La banda hispano-suïssa SUNDAY,JUNE defineix el solar psych amb What if I Tried?, primer avenç del seu nou disc

 

El quintet SUNDAY,JUNE , format a Ginebra el 2024 i capitanejat pel músic valencià Mario Peiró Espí, captura i distorsiona la llum donant forma a un pop psicodèlic càlid i nostàlgic, que evoluciona entre atmosferes vaporoses i línies melòdiques sempre sinuoses.

El seu nou disc, Cinema, sortirà a la venda el 6 de novembre a través dels segells Spinda Records i Irascible Records. Gravat en directe amb tota la banda tocant a la mateixa sala, preserva la cruesa, espontaneïtat i energia de cada interpretació. Pre-order ja disponible.

'What if I Tried?' és el seu primer avenç: una oda als somnis frustrats ia la perseverança que es manté en un terreny entre gèneres, el preferit de Sunday,June, on treuen el cap elements de l'indie-rock alternatiu, del shoegaze i, és clar, de la psicodèlia.

Sunday,June és una banda hispano-suïssa que neix el 2024 de la introspecció d'un músic valencià establert a Ginebra, Mario Peiró Espí, al qual aviat es van unir Antoine Chapel (teclats i cors), Audrey Croisier (guitarra i cors), Vincent Breza (baix). Junts donen forma a un pop psicodèlic que captura la llum alhora que la distorsiona: un solar psych càlid i nostàlgic on les melodies romanen sense imposar-se. A força de textures vaporoses, guitarres brillants i una predilecció pel camí sinuós davant dels resultats immediats, defineixen cançons que es prenen el temps per establir-se, respirar i deixar empremta.

Amb el seu àlbum de debut del 2025, Sun Glitter and Other Reflections, Sunday,June van asseure les bases d'un so ric, lluminós i profundament psicodèlic, concebut en gran part en la intimitat d'un estudi casolà i impulsat per una autèntica passió per l'experimentació. Aclamat per la crítica, el disc va portar la banda a escenaris de Suïssa i Europa, incloent-hi el prestigiós Montreux Jazz Festival, el Festival Antigel, el Supersonic de París i, més recentment, l'Ypsigrock Festival de Sicília. Demostrant, en tots ells, que en directe les seves cançons s'expandeixen, evolucionen i envolten el públic en una experiència gairebé hipnòtica.

La propera tardor Sunday,June publicaran el seu segon àlbum, Cinema, gravat als llegendaris Chapel Studios, a Lincolnshire (Anglaterra), juntament amb el reconegut productor Andy Savours (My Bloody Valentine, Arctic Monkeys, The Killers). Compost de forma col·lectiva durant diverses residències d'escriptura en entorns naturals i aïllats, l'àlbum va ser enregistrat en directe, amb tota la banda tocant a la mateixa sala i sense claqueta, preservant la cruesa, l'espontaneïtat i l'energia de cada interpretació. What if I Tried? és el seu primer avenç. Una oda als somnis frustrats ia la perseverança que amplia la paleta sonora de la banda, apropant-se més a l'indie-rock alternatiu amb subtils reminiscències d'Arcade Fire, però mantenint-se en un terreny entre gèneres, espai on la Sunday,June se senten més a gust.

Combinant el so cru de l'inici, les guitarres fines i envidrades d'una tornada nostàlgica amb tints pop i aquest altre que va creixent progressivament, What if I Tried? abraça un terreny on el shoegaze i la psicodèlia es donen la mà. Traduint a més, de manera brillant, com les pressions de la vida ofeguen els nostres somnis i ens frenen, però celebrant alhora la lluita, la perseverança i el valor de simplement intentar-ho. Un so expansiu i inequívocament cinematogràfic que, de fet, defineix el conjunt del seu nou àlbum, Cinema, que veurà la llum el proper 6 de novembre a través dels segells Spinda Records (a Espanya) i Irascible Records (a Suïssa) en format LP i CD.

Ane Brun torna amb nou disc "I Thought We Were the Same"

Ane Brun torna amb magnificència. Una de les veus més extraordinàries de la música electrònica a l'escena d'Escandinàvia anuncia el seu nou àlbum, "I Thought We Were the Same", disponible el proper 6 de novembre a través de BMG. I ja podem escoltar el primer avenç, “Hold Me”.

"I Thought We Were the Same" és un disc més personal i captivador fins avui de l'artista. Després de sis anys, per fi llança una nova recopilació de temes nous. Aquest disc és una col·lecció de cançons potents, que exploren la confiança, la identitat, la traïció i la capacitat extraordinària dels humans per reconstruir-se.

El primer avenç, "Hold Me", reflecteix perfectament la valentia d'Ane Brun en aquest projecte, que és un dels seus musicals més atrevits. El tema està coescrit i produït juntament amb l'artista electrònic noruec ARY, i reflecteix la tensió entre l'anhel i la il·lusió. La lletra explora la història de dos amants disfuncionals i alhora apassionats, impulsats per una necessitat gairebé primitiva de la proximitat. Cap dels dos no pot marxar i cap vol quedar-se, cosa que els deixa suspesos en uns llimbs emocionals.

El vídeo que acompanya el single està inspirat en la coreografia d´una dansa silenciosa. Comença amb dos ballarins asseguts a terra en una llarga abraçada abans de donar pas a moviments més expressius i dinàmics que il·lustren aquesta tensió musical a través del ball.

Al cor de "I Thought We Were the Same" hi ha una pregunta universal: què passa quan les persones en què més confiem es converteixen en estranys? En lloc de centrar-se en una sola relació, l'àlbum explora l'estructura fràgil de la confiança: com dóna forma a les nostres vides, amb quina facilitat es pot trencar i per què, malgrat tot, continuem confiant en aquesta connexió.

Ampliant l'univers sonor que va establir a l'aclamat "After the Great Storm", Brun s'endinsa en un panorama de pop electrònic encara més atrevit, endinsant-se en la seva composició profundament íntima per crear algunes de les cançons més emotives de la seva carrera. "Amb aquest àlbum, volia experimentar fins on podia portar la meva música cap a un so més clar i pop, amb tornades i ganxos distintius, sense que la música perdés la seva essència", afirma Brun.

LAMBCHOP tornen amb "Punching the Clown", una nova obra mestra nascuda de la bellesa de l'essencial

Com sona la senzillesa? Feia temps que Kurt Wagner perseguia la resposta quan, un matí del 2024, camí d'una benzinera de Nashville, una cançó va sonar a la ràdio i es va quedar per sempre al cap. Tot just un acord de banjo sostingut en el temps i un petit grup de veus cantant a l'uníson. Folk, country, gospel. Res més. Una cançó d'una bellesa desarmant que mai no va aconseguir identificar, però que acabaria canviant el rumb del següent àlbum de Lambchop.

Buscant aquell tema va descobrir el lining out, una antiga forma de cant comunitari nascuda a les esglésies britàniques del segle XIX, en què un cantor entonava una frase i la congregació la responia. Aquella tradició va viatjar fins als Estats Units al costat dels colons i acabaria convertint-se en un dels fonaments del gospel, el country i el folk dels Apalatxes.

D'aquella casualitat en va néixer una idea molt clara: fer un disc que recuperés la força de la veu humana en el seu estat més pur. Aquest disc és Punching The Clown.

Trenta-tres anys després del naixement de Lambchop, Kurt Wagner torna a demostrar que la reinvenció continua sent el motor creatiu d'una de les bandes més singulars de les darreres dècades. Des del soul orquestral de Nixon fins a la intimitat d'Is A Woman o la sorprenent incorporació de l'Auto-Tune a FLOTUS, cada àlbum ha suposat una nova manera d'entendre l'univers Lambchop. Tot i això, Punching The Clown suposa potser el gir més radical de tots: reduir el llenguatge musical a la seva mínima expressió per descobrir tot el que encara pot emocionar.

L'univers sonor de l'àlbum es construeix únicament amb veu, cors, banjo i guitarra. Molt pocs elements per aixecar un disc que, tanmateix, vessa profunditat, calidesa i emoció. Situat en un delicat punt de trobada entre el gospel, el folk i el country, Punching The Clown troba una riquesa sorprenent precisament a la contenció. És un àlbum que mai necessita elevar el volum per fer-se immens.

Un dels grans protagonistes d'aquesta nova feina és el banjo, un instrument cap al qual Wagner reconeix haver sentit sempre una certa desconfiança. "Tenia massa "yeehaw"...", fa broma.

Precisament per això va decidir convertir-lo a l'eix de l'àlbum. Per això va comptar amb un col·laborador excepcional: Justin Vernon (Bon Iver), que s'incorpora a l'enregistrament com a intèrpret de banjo després d'acceptar immediatament la invitació de Wagner. Amb ell apareixen Andrew Broder, col·laborador habitual de Lambchop, els cors dirigits per Blake Morgan (gravats entre Eau Claire i Londres), el productor Ryan Olson i l'enginyer Mark Nevers, donant forma a una alineació inèdita dins de la història de la banda.

Però Wagner sabia que una formació tan especial necessitava cançons extraordinàries.

Per això va afrontar el procés de composició amb una exigència poc habitual fins i tot per a ell. Va estudiar l'obra d'alguns dels seus compositors favorits, va llegir biografies, va analitzar processos creatius i es va preguntar què fa que una cançó romangui per sempre a la memòria. Els primers intents no van funcionar. Va tornar a començar. I ho va tornar a fer una altra vegada. Només quan va començar a escriure amb Andrew Broder va sentir que les peces començaven a encaixar.

Van compondre trenta cançons. Dotze van acabar formant part de l'àlbum.

El resultat és probablement la col·lecció de cançons més sòlida i cohesionada que Wagner ha signat en anys.

Des del primer vers -"I'm a human calculator, and I never make mistakes"- Punching The Clown desplega un univers on l'humor, l'absurd quotidià, la malenconia i la tendresa conviuen amb absoluta naturalitat.

El primer avenç, "Weakened", funciona com un himne per als esperits fràgils en un món cada cop més accelerat. Construïda a partir d'un diàleg delicat entre la veu de Wagner i els cors, la cançó creix lentament fins a desembocar en una coda d'enorme intensitat emocional. Una demostració que aquesta música no necessita soroll per fer-se poderosa; tota la seva força neix des de dins.

Cançons com "Doctor In The House", "White People" o "To Do" tornen a mostrar aquest equilibri tan característic de Wagner entre ironia i tristesa, mentre que "Stella" es converteix en una de les composicions més commovedores de l'àlbum: una delicada cançó sobre l'amor i l'amistat escrita amb una honestedat que evita qualsevol indici.

A The New World Wave, Lambchop condensen una saga familiar ambientada durant la Gran Depressió en només cinc minuts, sostinguts per uns cors que evoquen l'esperit de The Beach Boys o The 5th Dimension. I el tancament arriba amb No Chicago, una de les peces més emocionants del disc, inspirada en la gira cancel·lada d'uns amics després del possible ictus d'un dels seus músics. Wagner transforma aquell episodi en una cançó d'una bellesa gairebé esglaiadora, recordant-nos una vegada més que les tragèdies quotidianes també es poden convertir en art.

El títol de l'àlbum fa referència a la pel·lícula Punching The Clown (2009), un fals documental protagonitzat pel compositor i humorista Henry Phillips que retrata, amb humor i malenconia, l'absurd funcionament de la indústria musical i la posició del músic com algú que hi pertany sense deixar mai de sentir-se un estrany. No deixa de ser una metàfora perfecta per a Lambchop.

A hores d'ara de la seva carrera, poques bandes continuen qüestionant-se amb tanta honestedat el seu propi llenguatge. Lluny de repetir-se o de buscar refugi a la nostàlgia, Kurt Wagner continua trobant noves maneres d'emocionar a partir dels elements més senzills. Perquè això és, precisament, el que converteix Punching The Clown en un disc extraordinari.

Trenta-tres anys després del seu naixement, Lambchop signen una de les obres més belles, depurades i emocionants de tota la seva trajectòria. Un àlbum que confirma que la veritable innovació no sempre consisteix a afegir més capes, sinó a descobrir tot allò que pot sorgir quan només romanen les cançons.

Adeu Arnau ens presenta el EP "Hora suprema"

adeu arnau és el projecte musical d’Arnau Franch, músic i realitzador audiovisual nascut al barri de Sant Andreu de Palomar (Barcelona). Format en cinematografia a l’ESCAC i posteriorment en Direcció de Cinema i Sèries a l’Escola TAI de Madrid, la seva mirada artística neix de la connexió entre les seves dues passions la música i el cinema, construint cançons com a petites peces narratives on el so, l’estètica i el relat tenen un pes equivalent.

Després d’una etapa vivint a Madrid, HORA SUPREMA suposa el seu primer treball íntegrament en català i l’inici d’una nova etapa artística, on aquesta llengua es converteix en l’eix principal del seu projecte musical.

Abans d’aquest llançament, adeu arnau ha anat consolidant la seva proposta a través de diferents iniciatives. Va ser seleccionat dins del programa Call for Artists de l’Escola TAI, on va rebre suport per finançar el seu senzill IGNÍFUGA i va presentar el projecte en directe a la Sala Villanos de Madrid. També va quedar entre els 10 artistes més votats del concurs Talent Cracks d’Emprendedores Musicales, on després d’actuar a la Maravillas Club va rebre el Premi del Públic a millor actuació.

El seu univers sonor combina pop alternatiu, bedroom pop, synthwave i electrònica indie, amb produccions de caràcter maximalista on conviuen sintetitzadors, guitarres processades, capes vocals i canvis de direcció inesperats. Els beat switchs i les transformacions dins de les pròpies cançons formen part d’una proposta que busca sorprendre, sense perdre mai el focus en unes lletres que exploren el dol, l’amor, la nostàlgia i la transformació personal.

El 2026 publica HORA SUPREMA, un EP de quatre cançons —Rèquiem, Tramuntana, Santa Nit i Aurora— que utilitza la mort com a punt de partida per reflexionar sobre les seves múltiples formes: la por al dol, la sensació de tocar fons, l’amor viscut com una eternitat i la necessitat de viure intensament quan el final es a prop. El projecte ha estat creat conjuntament amb Noa White i Víctor Montes “nigno rata”, col·laboradors essencials en la construcció del seu univers sonor.

A través d’un imaginari que connecta tradició catalana, sensibilitat cinematogràfica i producció electrònica contemporània, adeu arnau construeix una proposta pròpia dins de la nova escena alternativa catalana.

Es reedita el vinilo de "Sangre Y Mierda" en motiu del seu 15è aniversari de Gatillazo

Per primera vegada i després de 15 anys es publica en vinil "Sangre Y Mierda" després de 15 anys de la seva estrena amb so remasteritzat. Aquest àlbum, un dels més aclamats pel seu públic, ara s'edita per primer cop en un format exclusiu de vinil ressò transparent.

Mirant de cara al món real, com a serp sisejant, GATILLAZO ens va oferir fa ja 15 anys una col·lecció de 14 temes que ja són himnes. Punk autèntic, directe i ple de fúria es desprèn de temes com: “¡Esto es Vida!”, “Treinta y Tres”, “El Caos Perfecto”, “Un Poco de Respeto”, “No Love” i "Mucha Muerte"  de la qual s'estrenarà un vídeo lyric. Cada cançó del disc ens retrata part de la trajectòria d'una de les bandes més rebels i desafiants de la història del punk en castellà.

En aquesta ocasió, la remasterització ha anat a càrrec dels estudis de CROSSFADE MASTERING per Enrique Soriano. El disc mostra un tractament molt més nítid i modern que brinda a l'oient una nova manera d'apreciar aquest àlbum descarat.

Els argentins Calle Vapor celebren 20è Aniversari

Calle Vapor , una de les bandes afrolatines més destacades i vibrants de l'Argentina, celebrarà el 20è aniversari amb una gira europea que el portarà per Suïssa, França, Madrid i Benidorm. Amb una energia contagiosa i una proposta que barreja són cubà, cúmbia, boleros, txa-txa-txa i ritmes caribenys, Calle Vapor transforma cada escenari en una festa.

Des de Còrdova cap al món, la formació argentina compta amb una trajectòria sòlida i molts èxits en els treballs discogràfics i gires internacionals. L'espectacle de Calle Vapor convida a ballar, emocionar-se ia viatjar per la música llatina, amb un estil propi, potent i ple de ritmes ballables.

Calle Vapor està integrat per 8 músics en escena amb més de 13 instruments de diferents regions de Llatinoamèrica i Àfrica com: tres cubà, guitarres, teclats, pianos, baix elèctric, bongó i campanya congues, timbals, violí i calaix flamenc.

Calle Vapor és un conjunt musical que va néixer a la ciutat de Còrdova (Argentina), el 2006. Al llarg d'aquests anys, s'ha convertit en un grup és un referent de la música Llatinoamericana, que en el seu repertori fa un recorregut per la Música Afrolatina i els seus diferents estils, intentant descobrir composicions de poetes i històries les seues pròpies composicions.

El seu darrer treball, ‘Más de las 3’, va ser guardonat a l'edició de 2024 dels premis CIEyA, de la Cambra de la Indústria de l'Espectacle i Afins de Còrdova (Argentina), a la categoria Tropical de l'Any. Aquest treball es va gravar a Trilocao Records, amb mescla i masterització a càrrec d'Esteban Cavoti.

JustDiego presenta "SUTURA", el seu primer àlbum de llarga durada

 

JustDiego presenta "SUTURA", el seu primer àlbum de llarga durada

Després de mesos d'avenços que han anat dibuixant peça a peça el seu univers creatiu, JUSTDIEGO publica finalment "Sutura", un àlbum de nou cançons que recull el camí recorregut per la formació saragossana durant l'últim any i el converteix en una obra cohesionada, madura i profundament emocional.

Des dels seus primers llançaments, JUSTDIEGO ha anat construint una personalitat pròpia dins del rock alternatiu i el pop de guitarres contemporani, combinant melodies directes, lletres introspectives i una producció que beu tant del so alternatiu de finals dels noranta com de sensibilitats més actuals. El projecte està format per Diego (veu i guitarra) i Felipe (bateria i cors), que han consolidat una proposta artística basada en l'honestedat emocional i la intensitat interpretativa.

Per a l'enregistrament de "Sutura", la banda ha tornat a confiar en el productor Xavi Estivill, responsable també dels seus anteriors senzills, desenvolupant tota la producció als estudis La Cafetera Atòmica, un espai ja estretament vinculat al creixement artístic del grup.

Un disc construït cançó a cançó

"Sutura" reuneix els senzills que JUSTDIEGO ha anat presentant durant els últims mesos:  "Tus Bestiarios", "Andrómeda", "Salvarme de Mí", "Resuelvo que Tengo que Huir", "La Periferia de tu Boca", "Cómo no Voy a Querer", "Horizonte de Sucesos" y "Laberinto Azul", a més de"Qué Parte de Mí", triada com a focus track del llançament.

Al llarg dels seus nou talls, l'àlbum explora conceptes com la fragilitat emocional, la reconstrucció personal, la dependència afectiva, la pèrdua i la necessitat de continuar avançant fins i tot quan les ferides romanen obertes. El seu propi títol, "Sutura", funciona com a metàfora central d'una col·lecció de cançons que no pretenen amagar les cicatrius, sinó aprendre a conviure-hi.

La portada del disc resumeix perfectament aquesta idea: un cor de porcellana reconstruït mitjançant fines línies daurades, evocant l'art japonès del kintsugi, on les fractures deixen de ser defectes per esdevenir part essencial de la bellesa de la peça.

Com a tancament del recorregut i carta de presentació definitiva de "Sutura", JUSTDIEGO destaca "Qué Parte de Mí", una composició que concentra gran part de les emocions que travessen el disc.

La cançó reflexiona sobre la distància emocional, les ferides compartides i la possibilitat de retrobar-se després de la ruptura. A través d'imatges poderoses com un mirall trencat, satèl·lits orbitant al voltant de l'alè d'una altra persona o un estel que travessa l'univers d'una veu estimada, el tema planteja una pregunta tan senzilla com devastadora: quina part de nosaltres roman intacta quan sembla que tot s'esfondra.

Musicalment, "Qué Parte de Mí" combina sensibilitat melòdica, intensitat creixent i una interpretació vocal carregada de vulnerabilitat, convertint-se en un dels moments més representatius d'un àlbum que parla de caigudes, reconstruccions i segones oportunitats.

Amb "Sutura", JUSTDIEGO fa un pas decisiu en la seva trajectòria i lliura un treball sòlid, coherent i emocionalment honest que confirma l'evolució d'una de les propostes emergents més interessants del panorama alternatiu nacional.