Les cinc cançons del debut dels osonencs Jaç Voraç beuen de la ciència i la mística i ens volen en una lluita espiritual que al seu torn és també lluita política. El títol de ‘La conquesta de la segona innocència’ s’inspira en part de l’obra i la filosofia de Lluís Maria Xirinacs: els adults, mals innocents que tot ho etiquetem, hauríem de reconquerir l’estadi inicial, aquell de quan de nadons no vèiem res perquè ho vèiem tot, tot un nucli, tot en u i res separat de res. Ah, amics: filosofia, espiritualitat i punk-folk-dub lisèrgic. Alto les seques! Amb tot plegat semblaria que Jaç Voraç són hippies i no senyores i senyors, que no ho són pas. El que no són és superficials (que ja n’hi ha prou i no és poca cosa).
La profunditat ve de pouar el fons i la forma i comença aquí amb “L’amo de l’humà”, potser la peça més política de l’EP on l’individualisme que sovint se’ns gira en contra es troba amb la dialèctica de classes de la mà d’un Xirinacs a cop de sàmpler tot fent-nos tocar de peus a terra. La reflexió individual continua a “Veus celestials”, refosa d’obra d’altres èpoques que es manté i reviu en el temps: no cal gaire més, “només vull beure aigua, tenir amistats, i el plat a taula”. I tu, en el fons, què més voldries? Entretant no hi pensem, s’obre pas “Energia”, a mode de lude separador de la cara A i la cara B i amb Xirinacs altre cop, aquí curteta i al peu, posant a l’hi-fi ciència i mística plegades tot parlant amb eloqüència i sense embuts. Sortim del pou i ens enlairem cap la cara B amb “Llenya al llenyer”, peça que teníem sentida doncs va ser single d’avançament: dualismes i cercles en un punk-rock-folc-dub ben rodó per entendre que tot va i tot torna i que cal confiar i que no cal més llenya al foc, no cal, nanos. L’enlairamenta pren aire de vol lliure final amb la cloenda de “Pardals, destrals, portals”, un exercici poètic de reggae acústic amb tocs de nyahbingi i crescendo elèctric final a base de jocs de paraules i fonemes per fer palesa la riquesa de la tan nostrada i enyorada llengua catalana i la immensitat del miracle de la vida, dos en un, amics i amigues.
El debut de Jaç Voraç encapsula amb gràcia i savoir-faire la dualitat constant del projecte i l’equilibri sònic on se sostenen. El trio format per l’Edu Pomanou a la guitarra i veu, l’Alfred Adu al baix i el Martí González a la bateria aguanta el tipus amb formació de mínims i molt reggae a les espatlles i es reforça amb les veus omnipresents de la Bruna Gonzalez i la Mar Pujol, alguna segona guitarra i stacatto aquí o allà, percus (arreu, sí) i algun arreglito de vents puntual de la Júlia Soler de Les Testarudes. Foc sí, reverbs i delays mai els justos, però sempre controlats per la mà esquerra del Ramonet Franch, a càrrec de la produ i del rec i el mix de tot plegat a Hostalerria Studios de Vic (el màster és del mestre Ricard Puigdomènec). Foc sí, artificis ara sí que no, perquè ja fa massa que demanem que ens cal la calma i la reserva d’un bon jaç on recuperar-nos de la voracitat de tot plegat. Pensem-hi.
JAÇ VORAÇ
Sons roots del tròpic emboirat de la plana de Vic estant i foguejats a l’Adoberies Fest del setembre de 2025, Jaç Voraç triangulen diferents perspectives dins el mateix cercle. Jaç Voraç ha trobat el plaer del paladar en un plat fondo, el brou de reggae amb galets farcits de punkrockfolkdub. Quan se’ls demana “què voldreu per a-prendre?” responen: “prendrem tres copes de Vic, una de blanc, una de rosat i una de negre”. No són nous, però com si ho fossin. Petons de la fosca matriu o aquell “no-patiu!” del patró matutí. No patiu, de fet, perquè s’expliquen millor sentint-los cantar. Que tot està per fer i ho tenen tot per vindre, Jaç Voraç presenten l’hivern de 2025 el seu EP debut titulat ‘Conquesta de la segona innocència’ i ens obren les portes al seu particular univers.
Aquesta és la pregunta que inspira On dormen els somnis, el nou treball de Xavi Ribó, que ha vist la llum el passat 17 de juliol. Editat per Formula Free i produït als Estudis Eudoxia sota la direcció de Miquel Marín, el disc reuneix 14 cançons de pop-rock melòdic en català que recuperen una manera honesta de fer música: instruments reals, melodies que respiren i lletres que situen les emocions per damunt de qualsevol tendència.
A finals dels anys vuitanta i durant els noranta, el pop-rock català vivia un dels seus moments més inspiradors. Grups com SAU, Sopa de Cabra, Lax'n'Busto o Ja t'ho diré demostraven que la música podia emocionar sense presses: cançons escrites per quedar-se. Moltes d'aquelles melodies continuen formant part de la nostra memòria. Igual que els somnis. Encara que, de vegades, deixem d'escoltar-los.
Aquesta mateixa manera d'entendre la música és la que reivindica Xavi Ribó, músic de Premià de Mar, que continua component com sempre ho ha fet: amb paper, un bolígraf i, sovint, una llibreta a les 3 am del mati, com a primer esborrany. Ribó pertany a aquella generació que va viure des de dins l'esclat del rock català. Com a fundador de Terra de Ningú, va compartir escenari amb Sopa de Cabra i Ja t'ho diré, abans de crear Señor Lobo al costat de músics procedents de Rebeldes i Smoking Stones. Avui, lluny de viure de la nostàlgia, transforma tota aquella experiència en el projecte més íntim i madur de la seva carrera.
Les cançons que formen On dormen els somnis recorren emocions universals com l'amor, la memòria, la pèrdua, l'esperança o la necessitat de retrobar-se amb un mateix. Són històries quotidianes que conviden l'oient a reconèixer-s'hi.
Aquest viatge va començar amb Records, el primer avançament del disc. Un teclat lluminós obre una cançó que evoca la llum de les cales de l'Empordà, els estius compartits i la felicitat dels petits instants. Més que mirar enrere, Records ens fa pensar que allò que ens va fer feliços continua formant part de qui som.
El segon avançament, Prop del mar, manté aquesta mateixa mirada. Amb un piano ple de sensibilitat i subtils pinzellades de pop i funk, la cançó ens convida a tornar a aquells estius mediterranis en què n'hi havia prou amb el mar, una conversa i una posta de sol perquè el temps semblés aturar-se. El videoclip, creat amb intel•ligència artificial i estrenat el 10 de juliol, prolonga l'atmosfera de calma i llum que recorre tot el disc.
Entre les noves composicions també destaca Feliç, una balada que converteix l'amor i els records compartits en el veritable patrimoni emocional d'una vida.
Musicalment, On dormen els somnis no pretén reproduir el so dels anys noranta. La seva voluntat és recuperar la manera com aquella generació entenia la música: amb temps, autenticitat i melodies capaces d'acompanyar-nos durant molts anys.
Aquesta filosofia també es reflecteix amb els músics amb qui s’ha envoltat Ribó. Fernando Pedemonte (Bateria de Dyango, Manzanita), Norberto Farina (baixista internacional i llarga trajectoria amb en Manu Chao), Miquel Marín, (històric arranjador i teclista) i Miquel Galocha (col•laborador de la Judith Neddermann) i el jove guitarrista Albert Formatger simbolitzen la trobada entre l'experiència i una nova generació de músics units pel mateix respecte cap a l'ofici.
En un moment en què tot sembla convidar-nos a passar pàgina de pressa, On dormen els somnis proposa just el contrari: aturar-se, escoltar i recordar.
Perquè potser els somnis no desapareixen mai. Com les millors cançons, simplement esperen el moment oportú per tornar a formar part de la nostra banda sonora.
La banda alemanya d'indiepop Rikas va llançar el maig passat el seu nou EP, Bedroom Tapes, i el presentarà al nostre país en dues dates al desembre: dimecres 9 a la sala Copèrnic de Madrid i dijous 10 a la sala Apolo de Barcelona. Les entrades ja són a la venda a través de Live Nation. El disc és una col·lecció nostàlgica de cançons que reprèn alguns dels primers enregistraments dels seus inicis com a banda. Format el 2016 per un grup d'amics de la infància, el projecte suposa un retorn als orígens. Rikas està compost pel baixista Sam Luca Baisch, el guitarrista i teclista Sascha Scherer, el baterista Ferdinand Hübner i el guitarrista Chris Ronge.
El viatge de la banda pel camí dels records arriba tot just després d'una altra celebració de la nostàlgia del rock. A l'estiu de 2025, després del llançament del seu fascinant segon àlbum, Soundtrack For Movie That Has Not Been Written Yet, Rikas es va reunir de nou a la seva ciutat natal, Stuttgart, per assajar. Mentre gravaven material nou, Rikas va començar a enregistrar-se a si mateixa interpretant una sèrie de versions de rock clàssic, entre elles 'Last Train To London' d'ELO i el clàssic de 1980 de Wings, 'Goodnight Tonight'. Aquesta última es va fer viral ràpidament després que Florence Pugh la compartís en la seva història d'Instagram, i aviat va rebre elogis del mateix Sir Paul McCartney. Al cap de poc temps, McCartney va convidar la banda a gravar una versió completa de Goodnight Tonight. Per a Rikas, la invitació va ser un significatiu reconeixement a les influències que segueixen marcant el seu so.
Amb Bedroom Tapes, la banda torna aquesta reflexió cap a dins, revisitant les cançons que van engegar el seu viatge.
Al llarg de dos àlbums (el seu debut de 2019, Showtime, i el seu següent treball, Soundtrack For A Movie That Has Not Been Written Yet) i tres EP (Short Stories de 2021, Goodbye Sunshine de 2022 i Last Train To London de 2025), Rikas i les seves harmonies àgils i desenfadades, les tornades èpices i el seu estil igualitari, en què tots els membres contribueixen per igual a la composició i comparteixen el protagonisme tant a l'estudi com a l'escenari.
"Es diuen Bedroom Tapes perquè, de fet, les vam gravar al dormitori dels meus pares", diu Sam, i afegeix: "Llavors, el meu pare tenia un despatx molt petit i teníem una interfície amb què gravàvem les cançons. Sempre ens van encantar aquests enregistraments, però mai els vam treure a la llum". Per commemorar que fa una dècada que Rikas va compondre aquestes cançons, la banda va recuperar les seves antigues sessions i va gravar la bateria en directe per donar-los un toc de poliment. "És una sensació especial compartir-les amb els nostres fans. Potser els nostres primers 100 fans i les nostres famílies se saben totes aquestes cançons de memòria, perquè solíem tocar-les cada vegada que sortíem de gira, però mai no les vam llançar oficialment".
Sascha afegeix que Bedroom Tapes ofereix una instantània de la banda al seu moment més desenfadat. "Les cançons tenen un aire ingenu. No estan massa elaborades, ni en la producció ni en la composició. Tot i així, ens vam esforçar molt en cada tema, perquè ho vam fer tot nosaltres mateixos. Però no comptàvem amb cap pressupost. Era simplement: "Compondrem música que ens faci sentir bé". Aleshores, era una sensació molt agradable".
Una barreja desenfadada i fluida de pop vintage, rock i melodies alternatives, l'àlbum de cinc cançons Bedroom Tapes captura de debò l'essència de Rikas: ritmes compactes i animats i melodies relaxades. El single principal, 'Tequila Shots', una de les primeres cançons que Rikas va compondre com a grup, convida els oients a la pista de ball amb una guitarra vibrant i una tornada de trucada i resposta.
“Tequila Shots” és una mena d'història sobre com la gent tendeix a casar-se amb una visió molt romàntica de com pot ser el dia del casament, quan en realitat pot passar qualsevol cosa, com que plogui”, diu Sam. "També és divertit perquè ara tenim molts amics de la nostra edat que s'estan casant. Molta gent que escolta la cançó la pren més com una celebració, però en realitat, si s'aprofundeix una mica més, estem qüestionant tot el concepte dels casaments en gran".
Un altre moment irònic arriba amb 'Mister Anxiety', un tema a l'estil dels Beach Boys en què Rikas intenta restar importància a les seves preocupacions convertint la inquietud en un personatge. “Aleshores, es tractava sobretot de com la meva mare lidiava amb l'ansietat i com es vivia a la meva família”, explica Sam. “Sempre ens agrada compondre cançons que sonin molt alegres però que tinguin lletres més fosques”. Sascha afegeix: “Per bregar amb l'ansietat, la vam personificar i li vam posar un nom”.
Per acabar, l'evocador tema d'obertura de surf-rock 'Raindance'
Ja hi ha finalistes de la XIX edició del Concurs Sons de la Mediterrània: De Gairó, La Mare del Tanu i Nastallat. Tots tres actuaran dijous 15 d’octubre (20 h) a la Taverna Cervesa Guineu de la Fira Mediterrània de Manresa. El guanyador del certamen –organitzat pel Grup Enderrock i el Centre Artesà Tradicionàrius amb el suport de la Fira Mediterrània– s'anunciarà l'endemà, divendres 16 d'octubre, en el marc de la presentació de projectes de l'Obrador d'arrel de la Fira.
De Gairó
Premià de Mar · Post-havaneres
Ricard Munné (veu), Júlia Munné (guitarra i veu), Luar Alberdi (baix, violoncel, guitarra i veu) i Roc Ramoneda (percussió, baix i veu) són quatre joves que s’han proposat repensar les havaneres. Atrets per la melancolia i la història de la tradició, s’han endinsat en els codis culturals de la seva generació, combinant els sons clàssics amb pinzellades d’altres estils. Tenen diferents procedències i han explorat diverses maneres d’entendre i treballar la música, donant forma a la seva forma d’interpretar les havaneres, amb frescor i sense perdre’n l’essència tradicional. A partir de clàssics del gènere i composicions pròpies, teixeixen un fil narratiu que connecta passat i present, abordant el llegat històric i afegint una perspectiva contemporània.
La Mare del Tanu
La Garriga · Rumba catalana
La Mare del Tanu va engegar el 2022 liderat per la direcció artística, composició i veu principal de Joana Voisin. A partir del so del ventilador i l’energia de les palmes, la seva proposta parteix de la rumba catalana per oferir-ne una relectura contemporània, arrelada però oberta a nous matisos. El directe combina la reinterpretació de clàssics de la rumba en català i castellà amb composicions originals en català i francès. Les cançons construeixen un imaginari que celebra una feminitat forta i festiva, alhora que explora les contradiccions d’una generació que encara busca el seu lloc entre els llegats del passat i els horitzons del futur. El quintet està integrat per Joana Voisin (veu i trombó), Daniel Farran (bateria), David Salgado i Carlos Monge (guitarres) i Sergi Murcia (baix).
Nastallat
Igualada · Electroball de bot
L’artista anoienca Laia Rius ‘Nastallat’ manté les estructures i mètriques tradicionals dels Països Catalans però utilitza l’electrònica amb un llenguatge contemporani per homenatjar la música que l’ha fet créixer i acostar-se a altres àmbits on no hi té presència i per celebrar que encara segueix viva i canviant. En directe combina veu, sintetitzador, baix i moog amb bases electròniques. L’espectacle es pot traslladar de l’escenari a la pista de ball, on el públic pot ballar les cançons de manera tradicional, perquè manté l’estructura bàsica, però també pot ballar-les de manera lliure, deixant-se dur pel beat electrònic. El projecte ha nascut a mig camí entre Catalunya i les Balears per proposar una experiència fresca i innovadora mantenint l’essència ballable de la tradició.
El Concurs Sons de la Mediterrània està organitzat pel Grup Enderrock i el Centre Artesà Tradicionàrius, amb el suport de la Fira Mediterrània de Manresa, el FIMPT de Vilanova i la Geltrú, el Música a la Vila del Vendrell, l'Ethno Catalonia de Banyoles, la FiM Vila-seca, el Korre K Token de Blanes i el programa Mans de 3Cat.
El jurat, de manera unànime i prèvia a la resolució del concurs, ha fet ús del punt 7 de les bases on se li permet “modificar les bases sense un avís previ per raons de causa major i/o de necessitat”, després d’una exhaustiva reflexió sobre la situació actual de l’escena de la música d’arrel. De manera excepcional, en aquesta edició s’ha permès la participació de propostes amb contracte discogràfic vigent, sempre i quan aquest acord no inclogui la publicació del disc objecte del premi del concurs.
El premi comprèn actuacions a les pròximes edicions del Festival Tradicionàrius, l'Ethno Catalonia, el FIMPT, el Música a la Vila, la Fira Mediterrània, la FiM Vila-seca, el Korre K Token i el Circuit Folc, a més de la gravació d'un disc i la participació a l'Obrador d'arrel de la Fira.
Punt de Malura edita el seu primer disc d’estudi. El disc recull una selecció de melodies i repertoris que defineixen la trajectòria del grup: peces tradicionals, músiques recuperades i arranjaments propis interpretats des de la naturalitat i la complicitat que els músics han construït després d’anys tocant junts. Lluny de fusions, efectes o recursos electrònics, Punt de Malura reivindica el valor del so essencial: el so pur dels instruments acústics dialogant entre ells sense artificis, en una proposta sincera i fidel a la seva manera de fer música des de fa gairebé trenta anys. Més que una recopilació de peces, aquest disc és també una celebració del recorregut compartit i d’una manera d’entendre la música tradicional catalana des de la proximitat, la recerca i l’honestedat musical.
Després de gairebé tres dècades de trajectòria, Punt de Malura presenta el seu primer disc homònim. Un treball que neix amb la voluntat de deixar constància del camí recorregut i, sobretot, de capturar l’essència sonora del grup: el so acústic i directe dels instruments, sense artificis ni grans produccions, tal com sempre han entès la música.
Punt de Malura neix l’any 1998 de la mà de Cristina Boixadera i Jordi Inglada, en un moment en què la música tradicional catalana i els seus instruments encara eren poc coneguts i tenien molt poca presència als escenaris del país. Formats a partir de la tradició oral i deixebles del mestre Simó Busquets, tots dos comencen a tocar plegats amb la voluntat de recuperar repertoris tradicionals i fer sonar unes melodies i uns instruments que, aleshores, eren totalment desconeguts per al gran públic.
Ben aviat, al projecte s’hi afegeixen Víctor Pedrol a les percussions mediterrànies, Marc Torrent al guitarró i Maria Boixadera a la tarota. Posteriorment, Jaume Cuartero es consolida com a tarota del grup. Amb aquesta formació, Punt de Malura inicia una trajectòria que els portarà durant gairebé trenta anys a recórrer places, festes i escenaris d’arreu del país. Des dels inicis, el grup ha treballat a partir de la recerca de repertori tradicional recollit de cançoners, quaderns d’organista, arxius i melodies antigues, per donar-lis una nova vida a través dels seus arranjaments i de la sonoritat pròpia de la formació.
Paral·lelament, el grup també ha desenvolupat una important vessant pedagògica i divulgativa. ja que molts dels seus concerts es convertien també en una manera d’explicar i donar a conèixer la música tradicional catalana.
La banda valenciana SUJETO K continua celebrant els seus vint anys de trajectòria amb l'estrena del vídeo en directe gravat durant el seu concert de "XX Aniversario, En Directo" en la Sala Moon de Valencia, una nit històrica per a la formació i per a tots els seus seguidors.
El concert va ser registrat el novembre de 2025, dins d'una cita molt especial compartida al costat de Termofrigidus. On recull tota la intensitat, energia i personalitat d'una banda que durant dues dècades ha sabut construir un so propi fusionant metall, punk, electrònica i actitud festiva sense perdre gens ni mica de contundència.
Aquest nou llançament mostra SUJETO K en estat pur: una descàrrega de riffs potents, ritmes frenètics i una connexió absoluta amb el públic, que va convertir la Sala Moon en una autèntica celebració inoblidable. A més, no contents només amb això, SUJETO K va voler rescatar la formació original de la banda per tornar per un moment als seus inicis i repassar els primers temes que els van col·locar al panorama musical.
Els vídeos s'aniran avançant de mica en mica, a més aquest concert és un homenatge a tots els seguidors que han acompanyat la banda des dels seus inicis i una demostració de la vigència d'un projecte que segueix evolucionant sense perdre la seva essència.
Amb vint anys de trajectòria a l'esquena, SUJETO K reafirma la seva posició com una de les formacions més singulars i explosives de l'escena alternativa estatal, mantenint intacta la capacitat de convertir cada concert en una autèntica festa col·lectiva.
