Nat Simons presenta “Especie en Extinción”, el quart i darrer avenç abans de la publicació de Pregunta-li a Sarah Connor. Una cançó que funciona com a crit generacional, com a retrat emocional d'una generació que va créixer amb promeses d?estabilitat i avui viu entre crisis encadenades, precarietat i somnis ajornats.
Després de la nostàlgia lluminosa de Delorean, la ràbia combativa de Flames de Drac i la ironia rock d'Alain Delon, aquest nou single mostra el nucli més social i directe del disc. “Especie en Extinción” parla dels que senten que el sistema no funciona, dels que treballen per sobreviure sense arribar mai a aquesta vida adulta promesa. No des de la resignació, sinó des de la necessitat de crear noves maneres de viure fora del motlle establert. Un cant als somiadors que segueixen endavant encara que el context empenta en contra.
Musicalment, la cançó es mou en un rock modern d'arrels americanes, amb ecos de Jonathan Wilson o The War on Drugs, i una pulsió que recorda la cruïlla entre rock alternatiu i tradició que han sabut construir bandes com Kings of Leon o The Gaslight Anthem. Té melodia, té riff i té una tornada que es queda, però també una intenció clara: dir el que molts pensen i pocs verbalitzen.
L'àlbum ha estat gravat a Nashville, consolidant l'aposta sonora iniciada en els avenços anteriors. Produït per Álex Muñoz, gravat per Joe Pisapia a Middletree Studios, barrejat per Jaquire King —responsable del mític Only By the Night— i masteritzat per Pete Lyman, compta a més amb músics com Fred Eltringham a la bateria. Un equip de primera fila que reforça el que ja és evident: Nat Simons ha signat la seva feina més sòlida i ambiciós fins ara, consolidant definitivament la seva etapa en castellà.
El videoclip, realitzat per Brais Loureda amb material addicional rodat per Juan Pérez Fajardo durant el concert de Saragossa a les festes del Pilar i metratge filmat per la pròpia artista en gira, és gairebé un manifest visual. Rodat en gran part amb càmeres dels anys 90 –eines també “en perill d'extinció”–, el vídeo retrata la realitat del músic més enllà de l'escenari: assajos, viatges amb furgoneta, càrrega i descàrrega, nits sense dormir, incertesa i resistència.
Ja disponible a V2 Records, "Ninety Seconds To Midnight" marca el començament d'una nova etapa per a Exsonvaldes.
Després de més de dues dècades de música que els han vist evolucionar de favorits de l'indie a pilars del pop alternatiu francès, Exsonvaldes llança el seu sisè àlbum, Ninety Seconds to Midnight, el 13 de febrer del 2026 a través de V2 Records. El disc mostra el trio (Simon Beaudoux, Martin Chourrout i Antoine Bernard) reconnectant amb la urgència elèctrica dels seus inicis, alhora que abraça l'experiència i la seguretat adquirides al llarg dels anys.
"Malaga" és el single que estrenen juntament amb el llançament de l'àlbum
"Aquesta cançó té una llarga història. Com sol passar, va començar amb el nom d'una ciutat, o més ben dit, amb el record d'un viatge. El tema de la lletra va sorgir de manera natural: els riscos que correm en amagar les nostres pors o defectes a qui estimem. De vegades, les cançons són l'únic lloc on podem expressar el que realment sentim".
Però no vam poder trobar la darrera estrofa, i la cançó va romandre inconclusa durant anys. No va ser fins que vam acabar l'àlbum que finalment vam trobar el final.”
La banda murciana Clara Plath presenta "Voladera", el nou àlbum d'estudi i el treball més ambiciós i cohesionat de la seva trajectòria. Un disc que funciona com un viatge emocional complet, on conviuen la memòria, la tendresa, el desengany i la necessitat de reconstrucció personal. "Voladera" confirma Clara Plath com una de les formacions més sòlides i personals del pop alternatiu estatal.
Després de més d'una dècada d'evolució constant —des de Ten Tristes Tracks fins a discos clau com Hi Lola!!, Grand Battement, Yes, I'm Special o Fosca— Clara Plath signa ara un àlbum que mira cap a dins sense renunciar a l'èpica sonora. Voladera és un disc de contrastos: íntim i expansiu, lluminós i fosc, delicat i frontal.
L'àlbum reuneix els senzills publicats anteriorment —“Días de Playa”, “La mitad rota de dos”, “Tetita” i “El Engaño”— al costat de noves composicions que amplien el seu univers narratiu. Cançons com “Voladera”, “Salida de escena”, “Ulay y Marina”, “Despertar” o “Mensaje final de los Corintios” reforcen el caràcter vital del conjunt, on cada cançó respira i es mou al seu propi ritme.
La majoria dels temes estan gravats i produïts a Mia Estudios per Antonio Illan, excepte 1, 5, 8 i 10 gravats a Estudios Second Floor. Masterització Antonio Navarro a Eriatarka Mastering. Fàtima Ruiz foto portada. Disseny de Pepe Reina.
A l'enregistrament han intervingut a part de Clara Plath: veu principal i guitarres; i Roberto: guitarres, teclats i cors; els músics com Nando Robles al baix; Javi Vox amb Gabriel Batán amb les seves guitarres; ia les bateries entre César Verdú i Sergio Nicolei.
“UNA NOVA IDEA”, EL COR LÚCID DE VOLADERA
Dins l'àlbum destaquem especialment “Una nueva idea”, el senzill recomanat, una cançó que captura l'instant exacte en què l'amor deixa de ser refugi per convertir-se en consciència. Amb una lletra directament i profundament honesta, Clara Plath retrata la fragilitat dels vincles i el moment en què l'emoció dóna pas a la claredat:
"Tu creus que no, però em fas mil voltes. I sense pensar, neix una nova idea. Un nou color."
Musicalment, el tema combina delicadesa melòdica i tensió emocional, avançant cap a un desenllaç tan rotund com inevitable: “Amb el teu amor em vas fer un forat / i sento dir-te que ja no t'estimo”. Una nova idea és una cançó de ruptura sense dramatisme impostat, un exercici de lucidesa que resumeix l'esperit de Voladera.
Voladera és un disc que parla d'estimar, de perdre, de recordar i aprendre a deixar anar. Un treball que confirma la maduresa artística de Clara Plath i la seva capacitat per convertir l'experiència emocional en cançons que connecten directament i sincerament amb l'oient.
Voladera no és només un nou àlbum: és una declaració emocional i un punt d'inflexió a la trajectòria de Clara Plath.
"Memoria Infinita" és el treball més introspectiu de Marta Tchai fins avui.
Un disc gestat al llarg d'un procés llarg i no lineal que la pròpia artista defineix com a “erràtic”, però profundament necessari per reconciliar-se amb ell mateix i amb la seva manera de crear.
L'àlbum reuneix 10 cançons inèdites en què el pop i l'electrònica s'entrellacen per reforçar unes lletres íntimes, poètiques i confessionals. La unitat del disc no és al so, deliberadament divers, sinó a la temàtica: l'autoboicot, la repetició del fracàs i la sensació de viure atrapats en un bucle vital, aquesta “pescadella que es mossega la cua” que dóna sentit al concepte de l'àlbum.
A la producció hi han participat Edu Baos, Sergio Salvi i Paco Loco, aportant mirades diferents que enriqueixen el resultat final sense diluir la identitat artística de Marta Tchai. El disc troba la seva coherència a la veu, a les lletres i en una honestedat emocional que travessa cada cançó.
Nascuda a Madrid i d'origen extremeny, Marta Tchai compta amb una trajectòria artística tan diversa com a coherent. Formada inicialment en dansa clàssica, va arribar a treballar amb companyies com el Ballet de Víctor Ullate o el Ballet de Torí, fins que una lesió la va portar a reenfocar la carrera cap a la interpretació i la música.
Des de 2004 desenvolupa una carrera musical sòlida i personal, amb discos com Alaluz, En Blau, Moviments Circulars, Els Amants, Atenció Perill, els EPs estacionals Vår, Sommar, Hôst i Vinter, i El Eclipse, gravat al costat de la banda Berlin Texas.
Amb "Memoria Infinita", Marta Tchai consolida una etapa de maduresa artística marcada per la seguretat, la llibertat creativa i una veu pròpia que fuig d'etiquetes, amb referències que poden anar de Zahara, Amaral o Cristina Rosenvinge a ressons de Bob Dylan, Chavela Vargas, Lana del Rey o Nacho Vegas.
"Memoria Infinita", no és només un disc: és una reconciliació, un exercici de valentia i un retorn als escenaris carregat de debò.
La cantautora i productora sabadellenca Ven’nus publica el seu segon llarga durada: mai vista trista, un àlbum que sorgeix de l’impuls de desprendre’s del relat imposat i recuperar la pròpia veu després d’haver estat mirada, interpretada i desitjada des de fora. Un treball que no pretén construir una identitat coherent, sinó mostrar la contradicció com a espai legítim.
El disc parla de créixer, de marxar, de trencar amb el personatge, de fugir del victimisme i de deixar de performar la tristesa com a identitat pública. Les seves lletres no dibuixen un personatge polit ni immutable, sinó una identitat viva, canviant, vulnerable i lúcida alhora.
A través de catorze cançons Ven’nus transita entre el pop d’autor, l’indie experimental, l’electrònica i l’hyper-folk. Tot i el caràcter col·laboratiu del projecte, que ha comptat amb els músics que l’acompanyen en directe i amb diversos productors, aquest és el treball on Ven’nus ha assumit més protagonisme en la composició i la producció. Aquesta autonomia creativa no és només una qüestió formal, sinó que és profundament coherent amb el discurs del disc: parlar amb veu pròpia també vol dir compondre, decidir i construir el so des de la genuïnitat.
El disc s’obre amb tres cançons que retraten un paisatge emocional que oscil·la entre l’asfíxia urbana i el refugi íntim. “Puja, puja” és una peça d’arrels i transmissió generacional, on el poble apareix com a lloc d’identitat i esperança. “Bcn és desert i tu plorant”, ambientada en l'apagada general el 2025, fa de Barcelona una metàfora del col·lapse afectiu. I a “x vilapicina”, Ven’nus ret homenatge als marges i als barris com a espais de resistència afectiva, amb una mirada política i generacional.
El disc també explora els processos de trencament i emancipació. A “tan ron x tan poc amor”, l’artista reflexiona sobre el desig, la validació, la performativitat emocional i el buit després de l’èxtasi. A “PEL PASSADÍS” aborda, amb cruesa i sensibilitat, els atacs de pànic que l’han acompanyat en el procés creatiu i relata la sensació de no reconèixer-se, d’estar atrapada dins d’una mateixa. A “Carmen se fue” Ven’nus retrata una amiga que fuig i es reinventa en busca de la llibertat, però que segueix sotmesa a la precarietat juvenil.
A “no faig res amb la mar”, una col·laboració amb Mar Pujol que desacralitza la figura de la dona artista idealitzada, o a “L’ANY QUE VE”, que formula amb lucidesa la impossibilitat de tornar a deixar entrar a la teva vida una ex-parella quan ja l’has repudiada públicament.
El disc alterna també moments de crítica oberta i denúncia. “qui s’enamori perd” formula una mirada conscient sobre els mecanismes de defensa que travessen l’amor contemporani, o “FA FRED ,,, parabrises” qüestiona la sexualització, els privilegis masculins i les violències simbòliques dins la indústria. Aquest fil de vulnerabilitat el recull també “deixo d’existir sense morir”, on la dependència emocional es narra des de la tendresa i l’acceptació: “quan algú et dóna calma no necessites res més”.
El dol i l’acceptació s’entrellacen a “NO EXISTIRAN”, amb Mushkaa, una cançó sobre les vides que es projecten, però mai seran realitat quan una relació es trenca. A la recta final de l’àlbum, “al PS amb la maria” recupera el to satíric per relatar una humiliació emocional El disc es tanca amb “nana la meva empremta”, una peça de calma domèstica que reivindica els gestos petits i l’amor que no exigeix espectacle.
Amb mai vista trista, Ven’nus signa un treball valent, coherent i profundament personal, que consolida la seva veu com una de les més singulars i rellevants de l’escena pop underground catalana.
