Després de la bona acollida de Peligros, on Lima Negra es passejaven sense por per la cançó urbana, la música llatina i l'experimentació a la recerca de la cançó pop perfecta, ara sumen dos temes nous al seu repertori que no haurien desentonat gens al disc: 'Reina del chisme' i 'Bicacarera canaria'.
A la primera, salvant les distàncies, s'acosten, sense perjudicis, a aquelles brillants composicions de Quintero, León i Quiroga que van fer de la cobla el gènere més popular de la música espanyola. Les col·laboracions de Soleá Morente i Edu Espín funcionen de meravella en aquest single amb picades d'ullet flamenques ensucrades i lletra punxant.
A 'Bicacarera canària', la clau la trobem a la música de Celso Piña. La inspiració cumbiera i una producció d'essència llatina, fresca i envoltant acompanyada d'una lletra que barreja sensualitat, humor, vulnerabilitat i poesia quotidiana, fan que aquesta cançó sigui una autèntica delícia.
Lima Negra, en essència, són Javier Sola i Juan Carlos Ruiz, una mena de Pete Doherty i Carl Barat disfressats, per moments, de Juan Perro o Willy Deville, amb una desbordant capacitat i curiositat per descobrir, absorbir i usurpar música forana. També, és present a la banda certa disfunció emocional acompanyada, per sort, per un elenc de músics i personatges diversos que s'han anat afegint a poc a poc al projecte. La solvència musical de cadascun ha estat vampiritzada per aquests dos granules, permetent així moure's amb desvergonyiment per ritmes i tradicions alienes.
La banda barcelonina de punk-pop Beni Dolores, el grup de pop-rock alternatiu de Matadepera Orella d'Ós i la formació indie-rock osonenca Pla Moguda han estat elegits pel jurat com als tres finalistes de la 26a edició del concurs Sona9. Per segon any consecutiu, la final en directe tindrà lloc el dimecres 23 de setembre a la plaça de Catalunya en el marc de les Festes de la Mercè a les set del vespre i serà transmesa en directe per l’emissora oficial iCat a partir de les vuit.
El rock i les guitarres seran les protagonistes d'una nit que comptarà també amb l'actuació de la guanyadora de l'edició del 2025, Cloe Riembau, que presentarà el seu disc de debut, Equilibris sense xarxa (Bankrobber, 2026). Després de la final del Sona9, un cop el jurat hagi deliberat, es lliuraran els tres grans guardons del certamen: el Premi Sona9 al primer artista classificat, el Premi Joventut per al segon i el Premi Èxit al tercer.
A més, també s’atorgarà el Premi Verkami per Votació Popular, que rebrà el grup vigatà Mai Halis, gràcies al 30% dels sufragis en línia de la votació realitzada el passat 26 de juliol, i el Premi Cases de la Música. Enguany s’ha incorporat un nou premi, atorgat per l’estudi de gravació i segell Red Carpet Productions, que permetrà a l’andorrana Eugènia Correia fer una residència d'artistes per produir i gravar tres cançons en el seu estudi de Lloret de Vistalegre a Mallorca.
Abans de la final en directe del Sona9, Beni Dolores, Orella d'Ós i Pla Moguda hauran de realitzar diverses proves puntuables, que consistiran en un concert acústic al programa Sona9 d'iCat –que s’emet els dissabtes de 9 a 10 h del matí–, una estada a les Cases de la Música per preparar el directe de la final amb l'assessorament d'un director d'escena i la gravació d'una cançó original als Estudis Camaleó de Tordera, amb l’enginyer de so i productor Aleix Iglesias.
La 26a edició del Sona9 ha rebut un total de 176 propostes, una xifra que representa la tercera edició amb més participació de la història, i el rècord dels darrers 14 anys, i que demostra la bona salut de la música emergent en català i la clara evolució que hi ha cap al rock amb les guitarres com a protagonistes.
EL SONA9 ESTÀ ORGANITZAT PER:
Grup Enderrock, 3Cat (iCat-Catalunya Ràdio i TV3) i els Departaments de Cultura i Joventut de la Generalitat de Catalunya, amb el patrocini d’Estrella Damm i el suport del Ministeri de Cultura del Govern d'Andorra i la Societat d’Artistes, Intèrprets o Executants (AIE).
AMB LA COL·LABORACIÓ DE:
Els ajuntaments de Barcelona i Palma, la Xarxa de Cases de la Música, els festivals Acústica i Ítaca, els mercats FiM de Vila-seca i Mercat de Música Viva de Vic, els mitjans de la Radiotelevisió de les Illes Balears (IB3) i Ràdio Nacional d’Andorra (RNA), Associació de Músics de Tarragona (AMT) i Verkami
Sex Museum presenta el seu nou single "We are not dead", una cançó que arriba com un manifest contra la resignació i una declaració de principis que reivindica continuar avançant per deixar enrere la nostàlgia.
Amb aquesta cançó, la banda madrilenya celebra els seus 40 anys de trajectòria mantenint-se als marges de la indústria musical. Quatre dècades oferint sense descans el seu directe més explosiu a sales i festivals underground, sempre amb la cultura alternativa i la independència per bandera. Tot un al·legat sonor per a aquests temps convulsos, on la catarsi col·lectiva que es respira als seus concerts de màxima intensitat resulta més necessària que mai.
Tot i que quaranta anys solen ser una invitació a mirar enrere, Sex Museum ha decidit fer el contrari obrint un nou cicle en la seva trajectòria que culminarà amb la publicació d'un nou àlbum. "We are not dead" funciona així com un punt de partida on, musicalment, condensa l'actitud que ha definit la banda al llarg de la seva carrera barrejant el hard rock cru, punk i riffs.
Hi ha a la geografia de la Subbètica cordovesa un temps en què les oliveres semblen guardar un alè antic i l'aire batega amb el presagi del festiu. El festival Sonraíz avança amb pas ferm cap a la cinquena edició, que se celebrarà entre el 18 i el 20 de setembre, reafirmant una personalitat única que defuig el soroll massificat per reivindicar la trobada noble entre la creació contemporània i les arrels del territori. A poques setmanes de celebrar la seva V edició, la cita concentra el seu pols musical a l'Escenari Parc, una tornada a la llar que ha vist créixer aquest projecte des dels seus fonaments, garantint intacta la calidesa del directe sense perdre gens ni mica d'aquesta màgia orgànica que defineix el seu esperit.
Aquest diàleg transformador amb el paisatge no només es respirarà a la música, sinó també al mapa d'estades dissenyat per garantir un cap de setmana plàcid i protector amb la vila. La Zona Càmping quedarà ubicada al recinte de la Piscina Municipal, oferint una àrea arbrada, amb gespa i serveis complets, mentre que els vehicles condicionats disposaran del seu espai de pernocta a la Zona Camper de la Xarcuela i l'aparcament general gratuït se situarà al Camp de Futbol.
Aquesta cinquena entrega demostra que l'avantguarda musical i el respecte a la terra poden conviure en un equilibri madur. En el pla purament sonor, la vetllada del divendres 18 de setembre desplegarà el mestissatge combatiu i refinat de la italopalestina TÄRA en data exclusiva a Espanya, l'estrena en absoluta primícia de «L'Última Sultana» a càrrec de Vinila Von Bismark, el pols flamenc i urbà de la dinamisme de Cristina Len.
El dissabte 19 de setembre arribarà a cotes d'intensitat festiva i internacional amb l'esperadíssima actuació de l'argentina La Yegros en el seu únic concert a Andalusia, el misticisme dub d'Hempress Sativa & Paolo Baldini DubFiles en data única peninsular, la presentació oficial del primer àlbum de Blanca Paloma, el rap punxant de les Carmen Xia, Teresa Jiménez, Terrae, Les Filles de la Cúmbia i Morgana Souljah. A aquesta programació se sumarà la delicadesa acústica de Lewa, duo que elevarà les ressonàncies del handpan i l'electrònica orgànica a l'atmosfera singular de l'Escenario Castillo, completant un recorregut sonor sense comparació.
Lluny de concebre's com un mer catàleg de concerts, Sonraíz sosté un compromís ferm amb l'aprenentatge compartit i el gaudi pausat a través de les seves experiències transversals. Els qui caminin per Carcabuey durant aquestes jornades podran endinsar-se en la recerca corporal de Dansa Instintiva, els matisos sensorials de Paisatges del Vi, el batec artesanal del Mercat Sonraíz, la memòria col·lectiva de l'exposició Expo Algazara, o els debats de la taula rodona impulsada per Fademur sobre el paper de les dones.
A aquestes iniciatives s'hi afegeixen els tallers pràctics de cistelleria amb vareta d'olivera i elaboració de pa de figa, la curiositat exploradora de les rutes ornitològica i històrica i l'ambient distès de la Zona Maracuyeah! Per formar part d'aquesta celebració, l'organització manté disponibles al portal oficial diverses modalitats d'accés dissenyades per a cada tipus de vivència: l'Abonament Sonraíz, que brinda pas a la totalitat dels tres dies; l'Abonament Parc, amb entrada a la programació de divendres i dissabte a l'Escenari Parc Municipal; l'Abonament Dissabte, que combina l'activitat de l'Escenari Parc i l'Escenari Castell; les Entrades Parc Divendres i Entrades Parc Dissabte per a l'accés individual de cada jornada; l'Entrada Castell per a la programació de l'Escenari Castell; i l'accés lliure que ofereix l'Entrada Plaça (Gratuïta), reafirmant la vocació comunitària d'un festival que abraça el poble i el visitant de la mateixa manera.
El quintet SUNDAY,JUNE , format a Ginebra el 2024 i capitanejat pel músic valencià Mario Peiró Espí, captura i distorsiona la llum donant forma a un pop psicodèlic càlid i nostàlgic, que evoluciona entre atmosferes vaporoses i línies melòdiques sempre sinuoses.
El seu nou disc, Cinema, sortirà a la venda el 6 de novembre a través dels segells Spinda Records i Irascible Records. Gravat en directe amb tota la banda tocant a la mateixa sala, preserva la cruesa, espontaneïtat i energia de cada interpretació. Pre-order ja disponible.
'What if I Tried?' és el seu primer avenç: una oda als somnis frustrats ia la perseverança que es manté en un terreny entre gèneres, el preferit de Sunday,June, on treuen el cap elements de l'indie-rock alternatiu, del shoegaze i, és clar, de la psicodèlia.
Sunday,June és una banda hispano-suïssa que neix el 2024 de la introspecció d'un músic valencià establert a Ginebra, Mario Peiró Espí, al qual aviat es van unir Antoine Chapel (teclats i cors), Audrey Croisier (guitarra i cors), Vincent Breza (baix). Junts donen forma a un pop psicodèlic que captura la llum alhora que la distorsiona: un solar psych càlid i nostàlgic on les melodies romanen sense imposar-se. A força de textures vaporoses, guitarres brillants i una predilecció pel camí sinuós davant dels resultats immediats, defineixen cançons que es prenen el temps per establir-se, respirar i deixar empremta.
Amb el seu àlbum de debut del 2025, Sun Glitter and Other Reflections, Sunday,June van asseure les bases d'un so ric, lluminós i profundament psicodèlic, concebut en gran part en la intimitat d'un estudi casolà i impulsat per una autèntica passió per l'experimentació. Aclamat per la crítica, el disc va portar la banda a escenaris de Suïssa i Europa, incloent-hi el prestigiós Montreux Jazz Festival, el Festival Antigel, el Supersonic de París i, més recentment, l'Ypsigrock Festival de Sicília. Demostrant, en tots ells, que en directe les seves cançons s'expandeixen, evolucionen i envolten el públic en una experiència gairebé hipnòtica.
La propera tardor Sunday,June publicaran el seu segon àlbum, Cinema, gravat als llegendaris Chapel Studios, a Lincolnshire (Anglaterra), juntament amb el reconegut productor Andy Savours (My Bloody Valentine, Arctic Monkeys, The Killers). Compost de forma col·lectiva durant diverses residències d'escriptura en entorns naturals i aïllats, l'àlbum va ser enregistrat en directe, amb tota la banda tocant a la mateixa sala i sense claqueta, preservant la cruesa, l'espontaneïtat i l'energia de cada interpretació. What if I Tried? és el seu primer avenç. Una oda als somnis frustrats ia la perseverança que amplia la paleta sonora de la banda, apropant-se més a l'indie-rock alternatiu amb subtils reminiscències d'Arcade Fire, però mantenint-se en un terreny entre gèneres, espai on la Sunday,June se senten més a gust.
Combinant el so cru de l'inici, les guitarres fines i envidrades d'una tornada nostàlgica amb tints pop i aquest altre que va creixent progressivament, What if I Tried? abraça un terreny on el shoegaze i la psicodèlia es donen la mà. Traduint a més, de manera brillant, com les pressions de la vida ofeguen els nostres somnis i ens frenen, però celebrant alhora la lluita, la perseverança i el valor de simplement intentar-ho. Un so expansiu i inequívocament cinematogràfic que, de fet, defineix el conjunt del seu nou àlbum, Cinema, que veurà la llum el proper 6 de novembre a través dels segells Spinda Records (a Espanya) i Irascible Records (a Suïssa) en format LP i CD.
Ane Brun torna amb magnificència. Una de les veus més extraordinàries de la música electrònica a l'escena d'Escandinàvia anuncia el seu nou àlbum, "I Thought We Were the Same", disponible el proper 6 de novembre a través de BMG. I ja podem escoltar el primer avenç, “Hold Me”.
"I Thought We Were the Same" és un disc més personal i captivador fins avui de l'artista. Després de sis anys, per fi llança una nova recopilació de temes nous. Aquest disc és una col·lecció de cançons potents, que exploren la confiança, la identitat, la traïció i la capacitat extraordinària dels humans per reconstruir-se.
El primer avenç, "Hold Me", reflecteix perfectament la valentia d'Ane Brun en aquest projecte, que és un dels seus musicals més atrevits. El tema està coescrit i produït juntament amb l'artista electrònic noruec ARY, i reflecteix la tensió entre l'anhel i la il·lusió. La lletra explora la història de dos amants disfuncionals i alhora apassionats, impulsats per una necessitat gairebé primitiva de la proximitat. Cap dels dos no pot marxar i cap vol quedar-se, cosa que els deixa suspesos en uns llimbs emocionals.
El vídeo que acompanya el single està inspirat en la coreografia d´una dansa silenciosa. Comença amb dos ballarins asseguts a terra en una llarga abraçada abans de donar pas a moviments més expressius i dinàmics que il·lustren aquesta tensió musical a través del ball.
Al cor de "I Thought We Were the Same" hi ha una pregunta universal: què passa quan les persones en què més confiem es converteixen en estranys? En lloc de centrar-se en una sola relació, l'àlbum explora l'estructura fràgil de la confiança: com dóna forma a les nostres vides, amb quina facilitat es pot trencar i per què, malgrat tot, continuem confiant en aquesta connexió.
Ampliant l'univers sonor que va establir a l'aclamat "After the Great Storm", Brun s'endinsa en un panorama de pop electrònic encara més atrevit, endinsant-se en la seva composició profundament íntima per crear algunes de les cançons més emotives de la seva carrera. "Amb aquest àlbum, volia experimentar fins on podia portar la meva música cap a un so més clar i pop, amb tornades i ganxos distintius, sense que la música perdés la seva essència", afirma Brun.
Com sona la senzillesa? Feia temps que Kurt Wagner perseguia la resposta quan, un matí del 2024, camí d'una benzinera de Nashville, una cançó va sonar a la ràdio i es va quedar per sempre al cap. Tot just un acord de banjo sostingut en el temps i un petit grup de veus cantant a l'uníson. Folk, country, gospel. Res més. Una cançó d'una bellesa desarmant que mai no va aconseguir identificar, però que acabaria canviant el rumb del següent àlbum de Lambchop.
Buscant aquell tema va descobrir el lining out, una antiga forma de cant comunitari nascuda a les esglésies britàniques del segle XIX, en què un cantor entonava una frase i la congregació la responia. Aquella tradició va viatjar fins als Estats Units al costat dels colons i acabaria convertint-se en un dels fonaments del gospel, el country i el folk dels Apalatxes.
D'aquella casualitat en va néixer una idea molt clara: fer un disc que recuperés la força de la veu humana en el seu estat més pur. Aquest disc és Punching The Clown.
Trenta-tres anys després del naixement de Lambchop, Kurt Wagner torna a demostrar que la reinvenció continua sent el motor creatiu d'una de les bandes més singulars de les darreres dècades. Des del soul orquestral de Nixon fins a la intimitat d'Is A Woman o la sorprenent incorporació de l'Auto-Tune a FLOTUS, cada àlbum ha suposat una nova manera d'entendre l'univers Lambchop. Tot i això, Punching The Clown suposa potser el gir més radical de tots: reduir el llenguatge musical a la seva mínima expressió per descobrir tot el que encara pot emocionar.
L'univers sonor de l'àlbum es construeix únicament amb veu, cors, banjo i guitarra. Molt pocs elements per aixecar un disc que, tanmateix, vessa profunditat, calidesa i emoció. Situat en un delicat punt de trobada entre el gospel, el folk i el country, Punching The Clown troba una riquesa sorprenent precisament a la contenció. És un àlbum que mai necessita elevar el volum per fer-se immens.
Un dels grans protagonistes d'aquesta nova feina és el banjo, un instrument cap al qual Wagner reconeix haver sentit sempre una certa desconfiança. "Tenia massa "yeehaw"...", fa broma.
Precisament per això va decidir convertir-lo a l'eix de l'àlbum. Per això va comptar amb un col·laborador excepcional: Justin Vernon (Bon Iver), que s'incorpora a l'enregistrament com a intèrpret de banjo després d'acceptar immediatament la invitació de Wagner. Amb ell apareixen Andrew Broder, col·laborador habitual de Lambchop, els cors dirigits per Blake Morgan (gravats entre Eau Claire i Londres), el productor Ryan Olson i l'enginyer Mark Nevers, donant forma a una alineació inèdita dins de la història de la banda.
Però Wagner sabia que una formació tan especial necessitava cançons extraordinàries.
Per això va afrontar el procés de composició amb una exigència poc habitual fins i tot per a ell. Va estudiar l'obra d'alguns dels seus compositors favorits, va llegir biografies, va analitzar processos creatius i es va preguntar què fa que una cançó romangui per sempre a la memòria. Els primers intents no van funcionar. Va tornar a començar. I ho va tornar a fer una altra vegada. Només quan va començar a escriure amb Andrew Broder va sentir que les peces començaven a encaixar.
Van compondre trenta cançons. Dotze van acabar formant part de l'àlbum.
El resultat és probablement la col·lecció de cançons més sòlida i cohesionada que Wagner ha signat en anys.
Des del primer vers -"I'm a human calculator, and I never make mistakes"- Punching The Clown desplega un univers on l'humor, l'absurd quotidià, la malenconia i la tendresa conviuen amb absoluta naturalitat.
El primer avenç, "Weakened", funciona com un himne per als esperits fràgils en un món cada cop més accelerat. Construïda a partir d'un diàleg delicat entre la veu de Wagner i els cors, la cançó creix lentament fins a desembocar en una coda d'enorme intensitat emocional. Una demostració que aquesta música no necessita soroll per fer-se poderosa; tota la seva força neix des de dins.
Cançons com "Doctor In The House", "White People" o "To Do" tornen a mostrar aquest equilibri tan característic de Wagner entre ironia i tristesa, mentre que "Stella" es converteix en una de les composicions més commovedores de l'àlbum: una delicada cançó sobre l'amor i l'amistat escrita amb una honestedat que evita qualsevol indici.
A The New World Wave, Lambchop condensen una saga familiar ambientada durant la Gran Depressió en només cinc minuts, sostinguts per uns cors que evoquen l'esperit de The Beach Boys o The 5th Dimension. I el tancament arriba amb No Chicago, una de les peces més emocionants del disc, inspirada en la gira cancel·lada d'uns amics després del possible ictus d'un dels seus músics. Wagner transforma aquell episodi en una cançó d'una bellesa gairebé esglaiadora, recordant-nos una vegada més que les tragèdies quotidianes també es poden convertir en art.
El títol de l'àlbum fa referència a la pel·lícula Punching The Clown (2009), un fals documental protagonitzat pel compositor i humorista Henry Phillips que retrata, amb humor i malenconia, l'absurd funcionament de la indústria musical i la posició del músic com algú que hi pertany sense deixar mai de sentir-se un estrany. No deixa de ser una metàfora perfecta per a Lambchop.
A hores d'ara de la seva carrera, poques bandes continuen qüestionant-se amb tanta honestedat el seu propi llenguatge. Lluny de repetir-se o de buscar refugi a la nostàlgia, Kurt Wagner continua trobant noves maneres d'emocionar a partir dels elements més senzills. Perquè això és, precisament, el que converteix Punching The Clown en un disc extraordinari.
Trenta-tres anys després del seu naixement, Lambchop signen una de les obres més belles, depurades i emocionants de tota la seva trajectòria. Un àlbum que confirma que la veritable innovació no sempre consisteix a afegir més capes, sinó a descobrir tot allò que pot sorgir quan només romanen les cançons.
