Eskamot ens presenten el primer disc "Tarannà"

Eskamot és un grup amb sonoritat tradicional creat al bell mig del Barcelonès; nascut a Santa

Coloma de Gramenet ens porta una proposta captivadora, amb una marcada mescla d'edats i

diferents inspiracions.

Carla Salvador (Veu i Guitarra), Oriol Boada (Veu i Percussió), Elias Lleó (Violí), Joan

Boada (Mandolina, Llaüt, Guitarró Valencià) i David Plaza "Plaç" (Baix elèctric,

Sintetitzador) conformen la formació. Els dos darrers van ser membres del grup La Carrau,

que a començaments de segle va oferir una innovadora barreja festiva partint, també, de les

melodies tradicionals catalanes, ara, amb tres joves que tenien ganes d'experimentar amb els

sons, els ritmes i les melodies, presenten un projecte que parteix d'una sonoritat "folk" i va

cap a l'electrònica ja sigui Tecno, DnB o Trance.

"Tarannà", el seu primer disc, pretén aprofundir en aquesta idea de barrejar mons

(generacionals, musicals, estètics i vivencials) començant des de la mateixa portada, una vaca

que simbolitza el món rural, sota uns colors llampants... La mateixa vaca que el grup ha

utilitzat per la sessió de fotografies promocionals, en què l’animal acompanya als membres de

la banda al metro, al bus i a d’altres situacions quotidianes viscudes des de l’urbanisme.

"Tarannà" és alhora un disc que cerca la consolidació del mateix tarannà del grup, on

conflueixen l'electrònica i la música tradicional, amb un llenguatge modern i crític que pretén

connectar el jovent i diversos públics a l’entorn social creant una cultura de xarxa i suport

mutu. Dins l’àlbum trobem cançons que denuncien la pressió estètica, l’amor romàntic, el

sistema capitalista, al mateix temps que elogien el respecte i l’amor pel propi cos... En

definitiva, "Tarannà" pretén acollir totes aquelles experiències existencials que provoquen

escalfor i esperança per un món més just i amable per tothom.

Top 10 Semblances Raonables 5.0.

 

  

Tahures Zurdos "Fiesta" vs J.M Serrat "Fiesta"

  

Malos Vicios "La Mananguita" vs El Fary "La mandanga"

  

Miss Octubre "Yo soy aquel" vs Raphael "Yo soy aquel"

  

Gato Ventura "La Llorona" vs tradicional mexicana "La llorona" Chavela Vargas

  

Limando "Bailar pegados" vs Sergio Dalma "Bailar pegados"

  

Porretas "Un velero llamado Libertad" vs. J.L. Perales "Un velero llamado Libertad"

  

Benito Kamelas "Penelope" vs. J.M. Serrat "Penelope"

  

Los muertos de Cristo "Resistiré" vs Dúo Dinámico "Resistiré"

  

Prince Buster "One Step Beyond" (1964) vs. Madness "One Step Beyond" (1979)

 

The Maytels "Monkey Man" (1969) vs The Specials "Monkey Man" (1979)

  

"Material sensible" de Francesc Capella

"Material sensible" de Francesc Capella. Tots  els temes del disc responen a una història, un pensament o una reflexió, com una mena de diari personal en el que s’han anat recollint diversitat de materials, sensibles.  9 composicions originals de Francesc Capella i una traducció al jazz d’una cançó romàntica del compositor alemany Richard Strauss. 8 interpretades en el format clàssic de piano trio, 2 a piano sol. Des de uns tempos energètics a balades tenyides de blues, medium tempos que flueixen sensualment, i un munt d’històries explicades des de la música de piano, contrabaix i bateria. Melodies delicades i subtils, i una dimensió harmònica colorista i sorprenent, tot respirant molta emocionalitat

L'aclamat LP "Our Guilty Pleasure" de The Fixed Trio

El salt digital ja és un fet. L'aclamat LP Our Guilty Pleasure de The Fixed Trio abandona l'exclusivitat de les grans superfícies i el seu format vinil per desencadenar tota la seva energia a les principals plataformes de reproducció. La premsa musical no ha trigat a qualificar de magistral aquesta entrega de blues rock dens, fosc i visceral, una obra lliure de concessions comercials que posiciona la banda a la primera línia del gènere just abans d'arrencar el seu assalt internacional.

La crítica especialitzada ha començat a rendir-se, sense marge per a l'especulació, davant de les virtuts d'un artefacte sonor que dinamita els complexos del panorama actual. Després de mesos collint elogis en el seu exclusiu format de vinil, disponible en grans superfícies, l'aclamat LP Our Guilty Pleasure de The Fixed Trio allibera finalment el seu arsenal a l'entorn digital amb el seu desembarcament a les principals plataformes de reproducció. Lluny de domesticar la seva proposta, aquesta colonització de l'streaming trenca les barreres físiques per injectar un univers de blues rock dens, fosc i visceral directament a les venes d'una audiència global. Els cronistes musicals més exigents coincideixen a assenyalar l'àlbum com una entrega acollonant, un compendi de riffs afilats i actitud clàssica que esquiva qualsevol concessió comercial per buscar la més pura integritat sònica.

La proposta, nascuda de les entranyes d'un so descarnat i magnètic, hereta aquesta electricitat teatral i perillosa pròpia de les produccions més salvatges del rock and roll, evocant l'essència d'aquelles obres on sembla que cada pista està gravada al límit de la capacitat dels amplificadors. Les cròniques coincideixen que aquest arsenal de cançons no pertany a creadors de laboratori sinó a una banda que respira a través de l'escenari. Amb el suport d'una base rítmica de precisió mil·limètrica i una maduresa compositiva insultant, Our Guilty Pleasure es revela com una obra honesta d'enorme densitat, consolidant la formació com una realitat irresistible que reclama el seu lloc a primera línia per pur pes, talent i un enganxament incontestable.

Aquesta dualitat entre el misticisme del format físic i la immediatesa de les plataformes digitals expandeix l'abast d'un projecte la maquinària del qual no mostra signes de passivitat. Després d'haver deixat una empremta indeleble a places nacionals com Sevilla, Jaén, Madrid o Màlaga (amb fites com el rotund ple a la sala Rock N' Rolla Underground Club i el Lemon Rock de Granada), la formació projecta la seva ambició sense fronteres. El viatge d'Our Guilty Pleasure manté el seu rumb amb cites en escenaris andalusos com l'emblemàtica sala ZZ Pub de Màlaga o La Cotxera de La Herradura, servint de preàmbul per al seu assalt internacional al Regne Unit, on places escoceses de l'entitat de la sala Stramash a Edimburg i la sala Wow enganxada dun disc destinat a perdurar.

Tour Our Guilty Pleasure

07 d'agost: Sala Stramash [Edimburg, UK]

08 d'agost: Sala Wowlin Wolf [Glasgow, UK]

THE BUZZOS presenta el seu nou disc "Survival"

THE BUZZOS presenta el seu nou disc, Survival. Aquest disc és tota una declaració de principis que reflecteixen la llarga trajectòria de la banda, marcada per la perseverança, la passió i la capacitat de mantenir-se drets davant els constants canvis i desafiaments de la indústria musical. Al llarg dels anys, THE BUZZOS ha sabut resistir tant els moments d'èxit com les etapes més complexes, consolidant una identitat sòlida i honesta dins l'escena rock, celebrant el camí recorregut i reafirmant el compromís amb la música i amb el públic. Aquest nou treball captura aquesta essència combativa i autèntica que defineix el grup, amb un so potent i directe que connecta amb les arrels, però també amb una maduresa adquirida després d'anys d'experiència sobre els escenaris i l'estudi.

L'àlbum arrenca amb “Mad City”, un potent tall hard rocker que marca el to enèrgic del disc des del primer segon. El segueix “Storm Inside My Brain”, un autèntic candidat a hit global: una pildorada de punk melòdic amb una temàtica tan actual com necessària, centrada en la salut mental.

“Lost in Time” aporta un gir inesperat, explorant un amor impossible amb el ritme més ballable que la banda hagi enregistrat fins ara. A continuació arriba “Make Things Right”, primer single de l'àlbum, on THE BUZZOS tornen al seu vessant més contundent amb una descàrrega de punk hard rock directe i poderós.

La primera meitat del disc es completa amb “Tonight” i “Pretty Face”, dos temes de melodies addictives on les influències del rock escandinau, l'esperit dels Sex Pistols i l'actitud de Neurotic Outsiders es fan evidents.

En la seva segona part, Survival s'endinsa en terrenys més hard rock amb cançons com Hard to Hide i Falling Like a Comet, ambdues centrades en la vida a la carretera, amb un enfocament cru i honest. La gran sorpresa del disc arriba amb “Summer's Almost Gone”, una power ballad que promet convertir-se en un dels moments més destacats de l'àlbum i que, sens dubte, farà parlar molt. El tram final no dóna treva: “Fool's Luck” irromp amb força desfermada, amb clares influències de Motörhead i Guns N’ Roses, mentre que “Dirty Halo” tanca el disc apropant-se al rock clàssic, evocant sons que recorden uns primerencs Aerosmith.

Amb “Survival”, THE BUZZOS no només signen un dels seus treballs més complets, sinó que demostren que segueixen en plena forma, més vius que mai i amb molt a dir.

Kettering Temples publica el seu nou disc d'estudi, BLISS

El quartet de Kettering Temples publica el seu nou disc d'estudi, BLISS, a través de V2 Records, un treball que explora noves adreces electròniques sense perdre de vista l'ADN que ha definit la banda des dels seus inicis, donant com a resultat el seu disc més aventurer, lliure i ambiciós fins avui.

Després dels primers avenços "Jet Stream Heart" i "Vendetta", que van rebre elogis immediats de mitjans com NME, The Times i Clash, a més d'entrar a la playlist de Virgin Radio, sonar en rotació a BBC 6 Music, i amb molt suport a Radio 3, va arribar "Blue Flame", una peça d'atmos hipnòtica forma de compondre de Temples. El conjunt d'aquests llançaments va portar a Uncut a afirmar que BLISS reuneix "algunes de les cançons més contundents i enèrgiques que la banda ha publicat des del moment àlgid de la seva carrera a mitjans de la dècada del 2010".

L'àlbum marca un emocionant nou capítol després d'Exotico (2023) i troba a la banda - James Bagshaw (veu i guitarra), Thomas Walmsley (baix), Adam Smith (teclats i guitarra) i Rens Ottink (bateria)- reinterpretant les seves arrels psych-rock a través del prisma de la música de ball. Inspirant-se en la malenconia eufòrica de l'escena eivissenca i l'electrònica europea, però mantenint-se fidels a la seva essència, Temples construeixen un disc influenciat per la intensitat emocional d'artistes com Faithless, Underworld, Massive Attack o Portishead.

BLISS gira al voltant del que la banda defineix com a "eufòria malenconiós": estructures aparentment senzilles capaces de despertar emocions complexes i profundes.

Si a Exotico van treballar amb el productor Sean Ono Lennon, en aquesta ocasió van sentir que BLISS només podia ser produït per ells mateixos. Van apostar per un enfocament molt més intuïtiu i directe, treballant junts a la mateixa sala i deixant espai a la improvisació i l'experimentació. Els samplers van tenir un paper essencial durant el procés, no per reutilitzar material aliè, sinó per manipular i reconstruir les pròpies composicions dins d'un mateix univers sonor. El resultat és un àlbum amb esperit de collage, on motius, textures i idees s'entrellacen i reapareixen al llarg de tot el recorregut.

Al llarg de BLISS, les cançons aborden temes com ara la desconnexió, la frustració, la rendició i la renovació. "Revelations" fa una picada d'ullet als cants gregorians que es van popularitzar en la música de ball europea de finals dels noranta i principis dels dos mil, mentre que la poderosa "Megalith" reflexiona sobre la frustració i la sensació d'immobilitat davant d'un món que no deixa d'avançar.

Com explica Adam Smith, teclista i guitarrista de la banda:

"Parla de trobar la calma interior, però descobrir que, un cop la trobes, potser no és un lloc tan agradable. De vegades pots sentir-te impotent i atrapat mentre el món segueix movent-se al teu voltant, com una pedra megalítica que roman immòbil i no pot fer res per canviar-ho."

Per a Temples, BLISS és molt més que un canvi estilístic: és una autèntica declaració d'intencions. Un àlbum creat sense concessions, impulsat per la intuïció, la química entre els seus membres i el plaer de tornar a fer música junts.

Com resumeix la pròpia banda:

"Es tracta de donar-te permís: per deixar-te anar, per moure't i per convertir-te en una cosa inesperada."

La banda tornarà a Espanya el proper mes de novembre amb una gira que passarà per Santiago de Compostel·la (NdP Recomenda, dia 16 a Sala Capitol), Madrid (dia 17, Teatre Eslava), Saragossa (dia 18, Sala López), Granada (dia 19, Sala Aliatar), Sevilla (dia 20, Sala X),2 Paral·lel 62), oferint la primera oportunitat de gaudir en directe de les cançons de BLISS (consulteu aquí tots els detalls ).

Nil Boladeras publica el seu esperat segon disc, “53 setmanes”

Nil Boladeras publica el seu esperat segon disc, “53 setmanes”

El cantautor de Sant Vicenç dels Horts presenta un nou treball amb col·laboracions de Baboyuk, Joana Andreu, Albert Martí i paulacoca.

Es tracta d'un àlbum innovador i original que barreja l'indie-folk amb els sons electrònics.

El músic del Baix Llobregat Nil Boladeras publica el seu segon disc d’estudi, 53 setmanes. El nou treball arriba cinc anys després del seu debut amb Principi (2021) i consolida l’evolució artística d’un projecte personal que ha anat creixent amb el pas del temps. 53 setmanes és un disc que explora les cruïlles vitals, els canvis i el pas del temps, i ho fa des d’una mirada íntima i reflexiva, característica de l’univers líric de Boladeras. 

Musicalment, el treball combina l’essència de l'indie-folk amb un protagonisme creixent dels sons electrònics, en una proposta que manté el pes de la paraula i la cura per cada vers. Destaca que una part del disc ha estat gravada a estudi, sota la producció de Pol Prats, mentre que l'altra s'ha gravat directament des de casa del músic, tocant ell tots els instruments que sonen. Aquesta és una de les senyes d'identitat de Boladeras, l'autogestió del seu projecte, que va des de la composició de cançons, fins a la gravació, passant per la mescla, les portades, la comunicació o els videoclips.

El disc compta amb diverses col·laboracions destacades Baboyuk, Joana Andreu, Albert Martí i paulacoca. En especial, la presència d’Albert Martí connecta directament amb el passat musical de l’artista, ja que tots dos van compartir trajectòria a la banda Trast. El primer avançament del disc, El precipici, ja apuntava aquesta nova etapa sonora i vital, amb un diàleg vocal compartit que posava en evidència el vertigen dels moments de canvi. Amb la publicació de 53 setmanes, Boladeras amplia aquest relat i ofereix un conjunt de cançons que aprofundeixen en les emocions quotidianes i en la construcció d’un relat personal. A tall anecdòtic, com explica Boladeras a les seves xarxes, el títol del disc és obra d'Irene Gómez, amiga de Boladeras i poetessa, guanyadora del premi Amadeu Oller.

Nil Boladeras va iniciar el seu camí musical com a saxofonista en formacions com Trast, La Barraca o Chikato abans d’emprendre la seva trajectòria en solitari l’any 2019 amb l’EP XXV. Després del seu primer disc, Principi, i de treballs posteriors com l’EP Tot fos això (2024), el músic ha anat definint una proposta pròpia dins la cançó d’autor i l’indie català, amb influències que van de Jaume Sisa o Quimi Portet fins a artistes contemporanis com Pau Vallvé o Ferran Palau.

Amb 53 setmanes, Nil Boladeras reafirma el seu univers creatiu i es consolida com una de les veus emergents més personals de l’escena actual, amb una aposta clara per la força de les lletres i una mirada poètica que connecta amb experiències compartides.