"Avui, molts anys després que la cançó veiés la llum, el seu eco continua viu. El món encara sembla girar al voltant dels mateixos interessos, de les mateixes lluites pel poder i pels tresors amagats sota la terra. En aquest context, les paraules de Fakoly sonen gairebé com una profecia serena: un recordatori que la sorpresa s'esvaeix quan la injustícia es repeteix massa vegades, i a mi no em ve de nou".
Humana Sound System (el projecte de Natxo Tarrés i Roger Farré) juntament amb Tremendo (Dani Rifà) presenten “A mi no em ve de nou”, una adaptació en català inspirada en el tema “Plus rien ne m’étonne” del reconegut artista de reggae africà Tiken Jah Fakoly.
Amb aquesta versió, Humana Sound System i Tremendo volen retre homenatge a una de les veus més potents i compromeses del reggae internacional, un artista que durant dècades ha denunciat les injustícies, les desigualtats i els abusos de poder arreu del món.
Un missatge que, malauradament, continua sent plenament vigent.
La cançó parla d’una realitat que es repeteix al llarg de la història: els grans poders i les elits repartint-se el món segons els seus interessos, mentre els pobles i les persones en pateixen les conseqüències. En el context actual, marcat per tensions globals, conflictes i noves lluites pel control dels territoris i dels recursos, aquest missatge pren una força especial.
Amb aquesta adaptació, Humana Sound System i Tremendo volen portar aquest missatge al català, mantenint l’esperit del reggae conscient i combatiu que inspira l’obra original i connectant-lo amb la nostra realitat.
Perquè la música també pot ser memòria, denúncia i consciència col·lectiva.
I perquè hi ha veritats que, encara que passin els anys… a nosaltres no ens ve de nou.
La banda gallega Arrhythmia presenta el seu nou EP, CERØ (Galunk Produciones, 2026). Després d'un any de treball intens i meticulós, el grup obre una nova etapa amb més claredat d'idees, mantenint l'energia i el discurs que n'han definit la trajectòria.
Des de Lugo, Arrhythmia fa anys que converteix el soroll en llenguatge. La seva música neix de la fricció entre mons: el metall i l'electrònica, el rap i el rock, la força i el detall. En gallec i sense filtres, construeixen cançons que són descàrrega i reflexió alhora.
Reconeguts amb els Premis Martín Códax da Música —el 2018 a la Millor Banda de Metall Gallego i el 2023 com a Millor Banda Heavy i Metall—, han sabut aixecar un so propi: de vegades brutal, de vegades hipnòtic, sempre honest.
El seu EPI (2022), finançat gràcies al suport directe de la seva comunitat, va marcar un punt d'inflexió com a declaració d'independència estètica i emocional. Avui, Arrhythmia no busca agradar: busca commoure.
CERØ, nou EP d'Arrhythmia, Sobre aquest nou treball, Alberto Busto, vocalista de la banda, explica: Hem estat gravant, de fet, de forma força meticulosa i, per primera vegada a la nostra carrera, amb molta calma i intentant que quedés al 100% al nostre gust.
El procés ha estat tan important com el resultat. Ens vam agafar el darrer any per fer-ho i vam fer una selecció de cançons que vam pensar representen el moment actual de la banda i ens hem quedat molt contents. Ens agrada molt i esperem que al públic i als mitjans també us agradi.
A CERØ, Arrhythmia manté la seva essència, però es permet explorar nous matisos. Pel que fa a l'estil, mantenim l'essència del nostre grup que és fer música canyera entre el metall alternatiu, el metalcore i, que abans, també barregàvem amb electrònica, amb música de rap i aquí hem estat una mica més arriscats, experimentant una mica més, si és possible, amb les músiques electròniques, amb melodies una mica més pop, però sense perdre la nostra essència. Esperem que sorprengui, que soni fresc com és la nostra intenció.
A nivell temàtic, l'EP recorre diferents estats emocionals i perspectives crítiques. Pel que fa a les temàtiques, hi ha temes amb un vessant més introspectiu i personal com poden ser els temes 'Amnèsia', per exemple, o 'Agonia'; i tenim temes que poden barrejar un vessant més personal amb un vessant una mica més de crítica com ara 'Eufòria' o temes molt més crítics com 'Insaciables' o 'Messies'.
Amb aquest nou llançament, la banda encara també el retorn als escenaris i anuncien la primera data de la seva gira de presentació de l'EP per a l'11 d'abril dins el Festival A Candeloria, amb les entrades ja disponibles a: https://entradas.acandeloria.com/es/entradas-a-candeloria-o-ultimo-berro tocar en directe.
Amb CERØ, Arrhythmia reafirma la seva identitat i obre un nou capítol creatiu, fidel al seu propòsit de posar ànima a la distorsió i sentit al caos.
FOCUS TRACK: ‘Agonia’ ft. Gran Amore
Aquest nou treball d'Arrhythmia ve acompanyat de la sortida del focus track i videoclip, 'Agonia' ft. Nuno Pico de Gran Amore.
Sobre aquest tema, ens explica Alberto Busto: És un tema que fusiona metall i synthwave per crear una atmosfera intensa i malenconiós al voltant del pas del temps i l'angoixa d'un compte enrere constant. En aquesta col·laboració entre Arrhythmia i Grande Amore, la cançó explora la sensació de viure sota una pressió inevitable, entre la resignació i la lluita interior, combinant versos foscos i hipnòtics amb una falca poderosa i emocional que reforça la idea de l'existència com una espera inevitable.
Després de l'èxit del seu segon disc “Rincones de nadie” amb més de dos milions i mig de reproduccions a Spotify en menys d'un any, Periferia presenta un disc de 6 temes que pretén conciliar la part més fràgil que hi ha dins de tots nosaltres. Lo que queda por sentir és un crit a la vulnerabilitat, però en comptes d'aclamar-lo des d'un punt de vista pessimista o des de l'ofec, ho fa des d'un prisma vitalista, optimista i fresc.
Obren el disc els seus dos primers singles, el que dóna títol al treball, "Lo que queda por sentir", que ja supera les 100.000 reproduccions a Spotify en poc més d'un mes i "Si no existe la libertad". A ells els segueix el primer tema en català del grup, "Pacte de sang", un homenatge a Pol, Quel, Pep, Climent i Berta, als mateixos Periferia. Pel viscut i pel que queda per viure mitjançant el camí que el present va obrint. Si tot s'acabarà algun dia, farem que hagi valgut la pena.
El quart tema és "O.V.N.I." i et tendeix la mà per buscar un lloc millor. A la cançó, un O.V.N.I. baixa fins a la terra per proposar-te abandonar aquest món. Pel que fa a la cançó, hi ha molts tipus d'O.V.N.I.s: hi ha veus interiors, persones, oportunitats, que arriben per obrir-te una porta que et porta a llocs que ni imaginaves.
"En reconstrucción" fa referència al diàleg intern que tenim amb nosaltres mateixos durant tota la vida. La introspecció no té una fi, és constant. Com que ningú no pot escapar dels seus fantasmes ni de la seva veu interior, hem de conciliar el que ens dol i els nostres abismes amb tots els aprenentatges que van arribant fins a nosaltres.
I tanca el disc "Este instante", en col·laboració amb Cala Vento. El seu missatge fa referència a la calma després de la tempesta: ets on vols ser i fins ara no t'havies adonat. Ho podries jurar, ara mateix no et falta res, aquest instant et pertany, aprofita-ho abans que s'escapi.
Tot indica que Periferia ja és una realitat del nou rock a l'Estat espanyol i una clara mostra d'això és l'extensa gira que acompanyarà el llançament i que els portarà a alguns dels escenaris més populars de la península com ho són els de la Telecogresca, Cruïlla, Iruña Rock, Juergas o Pirata Festival.
Dirty Sunday presenta el seu primer disc titulat "Fins Morir". Hard Rock americà en català amb actitud i sense concessions.
El disc inclou nou cançons: vuit composicions pròpies i una sorprenent reinterpretació rock de “La Marina sta morena” de Figa Flawas, transformada completament i portada al territori sonor i estètic de Dirty Sunday.
Les cançons de "Fins Morir" exploren sense filtres les pors, les contradiccions i els desitjos d’una generació que busca el seu lloc. Parlen d’amor propi, de llibertat, d’autosuperació i també d’històries provocadores explicades amb ironia i actitud. Temes com "Rock and Roll", "Tornaré", "Tot el que ella fa" o "Treu-me d’aquí", mostren una banda capaç de combinar riffs contundents amb melodies memorables, energia salvatge amb vulnerabilitat emocional, i una lírica directa que connecta amb l’esperit rebel del rock.
Musicalment, Dirty Sunday beu del Hard Rock americà clàssic, amb influències evidents de Guns N’ Roses, Led Zeppelin, Aerosmith o The Rolling Stones, amb pinzellades de grunge i una execució contemporània que manté intacta la intensitat del gènere. La banda defensa una manera d’entendre el rock basada en la força del directe, una imatge escènica extravagant i teatral i una actitud descarada que remet a la dècada daurada dels anys 70 i 80.
Al capdavant del projecte hi ha Eloi Querol, responsable de la veu, les lletres i bona part de la composició, amb una veu de quatre octaves i un directe intens, físic i carregat de teatralitat. Antonio Valero, per la seva banda, aporta guitarres, baixos, arranjaments i composició, combinant tècnica, sensibilitat i una devoció absoluta pel so clàssic del rock. Junts formen un tàndem creatiu amb una identitat sonora molt clara i una ambició sense complexos.
Amb "Fins Morir", Dirty Sunday no només publica el seu primer disc: marca territori. El grup reivindica que el rock jove, visceral i amb actitud també pot parlar en català, sense concessions ni disfresses, i amb la mirada posada tant en l’escena local com en els grans escenaris.
Dirty Sunday no és només una banda emergent. És un crit. Un desafiament. Una declaració d’amor al rock and roll. Fins morir.
Dirty Sunday és una banda de hard rock americà en català nascuda a Terrassa de la mà d’Eloi Querol i Antonio Valero, els dos únics membres oficials del projecte. El grup irromp com una resposta directa a la inèrcia de l’escena musical catalana actual, amb una missió clara: recuperar l’essència del rock clàssic, dur-lo al present i connectar-lo amb una nova generació.
Dirty Sunday s’arrela profundament en la cultura de la música en directe i en les nits elèctriques de Terrassa. El seu origen es troba als bars i clubs mítics de la ciutat, especialment al Reina Victòria, escenari clau on l'Eloi Querol i l'Antonio Valero es van conèixer tocant versions de Led Zeppelin a les ja llegendàries jam sessions. Aquell ambient de llibertat, improvisació i germanor musical va ser el detonant d’una complicitat artística que acabaria convertint-se en banda.
Eloi Querol (veu, lletres, melodies i composició).
Cantant i compositor autodidacta des dels quinze anys, combina la seva faceta artística amb la seva professió de mestre de primària. El 2024 publica el seu primer treball en solitari, “Reina Victòria”, un disc doble en català i anglès que destaca per una veu de quatre octaves i per la participació de trenta músics de l’escena terrassenca vinculats al bar del mateix nom. Produït per Xavi Escribano (Blowfuse, AntiPatiks), el disc ja anticipa l’univers sonor de Dirty Sunday: Guns N’ Roses, The Rolling Stones, Led Zeppelin o Alice in Chains. Eloi Querol, finalista al càsting del programa Eufòria (3Cat), és conegut pel seu directe intens, físic i teatral.
Antonio Valero (guitarres, baixos, arranjaments i composició).
Guitarrista i compositor amb formació científica (graduat i màster universitari en biomedicina), toca des dels quinze anys. La seva manera d’entendre la guitarra beu directament del hard rock americà i del so clàssic dels anys 70 i 80, amb una forta sensibilitat melòdica. Guns N’ Roses, Led Zeppelin i Aerosmith són referents clars en el seu estil, que combina potència, tècnica i caràcter.
Crèdits tècnics:
Eloi Querol: veus.
Antonio Valero: guitarra i baix.
Ernesto Pagavinon: bateria.
Gravació, mescla i màster: Xavi Escribano a Em Estudi.
Enregistrat a EM Estudi (Terrassa) el setembre de 2025.
ZENOBIA publica "Aire", el segon de quatre EPs especials amb què la banda està celebrant els seus 20 anys de carrera. Conté tres trallades amb un so totalment renovat, com són "La Tormenta", "Ícaro" i "Mi Alma es Tempestad".
En aquesta ocasió, la banda recupera grans clàssics de la seva discografia que han marcat la seva trajectòria i que de ben segur faran les delícies dels seus seguidors més acèrrims. El passat 26 de setembre de 2025, la banda va treure a la llum el primer EP conceptual d'aquest quartet, "Fuego", aquest conté al seu tracklist cançons com "Alma de Fuego" y "El Camino de los Héroes".
És així com ZENOBIA no deixa passar desapercebut el seu aniversari, regalant al públic una versió actualitzada d'alguns dels seus himnes, sense perdre l'essència que caracteritza el grup.
"FLOWER OF RAIN" Un disc amb tints celtes que posa en relleu la realitat de la depressió
El passat 5 de març, l'artista Albert Feiler llança el seu nou disc Flower Of Rain, un treball que suposa un gir important en el seu estil cap a un so més orgànic, cru i íntim, amb clares influències celtes i anglosaxones.
En aquest nou àlbum, Feiler s'obre emocionalment com mai abans. A través de la composició, les lletres i la producció, l'artista transmet a través de ni més ni menys que 13 cançons el missatge més personal de tota la seva carrera.
Un disc sobre la depressió i la reflexió personal.
Amb Flower Of Rain, Feiler busca posar en relleu la realitat de la depressió a partir de la seva pròpia experiència. El disc explora les causes i les conseqüències d'aquest estat emocional i reflexiona sobre la societat actual i els diferents tipus de maltractament psicològic quotidià que moltes vegades passen desapercebuts.
El disc recorre sentiments com l'ansietat, l'estrès, la sobrepreocupació o la desesperació, però evoluciona progressivament cap a un missatge d'autocura profund, introspectiu i esperançador.
Segons el mateix artista ha manifestat en diferents ocasions a les seves xarxes socials, “res no faria més feliç que poder ajudar amb aquest disc a algú que estigui travessant una situació difícil”.
Un retorn a les arrels musicals
Flower Of Rain suposa també un nou pas a la cursa de Feiler cap a un estil que feia anys que no explorava de manera tan clara.
Moltes de les composicions van néixer entre el 2017 i el 2019, inspirades en la música cèltica, però van romandre inèdites fins ara. En aquest disc es fusionen amb elements new wave per crear un so íntim i atmosfèric.
Entre les seves influències destaquen artistes com Mike Oldfield, Enya, Luar Na Lubre o Sufjan Stevens.
L'objectiu del prolífic artista ha estat crear un estil més orgànic en què les melodies, els canvis d'harmonia i el ritme siguin les eines principals per transmetre el seu missatge emocional.
En aquest treball, Feiler signa la producció, la mescla i el mastering, a més d'interpretar la major part dels instruments.
El disc es mou entre paisatges sonors que combinen guitarres, sintetitzadors i textures electròniques, construint un so contemporani amb una forta identitat autoral.
L'àlbum compta a més amb la participació de diversos col·laboradors que aporten matisos vocals i riquesa interpretativa a diferents cançons.
Intèrprets
Albert Feiler: Guitarres, baix, teclats i sintetitzador (flauta), programació de percussió, veu principal i cors.
Isa Atòmica (Cúpula Dj Modern Live): Veu principal i cors a “Life Happens Again”, “Feel”, “Wait”, “Carry On”, “On The Bridge”, “Menja Back”, “Old Bird”, “Flower Of Rain” i “Smile Again”.
Rubén Amián: Cors i veus a: “Feel”, “Discovery”, “Carry On”, “Menja Back”, “Old Bird” i “Smile Again”.
Crèdits del disc
Producció / Enginyer de mescla i màstering: Albert Feiler
Estudis d'enregistrament: Feiler Productions Studio, TRK Music (Estudi Cúpula) Groove Art
Distribució i segell discogràfic: FEP Produccions
Albert Feiler és un músic i productor l'obra del qual explora la relació entre l'experiència emocional i la societat contemporània. El seu projecte artístic gira al voltant d'una reflexió constant sobre per què, moltes vegades, les persones acaben fent-se mal a si mateixes i entre elles dins el context social actual.
Després d'anys component en privat, el 2017 comença a mostrar la seva música públicament a Múrcia. Després d'un període de pausa, reprèn el projecte a Madrid, redefinint-lo de forma clara i conceptual.
Entre 2018 i 2021 participa com a músic i productor al grup de synth pop In-Pulses, etapa que marca una forta influència electrònica en el seu so.
El 2023 publica el seu EP “Memories”, presentat a la sala El Perro en la Puerta de Atrás del Coche de Madrid. Un any més tard llança l'EP Love, amb presentació a la sala Contraclub el 2024, consolidant el desenvolupament conceptual del seu projecte.
Durant el 2025 publica els singles i videoclips “A Wonderful Day” i “Violator”, que amplien l'univers emocional i narratiu de la seva música.
El 5 de març llança el seu nou disc “Flower Of Rain”, un treball de 13 cançons en què aborda de manera directa la cruesa de la depressió, les seves conseqüències i, de manera progressiva, possibles camins de sortida. L'àlbum combina elements new wave i música cèltica, amb influències d'artistes com Mike Oldfield, Enya o Sufjan Stevens.
Amb aquest disc, Feiler busca transformar la seva experiència personal en un exercici col·lectiu de reflexió sobre la salut mental, amb l'objectiu de connectar amb els qui hagin travessat situacions similars, com ara la depressió, l'ansietat, l'anhedonia ...
Hi ha discos que amplien una trajectòria i altres que la redefineixen. “Pregúntale a Sarah Connor” (Calaverita Records, 2026), cinquè treball d'estudi de Nat Simons, pertany a la segona categoria: l'àlbum més ambiciós i cohesionat de la seva carrera, el que consolida la seva escriptura en castellà i la situa amb autoritat entre les veus més sòlides del rock nacional en femení.
Enregistrat a Nashville entre octubre
LAPIDO i DEPEDRO: DUES COL·LABORACIONS D'ALÇADA
Totes les cançons han estat escrites per Nat Simons (lletra i música) al costat d'Ánchel Solana (música), amb col·laboracions puntuals com José Ignacio Lapido a “Efímero” y “Tan Extraño Para Mí”.
El disc va ser registrat a Middletree Studios amb una banda de primer nivell internacional: Fred Eltringham i Jamie Dick a la bateria i percussió, Joe Pisapia (baix, guitarres, teclats), el mateix Álex Muñoz en guitarres i arranjaments, Paul Thacker al saxo, Billy Contreras en arranjament de Jairo Zavala (DEPERO). Un elenc que aporta profunditat i múscul a un àlbum que sona orgànic, real i sense artificis.
El videoclip de "Nieve en el desierto" al costat de Jairo de DEPEDRO, va ser rodat a Madrid per Juan Pérez Fajardo i pots veure'l aquí i al seu canal oficial:
UN UNIVERS NARRATIU GENERACIONAL
Tot i que no és un disc conceptual a l'ús, “Pregúntale a Sarah Connor” manté una línia narrativa clara: la nostàlgia per l'època en què creixem, la decepció davant d'un present gairebé distòpic i la incertesa davant d'un futur precari. Una generació criada entre pel·lícules apocalíptiques dels 80 que avui viu sota l'ombra de la intel·ligència artificial, la precarietat i la sobreinformació
El títol funciona com a metàfora: si avui ho preguntem tot a les màquines, Nat proposa “Pregúntale a Sarah Connor”. Una figura que simbolitza resistència, intuïció i humanitat davant de l'avenç implacable del sistema. El disc no es queda a la queixa; hi ha ironia, hi ha metàfora, hi ha ràbia i també celebració. Des de la ironia esmolada d'Alain Delon, passant pel pols combatiu de Flames de Drac, la nostàlgia lluminosa de Delorean o el crit generacional d'Espècie en Extinció, fins a cançons que parlen de l'amor inesperat, l'ansietat, els vincles fràgils o la vincle de fràgils.
Musicalment, l'àlbum no respon a un únic gènere. Encara que va ser gravat a Nashville, no és un disc “de Nashville”. Conviuen influències que van de The Replacements o Big Star a Queens of the Stone Age, Sheryl Crow o The Rolling Stones, sempre filtrades per una identitat pròpia i una escriptura que consolida Nat Simons com a compositora madura i amb discurs.
.jpg)
