"Si la vida fos això" és el sisè àlbum del barceloní Biel Martí

"Si la vida fos això" és el sisè àlbum del barceloní Biel Martí i neix de la necessitat de retrobar-se amb la música. Després d’un accident a la mà que va posar en dubte que pogués tornar a tocar la guitarra, el cantautor torna als orígens amb un treball íntim, concebut a partir de la veu, les cordes de la guitarra i la força de les paraules.

Tot i que la seva discografia semblava avançar cap a horitzons més rockers, aquest retorn a l’essència respon a un procés natural i orgànic. Fidel a la idea que una cançó ha de sostenir-se amb el seu esquelet, Biel Martí ha volgut fer un disc a l’antiga: entrar a l’estudi amb una guitarra i un grapat de lletres, i sortir-ne amb un àlbum. En un moment en què la tecnologia i la sobreproducció tenen un pes creixent en la música popular, reivindica el so de la fusta i les cordes, l’aspror de la veu i les respiracions entre vers i vers.

El disc reuneix nou peces que transiten entre el folk americà i la cançó catalana, i que acosten l’oient a l’emoció des de la senzillesa. L’amor travessa “Valquíries”, “Ja puc dormir” i “Si la vida fos això”, mentre que “Ningú no ens va avisar” aborda el dolor de les amistats que no resisteixen el pas del temps. A “L’escorpí”, la mirada s’eixampla cap a la realitat social per assenyalar el preocupant creixement de l’extrema dreta entre els joves.

En la línia de la maduresa de l'anterior disc, "La verema" (2025), Biel Martí aprofundeix en temàtiques habituals del seu univers amb una mirada personal i serena. L’ombra de l’addicció, tot i ser menys present, encara sobrevola “Orfes” i “Tabac, sucre i cafè”, aquesta última d’aires bluegrass. Però aquí la gravetat conviu amb un to càlid, acollidor i reconfortant. Amb la felicitat com a horitzó, les cançons retraten personatges que troben la manera de viure en pau amb les seves realitats.

Menció especial mereix “Dins la batalla”, el duet amb María Cielos: una balada a dues veus que canta a l’amor en majúscules i abraça el romanticisme sense reserves. Per donar forma a aquest treball, Biel Martí ha tornat a confiar en el seu amic i col·laborador David García, responsable de la producció, la mescla i la masterització a Z Estudios de Barcelona.

Biel Martí (Barcelona, 1995) Amb només trenta anys, Biel Martí s'ha consolidat com una de les veus més personals de la nova cançó d'autor catalana. Al llarg de cinc àlbums, el cantautor barceloní ha construït una trajectòria marcada per la recerca constant, explorant diferents llenguatges sonors sempre amb la guitarra com a fil conductor i les cançons com a espai de veritat emocional.

Des del folk americà dels seus primers treballs fins a l'energia i l'obertura sonora del disc "La verema", Biel Martí ha anat ampliant el seu univers musical sense perdre mai l'essència: una escriptura honesta, una mirada humanista i una sensibilitat capaç de convertir les experiències quotidianes en relats universals.

Crèdits tècnics:

Música, lletra, veu i guitarra: Biel Martí.

Producció, mescla i màster: David García.

Gravat, mesclat i masteritzat a Z Estudio, el mes de març de 2026, Barcelona.

"Jazz Trombone" de Dani Alonso

"Jazz Trombone" de Dani Alonso, és una fantasia jazzística que té el trombó com a protagonista. El dinàmic Dani Alonso ens ofereix una variada selecció de temes de Jazz de Nova Orleans, cançons de musicals de Broadway i de pel·lícules, interpretades amb un instrument poc habitual entre els solistes de Jazz. Acompanyat només per una base rítmica amb qui treballa des de fa anys, joves talents del Jazz català, interpreten aquestes versions d'antigues melodies plenes d'emoció.

El disc comença amb un trepidant ragtime de 1914 It only takes a moment és un dels bells temes d'amor del musical i pel·lícula Hello Dolly, recreada també a Wall-e. El disc acaba amb el tema Cecilia que és una coneguda cançó d'amor dels anys trenta.

Els músics que acompanyen Dani Alonso són: Marc Martín (piano), Albert Martínez (contrabaix) i Joan Casares (bateria), i compten amb la col·laboració en dues cançons de Queralt Camps (contrabaix) i Arnau Julià (bateria).

"COME AND DANCE WITH US (Vol.1)" de la Sant Andreu Jazz Band

"COME AND DANCE WITH US (Vol.1)" de la Sant Andreu Jazz Band amb direcció de Joan Chamorro. "Sempre vaig voler fer un disc pensat especialment per ballar swing.

Aquest any 2026, coincidint amb el nostre 20è aniversari, vaig decidir que la sessió que fem cada any a la Plaça Reial de Barcelona, especialment pensada per a ballarins, era el moment perfecte per fer-ho realitat".

La Sant Andreu Jazz Band està sonant realment compacta, amb molta energia i, sobretot, amb molt de swing. Comptem amb veus com les de Koldo Munné, Irina Fernández i Pere Company, a més d'Edu Ferrer, convidat especial amb qui hem enregistrat un disc dedicat a Frank Sinatra. Els dos volums d'aquesta nova feina de la Sant Andreu Jazz Band són, sens dubte, molt ballables. Però també són discos per escoltar, gaudir i deixar-se emportar per la música, encara que no estiguis ballant.

"Lírica quotidiana" és el primer disc de Laura Garriga

"Lírica quotidiana" és el primer disc de Laura Garriga: nou temes que converteixen les vivències de cada dia en un espai per a la poesia, l’emoció i la reivindicació. De l’amor a la crítica social, de la memòria íntima al sentiment de comunitat, la cantautora presenta un treball que posa en diàleg la tradició poètica amb el soul, el pop i el rock.

El disc arriba després de publicar l’EP "Parla’m de tu" (2023), i els senzills "Posar-te un nom" i "Vida que guanyo" (2024). Amb aquest primer llarga durada, Laura Garriga desplega el seu univers artístic i dona forma a una proposta que combina força, sensibilitat i consciència social.

Cada peça parteix d’un gènere o d’una forma poètica, dels quals pren la temàtica, la mètrica o l’esperit per portar-los al present. El recorregut s’obre amb un pròleg recitat que evoca sobretaules, records i desitjos. Enregistraments de la infantesa i del dia a dia de l’artista conviuen amb una peça de les "Cançons sense paraules de Mendelssohn", també esmentada en el text, i conviden a entrar en la intimitat del disc.

El pròleg s’entrellaça amb "L’alba", una reinterpretació del poema tradicional sobre la separació dels amants a trenc d’alba. Laura Garriga transforma aquest despertar en una presa de consciència davant les injustícies del món. L’alosa apareix a la lletra, mentre que la música incorpora una referència a "El cant dels ocells", símbol de pau i llibertat.

A "Una cançó d’amor", les cobles d’inspiració clàssica expliquen el desig d’una noia de declarar-se a la persona que estima. La tendresa deixa pas a la ironia de "Sàtira d’un noi perfecte", una peça de ritme funk que es burla de la promesa de canviar d’un dia per l’altre i culmina entre frases motivadores i rialles.

"Tençó (És amor)" compta amb la col·laboració del germà de la Laura, el músic Joan Garriga, que hi aporta el seu acordió i la seva empremta musical. Inspirada en el diàleg entre trobadors, la cançó es converteix en una conversa entre dos músics sobre els motius que els porten a cantar. A "Sirventès", en canvi, la paraula pren un to de denúncia i es vesteix de rock-and-roll per donar força a la crítica social.

En el tram final, "Elegia" reflexiona sobre el pas del temps i la importància de dedicar-lo a les persones que estimem. La peça es va presentar com a avançament amb un videoclip que va rebre el suport del Programa de Suport a la Creació de Cases de la Música 2025. "La dansa" tanca el disc amb un cant a la memòria oral i a la comunitat.

La tradició travessa tot el treball, tant en les formes poètiques com en la influència de la cançó folk, la cançó protesta i la vinculació de Laura Garriga i els músics que l’acompanyen amb la cultura popular. Alhora, el soul i el gòspel aporten profunditat emocional i força expressiva a una proposta que reivindica el soul en llengua catalana i el connecta amb les arrels de l’artista.

Pròxim concert: Dissabte 28 de novembre a La Sala - Espai Cultural de l’Ametlla del Vallès

Laura Garriga (La Garriga, 1997) és una cantautora vallesana que construeix el seu univers musical entre el soul, el pop, el rock i el folk en català, amb una veu de contralt com un dels seus principals trets distintius. La seva proposta combina la influència vocal d’artistes com Etta James, Amy Winehouse, Aretha Franklin o Olivia Dean amb l’esperit reivindicatiu de la cançó d’autor i de protesta del país.

La música forma part de la seva trajectòria des de la infància. Va iniciar-se als tres anys a l’Escola Municipal de Música Josep Aymerich de La Garriga, on va estudiar llenguatge musical, cant coral, piano i violoncel, i posteriorment va obtenir el Grau Professional de Música en l’especialitat de piano clàssic al Conservatori Josep Maria Ruera de Granollers. Paral·lelament, s’ha format en tècnica vocal, harmonia moderna, teatre musical i dansa. El 2019 es va graduar en Comunicació Audiovisual per la Universitat Pompeu Fabra.

Després d’anys sobre els escenaris interpretant repertoris de diferents estils i formant part de diverses agrupacions musicals, Laura Garriga va fer el pas cap a la composició pròpia per trobar una veu artística més personal. El 2023 va publicar el seu EP de debut, “Parla’m de tu”, al qual van seguir els senzills “Posar-te un nom” i “Vida que guanyo” el 2024.

En directe, ha passat per escenaris i programacions com el Teatre Patronat de la Garriga, el Cicle Nits de Veu de Premià de Mar, el Fem Festival de Castellar del Vallès, la Setmana de la Poesia de Sant Feliu de Llobregat i Fira Músics de Sant Joan de les Abadesses, a més de diverses festes majors del Vallès Oriental. Habitualment l’acompanya una banda formada per Carles Riba Baños a la guitarra, Àlex Martín Sancho als teclats, Laia Vera Valls al baix i Jordi Puig Martínez a la bateria.

Enguany, Laura Garriga ha estat beneficiària de la Beca de Cases de la Música de producció de directes, i ha fet un stage amb el col·lectiu de creadores i professionals de la dansa, Dans Invitro, a la Sala Clap de Mataró.

Hanz Ruiz ens avança "Quantas veces" del seu nou disc "Fràgil"

Després de l'impacte generat amb els seus senzills anteriors, Hanz Ruiz revela la seva faceta més expansiva i lluminosa amb 'Quantes Veces'. Aquest tercer avenç serveix com el pont definitiu cap al seu esperat primer àlbum, FRÀGIL, programat per al 30 d'octubre, allunyant-se de la urgència del post-punk d'entregues passades per abraçar, sense complexos, l'èpica del rock clàssic i la balada pop de grans dimensions.

A l'apartat líric, la cançó funciona com un mirall de la contradicció emocional que es pateix en les relacions cícliques. 'Quantes Veces' retrata l'esgotament de qui viu atrapat en un bucle de comiats i retrobaments, culminant en una tornada dissenyada per ser corejat en grans recintes: "Quantes vegades te n'aniràs? Quant de temps passarà?". És la narració d'una frustració que conclou en la necessitat visceral de tancar definitivament una història que semblava que no tenia fi.

Per vestir aquest relat, Hanz construeix una arquitectura de pop-rock atemporal que canalitza l'elegància compositiva de l'"altre costat del toll". Amb ressons evidents a la sofisticació de Coneixent Rússia i el mestratge melòdic de referents com Andrés Calamaro o Turf, el tema es recolza en bateries amb gran enganxada i una harmonia impecable.

Tot això emmarcat en un acte de rebel·lia contra les presses de la indústria. L'artista desafia conscientment la brevetat algorísmica apostant per un desenvolupament de quatre minuts; un espai que permet que la composició respiri i evolucioni de forma orgànica fins a trencar en un sol de guitarra esmolat i emocionant. Una decisió que recupera la litúrgia del rock i torna el protagonisme absolut a l'execució instrumental.

Amb aquest llançament, el barceloní reafirma la seva versatilitat i demostra que el rock continua sent una avantguarda permanent. Un pas ferm que combina la sensibilitat d´autor amb la força del rock d´estadi, deixant el terreny perfectament preparat per al´arribada de FRÀGIL.

Homenatge a Raquel Pascual amb la reedició de 'Rock Diet' de Collision

Un servidor va tenir la sort de coincidir en espai i temps amb dues bandes de Barcelona realment acollonants. Totes dues van sortir pràcticament del mateix lloc, el germen d'una escena que, de mica en mica, es convertiria en una peça clau per a l'esdevenir de la música catalana de les dècades següents (llegiu BCore Disc). Recordo cada concert d'Aina i Fromheadtotoe com una mena de celebració eucarística, com una revelació en què desenes de xavals, bocabadats, ens vam convèncer per primera vegada que les bandes de la nostra ciutat podien ser iguals o millors que les de qualsevol altre lloc.

Dels primers se'n podria escriure una tesi doctoral sobre la importància que van tenir en la construcció de les escenes underground i autogestionades de moltes ciutats d'Espanya. Pel que fa als segons, el tema seria un altre: com un grup tan increïblement potent i perfecte no va acabar omplint sales de mig món. Els factors són molts i variats, i no sóc jo el més indicat per explicar-los; la meva condició de fan i amic podria trair-me. També, ¿per què ho negaré?, des que vaig veure el videoclip d'"Aching Finger", em vaig enamorar perdudament de Raquel Pascual, la cantant i líder absoluta de Fromhead. Ella era un puto remolí en directe, una cantant excepcional, una música amb una actitud i un caràcter aclaparadors. La seva forta personalitat espantava o atreia parts iguals.

Poc temps després de la dissolució del grup, Raquel va gravar, sota el nom de Collision, un disc al costat de Pol Font a la bateria, Pere Fernández —baixista de Fromhead— al baix, Rafa Molina —guitarrista de Fromhead— a la producció i un servidor apareixent en escena com a maldestre i inexpert editor discogràfic. A "Rock Diet" no hi havia artificis ni pirotècnia: era un manual d'imperfeccions, de cruesa extrema i de ràbia, on Raquel brillava i deixava mostra del seu talent desbordant.

Avui, més de vint anys després, és un honor i un deure tornar a posar en circulació aquest disc tan fotudament bo.

Rajery i Raúl Rodríguez publiquen Mandry ve?

Rajery i Raúl Rodríguez publiquen Mandry ve?, un àlbum conjunt que neix de la trobada entre dos músics profundament vinculats a les seves tradicions respectives i, alhora, oberts a l'exploració d'altres llenguatges musicals. La valiha malgaix de Rajery i el tres flamenc de Raúl Rodríguez es troben en onze cançons que recorren la tradició musical merina, el flamenc, la improvisació i la creació pròpia, donant forma a un projecte construït des de l'escolta i el diàleg entre dues cultures aparentment tan llunyanes.

Una trobada construïda des de l'escolta mútua

Mandry ve? no parteix d'una fórmula de fusió predeterminada, sinó de la voluntat que dos músics amb un profund coneixement de les seves tradicions puguin trobar-se en un terreny comú. El projecte va començar a prendre forma a Madagascar el 2019, on tots dos es van trobar per primera vegada amb l'objectiu de crear en quatre dies un espectacle que es presentaria a Antananarivo

El gestor cultural Javier Mantecón, autor del text que acompanya l'àlbum, explica que el punt de partida va ser precisament evitar una col·laboració basada en tòpics o una aproximació superficial entre cultures: Es va dissenyar un projecte per dur a terme un diàleg real i profund. Per Mantecón, tots dos músics compartien a més una característica essencial: 'són uns mestres del ritme'.

Rajery i Raúl Rodríguez són intèrprets i exploradors de les seves tradicions. Rajery és una figura essencial de la música de Madagascar i un dels grans referents internacionals de la valiha, mentre que Raúl Rodríguez ha desenvolupat durant més de tres dècades una trajectòria artística i investigadora al voltant de les connexions entre el flamenc, l'Àfrica i el Carib, a més de ser el creador del tres flamenc.

La seva primera trobada musical va tenir lloc a l'estudi de Rajery a Antananarivo. Allí, cara a cara, la valiha i el tres van començar a construir una música nova a partir de la improvisació. Segons relata Mantecón, les notes se succeïen mentre tots els presents a la sala flotaven en un món de possibilitats recent descobert, on un pot viatjar sense brúixola sense témer a perdre's.

Aquella experiència va donar lloc a dos espectacles i va obrir un camí que els músics van decidir continuar. Cinc anys després, el projecte va tornar a activar-se amb el viatge de Raúl Rodríguez a Madagascar i la gravació de Cor Malagasy, una peça que acabaria convertint-se en el punt de partida de l'àlbum.

Onze cançons entre la tradició merina i el flamenc

L'enregistrament definitiu de Mandry ve? va tenir lloc a Antananarivo en els primers dies d'agost del 2025. Les dificultats logístiques van reduir el temps inicialment previst d'una setmana a només cinc dies d'enregistrament, amb limitacions en el subministrament elèctric que van condicionar el treball a l'estudi. En aquest reduït espai de temps es van enregistrar onze cançons, entre composicions pròpies, cançons populars i improvisacions.

L'àlbum s'obre amb Afindrafindrao (primer single llançat el juliol passat), una cançó tradicional que forma part de les cerimònies populars malgaixos i que aquí apareix revisitada des del ritme dels tanguillos.

El segueix Mandry Ve? (cançó que dóna nom al disc i segon single presentat al setembre), una tonada tradicional malgaix reinterpretada sobre ritme de tangos flamencs i sons cubans i el títol de la qual significa “Encara dorms?”, com una crida al despertar col·lectiu, gravada en moments d'alta inquietud social per la situació que travessava Madagascar aquells mesos.

El recorregut continua amb les composicions originals Ravoravo i El lèmur passa, abans d'arribar a Zambragascar, homenatge al guitarrista de Huelva Niño Miguel, en una zambra on la valiha i el tres flamenc construeixen un paisatge de ressonàncies andalusines.

A la segona part del disc apareix Cor Malagasy, seguida d'Amorondrano, L'illa vermella, Soa, dedicada a la germana morta de Rajery, Tana de la frontera, un frenètic duet per buleries, i Ny lanitra mangamanga, cançó tradicional interpretada per Rajery al costat de la seva família que tanca l'àlbum amb el seu àlbum.

Per a Javier Mantecón, una de les claus musicals de la trobada està al ritme ternari, present de forma recurrent en la música de Madagascar i profundament vinculat també a la tradició flamenca. En una contemporaneïtat binària tant rítmica com tecnològica, el compàs ternari ens instiga i tempta a escapar del nostre quotidià: a l'exploració més pura, assenyala.

El resultat és un repertori on dos instruments de procedències molt diferents troben punts de connexió a través del ritme, la melodia i la improvisació.