Joia ens presenta "Les hores mortes"

“M’estimo tant la vida que la faig meva moltes vegades”. “Les hores mortes” comença amb una declaració d’intencions i de modus operandi de Montserrat Abelló. El que segueix sembla un viatge a peu per un paratge, desert de vida humana. El camí, la muntanya, les flors, les bèsties, els rius, l’arbre, la neu, els monstres, el vent, el record, la corda i fins i tot l’espasa. Podríem ser a qualsevol moment entre el segle XII i ara. Un cantar de gesta d’un heroi solitari, caminant a la intempèrie a la mercè de cops i sobretot de meravelles, impregnat del vitalisme de qui ve de plorar. Algú que entén el dolor com a part de la vida i pont per a la transformació. Onze cançons solemnes amb l’energia d’un crit, per quedar-nos afònics una i mil vegades. Una reivindicació furiosa de l’amor com a protesta en aquest camí de penes i glòries, un camí que recorreríem a peu i totes les vegades que calgués. El record és bonic: hi torno. El present és amarg: l’estudio. El futur és incert: l’espero. El passat és fosc: n’aprenc. Maria Rovira @oyesherman

Joia són energia i sensibilitat (el seny i la rauxa 2.0?). L’Eloi, el Joan Manel, l’Uri i el Nil són els integrants d’aquest projecte que neix per rescatar les cançons que s’havien anat acumulant en un calaix. Són una banda catalana de l’escena alternativa que destaca per un so a cavall entre el rock, l’emo i l’indie. El grup aposta per l’autogestió i l’esperit «fes-t’ho tu mateix» a l’hora de compondre, produir i dissenyar la seva pròpia identitat visual, i per la necessitat de fer-ho al costat dels amics. El grup naufraga entre la cridòria i la intensitat de la particular veu de l’Eloi, i l’emoció de les seves lletres; una combinació perfecta per poder gaudir-ne tant en la intimitat dels auriculars com en directe, on la sensació que es crea s’assembla més a una celebració comunitària al voltant de la música que no pas a un concert a l’ús. Si poséssim Extremoduro, Basement, Nueva Vulcano i Title Fight en una batedora, segurament no en sortiria Joia, perquè, tot i ser alguns dels seus referents, ells sonen frescos, originals i contundents. Aquest 2026 ha estat el seu any. Després de fer més de vint bolos l’any 2025, aquest any han passat la primera meitat de l’any entre els escenaris i l’estudi, on han preparat el seu primer disc. Aquest disc s’entén com la gran carta de presentació d’un dels grups més interessants de la nova escena underground catalana. 

Eneko Jangz ens presenta disc "Pizza Hozza"

 

Eneko Jangz és un compositor, productor, músic multiinstrumentista i cantant de Bilbao.

Havent dedicat gran part de la seva vida a desenvolupar-se com a artista i formar part d'innombrables projectes de l'escena musical que l'envolta, avui se'l pot reconèixer per ser el guitarrista i productor d'EZEZEZ, grup amb què es manté en moviment constant. El que no es coneix tant és que Eneko fa tota la vida fent cançons per a si mateix, i l'àlbum Pizza Hozza és un resultat d'algunes d'aquestes cançons: el seu primer àlbum en solitari.

Pizza Hozza és un àlbum debut inqualificable a nivell d'estils i gèneres, ja que es mou camaleònicament i sense cap mena de por per molts cantons. El que ho fa una raresa al món modern és que s'ha gravat sense metrònom ni cap tipus de mesurament temporal més enllà del que resideix al seu propi cervell. Eneko grava un instrument al ritme que li surt, i escoltant aquest enregistrament grava el següent per sobre, i un altre per sobre, i així fins a acabar la cançó. De manera força improvisada, aquest àlbum és una col·lecció de primeres preses i improvisacions barrejades amb alguna petita idea preconcebuda.

A nivell musical, aquest àlbum s'ha fet gairebé a si mateix, ja que el concepte era deixar la ment buida en tot moment i simplement canalitzar l'energia del moment mitjançant cada instrument; pensar poc i improvisar. Òbviament, tota la carrera artística del passat d'Eneko i el seu aprenentatge constant són els que han permès que aquest mètode d'enregistrament sigui viable. Líricament la cosa canvia, perquè a Pizza Hozza trobem històries de debò, meditades i literalment biogràfiques de la vida d'Eneko. Temàticament, és la combinació de la riquesa d'una Pizza amb el contrast que genera quan es menja freda (Hozza, freda en basc). És a dir, tot bé, però no pas del tot. Mai no existirà l'harmonia al complet.

L'àlbum es va gravar en un home studio que va muntar Eneko en una casa preciosa a la costa de Granada, entre abril i maig de 2023, en un moment vital que marcaria molt Eneko per una sèrie de revelacions espirituals que va tenir respecte a tirar endavant aquest projecte. Entre els seus referents sempre presents podem esmentar Miles Davis, D'Angelo, Prince, Amy Winehouse, Sade, Bob Marley, Nina Simone, John Frusciant, Fiona Apple, Bon Iver i en realitat una llista força interminable d'artistes icònics

HUMOYOXIDO ens presenta ‘Irreverencia Artificial vol.1’

HUMOYOXIDO entra a matar amb ‘Irreverencia Artificial vol.1’, un manifest gravat a foc sota una equació simple: «glam electrònic = irreverència artificial». El duo fuig per sistema dels clixés del consum ràpid per aixecar un univers sintètic en mutació, dissenyat per desmantellar la utilitat previsible de la intel·ligència artificial. Sense marge per a la cosmètica d'aparador, els seus responsables es defineixen com a «màquines humanes, massa humanes»: dues anatomies que escupen l'asèpsia del filtre per exhibir una realitat crua, física i deliberadament incòmoda.

Les cançons avancen com un bisturí sobre les misèries de l'època. HUMOYOXIDO desfulla l'hedonisme contemporani sense demanar perdó ni permís, assenyalant estigmes com les addiccions sexuals, els romanços tèrbols, l'arribisme social de moqueta o el lletgisme de «menjar caviar fins a rebentar». Un exercici de frivolitat combativa i ironia que utilitza la provocació sexual per convertir el luxe, el frenesí consumista i la brutícia del glamour trash en autèntics objectes de culte fetitxe

En l'aspecte musical, el treball opera mitjançant «desobediència intel·ligent»: assumir l'error humà com l'únic tallafoc capaç de trencar la dictadura de l'algorisme. Aquesta renúncia conscient a la perfecció robòtica cristal·litza en un electro glam digital brut, dens i ballable. Un xoc frontal on el metall alternatiu de Marilyn Manson es creua amb les freqüències fosques de Depeche Mode, la fúria punk de Nina Hagen, el febril ciberpunk de Segueix Segueix Sputnik, el tall electroclash de Miss Kittin i instints de tango, tot tamisat pel magisteri de glam o Sylvester i les seqüències de l'acid house.

Darrere de l'artefacte hi ha HUMOYOXIDO, dos artistes del circuit alternatiu fusionant-se a HUMOYOXIDO des del 2021. L'historial de HUMO acumula quilòmetres entre Buenos Aires, Los Angeles i Ciutat de Mèxic com a integrant de les bandes Primeres impressions o Pornotech, abans d'assentar-se a Madrid amb La nueva carne i la seva carn

Per la seva banda, HUMO va adobar la seva mirada a la Barcelona de principis de segle abans d'unir-se a l'underground madrileny a La nueva carne i formar amb Toni Marmota (La Frontera) Óxido Cabaret. a IFEZA Zamora oa Tetafest orgull vallekano 2026. Girant també per sales com Siroco, Meravelles Club, Fulanita de Tal, El Soterrani o sala El sol i foguejats en trinxeres com El punyal Dorao, Tapapies, Red Friday (La Tèrmica Mà2). La dupla signa amb Irreverència Artificial vol. 1 seu cop més audaç i destructiu.

Un treball imprescindible per comprendre que, en un present dominat pel càlcul i l'artifici, l'autèntica avantguarda consisteix a reivindicar la imperfecció i l'excés com les darreres formes possibles de llibertat.

"Disco de cristal" de Ivan Herzog

Amb Disco de cristal, Ivan Herzog dona continuïtat a l’univers que va començar a definir amb el seu debut, Disco de oro, però ho fa des d’un lloc més ampli, imprevisible i exposat. Si aquell primer treball ja revelava una personalitat difícil d’encabir en una única coordenada sonora, el segon disc confirma una manera d’entendre la música en què les referències, els canvis de registre i la teatralitat formen part d’un mateix llenguatge.

El nou àlbum arriba després del concert final de la gira Tienes Que Verlo Tour a Príncipe Pío de Madrid i d’un període en què Ivan Herzog ha anat mostrant diferents cares del projecte. Entre aquestes noves cançons destaca “Et prometo”, que ha aconseguit una forta repercussió a Catalunya i s’ha convertit en una de les peces centrals d’aquesta nova etapa.

Disco de cristal està format per dotze cançons i parteix d’una idea que travessa tot el treball: reivindicar allò que sovint es considera excessiu, estrany, fràgil o contradictori com a material legítim per construir una identitat pròpia. Herzog fa de la dispersió aparent una eina narrativa i passa d’un estil a un altre no com un exercici de demostració, sinó en funció del que demana emocionalment cada cançó. El resultat és un disc pensat per funcionar en una primera escolta, però també per anar revelant capes amb el temps. Arranjaments, canvis de textura, girs lírics i decisions de producció acumulen informació fins a generar un repertori en què cada nova escolta pot desplaçar el centre d’atenció cap a una cançó diferent. Ivan Herzog n’és el principal artífex, amb Héctor Quevedo al seu costat com a enginyer de so.

El disc s’obre amb “De cristal”, una peça que pren una etiqueta habitualment utilitzada de manera despectiva per parlar d’una generació i la converteix en matèria de reflexió. La cançó aborda les contradiccions d’uns temps en què la sensibilitat i la fragilitat conviuen amb una exposició constant al judici extern. A “Bicho raro”, Herzog reivindica precisament la diferència. Allò que en un altre moment podia provocar inseguretat es transforma aquí en una forma d’orgull: davant la possibilitat de convertir-se en una còpia, ser estrany deixa de ser un problema per esdevenir una afirmació d’identitat. “Ojalá” posa el focus en els vincles que desafien les etiquetes. La cançó parla de voler continuar al costat d’algú independentment del nom que prengui la relació i de com determinats afectes poden sobreviure als canvis de categoria o de context.

La vulnerabilitat apareix de manera especialment explícita a “Incandescente”. El tema retrata algú capaç d’assumir la crítica i els defectes propis amb aparent enteresa, però que es desarma davant d’una mostra sincera d’afecte, reconeixement o tendresa. A “Orangután”, aquesta exposició emocional deixa pas a l’apatia. No es tracta tant de tristesa com de la impossibilitat de sentir, fins al punt de buscar experiències extremes que permetin recuperar, encara que sigui momentàniament, la certesa d’estar viu.

“Macaco” introdueix una escletxa diferent dins del disc: la possibilitat improbable però seductora d’una alternativa. Una opció que potser no sembla la més lògica, però que conserva prou encant per obligar a considerar-la. Amb “Loc@”, Herzog porta aquesta exploració cap al terreny de les relacions i la complicitat. La cançó parteix de la idea que la pròpia extravagància només pot arribar a semblar normal quan apareix algú encara més absurd, imprevisible i surrealista amb qui compartir-la.

Enmig del repertori apareix “Et prometo”, una cançó que ha esdevingut un dels punts d’entrada més reconeixibles a aquesta etapa d’Ivan Herzog. Escrita en català, situa el vessant romàntic de l’artista al centre del disc i funciona com una de les peces emocionals més directes del conjunt. “Flipao’” observa amb ironia una actitud cada vegada més estesa: convertir el desinterès i la falta d’implicació en una forma de distinció. Herzog s’hi situa a l’extrem contrari, incapaç d’assumir la indiferència com una postura desitjable. A “10 de 100”, el focus es desplaça cap a la perseverança. La cançó evita la promesa de poder amb tot i proposa una escala més humana: concentrar-se en el petit tram que queda al davant i avançar progressivament fins que el deu pugui acabar convertint-se en cent.

“Des de lluny” aborda el final d’un vincle des de la voluntat de no destruir allò que havia estat valuós. Després d’haver-se estimat d’una manera excepcional, la cançó planteja la possibilitat de separar-se sense reproduir els mecanismes habituals del ressentiment. El disc es tanca amb “Lo que soy”, que recull bona part del seu sentit conceptual. Els episodis viscuts, també els equivocats o dolorosos, deixen de ser llegits com errors en un guió ideal per passar a entendre’s com els elements que han construït la identitat present.

Amb Disco de cristal, Ivan Herzog no abandona les coordenades de Disco de oro, sinó que les deforma i les porta més lluny. Manté l’ambició, els contrastos i la voluntat de construir un univers recognoscible, però els sotmet a una mirada més estranya i fragmentada. El mateix concepte, ara passat pel cristall.

Moisés P. Sánchez prepara el seu nou disc "FALLA Imaginado"

Gairebé un any després d'iniciar a Cadis la gira FALLA Imaginado, Moisés P. Sánchez està immers en la preparació del seu nou àlbum, un projecte dedicat a explorar des d'una mirada actual l'obra de Manuel de Falla, la publicació del qual està prevista per al proper divendres 23 d'octubre, de la mà del segell Cezanne.

El punt de partida va ser el concert amb què Moisés P. Sánchez va inaugurar la gira el 22 de novembre passat, en el marc del Festival de Música Espanyola de Cadis, juntament amb la violinista Ana María Valderrama i el contrabaixista Pablo Martín Caminero. Va ser llavors quan el pianista va començar a endinsar-se a l'univers de Manuel de Falla des del seu propi llenguatge musical.

L'àlbum FALLA Imaginado proposa una revisió actualitzada sobre l'obra del compositor gadità, en què conviuen la formació clàssica de Sánchez, la seva trajectòria vinculada al jazz i la seva relació amb la improvisació. La melodia, les harmonitzacions i, especialment, el component rítmic de Falla esdevenen alguns dels elements sobre els quals el músic construeix aquesta nova lectura.

Amb FALLA Imaginado, Sánchez dirigeix ​​per primera vegada la seva mirada cap a un dels grans compositors de la tradició musical espanyola, després d'haver treballat al llarg de la seva trajectòria amb referències com Stravinsky, Bartók, Hindemith, Rachmaninov, Debussy, Ravel, Beethoven, Bach, Reich o Adams.

El mateix Moisés P. Sánchez ens avança què trobarem al disc FALLA Imaginat el proper 23 d'octubre:

FALLA Imaginat i és un homenatge al gran compositor espanyol, Manuel de Falla, que es basa en dues pedres angulars: la primera és una composició original, una suite, 'La Suite Imaginada', dividida en quatre moviments, en la qual rescato idees del Concert per a Piano i Orquestra.

La Suite Imaginada és una peça creada a partir de l'univers sonor de Falla i de les influències pròpies del pianista. Més que plantejar-se com un homenatge convencional, l'obra se submergeix en les diferents facetes del compositor, des de les arrels espanyoles fins al ressò de l'impressionisme francès que va marcar la seva etapa a París i la relació amb figures com Ravel, Debussy o Stravinsky. D'aquesta manera, FALLA Imaginado recorre tant la dimensió més coneguda i popular de la seva música com els seus vessants més íntims, abstractes i europeus.

D'altra banda –continua Sánchez–, hi ha les adaptacions de peces molt conegudes seves com poden ser la Suite de Cançons Espanyoles. També hi haurà revisions d'obres menys conegudes del compositor com poden ser els Nocturns, alguna peça per a piano i la Mazurka.

Per fer aquest projecte he pensat en una formació de trio: violí, contrabaix i piano.

És la primera vegada a la meva carrera professional que treballo amb música d'un compositor espanyol, del meu país, i em fa especial il·lusió. Qui millor que Manuel de Falla per iniciar-m'hi!

Dues vegades Premi MIN de la Música Independent i nominat als Latin Grammy, Moisés P. Sánchez s'acosta a Falla des del respecte a la seva obra, però també des de la llibertat de qui cerca trobar nous camins dins d'ella.

Enderrock Llibres publica la biografia d’Artur Blasco, l'aede pirinenc

L’onzena referència d’Enderrock Llibres és la biografia d’un personatge entranyable com pocs, Artur Blasco, Premi Enderrock d’Honor 2026. Escrita per Ferran Riera, Artur Blasco. Tornar al poble el que és del poble recorre una vida plena d’episodis sorprenents i una feina sostinguda al llarg de dècades que ha estat decisiva per a la música popular dels Pirineus. 

Quan explica una història, amb un parlar precís i pausat i una llum intensa brillant-li als petits ulls de murri, Artur Blasco té alguna cosa dels aedes, els antics poetes que a l’antiga Grècia cantaven les gestes dels herois, donant forma a versos polits per la tradició oral i pel pas de les generacions. D’aquells creadors en van sortir cants extraordinaris com la Ilíada i l’Odissea, mentre que dels Pirineus i la seva gent n’han sorgit històries igual de llegendàries com les de les Cobles del Peirot, que Blasco explica amb una dignitat i un entusiasme que esborronen. Ho sap molt bé qualsevol que s’hagi assegut davant seu per escoltar-lo, ja sigui en un concert o en una taula al voltant d’unes cerveses.

El llibre de Riera recorre els mil vessants d’aquesta obra imponent, però també les anècdotes de gairebé un segle intensament viscut. I, segurament, les unes no s’expliquen sense les altres. Blasco confessa que va ser viatjant pel món que va veure que tothom és fill d’un país i d’una tradició concreta. I també va ser revelador que copsés la potència evocadora de l’acordió diatònic a bord d’un vaixell bacallaner. Molt després, voltant pels masos de muntanya com a tècnic d’agricultura, va intuir que aquells acordions abandonats que acumulaven pols a les golfes amagaven una història important, la d’una gent que, enmig de condicions de vida duríssimes, van fer créixer una cultura, una manera de fer la festa i un repertori propi de cançons. I que ell, com Lomax o com els impulsors de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, podia tornar-los la història.

Levitants ens presenta el disc “¿Que arderá Mañana?”

Davant el llançament, Levitants presenten el disc de la manera més sincera possible a través de la veu de Sergio Isabel, cantant i compositor de la banda:

“¿Que arderá Mañana?” és el nostre cinquè disc, tercer LP i primera llarga durada en castellà i suposa l'assentament de la banda actual.

Llançar un disc 48' de durada davant dels 30' de la majoria de discos actuals pot semblar un suïcidi comercial, però precisament per això aquest disc és tan important per a nosaltres. A diferència de “Futur Immediat” les cançons del qual van néixer de la ràbia i la urgència, “¿Que arderá Mañana?” s'ha gestat amb temps i paciència, meditant cada arranjament, cada lletra i el seu enfocament dins l'obra final.

La producció del disc ha estat a càrrec de Javier Vielba (Arizona Baby, Corizonas, El Meister) amb una entusiasta visió i intuïció que ha elevat les cançons a un nou nivell amb un so més dinàmic gràcies a una producció ambiciosa i al detall i sobretot acompanyant-nos durant tot el procés de principi a fi.

Al gener de 2025 vam fer els primers passos amb sessions de preproducció setmanals sobre un grapat d'idees amb acústica i veu. Tot i així vam tancar estudi per entrar a gravar l'1 d'agost del 2025. Després de mesos de treball i un oportú i inesperat retir a Almeria, a l'abril teníem 14 cançons de les quals finalment vam decidir gravar 11 a l'estudi La Mina (Granada) amb Raúl Pérez al control tècnic. El màster va ser realitzat per Mario G. Alberni (Kadifòrnia).

Les bases rítmiques van ser gravades en directe, tots junts a la mateixa sala. Les veus, sintes i percussions, després. En diversos temes afegim recordings extra gravats a Valladolid, alguns a l'estudi de Javi i altres a l'estudi La Lleñera amb Dino Martín al so on es van gravar cors gospel amb Cap de Gall i Rocío Torío, guitarres extra de Rubén Marrón (Arizona Baby, Corizonas) i percussions extra de a Ballar”. A NNNV Maria Arranz (L'Exotighost) va gravar a Madrid percussions d'orquestra i per al mateix tema es va gravar un cor infantil de l'escola Planíssim (Valladolid).

Crec que “¿Que arderá Mañana?” és un disc madur, irònic i impredictible, que abraça la ràbia de l'etapa anterior per transformar-la en una cosa molt més profunda, densa i transcendent gràcies a una nova manera d'entendre les cançons parant especial atenció a les lletres i allò que les envolta.

Un disc que experimenta sense ésser experimental i que sense ser conceptual té un concepte. Que juga amb la inclusió de nous instruments, lús atrevit de noves textures i colors més enllà de la foscor daltres discos. Derrocar prejudicis i barreres autoimposades per aconseguir una identitat sonora pròpia que funciona com a conjunt.

El títol del disc llança una pregunta a l'aire a tall d'endevinalla amb què riure'ns i afrontar junts les desgràcies compartides com a espècie que cohabita el mateix espai-temps.

De vegades per trobar nous llocs cal perdre's i perdre's no és un error si es fa a la vora. Per això, les cançons d'aquest disc miren de cara al futur sense oblidar el passat deixant les portes obertes a discs futurs. Al disc coexisteixen, crec que en harmonia, estils tan variats com el post-punk d'Alta Tendència, el krautrock a Fons de Pantalla o el brit-hop amb melodies andalusines de Mort a l'Espanyola, en què m'agrada imaginar un hipotètic xoc entre Prodig; el rock pesat, primitiu i vacil·ló de “Pechocuchillo” que va néixer amb ritme de reggaeton, una psicodèlica declaració d'intencions a “El Sopar”, el synthpop de “Las Cosas Importantes”, els paisatges infinits de “NNNV”, els bongos i rituals de “TRUE CRIME”, el brità malenconia grunge a “Un Volcán” o ”Señales”.