Hi ha discos que arriben quan toca. I després hi ha els que semblen arribar quan més es necessiten. Remember The Humans, el nou treball de Broken Social Scene, pertany a aquesta segona categoria. Després d'anys de silenci creatiu (un silenci que a Broken Social Scene no ha significat mai absència, sinó acumulació d'energia) l'influent col·lectiu canadenc torna amb el seu primer disc d'estudi amb material inèdit en gairebé una dècada. I ho fa amb una obra que no cerca recuperar el passat ni reivindicar una nostàlgia còmoda: busca recordar-nos qui som.
En un moment cultural marcat per la hiperconnexió, la sobreestimulació i una creixent sensació de buit emocional, Remember The Humans irromp com una anomenada serena però urgent. El seu títol funciona com un manifest: tornar a posar les persones al centre del soroll.
Musicalment, Broken Social Scene segueix sent aquest organisme únic i irrepetible on el caos i la bellesa conviuen de manera natural. Metalls, guitarres, textures electròniques, cors expansius i melodies que emergeixen entre la densitat sonora amb una claredat commovedora. Hi ha grandiositat, sí, però també una profunda proximitat. Quan la música s'eleva cap a allò abstracte, sempre apareix alguna cosa -una línia de baix, una veu, una emoció- que la torna al cos, a la terra, a allò humà.
Els avenços “Not Around Anymore”, “Hey Amanda” i “The Call” ja anticipaven l'amplitud emocional del projecte: cançons que parlen del temps, de la pèrdua, de la identitat, de la urgència d'avançar junts i de la capacitat de l'art per acompanyar-nos quan tot sembla trontollar.
Per construir aquest nou capítol, la banda es va tornar a reunir amb David Newfeld, figura clau en la creació dels seus dos discos més icònics. Un retrobament que va arribar gairebé vint anys després, marcat tant per l'alegria com pel duel compartit: durant el procés creatiu, tant Kevin Drew com Newfeld van perdre les mares. Aquesta barreja de celebració i de pèrdua impregna el disc d'una honestedat radical, adulta i profundament commovedora. Perquè si alguna cosa defineix Remember The Humans és precisament això: una nova honestedat. Broken Social Scene no es reinventa; s'aprofundeix. Explora amb maduresa el llenguatge musical que fa més de vint anys que construeix, amb cançons que creixen des de la intuïció, la col·laboració i la cessió de control. Aquí ningú no mana del tot, i precisament per això tot respira.
Amb col·laboradors fonamentals com Feist, Hannah Georgas o Lisa Lobsinger, i amb l'energia comunitària que sempre ha estat el cor del projecte, Broken Social Scene lliura un disc ampli, ferit, lluminós i contradictori. Música adulta en el millor sentit: complexa, vulnerable i esperançadora però sense artificis.
En una època dominada per la velocitat, la simplificació i el que s'ha calculat, Remember The Humans reivindica una cosa cada vegada més estranya: l'art fet des de l'emoció, el risc i la humanitat.
Aquest nou viatge musical parteix de situar figuradament una rosa des vents a sobre de l’illa de Menorca. Aquesta superposició converteix l’illa en una talaia des de la qual l’autor recull moltes i variades percepcions, siguin musicals o conceptuals, i compon vuit cançons, una per a cadascun dels vents. Cada vent, sent diferent en origen, aporta característiques úniques que serveixen d’inspiració al músic per a construir un conjunt de cançons atemporals, contribuint així a l’ampliació el seu particular univers mediterrani. Coeditat en vinil per RGB Suports i Aumon Produccions, el resultat són unes cançons fetes amb molta personalitat. L’amor i les relacions de les persones amb l’entorn hi són ben presents.
Abans de la sortida definitiva del disc, l’artista ha publicat tres senzills amb videoclip: Condemna (Llevant), Coses arriscades (Migjorn) i Efecte papallona (Ponent).
I un últim senzill anomenat Addicció (Llebeig).
Cris Juanico torna a l’esperit del seu primer so i l’aconsegueix amb una banda de rock formada per Pere Moll, Lluís Gener i Quim Ribó. Ritmes funky, so mediterrani, soul, ritme&blues i rock amanit amb sonoritats d’instrument de vent, com ara la gralla, l’acordió diatònic, el sac de gemecs, el saxo o el moxeño, a banda de la veu. Per açò, s’ha rodejat de les col·laboracions dels músics Carles Belda, MdMar, Yacine Belahcene, Pep Poblet, Xavi Lozano, Marina BBFace, Laia Glück i Francesc Sans.
El disc s’ha enregistrat als Estudis Aumon de Ciutadella de Menorca, a Microcosmos de Sabadell i a Soundclub Studio de Salt, i mesclat i masteritzat per Pere Estelrich a Can Fotou.
Després del seu primer single i vídeo (“Persigue tus sueños”, publicat fa un mes i mig), APUESTOS OPUESTOS (formació integrada per 13 persones jubilades i amb discapacitat intel·lectual usuàries del centre de dia Afanias Espacio Abierto) ens mostren dues noves cançons a ritme de rocksteady i música jamaicana, la cançó d'amor que dona tìtol al disc, “Pichurri”, i “El papa hinchable”, a les quals s'uneix la ja publicada “Persigue tus sueños” per completar el treball.
A més de comptar amb el suport de l'associació Afanias, Apuestos Opuestos han embruixat l'associació Carabanchel Distrito Cultural i persones del món de la cultura com l'Indio (responsable de la sala Gruta 77) que està produint les cançons de la banda o Javier Coronas (humorista) que va exercir del mestre de cerimònies a la presentació del seu single; i és que si el projecte té alguna cosa, és la capacitat d'emocionar.
En aquesta ocasió, han comptat amb la col·laboració del realitzador audiovisual Gerardo Yllera que per donar forma al videoclip de “Pichurri” va rodar el desembarcament del grup al Manzanares, al punt on comença Carabanchel, districte que van creuar fins arribar a l'Institut Puerta Bonita on van gravar aquest EP. Pel camí van recórrer llocs emblemàtics de la zona, ja fossin tant escenaris clàssics com moderns.
Apuestos Opuestos és un projecte especial, que pretén visibilitzar la capacitat sovint oculta dels individus, a més d'ajudar a la cohesió social alhora que els reforça l'autoestima a través de la creació artística.
El proper concert d'Apuestos Opuestos serà el 14 de juny al migdia en un acte organitzat per Afanias i que tindrà lloc al Rastre madrileny.
Desvetllem el cartell amb les cinc bandes que participen a l'edició d'enguany de la MOGUDA ROCK TERRASA.
Wicked dog
Sinonimo de lukro
Capdetrons
Código Neurotico & Friends
Morning Sickness
Us hi esperem el divendres 3 de juliol primer día de Festa Major a les 19:45 h. a la Rambla d'Ègara xamfrà amb C/ Martín Diez davant del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (Rambla Nord).
Moguda Rock Terrassa. Bona Festa Major amb molt de ROCK! No falteu 🎸
"L'Alè del record" El Lied és una de les grans formes de la música de cambra europea, desenvolupada especialment durant el romanticisme alemany del segle XIX i posteriorment expandida a altres tradicions musicals com la francesa, la russa o la catalana. Catalunya, en aquest sentit, compta amb un patrimoni liderístic ric, divers i d’una gran qualitat, amb nombrosos compositors i compositores que han contribuït de manera decisiva al repertori per a veu i piano.
En aquest context s’inscriu "L'Alè del record", el nou cicle de Lied de Joan Manau, compositor, pianista i director d’orquestra amb una llarga trajectòria vinculada al món del cant. Guardonat l’any 2001 al Concurs per a Joves Compositors de la Generalitat de Catalunya pel cicle "L’ombra i altres poemes" de Marià Manent, Joan Manau recupera ara la forma liderística a partir del poemari "Cançoner" de Feliu Formosa.
Escrit després de la mort prematura de la seva esposa, l’actriu Maria Plans, el poemari de Feliu Formosa travessa sentiments de dolor, amor, absència, solitud i enyorança. Joan Manau converteix aquesta dimensió emocional en una obra musical intensa i contínua, concebuda per a tenor lírico-spinto i piano, amb una durada aproximada de 63 minuts sense interrupció, seguint l’estructura de "An die ferne Geliebte" de Beethoven, on cada peça queda enllaçada amb la següent a través del piano.
La interpretació va a càrrec del tenor Joan Laínez, recomanat pel director artístic d’Òpera a Catalunya, Jordi Torrents, i escollit per la seva capacitat de transmetre tota la profunditat emocional del cicle. Lluny de funcionar com un simple acompanyament, el piano assumeix també un paper coprotagonista: dialoga amb la veu, crea atmosferes i expressa allò que les paraules no poden dir, construint així una obra d’una gran densitat poètica i musical.
Joan Manau és pianista, director d’orquestra i compositor, amb una trajectòria especialment vinculada al repertori per a veu i piano i al món de l’òpera. Format inicialment a l’Escola Municipal de Música de Sabadell amb Adolf Cabané, va continuar els seus estudis al Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona amb mestres com Josep F. Pagés, Manuel Oltra, Josep Poch, Josep Garcia Gago, Xavier Boliart i Carles Guinovart.
Al llarg de la seva carrera ha desenvolupat una intensa especialització en el gènere del Lied i l’acompanyament vocal. Va perfeccionar la interpretació del Lied alemany i francès amb el pianista britànic Charles Spencer, col·laborador habitual de figures com Gundula Janowitz o Christa Ludwig. També va treballar repertori de cant i piano amb Alicia de Larrocha, de qui va rebre elogis per la seva interpretació de cançons de Rachmàninov, i va aprofundir en el Lied català amb Narcís Bonet.
Entre 1992 i 1999 va ser assistent musical i sotsdirector del cor a les temporades d’Òpera a Catalunya de l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell, així com mestre repertorista de l’Escola d’Òpera de Catalunya. Més recentment, entre 2015 i 2022, va assumir la direcció musical i artística de Terrassa Òpera, dirigint produccions com Aida, La Traviata, Don Giovanni, Le Nozze di Figaro o Il Barbiere di Siviglia.
Com a pianista ha ofert nombrosos concerts amb destacats cantants lírics com Dalmau González, Mireia Pintó, Milagros Poblador, Imma Sampedro, Miki Mori, Elena de la Merced López o Silvia Tro, i ha col·laborat amb directors com Salvador Brotons, Miquel Ortega, Miguel Roa o Vittorio Sicuri. L’any 1983 va ser també un dels fundadors de la Cobla Sant Jordi.
La seva faceta creativa com a compositor manté una estreta relació amb la veu i la poesia, construint un llenguatge musical d’una gran sensibilitat expressiva i profundament arrelat a la tradició vocal catalana i europea.
Joan Laínez és un tenor mallorquí que ha construït una trajectòria sòlida i ascendent dins del panorama líric europeu, combinant la formació acadèmica en piano i direcció amb una veu de gran intensitat expressiva. La seva evolució artística es caracteritza per la fusió entre la tècnica del bel canto i una interpretació emocionalment profunda, una qualitat que es reflecteix plenament en aquesta gravació.
La seva projecció internacional ha estat reconeguda amb diversos guardons, entre els quals destaca el Primer Premi del prestigiós Concurs Internacional Grandi Voci de Salzburg (2023). També ha estat distingit en certàmens com el Concurs Internacional de Cant Jole de Maria a Itàlia o el Corsica Lirica a França, consolidant així la seva presència en el circuit líric europeu.
Habitual en importants temporades operístiques, Joan Laínez ha actuat en escenaris com el Teatro Real de Madrid, l’Òpera d’Oviedo —on ha interpretat el rol de Radamés a Aida—, el Teatro de la Maestranza de Sevilla, l’Òpera de Tenerife, el circuit Òpera a Catalunya o el Teatre Principal de Palma. Al llarg de la seva carrera ha assumit papers principals en títols com La Traviata, Cavalleria Rusticana, Turandot o Don Carlo.
En aquest treball discogràfic, Joan Laínez s’allunya de la dimensió monumental de l’òpera per endinsar-se en la intimitat del Lied. Amb una veu madura i plena de matisos, el tenor posa la seva capacitat interpretativa al servei de la paraula poètica, establint un diàleg directe entre música i text que converteix cada peça en una experiència emocional d’una gran intensitat.
Feliu Formosa és una de les figures més rellevants de la cultura catalana contemporània, amb una trajectòria extensa i transversal com a poeta, traductor, actor, director escènic i pedagog. La seva obra i activitat cultural han estat marcades especialment per la traducció, que ell mateix ha definit com el fil conductor constant de tota la seva vida intel·lectual i artística.
Profund coneixedor de la literatura i el pensament alemany, Feliu Formosa ha tingut un paper fonamental en la introducció i difusió de grans autors de la cultura germànica a Catalunya, combinant aquesta tasca amb una obra poètica d’una gran intensitat emocional i reflexiva. Paral·lelament, ha desenvolupat una destacada activitat teatral tant des de l’escena com des de la pedagogia, especialment a l’Institut del Teatre, on ha format diverses generacions d’intèrprets.
La seva aportació cultural ha estat reconeguda amb alguns dels guardons més importants del país i de l’àmbit internacional, entre els quals destaquen el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2005), el Premi Nacional de Teatre (2007), el Premi de l’Acadèmia Alemanya de la Llengua i la Literatura per la difusió de la cultura alemanya a l’estranger (2011), la Creu de Sant Jordi (1987) i el Premio Nacional a la Obra de un Traductor atorgat pel Ministeri de Cultura (1994).
La seva poesia, marcada per la introspecció, la memòria i la fragilitat humana, s’ha convertit en una de les veus imprescindibles de la literatura catalana actual.
Crèdits tècnics:
Enregistrat a Sabadell (Espai Montserrat Camps de Músics per la Cobla), els dies 26,27 i 28 d'Agost de 2025.
Tècnic de so: David Casamitjana.
Producció musical: Miquel Garcia Clapé.
Tècnic afinador: Carles Horvath Ysas de Jorquera Pianos.
Gravat amb un piano Gran Cua Stenway&Sons de Jorquera Pianos.
Joan Manau: Quan es va publicar "Darrere el vidre: Poesia 1972-2002" de Feliu Formosa, em van colpir profundament, especialment els vint poemes del cicle "Cançoner", posteriorment titulat "L’alè del record". Tal com explica el mateix Feliu Formosa, aquests poemes parlen de la pèrdua, l’absència, l’enyorança, la bellesa, la tendresa i el retrobament. Tots aquests sentiments em van remetre intensament a un moment concret de la meva joventut, afortunadament no marcat per una pèrdua irreparable. És des d’aquesta experiència personal que he construït la música d’aquest cicle. Dues vivències diferents, una expressada a través de la poesia i l’altra a través de la música, conflueixen a "L’Alè del record", donant vida a una obra que neix del diàleg entre ambdues sensibilitats. La composició musical que conté aquest disc no hauria existit sense la poesia de Feliu Formosa.
Feliu Formosa: Cinc mesos després de perdre la meva companya Maria Plans, que va morir la nit del 4 al 5 d’octubre de 1974, vaig escriure els vint poemes del "Cançoner". El dol encara m’acompanyava, però ja em sentia capaç de reflexionar amb una certa serenitat sobre la pèrdua i l’absència, tot evocant la Mari: mare de les meves dues filles, esplèndida actriu, dona d’una gran humanitat, d’una bellesa i d’una capacitat de tendresa per a mi úniques. Vaig voler escriure evitant qualsevol mena de sentimentalisme, però des del desconcert i la rebel·lió davant la desaparició, als quaranta anys, de la persona estimada, amb qui havia compartit catorze anys plens d’experiències enriquidores. Al llibre hi apareixen la soledat, l’estranyesa, la desolació i també la idea d’un hipotètic retrobament en un futur ignot. Potser per això el sentit del recull es podria resumir en els versos que clouen l’últim poema, on es parla precisament d’aquest retrobament:
“I tot acabarà en una abraçada
que serà la primera.
No hi haurà ni passat ni futur.
Tot serà lògic
i aquest poema mai no haurà existit”.
Un agraïment molt especial a Joan Manau Valor, autor i intèrpret de la música, i al tenor Joan Laínez, per haver volgut compartir amb mi, de manera magistral, tot allò que he intentat expressar en aquests poemes
Després de captivar crítica i públic amb "Ocells perduts" (2017) i "El fruit vermell" (2020), David Mauricio torna a l’escena musical amb una nova obra que apunta directament al cor. El seu tercer disc, "Deixar-ho escrit", emergeix després d’uns anys de silenci discogràfic com el treball més íntim i essencial de la seva trajectòria.
Cuit a foc lent a l’estudi Colomer 47, aquest nou àlbum neix de la complicitat creativa entre David Mauricio i el productor Vic Moliner, que signen plegats una producció delicada i plena de matisos. Sessió rere sessió, el disc s’ha anat construint des de la llibertat, el joc i la paciència, donant forma a un univers sonor càlid i reposat que convida a l’escolta atenta.
"Deixar-ho escrit" desplega un pop d’autor subtil i evocador, amb melodies balsàmiques, textures suggerents i unes veus treballades amb precisió artesanal. És un disc que ofereix refugi i pausa, un espai per reconnectar amb un mateix enmig del soroll quotidià.
Amb aquest nou treball, l’artista gironí reafirma la seva veu pròpia dins l’escena catalana i proposa un viatge emocional que ens convida a aturar-nos, respirar i abraçar l’instant. Un camí honest i lluminós que parla de revisió, reconstrucció i esperança.
Pròxims concerts:
5 de Juny. Barcelona. Llibreria Byron.
Crèdits tècnics:
David Mauricio: composició, veu, guitarra acústica i piano.
Oriol Pujolràs: Bateria.
Vic Moliner: Baix elèctric i sintetitzadors.
Producció: Vic Moliner i David Mauricio.
Estudi de gravació: Colomer 47 (Banyoles).
Mescla i mastering: Panxii Badi.
Fotografies i videoclip: RV Films.
Realització i muntatge: Aleix Barba.
Direcció de fotografia: Jordi Sala.
Ajudant de realització i muntatge: Judit Marcos.
Vestuari: Lena Antequera.
David Mauricio (Girona, 1988) és un músic, cantant i compositor format al Taller de Músics de Barcelona i a l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC), on es va graduar en l’especialitat d’Interpretació de Cant Jazz.
L’any 2017 va publicar el seu àlbum de debut, "Ocells perduts", un treball on explorava un univers sonor proper al folk, amb influències del rock i l’indie. La delicadesa de les seves lletres i la solidesa de la seva proposta musical li van valer el reconeixement de la crítica, situant-lo entre els millors discs de l’any segons la revista Enderrock.
El 2020 va presentar el seu segon treball, "El fruit vermell", produït per David Soler i amb arranjaments d’Apel·les Carod. En aquest disc, David Mauricio va aprofundir en un paisatge sonor més ric i dinàmic, ple de matisos i clarobscurs. En conjunció amb unes lletres que desprenen vitalisme i resistència, acaba teixint un disc que és cant i crit a la supervivència, a la consciència de la transformació constant que és viure. Aquest disc va ser escollit per la revista Enderrock i el diari El Punt Avui com un dels millors treballs de l'any.
