Ja disponible a V2 Records, "Ninety Seconds To Midnight" marca el començament d'una nova etapa per a Exsonvaldes.
Després de més de dues dècades de música que els han vist evolucionar de favorits de l'indie a pilars del pop alternatiu francès, Exsonvaldes llança el seu sisè àlbum, Ninety Seconds to Midnight, el 13 de febrer del 2026 a través de V2 Records. El disc mostra el trio (Simon Beaudoux, Martin Chourrout i Antoine Bernard) reconnectant amb la urgència elèctrica dels seus inicis, alhora que abraça l'experiència i la seguretat adquirides al llarg dels anys.
"Malaga" és el single que estrenen juntament amb el llançament de l'àlbum
"Aquesta cançó té una llarga història. Com sol passar, va començar amb el nom d'una ciutat, o més ben dit, amb el record d'un viatge. El tema de la lletra va sorgir de manera natural: els riscos que correm en amagar les nostres pors o defectes a qui estimem. De vegades, les cançons són l'únic lloc on podem expressar el que realment sentim".
Però no vam poder trobar la darrera estrofa, i la cançó va romandre inconclusa durant anys. No va ser fins que vam acabar l'àlbum que finalment vam trobar el final.”
La banda murciana Clara Plath presenta "Voladera", el nou àlbum d'estudi i el treball més ambiciós i cohesionat de la seva trajectòria. Un disc que funciona com un viatge emocional complet, on conviuen la memòria, la tendresa, el desengany i la necessitat de reconstrucció personal. "Voladera" confirma Clara Plath com una de les formacions més sòlides i personals del pop alternatiu estatal.
Després de més d'una dècada d'evolució constant —des de Ten Tristes Tracks fins a discos clau com Hi Lola!!, Grand Battement, Yes, I'm Special o Fosca— Clara Plath signa ara un àlbum que mira cap a dins sense renunciar a l'èpica sonora. Voladera és un disc de contrastos: íntim i expansiu, lluminós i fosc, delicat i frontal.
L'àlbum reuneix els senzills publicats anteriorment —“Días de Playa”, “La mitad rota de dos”, “Tetita” i “El Engaño”— al costat de noves composicions que amplien el seu univers narratiu. Cançons com “Voladera”, “Salida de escena”, “Ulay y Marina”, “Despertar” o “Mensaje final de los Corintios” reforcen el caràcter vital del conjunt, on cada cançó respira i es mou al seu propi ritme.
La majoria dels temes estan gravats i produïts a Mia Estudios per Antonio Illan, excepte 1, 5, 8 i 10 gravats a Estudios Second Floor. Masterització Antonio Navarro a Eriatarka Mastering. Fàtima Ruiz foto portada. Disseny de Pepe Reina.
A l'enregistrament han intervingut a part de Clara Plath: veu principal i guitarres; i Roberto: guitarres, teclats i cors; els músics com Nando Robles al baix; Javi Vox amb Gabriel Batán amb les seves guitarres; ia les bateries entre César Verdú i Sergio Nicolei.
“UNA NOVA IDEA”, EL COR LÚCID DE VOLADERA
Dins l'àlbum destaquem especialment “Una nueva idea”, el senzill recomanat, una cançó que captura l'instant exacte en què l'amor deixa de ser refugi per convertir-se en consciència. Amb una lletra directament i profundament honesta, Clara Plath retrata la fragilitat dels vincles i el moment en què l'emoció dóna pas a la claredat:
"Tu creus que no, però em fas mil voltes. I sense pensar, neix una nova idea. Un nou color."
Musicalment, el tema combina delicadesa melòdica i tensió emocional, avançant cap a un desenllaç tan rotund com inevitable: “Amb el teu amor em vas fer un forat / i sento dir-te que ja no t'estimo”. Una nova idea és una cançó de ruptura sense dramatisme impostat, un exercici de lucidesa que resumeix l'esperit de Voladera.
Voladera és un disc que parla d'estimar, de perdre, de recordar i aprendre a deixar anar. Un treball que confirma la maduresa artística de Clara Plath i la seva capacitat per convertir l'experiència emocional en cançons que connecten directament i sincerament amb l'oient.
Voladera no és només un nou àlbum: és una declaració emocional i un punt d'inflexió a la trajectòria de Clara Plath.
"Memoria Infinita" és el treball més introspectiu de Marta Tchai fins avui.
Un disc gestat al llarg d'un procés llarg i no lineal que la pròpia artista defineix com a “erràtic”, però profundament necessari per reconciliar-se amb ell mateix i amb la seva manera de crear.
L'àlbum reuneix 10 cançons inèdites en què el pop i l'electrònica s'entrellacen per reforçar unes lletres íntimes, poètiques i confessionals. La unitat del disc no és al so, deliberadament divers, sinó a la temàtica: l'autoboicot, la repetició del fracàs i la sensació de viure atrapats en un bucle vital, aquesta “pescadella que es mossega la cua” que dóna sentit al concepte de l'àlbum.
A la producció hi han participat Edu Baos, Sergio Salvi i Paco Loco, aportant mirades diferents que enriqueixen el resultat final sense diluir la identitat artística de Marta Tchai. El disc troba la seva coherència a la veu, a les lletres i en una honestedat emocional que travessa cada cançó.
Nascuda a Madrid i d'origen extremeny, Marta Tchai compta amb una trajectòria artística tan diversa com a coherent. Formada inicialment en dansa clàssica, va arribar a treballar amb companyies com el Ballet de Víctor Ullate o el Ballet de Torí, fins que una lesió la va portar a reenfocar la carrera cap a la interpretació i la música.
Des de 2004 desenvolupa una carrera musical sòlida i personal, amb discos com Alaluz, En Blau, Moviments Circulars, Els Amants, Atenció Perill, els EPs estacionals Vår, Sommar, Hôst i Vinter, i El Eclipse, gravat al costat de la banda Berlin Texas.
Amb "Memoria Infinita", Marta Tchai consolida una etapa de maduresa artística marcada per la seguretat, la llibertat creativa i una veu pròpia que fuig d'etiquetes, amb referències que poden anar de Zahara, Amaral o Cristina Rosenvinge a ressons de Bob Dylan, Chavela Vargas, Lana del Rey o Nacho Vegas.
"Memoria Infinita", no és només un disc: és una reconciliació, un exercici de valentia i un retorn als escenaris carregat de debò.
La cantautora i productora sabadellenca Ven’nus publica el seu segon llarga durada: mai vista trista, un àlbum que sorgeix de l’impuls de desprendre’s del relat imposat i recuperar la pròpia veu després d’haver estat mirada, interpretada i desitjada des de fora. Un treball que no pretén construir una identitat coherent, sinó mostrar la contradicció com a espai legítim.
El disc parla de créixer, de marxar, de trencar amb el personatge, de fugir del victimisme i de deixar de performar la tristesa com a identitat pública. Les seves lletres no dibuixen un personatge polit ni immutable, sinó una identitat viva, canviant, vulnerable i lúcida alhora.
A través de catorze cançons Ven’nus transita entre el pop d’autor, l’indie experimental, l’electrònica i l’hyper-folk. Tot i el caràcter col·laboratiu del projecte, que ha comptat amb els músics que l’acompanyen en directe i amb diversos productors, aquest és el treball on Ven’nus ha assumit més protagonisme en la composició i la producció. Aquesta autonomia creativa no és només una qüestió formal, sinó que és profundament coherent amb el discurs del disc: parlar amb veu pròpia també vol dir compondre, decidir i construir el so des de la genuïnitat.
El disc s’obre amb tres cançons que retraten un paisatge emocional que oscil·la entre l’asfíxia urbana i el refugi íntim. “Puja, puja” és una peça d’arrels i transmissió generacional, on el poble apareix com a lloc d’identitat i esperança. “Bcn és desert i tu plorant”, ambientada en l'apagada general el 2025, fa de Barcelona una metàfora del col·lapse afectiu. I a “x vilapicina”, Ven’nus ret homenatge als marges i als barris com a espais de resistència afectiva, amb una mirada política i generacional.
El disc també explora els processos de trencament i emancipació. A “tan ron x tan poc amor”, l’artista reflexiona sobre el desig, la validació, la performativitat emocional i el buit després de l’èxtasi. A “PEL PASSADÍS” aborda, amb cruesa i sensibilitat, els atacs de pànic que l’han acompanyat en el procés creatiu i relata la sensació de no reconèixer-se, d’estar atrapada dins d’una mateixa. A “Carmen se fue” Ven’nus retrata una amiga que fuig i es reinventa en busca de la llibertat, però que segueix sotmesa a la precarietat juvenil.
A “no faig res amb la mar”, una col·laboració amb Mar Pujol que desacralitza la figura de la dona artista idealitzada, o a “L’ANY QUE VE”, que formula amb lucidesa la impossibilitat de tornar a deixar entrar a la teva vida una ex-parella quan ja l’has repudiada públicament.
El disc alterna també moments de crítica oberta i denúncia. “qui s’enamori perd” formula una mirada conscient sobre els mecanismes de defensa que travessen l’amor contemporani, o “FA FRED ,,, parabrises” qüestiona la sexualització, els privilegis masculins i les violències simbòliques dins la indústria. Aquest fil de vulnerabilitat el recull també “deixo d’existir sense morir”, on la dependència emocional es narra des de la tendresa i l’acceptació: “quan algú et dóna calma no necessites res més”.
El dol i l’acceptació s’entrellacen a “NO EXISTIRAN”, amb Mushkaa, una cançó sobre les vides que es projecten, però mai seran realitat quan una relació es trenca. A la recta final de l’àlbum, “al PS amb la maria” recupera el to satíric per relatar una humiliació emocional El disc es tanca amb “nana la meva empremta”, una peça de calma domèstica que reivindica els gestos petits i l’amor que no exigeix espectacle.
Amb mai vista trista, Ven’nus signa un treball valent, coherent i profundament personal, que consolida la seva veu com una de les més singulars i rellevants de l’escena pop underground catalana.
Serpent tornen amb Absolutisme Zen, un treball de rock conflictiu i frontal que celebra la
mort anunciada de les subcultures i passa directament a mossegar cares. Punk? Hardcore?
Més aviat vergonya i mandra cap a aquesta pregunta. Van començar el 2017 romantitzant el
rock reinterpretat des dels preceptes del hardcore, a l’estil dels grups de Washington o San
Diego. A això se’n va dir post-hardcore: una etiqueta pròpia d’èpoques d’abundància i avui
completament innecessària.
Serpent fan servir ingredients sorollosos i crus, enriquint amb una mà i empobrint amb
l’altra. Escoltat el resultat, el missatge et mossega la cara i la música avança com un tren de
mercaderies que no té gaire cura de frenar abans dels revolts. Ni etiquetes, ni eslògans, ni
clixés, ni zona de confort.
És un disc creat des d’una mirada crítica i alternativa, expressada a través del so. Aquest
discurs empeny el grup a buscar la seva pròpia veu —tant musicalment com líricament— i a
esquivar qualsevol exercici d’estil inofensiu. Absolutisme Zen són onze temes, onze
vinyetes d’un món governat per una nova forma d’absolutisme que no necessita ser
manifestament violent o evident per funcionar. Un absolutisme que, de manera calmada i
sibil·lina, enterra sota contingut intranscendent i modes de cinc minuts qualsevol lluita o
expressió de dissidència.
Líricament, el disc afronta —de manera asimètrica i personal— les formes amb què el món
fereix: ensenyant la ferida i esperant empatia.
En aquesta ocasió, musicalment, l’artefacte ha sortit més robust. Cada cançó sembla tenir
una missió clara i la porta a terme sense desviar-se del camí. Pel que fa a les sonoritats, l’ús
d’elements més clàssics —cordes a mitja distorsió i bateries amb més ressonància que
atac— fa que l’empenta final sigui més real i punyent, aconseguint cotes d’intensitat pròpies
d’altres distorsions i velocitats.
El treball ha estat produït per la mateixa banda i enregistrat amb Marc Bòria i Xavi Escribano
a Labedoble, i amb Albert Ibarra a Echo Estudi. La mescla ha anat a càrrec de Santi Garcia
a Ultramarinos Costa Brava, i la masterització, de Víctor Garcia a Ultramarinos Mastering.
Avançaments / Singles
Hem buidat la sala
“Hem buidat la sala” neix d’una broma interna de la banda: quan la seva proposta no
encaixa amb la identitat de l’esdeveniment i, sumat al volum al qual toquen, acaben buidant
la sala i autoanomenant-se #buidasales.
No obstant això, aquesta broma amaga un significat més profund, convertint-se en un clam
per recuperar l’esperit crític i el consum responsable de contingut.
Hereus d’uns temps en què el contingut es degustava i no simplement s’empassava,
Serpent fa anys que s’atrinxeren en aquesta nostàlgia mentre assenyalen una altra
nostàlgia menys sana: la que viu del “fomo” pretèrit i de la necessitat de col·leccionar
hologrames del passat a preus de luxe.
Les conseqüències: l’oci musical es relega a esdeveniments grans a la perifèria de les
ciutats que a mes solen tenir un preu d’entrada elevat, les sales moren o es queden com a
residència de grups tributs, els limitadors de só arruinen l’experiencia, els carrers queden
morts, foscos i en silenci.
“Vell i cabrejat” gira constantment entre dues actituds aparentment contradictòries: l’orgull
generacional i l’autoparòdia. Quan sembla que expressem la creença d’haver viscut una
època més autèntica o real que l’actual, al final de la tornada estirem el fre de mà i diem:
“No vull que em facis massa cas, estic vell i cabrejat”. En aquest cas, es busca el matís de
“estar vell” i no tant el de “ser vell”, tractant “vell” com una actitud, una energia, més que no
pas una qüestió d’edat.
La frase “He de marxar perquè comencis tu, però el problema està en que jo encara no he
acabat de lamentar-me” expressa aquesta sensació crepuscular en què per tu comença a
ser massa tard, però els motius pels quals segueixes nedant a contracorrent són
exactament els mateixos que fa 25 anys.
“Vell i cabrejat” amaga, de manera inequívoca, la voluntat que la flama segueixi viva, encara
que sigui d’una intensitat o un color diferent del que estem acostumats, o tan autèntica i tan
residual que ni tan sols la sapiguem veure. Sigui com sigui: que hi hagi flama.
"L’himne nacional" Parla de com un himne de resistència, l’himne de Catalunya (Els Segadors), acaba en mans de la xenofòbia identitària. Un reflex de l’auge de l’extrema dreta populista arreu del món.
"Mai ningú enlloc" Parla de relacions personals, d’expectatives i frustracions dipositades en l’altra persona.
Quan la manera de ser de l’altra persona és la font dels teus problemes. I quan desapareix,
te’ls trobes de cara i els has d’afrontar o encolomar a algú altre.
"Esbarzer" Parla de persones que es permeten el luxe de ser desagradables en nom de “ser directes” o
“ser sincers”. Tothom pot punxar i ser desagradable.
"Diners i abdominals" Una mirada irònica a la idea de triomf actual: la superació, el culte al cos i l’aparença. El dia que vaig parlar de sentiments Sobre la castració emocional i la masculinitat clàssica.
"Swing del dolor" Sobre la gentrificació i el fenomen expat, que converteix una ciutat en un parc temàtic i n’acaba destruint tota l’autenticitat.
No em podria importar menys
Relat dels qui hem hagut de marxar de Barcelona per la impossibilitat de pagar un lloguer i
perquè ja no reconeixem la ciutat.
"Psicotècnic" Parla del perfil d’algú que es vol dedicar a formar part de les forces de seguretat de l’Estat.
"Ventafocs" Una cançó sobre fer propostes artístiques sense estudiar-ne la rendibilitat o l’èxit:
Arnau Aguilar, tinc 21 anys i estic treballant per aconseguir un somni: el meu primer àlbum musical, Ocells de paper.
La meva història s’inicia fa molts anys, quan impartia classes de guitarra en una escola de música de Sabadell, la meva ciutat de residència. Quan la infantesa va donar pas a l’adolescència, la implicació que els estudis i l’esport tenien en la meva vida em va portar a deixar la música de banda.
Anys més tard, el neguit per la música va tornar a fer-se present al meu dia a dia durant la quarantena. Va ser llavors quan vaig recuperar del fons de l’armari la meva guitarra. En aquesta ocasió, però, l’aprenentatge va esdevenir completament autodidàctic: només les cordes de l’instrument i les meves ganes emergents d’expressar-me en van ser les protagonistes.
Com comentava, sentia la necessitat de trobar una via d’expressió que em permetés canalitzar tot allò que portava a dins. D’aquesta manera, amb paciència, la guitarra va transformar-se en el vehicle ideal per aconseguir-ho.
Ocells de paper és el nom que rep el meu primer disc musical. Compost per deu cançons, aquest projecte personal s’origina en diversos moments emocionalment complexos de la meva vida. Alguns es van gestar durant la pandèmia, però no van acabar de detonar fins que vaig prendre la decisió de deixar el que havia estat un dels pilars definitoris de la meva vida: l’esport.
Nou de les deu cançons que conformen aquest projecte, amb les seves lletres, melodies i la combinació de català i castellà, narren un viatge profund a través de l’ansietat, la pèrdua d’autoestima i la manca d’autoreconeixement que vaig viure durant l’adolescència. Cada peça retrata un fragment d’aquest camí intern fins a arribar al retrobament amb la meva identitat, un procés lent però transformador que dona sentit a tot aquest esforç creatiu.
Actualment, ja hi ha publicades a totes les plataformes digitals dues cançons que formen part d’aquest univers. T2BK és una peça que reflecteix aquest procés maduratiu i evolutiu des d’una altra perspectiva; una excepció que, tanmateix, ocupa un lloc profundament especial. Aquesta primera composició està dedicada directament a la meva parella, que ha exercit un paper essencial i profundament positiu en el meu camí cap a la recuperació emocional, esdevenint una espurna de llum en el moment en què més ho necessitava.
D’altra banda, “Necessito cridar” ja està disponible com una nova finestra oberta a tot allò que porto a dins, una cançó que neix de la urgència d’expressar, d’alliberar i de donar veu al que durant molt de temps va romandre en silenci. I això només és l’inici: aviat arribaran moltes més cançons que completaran aquest relat personal.
Arribats a aquest punt, potser us preguntareu: per què precisament ara?
La veritat és que, durant molt de temps, vaig viure la música com un espai íntim, gairebé secret, un refugi on abocar pensaments i emocions que no sempre sabia expressar en veu alta. La publicació de les cançons esdevenia, així, un somni inabastable… fins a aquest darrer any, que s’ha convertit en el meu punt d’inflexió.
Després de mesos desvetllant diferents peces del seu univers creatiu, Luis Fercán publica “Cerezos en flor”, el seu nou treball d'estudi i el més ambiciós fins ara. Un disc produït novament per Nacho Mur, amb el qual porta col·laborat des de Cançons Completes Des d'Una Casa Buida, i que consolida una forma d'entendre el folk des d'un llenguatge actual, íntim i profundament personal.
L'àlbum arriba després d'una sèrie de cinc avenços —“Cristales”, “Me estoy contradiciendo”, “Frexulfe”, “El otro lado” y “Esta vez”— que han anat avançant algunes de les claus del disc: la memòria com a lloc on tornar, el pes de l'absència, la contradicció emocional que aquesta persona tan present en les lletres també. Cançons publicades com a capítols d'un mateix relat que ara, finalment, es presenta complet.
Enregistrament: Juan Regueira i Nacho Mur (El Niu Estudio i Garate Studios)
Enregistrament so d'ambients: Luis Fercán, Izan Serrano i Pedro Ramírez
Barreja: Nacho Mur
Mastering: Dandy Sounds i Nacho Mur
BELLESA DAVANT DE VIOLÈNCIA, LLUM DAVANT DE SOROLL
“Cereres en flor” pren el seu nom del significat antic dels cirerers: la bellesa davant de la violència. Aquesta tensió travessa tot el disc i connecta directament amb el moment vital i creatiu en què va ser escrit. "El disc és ple d'aquesta idea, de contrastos que va tenir el meu cap mentre l'escrivia. Moments en què l'amor estava per sobre de tot i moments en què s'imposava la tristesa i l'ansietat", explica el mateix Luis.
Musicalment, l'àlbum es recolza en una producció acurada i orgànica, gravada amb banda al complet, on cada arranjament acompanya la lletra sense imposar-se. Guitarres acústiques i elèctriques, pedal steel, fliscorns, cors i bateries amb aire de sala construeixen un so proper, gairebé de directe, que reforça la sensació d'estar dins les cançons. La producció de Nacho Mur torna a trobar l'equilibri entre allò senzill i allò precís, deixant espai a la veu esquinçada de Fercán, un dels grans pilars de la seva identitat artística.
UN CANCIONISTA D'AVUI, AMB VEU PRÒPIA
Lluny de l'etiqueta de cantautor clàssic, Luis Fercán s'ha consolidat com a cancionista contemporani, hereu de la tradició del folk i de la cançó d'autor, però amb una sensibilitat clarament actual. Les seves lletres, directes i carregades d'imatges quotidianes, converteixen el que és íntim en una cosa compartida, sense grandiloqüència ni artificis.
Aquesta manera d'escriure i defensar les cançons ha anat construint una relació molt sòlida amb el públic. Després de publicar “Postals perdudes” el 2024, Luis amplia la seva base de seguidors a Mèxic, país que visita per segona vegada amb aquest treball i amplia territoris a Llatinoamèrica, recorrent Xile, Argentina i Colòmbia per primera vegada, sumant així nous escenaris a una trajectòria marcada per la constància i el boca a boca. En els darrers anys, ha superat els 130 concerts, amb un nombre creixent de dates amb entrades esgotades, confirmant que la seva música troba el seu lloc natural a prop de les sales.
UNA NOVA ETAPA DE DIRECTES
La publicació de “Cerezos en flor” ve acompanyada d'una nova gira, en què Luis Fercán presentarà el disc i repassarà les cançons que han marcat aquesta etapa. Un directe que continua sent un dels grans arguments del projecte: honest, proper i emocional, on cada cançó troba una nova vida davant del públic.
“Cereres en flor” confirma un artista en ple moment creatiu i que situa el seu nom entre les propostes més sòlides i personals del folk nacional actual.
