L’esperat sisè disc d’estudi del quartet contemporani ja és una realitat. Concebut en dues parts, SÍSTOLE i DIÀSTOLE, amb del disc complet "l'ai al cor" la banda culmina la seva fita artística més ambiciosa fins a la data amb 14 cançons que recullen l’experiència i el saber de 16 anys de trajectòria.
La saviesa compositiva d’Arnau Tordera I i la maduresa interpretativa de la banda es tradueixen en una experiència musical eclèctica, rica i revolucionària on el grup osonenc sublima l’art de fer cançons.
Estilísticament OBESES ens torna a oferir un viatge pels indrets més imprevisibles i fascinants del món musical tot endinsant-se en territoris contrastants com el metall extrem, la música tradicional, l’electrònica, el cabaret, el barbershop, el pop sofisticat i fins i tot la música de circ.
Cada cançó esdevé un espai de reflexió únic, on es despleguen mirades crítiques sobre la situació del món contemporani, sobre la senzillesa i la complexitat humanes, sobre l’espiritualitat, els divertimentos o una peça dedicada a la llengua pròpia.
Els avançaments de la segona part del disc «Pols a l’era» i «Virolai», han generat un ressò sense precedents en la discografia de la banda, removent el panorama musical del país i demostrant, una vegada més, que OBESES és una de les propostes més singulars de la nostra música.
Aquesta referència discogràfica, a més, compta amb col·laboradors de luxe com la cantant Magalí Sare, l’harmonicista Joan Pau Cumellas, la cobla de tres quartans Bufalodre o la Coral Canigó.
Els escurçons no poden regenerar una extremitat completa com els llangardaixos, però sí que poden renovar la seva pell. La muda permet que es desfacin de qualsevol signe de desgast, millorant la seva capacitat de camuflatge i protecció. Aquesta cita de National Geographic bé podria resumir l'esperit de THE VÍBORAS. Després del fulgor del seu primer treball, "Viaje al Sol", la banda formada per Gaelle Luna (veu i baix), Vega Molina (guitarra i veu), Cherra Muñoz (guitarra) i Mawi Pardo (bateria) ha mudat la pell per entregar-nos "La Tormenta", el seu esperat segon disc.
Si el debut va asseure les bases del seu so, els raigs d'aquell sol van deixar cicatrius que, lluny de debilitar-les, van curar les ferides per donar pas a una nova etapa. Perquè en aquesta ocasió, la calma no precedeix la tempesta: "La Tormenta" arriba després, arrasant amb el que és vell i deixant espai per al que és nou. El resultat és un disc de rock més rotund, que abraça les seves arrels a l'alt-rock americà i el blues, i les projecta cap a paisatges sonors de carreteres infinites, sol abrasador i pols de desert.
Gravat entre acústiques íntimes, steel guitars que dibuixen horitzons i guitarres elèctriques que mosseguen amb força, "La Tempesta" és un viatge sensorial guiat per una veu que hipnotitza i un ritme que desperta. Un treball que, com la muda de la serp, renova la pell de la banda per oferir una identitat més forta, més autèntica i millor camuflada entre la grandesa de les seves influències. La tempesta ha arribat, i al darrere, només queda creixement.
Aquest disc neix d'una idea: l'expressió creativa més gran per a les persones és la capacitat de crear alguna cosa nova en l'adversitat, de sembrar la bellesa enmig del caos. Com més profunda és la ferida, més espai hi ha per a la creació. Per això la música és el lloc on el present ens troba, una experiència que ens convida a ésser. Un espai compartit a l'esquerda que cadascú habita, un refugi fràgil davant la imminència de "La Tormenta". Aquestes cançons, que neixen d'emocions espinoses, són el punt de trobada on ens arriba el present. És música que no fuig de la pluja, sinó que aprèn a construir una llar mentre el cel es trenca. Un espai fràgil per recordar-nos que, davant la imminència de “La Tempesta”, encara som capaços de créixer.
Després de gairebé quatre anys de silenci discogràfic, Lambchop tornen amb un nou treball que promet ocupar un lloc singular dins la seva ja inabastable trajectòria. Punching The Clown, disponible el proper 21 d'agost a través de City Slang, suposa el dissetè àlbum del projecte liderat per Kurt Wagner i, probablement, un dels més íntims, austers i profundament emocionals de tota la seva carrera.
Com a primer avenç, la banda comparteix "Weakened", una peça de bellesa suspesa, gairebé litúrgica, on la veu trencadissa i propera de Wagner se sosté sobre una delicada carcassa formada per guitarra, banjo i un poderós entramat coral. Hi participen Andrew Broder a la guitarra i Justin Vernon (l'ànima de Bon Iver) al banjo, acompanyat d'un cor dirigit per Blake Morgan. L'enregistrament va ser registrat i barrejat per Mark Nevers i produït per Ryan Olson, col·laborador clau en la recent etapa creativa de Lambchop.
L'any 33 de trajectòria de Lambchop, el col·lectiu de Nashville torna amb un disc construït des de la màxima depuració formal i emocional: veu, cors, banjo i guitarra. Res més. I, alhora, absolutament tot.
El seu nou àlbum, Punching The Clown, presenta Lambchop en una de les seves encarnacions més nues i, paradoxalment, més poderoses. En algun lloc entre el gospel, el folk i el country, Wagner i els seus han trobat un llenguatge musical auster en la forma però immens en ressonància: cançons que no necessiten elevar la veu per commoure, perquè la seva força neix de dins.
Aquest esperit queda perfectament condensat a "Weekened", el primer avenç del disc: un himne per als febles d'ànim en un món febril, sostingut per un delicat joc de veus que va creixent fins a desembocar en un coda coral d'una intensitat arrabassadora, revelant tota la potència emocional d'aquesta nova formació. No hi ha artifici, no hi ha excés: només una bellesa serena que acaba copejant amb enorme profunditat.
Un dels noms d'aquest treball és Justin Vernon, que participa al banjo i aporta una textura fonamental al paisatge sonor de l'àlbum. Amb ell, Lambchop han aixecat una obra basada en la contenció, l'harmonia vocal i la puresa interpretativa, reafirmant que l'emoció més fonda no sempre necessita grandiloqüència.
Però si musicalment Punching The Clown és una depuració radical, compositivament representa també un nou llistó per a Wagner. Decidit a escriure només cançons que estiguessin veritablement a l'alçada, el músic es va submergir en l'estudi dels grans autors –les seves obres, les seves vides, els seus processos creatius– amb una exigència ferotge cap a ell mateix. El resultat és un àlbum on cada cançó sembla haver superat un garbell implacable: dotze peces que condensen ofici, veritat i una sensibilitat extraordinària.
A més de tres dècades del seu naixement, Lambchop signen amb Punching The Clown no un exercici de nostàlgia ni una reinvenció calculada, sinó una cosa molt més rara: un nou pic creatiu. Un disc que sona essencial, elegant i profundament humà. Una altra obra mestra en una discografia que semblava haver-ho dit tot.
“Folk d’Extraradi” El nou disc de Trèvol neix allà on la ciutat s’esfilagarsa: entre descampats, polígons industrials, blocs de pisos i carrers a mig asfaltar. Als barris on conviuen llengües, accents, tradicions i memòries diverses. Allà on cada antena parabòlica apunta cap a un altre lloc del món, però també cap a una manera pròpia d’habitar el present.
“Folk d’Extraradi” és un disc que reivindica els marges com a espais de barreja, resistència cultural i noves tradicions. Un treball que beu de la música popular dels Països Catalans, però que dialoga constantment amb les sonoritats i les cultures que conviuen als barris de l’extraradi contemporani.
El grup consolida una sonoritat poderosa i singular, capaç de portar la tradició cap a nous territoris sense perdre arrel ni identitat. El disc viatja des d’un vals-jota dedicat a la perifèria fins a jardins cremats però encara plens d’esperança; des del crit de “Mar, Cel i Guerra” de qui busca un futur millor lluny de casa fins a la ràbia davant les injustícies socials i l’especulació.
A les cançons també hi ressonen músiques de cultures veïnes, homenatges als referents que els han precedit i, sobretot, la celebració col·lectiva de compartir camí, memòria i futur amb les persones estimades.
A "Folk d'extraradi", Trèvol, el grup format per Laia Glück, Léonie Martet, Bernat Garcés i Martí Fleta, converteix aquesta perifèria en centre creatiu i emocional.
Pròxims concerts:
23 de juny, Molins de Rei.
3 de juliol, Vilobí del Penedès. Pèlags.
5 de juliol, Terrassa.
11 de juliol, Palol de Revardit. Festival Recòndit.
16 de juliol. Valls. Folk en viu.
22 d'agost, Sitges.
23 d'agost, Vallfogona del Ripollès. Festival 5 Sentits.
La formació de Terrassa presentarà el seu segon treball d'estudi el proper 3 de juliol a l'escenari de la Moguda Rock de Terrassa. Terrassa, 2026. Després de mesos de treball, Wicked Dog anuncia el llançament del seu segon àlbum d'estudi: “La Mola Mountain Rocks”. Un disc que, com indica el seu nom, és un homenatge a l'icònic paisatge del Vallès i a l'energia del rock que defineix la identitat de la banda. Aquest nou treball suposa una evolució cap a un so més sòlid i madur que el debut, mantenint l'essència crua que els caracteritza. L'àlbum explora temàtiques connectades amb el seu entorn, convertint La Mola en un símbol de resistència i força musical. Cita clau a la Festa Major L'estrena oficial en directe tindrà lloc en un marc immillorable: el Festival La Moguda Rock de la Festa Major de Terrassa. La banda actuarà el 3 de juliol, en un concert que promet ser el punt d?inflexió de la seva carrera. "Tocar a casa, durant la Festa Major i amb un disc que porta el nom de la nostra muntanya, és tancar un cercle perfecte".
Wicked Dog: Nascut i criat a Terrassa, Wicked Dog és el power trio que encarna el so garatge blues més aferrissat. Fundada el 2017 pels seus membres actuals: Jesús Vallejo al baix, Daniel Baeza a la bateria i Alberto Córcoles a la veu i guitarra. Amb influències de bandes com Led Zeppelin, ZZ Top o Motörhead, s'han caracteritzat pels directes rabiosos i els temes propis on s'uneixen el millor del rock, el blues i el punk. Han obert espectacles com a teloners per a grans bandes com Supersuckers o Wolfmother; han portat el seu rock a sales com Razzmataz, Nova Jazz Cava o Upload. El seu primer disc de títol homònim va ser publicat al febrer 2020 i el seu segon disc, La Mola mountain rocks, es la novetat de 2026.
Sinónimo de Lukro és una banda formada a Sabadell el 2014. Tot va començar com una diversió, i a poc a poc va anar prenent forma i serietat, fins a compondre els seus propis temes Amb un estil barrejant una mica de punk, rock i metall, així neix Sinónimo de Lukro Després d'uns anys i de passar per les seves files diferents músics de diferents estils. Es consolida a finals de 2024 en una nova formació, Guille Carretas / Guitarra Jaume murciego/ Baix Miky Diable / Bateria Radikal / Vocal Amb un directe Potent i Divertit t'ara participi de totes les seves cançons i tot el seu Show.
Hi ha discos que arriben quan toca. I després hi ha els que semblen arribar quan més es necessiten. Remember The Humans, el nou treball de Broken Social Scene, pertany a aquesta segona categoria. Després d'anys de silenci creatiu (un silenci que a Broken Social Scene no ha significat mai absència, sinó acumulació d'energia) l'influent col·lectiu canadenc torna amb el seu primer disc d'estudi amb material inèdit en gairebé una dècada. I ho fa amb una obra que no cerca recuperar el passat ni reivindicar una nostàlgia còmoda: busca recordar-nos qui som.
En un moment cultural marcat per la hiperconnexió, la sobreestimulació i una creixent sensació de buit emocional, Remember The Humans irromp com una anomenada serena però urgent. El seu títol funciona com un manifest: tornar a posar les persones al centre del soroll.
Musicalment, Broken Social Scene segueix sent aquest organisme únic i irrepetible on el caos i la bellesa conviuen de manera natural. Metalls, guitarres, textures electròniques, cors expansius i melodies que emergeixen entre la densitat sonora amb una claredat commovedora. Hi ha grandiositat, sí, però també una profunda proximitat. Quan la música s'eleva cap a allò abstracte, sempre apareix alguna cosa -una línia de baix, una veu, una emoció- que la torna al cos, a la terra, a allò humà.
Els avenços “Not Around Anymore”, “Hey Amanda” i “The Call” ja anticipaven l'amplitud emocional del projecte: cançons que parlen del temps, de la pèrdua, de la identitat, de la urgència d'avançar junts i de la capacitat de l'art per acompanyar-nos quan tot sembla trontollar.
Per construir aquest nou capítol, la banda es va tornar a reunir amb David Newfeld, figura clau en la creació dels seus dos discos més icònics. Un retrobament que va arribar gairebé vint anys després, marcat tant per l'alegria com pel duel compartit: durant el procés creatiu, tant Kevin Drew com Newfeld van perdre les mares. Aquesta barreja de celebració i de pèrdua impregna el disc d'una honestedat radical, adulta i profundament commovedora. Perquè si alguna cosa defineix Remember The Humans és precisament això: una nova honestedat. Broken Social Scene no es reinventa; s'aprofundeix. Explora amb maduresa el llenguatge musical que fa més de vint anys que construeix, amb cançons que creixen des de la intuïció, la col·laboració i la cessió de control. Aquí ningú no mana del tot, i precisament per això tot respira.
Amb col·laboradors fonamentals com Feist, Hannah Georgas o Lisa Lobsinger, i amb l'energia comunitària que sempre ha estat el cor del projecte, Broken Social Scene lliura un disc ampli, ferit, lluminós i contradictori. Música adulta en el millor sentit: complexa, vulnerable i esperançadora però sense artificis.
En una època dominada per la velocitat, la simplificació i el que s'ha calculat, Remember The Humans reivindica una cosa cada vegada més estranya: l'art fet des de l'emoció, el risc i la humanitat.
