"Disco de cristal" de Ivan Herzog

Amb Disco de cristal, Ivan Herzog dona continuïtat a l’univers que va començar a definir amb el seu debut, Disco de oro, però ho fa des d’un lloc més ampli, imprevisible i exposat. Si aquell primer treball ja revelava una personalitat difícil d’encabir en una única coordenada sonora, el segon disc confirma una manera d’entendre la música en què les referències, els canvis de registre i la teatralitat formen part d’un mateix llenguatge.

El nou àlbum arriba després del concert final de la gira Tienes Que Verlo Tour a Príncipe Pío de Madrid i d’un període en què Ivan Herzog ha anat mostrant diferents cares del projecte. Entre aquestes noves cançons destaca “Et prometo”, que ha aconseguit una forta repercussió a Catalunya i s’ha convertit en una de les peces centrals d’aquesta nova etapa.

Disco de cristal està format per dotze cançons i parteix d’una idea que travessa tot el treball: reivindicar allò que sovint es considera excessiu, estrany, fràgil o contradictori com a material legítim per construir una identitat pròpia. Herzog fa de la dispersió aparent una eina narrativa i passa d’un estil a un altre no com un exercici de demostració, sinó en funció del que demana emocionalment cada cançó. El resultat és un disc pensat per funcionar en una primera escolta, però també per anar revelant capes amb el temps. Arranjaments, canvis de textura, girs lírics i decisions de producció acumulen informació fins a generar un repertori en què cada nova escolta pot desplaçar el centre d’atenció cap a una cançó diferent. Ivan Herzog n’és el principal artífex, amb Héctor Quevedo al seu costat com a enginyer de so.

El disc s’obre amb “De cristal”, una peça que pren una etiqueta habitualment utilitzada de manera despectiva per parlar d’una generació i la converteix en matèria de reflexió. La cançó aborda les contradiccions d’uns temps en què la sensibilitat i la fragilitat conviuen amb una exposició constant al judici extern. A “Bicho raro”, Herzog reivindica precisament la diferència. Allò que en un altre moment podia provocar inseguretat es transforma aquí en una forma d’orgull: davant la possibilitat de convertir-se en una còpia, ser estrany deixa de ser un problema per esdevenir una afirmació d’identitat. “Ojalá” posa el focus en els vincles que desafien les etiquetes. La cançó parla de voler continuar al costat d’algú independentment del nom que prengui la relació i de com determinats afectes poden sobreviure als canvis de categoria o de context.

La vulnerabilitat apareix de manera especialment explícita a “Incandescente”. El tema retrata algú capaç d’assumir la crítica i els defectes propis amb aparent enteresa, però que es desarma davant d’una mostra sincera d’afecte, reconeixement o tendresa. A “Orangután”, aquesta exposició emocional deixa pas a l’apatia. No es tracta tant de tristesa com de la impossibilitat de sentir, fins al punt de buscar experiències extremes que permetin recuperar, encara que sigui momentàniament, la certesa d’estar viu.

“Macaco” introdueix una escletxa diferent dins del disc: la possibilitat improbable però seductora d’una alternativa. Una opció que potser no sembla la més lògica, però que conserva prou encant per obligar a considerar-la. Amb “Loc@”, Herzog porta aquesta exploració cap al terreny de les relacions i la complicitat. La cançó parteix de la idea que la pròpia extravagància només pot arribar a semblar normal quan apareix algú encara més absurd, imprevisible i surrealista amb qui compartir-la.

Enmig del repertori apareix “Et prometo”, una cançó que ha esdevingut un dels punts d’entrada més reconeixibles a aquesta etapa d’Ivan Herzog. Escrita en català, situa el vessant romàntic de l’artista al centre del disc i funciona com una de les peces emocionals més directes del conjunt. “Flipao’” observa amb ironia una actitud cada vegada més estesa: convertir el desinterès i la falta d’implicació en una forma de distinció. Herzog s’hi situa a l’extrem contrari, incapaç d’assumir la indiferència com una postura desitjable. A “10 de 100”, el focus es desplaça cap a la perseverança. La cançó evita la promesa de poder amb tot i proposa una escala més humana: concentrar-se en el petit tram que queda al davant i avançar progressivament fins que el deu pugui acabar convertint-se en cent.

“Des de lluny” aborda el final d’un vincle des de la voluntat de no destruir allò que havia estat valuós. Després d’haver-se estimat d’una manera excepcional, la cançó planteja la possibilitat de separar-se sense reproduir els mecanismes habituals del ressentiment. El disc es tanca amb “Lo que soy”, que recull bona part del seu sentit conceptual. Els episodis viscuts, també els equivocats o dolorosos, deixen de ser llegits com errors en un guió ideal per passar a entendre’s com els elements que han construït la identitat present.

Amb Disco de cristal, Ivan Herzog no abandona les coordenades de Disco de oro, sinó que les deforma i les porta més lluny. Manté l’ambició, els contrastos i la voluntat de construir un univers recognoscible, però els sotmet a una mirada més estranya i fragmentada. El mateix concepte, ara passat pel cristall.

Moisés P. Sánchez prepara el seu nou disc "FALLA Imaginado"

Gairebé un any després d'iniciar a Cadis la gira FALLA Imaginado, Moisés P. Sánchez està immers en la preparació del seu nou àlbum, un projecte dedicat a explorar des d'una mirada actual l'obra de Manuel de Falla, la publicació del qual està prevista per al proper divendres 23 d'octubre, de la mà del segell Cezanne.

El punt de partida va ser el concert amb què Moisés P. Sánchez va inaugurar la gira el 22 de novembre passat, en el marc del Festival de Música Espanyola de Cadis, juntament amb la violinista Ana María Valderrama i el contrabaixista Pablo Martín Caminero. Va ser llavors quan el pianista va començar a endinsar-se a l'univers de Manuel de Falla des del seu propi llenguatge musical.

L'àlbum FALLA Imaginado proposa una revisió actualitzada sobre l'obra del compositor gadità, en què conviuen la formació clàssica de Sánchez, la seva trajectòria vinculada al jazz i la seva relació amb la improvisació. La melodia, les harmonitzacions i, especialment, el component rítmic de Falla esdevenen alguns dels elements sobre els quals el músic construeix aquesta nova lectura.

Amb FALLA Imaginado, Sánchez dirigeix ​​per primera vegada la seva mirada cap a un dels grans compositors de la tradició musical espanyola, després d'haver treballat al llarg de la seva trajectòria amb referències com Stravinsky, Bartók, Hindemith, Rachmaninov, Debussy, Ravel, Beethoven, Bach, Reich o Adams.

El mateix Moisés P. Sánchez ens avança què trobarem al disc FALLA Imaginat el proper 23 d'octubre:

FALLA Imaginat i és un homenatge al gran compositor espanyol, Manuel de Falla, que es basa en dues pedres angulars: la primera és una composició original, una suite, 'La Suite Imaginada', dividida en quatre moviments, en la qual rescato idees del Concert per a Piano i Orquestra.

La Suite Imaginada és una peça creada a partir de l'univers sonor de Falla i de les influències pròpies del pianista. Més que plantejar-se com un homenatge convencional, l'obra se submergeix en les diferents facetes del compositor, des de les arrels espanyoles fins al ressò de l'impressionisme francès que va marcar la seva etapa a París i la relació amb figures com Ravel, Debussy o Stravinsky. D'aquesta manera, FALLA Imaginado recorre tant la dimensió més coneguda i popular de la seva música com els seus vessants més íntims, abstractes i europeus.

D'altra banda –continua Sánchez–, hi ha les adaptacions de peces molt conegudes seves com poden ser la Suite de Cançons Espanyoles. També hi haurà revisions d'obres menys conegudes del compositor com poden ser els Nocturns, alguna peça per a piano i la Mazurka.

Per fer aquest projecte he pensat en una formació de trio: violí, contrabaix i piano.

És la primera vegada a la meva carrera professional que treballo amb música d'un compositor espanyol, del meu país, i em fa especial il·lusió. Qui millor que Manuel de Falla per iniciar-m'hi!

Dues vegades Premi MIN de la Música Independent i nominat als Latin Grammy, Moisés P. Sánchez s'acosta a Falla des del respecte a la seva obra, però també des de la llibertat de qui cerca trobar nous camins dins d'ella.

Enderrock Llibres publica la biografia d’Artur Blasco, l'aede pirinenc

L’onzena referència d’Enderrock Llibres és la biografia d’un personatge entranyable com pocs, Artur Blasco, Premi Enderrock d’Honor 2026. Escrita per Ferran Riera, Artur Blasco. Tornar al poble el que és del poble recorre una vida plena d’episodis sorprenents i una feina sostinguda al llarg de dècades que ha estat decisiva per a la música popular dels Pirineus. 

Quan explica una història, amb un parlar precís i pausat i una llum intensa brillant-li als petits ulls de murri, Artur Blasco té alguna cosa dels aedes, els antics poetes que a l’antiga Grècia cantaven les gestes dels herois, donant forma a versos polits per la tradició oral i pel pas de les generacions. D’aquells creadors en van sortir cants extraordinaris com la Ilíada i l’Odissea, mentre que dels Pirineus i la seva gent n’han sorgit històries igual de llegendàries com les de les Cobles del Peirot, que Blasco explica amb una dignitat i un entusiasme que esborronen. Ho sap molt bé qualsevol que s’hagi assegut davant seu per escoltar-lo, ja sigui en un concert o en una taula al voltant d’unes cerveses.

El llibre de Riera recorre els mil vessants d’aquesta obra imponent, però també les anècdotes de gairebé un segle intensament viscut. I, segurament, les unes no s’expliquen sense les altres. Blasco confessa que va ser viatjant pel món que va veure que tothom és fill d’un país i d’una tradició concreta. I també va ser revelador que copsés la potència evocadora de l’acordió diatònic a bord d’un vaixell bacallaner. Molt després, voltant pels masos de muntanya com a tècnic d’agricultura, va intuir que aquells acordions abandonats que acumulaven pols a les golfes amagaven una història important, la d’una gent que, enmig de condicions de vida duríssimes, van fer créixer una cultura, una manera de fer la festa i un repertori propi de cançons. I que ell, com Lomax o com els impulsors de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, podia tornar-los la història.

Levitants ens presenta el disc “¿Que arderá Mañana?”

Davant el llançament, Levitants presenten el disc de la manera més sincera possible a través de la veu de Sergio Isabel, cantant i compositor de la banda:

“¿Que arderá Mañana?” és el nostre cinquè disc, tercer LP i primera llarga durada en castellà i suposa l'assentament de la banda actual.

Llançar un disc 48' de durada davant dels 30' de la majoria de discos actuals pot semblar un suïcidi comercial, però precisament per això aquest disc és tan important per a nosaltres. A diferència de “Futur Immediat” les cançons del qual van néixer de la ràbia i la urgència, “¿Que arderá Mañana?” s'ha gestat amb temps i paciència, meditant cada arranjament, cada lletra i el seu enfocament dins l'obra final.

La producció del disc ha estat a càrrec de Javier Vielba (Arizona Baby, Corizonas, El Meister) amb una entusiasta visió i intuïció que ha elevat les cançons a un nou nivell amb un so més dinàmic gràcies a una producció ambiciosa i al detall i sobretot acompanyant-nos durant tot el procés de principi a fi.

Al gener de 2025 vam fer els primers passos amb sessions de preproducció setmanals sobre un grapat d'idees amb acústica i veu. Tot i així vam tancar estudi per entrar a gravar l'1 d'agost del 2025. Després de mesos de treball i un oportú i inesperat retir a Almeria, a l'abril teníem 14 cançons de les quals finalment vam decidir gravar 11 a l'estudi La Mina (Granada) amb Raúl Pérez al control tècnic. El màster va ser realitzat per Mario G. Alberni (Kadifòrnia).

Les bases rítmiques van ser gravades en directe, tots junts a la mateixa sala. Les veus, sintes i percussions, després. En diversos temes afegim recordings extra gravats a Valladolid, alguns a l'estudi de Javi i altres a l'estudi La Lleñera amb Dino Martín al so on es van gravar cors gospel amb Cap de Gall i Rocío Torío, guitarres extra de Rubén Marrón (Arizona Baby, Corizonas) i percussions extra de a Ballar”. A NNNV Maria Arranz (L'Exotighost) va gravar a Madrid percussions d'orquestra i per al mateix tema es va gravar un cor infantil de l'escola Planíssim (Valladolid).

Crec que “¿Que arderá Mañana?” és un disc madur, irònic i impredictible, que abraça la ràbia de l'etapa anterior per transformar-la en una cosa molt més profunda, densa i transcendent gràcies a una nova manera d'entendre les cançons parant especial atenció a les lletres i allò que les envolta.

Un disc que experimenta sense ésser experimental i que sense ser conceptual té un concepte. Que juga amb la inclusió de nous instruments, lús atrevit de noves textures i colors més enllà de la foscor daltres discos. Derrocar prejudicis i barreres autoimposades per aconseguir una identitat sonora pròpia que funciona com a conjunt.

El títol del disc llança una pregunta a l'aire a tall d'endevinalla amb què riure'ns i afrontar junts les desgràcies compartides com a espècie que cohabita el mateix espai-temps.

De vegades per trobar nous llocs cal perdre's i perdre's no és un error si es fa a la vora. Per això, les cançons d'aquest disc miren de cara al futur sense oblidar el passat deixant les portes obertes a discs futurs. Al disc coexisteixen, crec que en harmonia, estils tan variats com el post-punk d'Alta Tendència, el krautrock a Fons de Pantalla o el brit-hop amb melodies andalusines de Mort a l'Espanyola, en què m'agrada imaginar un hipotètic xoc entre Prodig; el rock pesat, primitiu i vacil·ló de “Pechocuchillo” que va néixer amb ritme de reggaeton, una psicodèlica declaració d'intencions a “El Sopar”, el synthpop de “Las Cosas Importantes”, els paisatges infinits de “NNNV”, els bongos i rituals de “TRUE CRIME”, el brità malenconia grunge a “Un Volcán” o ”Señales”.

AFFRA i el seu disc debut, "Al trenzar mis penas"

Quan una artista és una artista de debò, les seves cançons no són només cançons. En el cas d'AFFRA, cantant i compositora nascuda a Badalona fa 25 anys, la seva obra és refugi i mirall alhora. És refugi perquè cantar per a ella és un acte de llum, existència i resistència, perquè ho fa per sostenir-se i curar-se. I és un mirall perquè tota part de mirar-se des de l'arrel, des de la fragilitat i la ferida, per crear un paisatge sonor que neixi del dol i floreixi a l'esperança. Amb un estil que té una mica del foc de Chavela, del tremolor de Sílvia Pérez Cruz, de la puresa de Mayte Martín i del poètic silenci d'Atahualpa Yupanqui, l'artista catalana s'ha sabut construir un ritu mitjançant el qual converteix el dolor en bellesa.

Affra va fer els seus primers passos com a intèrpret musical a l'escena viva de les jam sessions de Badalona i Barcelona, ​​on va descobrir el poder del cant com un acte de veritat i comunió. Després va explorar l'arrel i l'emoció nua a Los más puro, un projecte escènic multidisciplinar al costat de Kevin Lisbona, Aina Ortega i Iñaki Nazabal, i actualment forma part de SOROCHE amb el guitarrista Daniel Felices i també és corista de Queralt Lahoz. Però en paral·lel a tot això, Affra ha estat gestant el seu propi projecte musical, el més personal, fruit d'un procés íntim, vital i transformador, que culminarà amb la publicació d'Al trenar las penas, el seu LP de debut de cinc temes, el 6 de novembre a través del segell Say It Loud.

Però quan una artista és una artista de veritat, els seus discos tampoc no són només discos. En aquest cas, En trenar les meves penes és un cant al renaixement mitjançant el qual AFFRA aconsegueix transformar la ferida en esperança. És un espai on conflueixen allò orgànic, allò poètic i allò ritual, on s'entrellacen el passat i el present, el dolor i la sanació, la memòria, la terra i les arrels. Tot plegat trenat des de l'emoció, vulnerable i visceral, que ens uneix a tots. Trenat, i no un altre verb, perquè l'eix simbòlic de tota l'obra, el fil conductor, és la trena.

"L'àlbum s'inspira en la tradició d'algunes dones indígenes que es trenaven els cabells per deixar allà les seves penes i evitar que arrelessin als seus cors. A partir d'aquí, també estableixo un paral·lelisme amb la meva àvia, que sempre solia trenar els cabells de les seves cinc filles abans que sortissin de les dones, la gesta, la gest, la gest, la gest, la gest, la gest, la gest, la gest, la gestion, la gest, la gestion, la gest, la gest, la gestion, la gest, la gestion, la gest, la gest, la gest, la gest, la gest, la gest, la gest, la gest, la gest, la gest, la gest, la gestion, la gest, la gest, la gest, la gest, la gest, la gest, la gest, la gest, la gestion, la gest, la gest, la gestion, la gest, la gest, la gestion, la gest, la gestion, la gest, la gest, la gestion la gest, la gestion germanor femenina i la manera com ens donem suport les unes a les altres”, explica AFFRA.

Cadascuna de les cançons que componen el LP neix d'un lloc diferent de l'ànima: la ferida, el record, el desig o la calma després de la tempesta. 'Canto', el tema que AFFRA presenta com a single d'avançament, neix de l'impuls de cantar davant l'adversitat, de trencar amb el soroll intern i de trobar a la veu el refugi. Interpretada en català amb producció, instrumentació i barreja de Daniel Felices, és un viatge bucòlic cap al poder sanador de l'art, un gest de lliurament absolut cap a l'acte de cantar com a forma d'existència. Una carta de presentació immillorable per al projecte en solitari d'una artista la identitat musical de la qual és el reflex fidel de la seva identitat emocional.

RÜDIGER i el seu disc més lluminós "Love is a Muscle"

Què en queda quan el soroll s'apaga? Què roman quan les certeses trontollen? Per a Rüdiger, la resposta continua sent la mateixa: l'amor.

Després de dos àlbums i un EP que el van consolidar com una de les veus més personals de l'escena independent, Felix Buff torna amb Love is a Muscle, un treball que suposa un pas endavant tant en l'aspecte musical com emocional. Publicat per Usopop Diskak i Les Disques du Paradis, aquest tercer àlbum explora l'amor des de tots els angles possibles: el romàntic, el familiar, el polític, el que sentim cap a nosaltres mateixos i fins i tot el que hem d'aprendre a recuperar quan creiem haver-ho perdut.

"L'amor és un múscul. Si deixa d'exercitar-se, s'atròfia."

Aquesta idea senzilla vertebra un disc lluminós, esperançador i profundament humà que, sense renunciar a la malenconia característica de Rüdiger, troba bellesa precisament en la vulnerabilitat. En una època marcada per la polarització, la incertesa i l'aïllament, Buff reivindica l'amor com a forma de resistència quotidiana.

Felix Buff va sorprendre propis i estranys quan va aparcar momentàniament les baquetes (Willis Drummond, Joseba Irazokia eta Lagunak, GU...) i es va posar al capdavant de Rüdiger per donar curs al seu vessant compositiu i de frontman. És cert que aquest salt no va sorprendre tant els seus més propers perquè coneixen de sobres el bagatge musical que atresora l'artista resident a Bera (Nafarroa).

Resulta una excel·lent notícia que l'aventura gaudeix de continuïtat, perquè ens permet ser testimonis de l'evolució d'un projecte que destaca per un exquisit gust i la cura dels detalls.

El millor és que, sí, aquesta amanida de sabors segueix present i identificable (el folk entès com a arrel, la seva debilitat per l'escena independent australiana, els Beatles i el vell Neil; l'electrònica minimalista al servei de la cançó, el gust per la producció impol·luta, aquest estira-i-arronsa entre allò clàssic i allò rabiosament contemporània. Llevat que visquis en una bombolla tots tenim les nostres influències, però l'autor arriba amb el seu tercer llarg això que tant costa: Rüdiger sona Rüdiger. I ens encanta perquè definitivament ha sortit el sol.

Love is a Muscle és una col·lecció de temes amb una lluminositat contagiosa. Apeteix tornar a donar-li al play, ajuntar-se amb la teva gent i brindar per la vida, l'amor i totes aquestes coses que val la pena en un món que cau a trossos.

Hi ha aquí menys lisèrgia que en entregues anteriors, potser a favor d'una ànima més essencialment pop. La cançó com a punt de partida i únic objectiu: és igual que s'acosti al soul ('The Whitest Thing You'll Ever Be'), al tràngol joiós kurtvilesco ('Gigantic Storm'), a explorar la seva vena més crooner ('Lost in the Zoo') -amb uns meravellosos arranjaments de corda-. Sense adonar-se'n, un arriba al final amb la seva primera cançó en eusquera, tancament perfecte per a un disc d'algú que no sabem si és feliç, però definitivament el seu moment musical ho és i ens ho vol transmetre.

L'àlbum d'un artista en el seu millor moment, conscient que mentre visqui cal donar tot l'amor que un pugui ('I Love You, Etc'), perquè, com canta a la bella 'The Will', in a minute we'll be gone. És així.

Karenin inicia una nova etapa amb un single "Dónde has estado"

Karenin inicia una nova etapa amb un single "Dónde has estado" produït per Anto Planes a Iconita Lab

Hi ha cançons que parlen de trobar algú. I n'hi ha d'altres que parlen de tot el que va haver de passar abans de trobar-ho.

"On has estat" és el nou single de Karenin, el projecte murcià liderat des dels seus començaments per Isaac González Hernández, i suposa el primer avenç d'un nou disc en què Karenin torna a explorar aquest territori propi on conviuen la intimitat, la malenconia, les guitarres i una electrònica cada cop més present.

Enregistrat a Iconita Lab i produït per Anto Planes, “On has estat” presenta un Karenin renovat en allò sonor, però reconeixible en allò essencial: cançons que parteixen d'una emoció concreta per acabar parlant d'alguna cosa molt més universal.

"On has estat / tot aquest temps. / Potser estaves… / …estàvem caient."

La cançó comença mirant enrere, reconstruint el moment exacte en què dues persones es van trobar. Però aviat deixa de ser una cançó sobre el passat per esdevenir una cançó sobre el present: sobre allò que passa quan, després d'haver passat pel dolor, apareix algú capaç de canviar la nostra manera de mirar les coses.

“Dónde has estado” parla de la possibilitat de tornar a sentir després d'haver deixat d'esperar, de reconèixer l'altre i, alhora, reconèixer-se un mateix en aquesta trobada.

Musicalment, el nou single combina guitarres, baix, teclats, sintes, programacions i caixa de ritmes, construint un paisatge que es mou entre el pop alternatiu, l'electrònica i la sensibilitat indie que ha acompanyat Karenin durant tota la seva trajectòria.

La formació actual està integrada per Isaac González (veu principal, guitarres, synths/teclats i caixa de ritmes), Fran (bateria i programacions) i Helios (baix i teclats).

Una història que va començar el 2009:

Karenin va néixer com un projecte personal d'Isaac González després de la seva etapa com a guitarrista d'In the Ears of Children, i va anar creixent fins a convertir-se en una banda on han participat nombrosos músics vinculats a l'escena independent murciana.

El seu primer àlbum, “La verdad era esto”, va aparèixer el 2009 i va mostrar ja algunes de les constants que definirien l'univers de Karenin: cançons de tall íntim, lletres introspectives, melodies delicades i una manera particular de convertir sentiments trobats, ruptures i nostàlgia en cançons. El disc va ser publicat per Closer Popnography i va comptar amb la producció de Nacho Goberna, de La Dama S'Esconde.

El 2013 va arribar “El puente de los peligros”, un EP de quatre cançons que va ampliar l'espectre sonor del projecte, incorporant distorsions, efectes de guitarra i sintetitzadors sense perdre el caràcter malenconiós de les seves primeres composicions. El treball va ser gravat entre Manchester i Albacete i publicat per Flor i Nata Records.

La trajectòria de Karenin també va passar per alguns dels escenaris i els festivals més rellevants de l'escena independent espanyola. El 2014, la banda va guanyar la categoria murciana de TalentoSOS, la qual cosa li va permetre actuar al SOS 4.8 de Múrcia. També va estar present en cites com Microsons, Big Up! Múrcia i el concurs Vila de Bilbao.

El 2015 va arribar l'àlbum “Karenin”, un treball en què el projecte va fer un pas endavant quant a múscul instrumental i desenvolupaments, apropant-se més al post-rock i l'electrònica i comptant amb la producció de Raúl de Lara.

Ara, més d'una dècada després d'aquelles primeres cançons, Karenin torna a obrir una pàgina nova.

Un nou àlbum en camí:

On has estat és el primer capítol d'un àlbum que ha estat registrat juntament amb diferents productors i en diferents processos de treball. Aquest primer avenç ha estat produït per Anto Planes a Iconita Lab, i serveix com a carta de presentació d'una nova etapa en què Karenin amplia la seva paleta sonora sense renunciar a allò que sempre ha estat al centre del projecte: les cançons d'Isaac González i la seva capacitat per convertir experiències íntimes en històries compartides.