l’acompanya des de fa un parell d’anys i que s’ha convertit en un recordatori personal del seu procés.
