"Paraula d’Amália", el tercer treball conjunt de la Névoa amb el guitarrista Vicenç Solsona, es va publicar el passat 11 d'octubre. "Paraula d'Amália" és un repertori d'homenatge a Amália Rodrigues, a la gran fadista però també a l'escriptora. L'Amália escrivia poemes d'una sensibilitat exquisida, a mode de diari personal en vers, que eventualment es van publicar sota el nom "Versos". Alguns d'aquests poemes van ser musicats per compositors habituals de la cantant i van formar part del seu repertori. La intimitat d'aquestes cançons permeten veure l'Amália, la dona darrere la diva.
Roger Padrós presenta un projecte únic, un nou disc anomenat "Instrumental". Tal com indica el nom es tracta d'un disc compost únicament de cançons instrumentals, en el que podràs gaudir dels seus últims èxits en una versió molt especial.
Aquest nou projecte de Roger Padrós està compost per la versió instrumental de totes les cançons dels seus últims àlbums: "La Vida És Millor" i "A Contrallum".
Guillem Roma estrena un nou àlbum compost dels boleros i les balades més representatives de la seva carrera, que reflecteixen perfectament la seva essència.
Un artista que s'està expandint a un ritme vertiginós i que, cada cop, guanya més seguidors en el mercat llatinoamericà, en especial a Mèxic, on properament realitzarà una gira per les ciutats de Ciudad de Mexico, Guadalajara i Puebla.
Manola publica el seu primer disc, 'El Sótano', el passat 27 de setembre, el primer disc de l'artista establerta a Sevilla i teclista de Rufus T. Firefly.
El soterrani d'una casa sol ser un lloc caòtic i desorganitzat. Un lloc on els records agafen pols mentre la nostra vida passa. Un soterrani pot ser un espai útil, però la realitat és que, si no baixes a ordenar les caixes, aquest lloc et pot produir la mateixa sensació que quan emmagatzemem emocions que no podem afrontar.
Fa tres anys, el meu soterrani estava ple de coses que havia anat obviant per la por de fer-los front, però quan me'n vaig anar a Madrid a viure, aquestes cançons van començar a canviar-ho tot, com si fos una via de sanació. Cada cançó trista es convertia en la meva guia per estar alegre. Així que, una vegada que vaig entendre que això no eren temes aïllats, va començar la creació conscient d'aquest disc, que és, sens dubte, la feina més bonica que he fet a la meva vida.
'El Sótano' és un disc que definiria com un procés emocional en què els sentiments es van transformant, des de la primera cançó fins a l'última, de manera progressiva.
És un disc que es basa principalment en l'anhel; cap a la meva terra, la meva gent i la meva tranquil·litat. Però l'anhel no és l'únic sentiment, ja que a través seu vaig poder experimentar emocions tan primàries com l'amor o la ràbia.
Quan vaig començar a compondre'l, ni tan sols era conscient que formarien part d'alguna cosa, però cada cançó era una caixa que llençava i un espai lliure per poder decorar. Aquestes cançons em van fer acostar més a casa meva, així que, ara, amb aquest disc a les meves mans, puc veure aquest soterrani convertit en un saló ple de plantes on sóc més lliure que mai.
Aquest disc neix de la mà d'Álex Fernández (Vera Fauna) a la producció juntament amb Raúl Pérez a Estudios La Mina. Un àlbum on podem escoltar soul, jazz i pop i una veu poderosíssima que trepitjarà fort aquest any.
Manola és el projecte personal de l'artista gaditana Teresa Ríos. Després de destacar el 2019 i 2020 amb alguns dels seus singles com una de les artistes més interessants del pop i el soul en castellà per a mitjans com Neo2, Jenesaispop o Mondosonoro i formar part des del 2021 de Rufus T. Firefly com a teclista, Manola es prepara ara per llançar el seu primer disc en solitari.
De la mà de Calaverita Records, 'El Soterrani' veurà la llum al llarg del 2024, un àlbum compost per ella i coproduït amb Álex Fernández (Vera Fauna). Un disc que es mou entre el pop i el soul més actual, amb tints de R&B, disc o funk en algunes de les pistes. Després de l'èxit aconseguit amb el seu últim llançament, "Tu ja no dius res", juntament amb Lori Meyers, podem afirmar que aquest 2024 serà l'enlairament definitiu de Manola
El setè disc de Twanguero, Panamerica, amb el seu aire escapista i subtilment nostàlgic, és fidel al seu títol. Ja anomenat per Rolling Stone 'un viatge per Nord i Llatinoamèrica', Twanguero - Diego García, valencià establert a Los Angeles - ha manifestat, amb aquest projecte, un retrat 'panamericà', multicultural i barrejant gèneres.
Editat per Cosmica Artists, l'àlbum Panamerica consta de 10 pistes majoritàriament instrumentals, vibrants i virtuoses. Combina la guitarra elèctrica, hereva del rock 'n roll nord-americà, amb influències d'Amèrica Llatina, com ara el bolero, la cúmbia, el texà, la ranxera i la rumba, totes basades en la guitarra clàssica. Una autèntica odissea sonora on s'entrellacen tocs de música hawaiana, surf i country, també adornada amb percussió. Panamerica filtra vibres retro a través del prisma de la curiositat creativa de García a l'aquí i ara. Reflecteix el que ell anomena 'nova nostàlgia'.
LOS ANGELES, PUNT DE TROBADA
Així com el seu anterior àlbum, Carreteres Secundàries, Vol. 2 (2022), va canalitzar la selva tropical costarricense on va ser compost, Panamerica captura les vibres cosmopolites i multigènere del rerefons de Los Angeles. Quan el pla inicial de Twanguero de gravar a diversos estudis d'Amèrica va ser frustrat per les restriccions pandèmiques, es va refugiar en un pot en una marina de Los Angeles, on va viure i va compondre el disc durant 18 mesos.
Los Angeles és com un mapa sonor de les Amèriques. En aquesta ciutat, pots trobar aquesta cruïlla que estic perseguint», explica García. Em vaig mudar aquí per experimentar aquesta visió de la música nord-americana i les arrels sud-americanes, llatines i hispàniques.
I el nom d'aquest pot? Per pura coincidència, es deia Panamerica. Semblava el destí i només va afirmar la direcció de García per al seu nou disc.
Amb un lot de noves cançons llestes per presentar la seva banda, Twanguero es va mudar a la propera Culver City, vivint literalment al seu estudi mentre gravava i coproduïa Panamerica amb un grup d'amics músics de classe mundial, incloses les vocalistes Mireya Ramos (Flor de Toloache), guanyadora d'un Grammy Llatí, i la cantant i compositora de rock dominicana, Alih Jey.
Fidel a les tradicions de la seva criança a València, García els convidava els caps de setmana per a uns rostits, compartien al pati i, només llavors, gravaven cançons curtes i directes en preses en viu, tots junts a la mateixa sala i amb instruments vintage . Aquest enfocament visceral i orgànic realça la sensació ultra autèntica i amorosament retro de Panamerica.
L'energia i l'amor que tots van posar en aquesta mateixa direcció, només per treure el que somiava, es va meravellar García. Amb aquest meravellós equip de persones, vaig aconseguir el que estava buscant.
SOBRE ALGUNS DELS TEMES DE PANAMÈRICA
Un primer avenç va ser 'La Cúmbia sin nombre' un tema compost en aquesta manera de 'món en pausa' imposat per la pandèmia que va obrir moltíssims espais i temps per crear. Es va reunir amb el baixista i van començar a donar-li forma, explorant estructures i ritmes. Van afegir teclat, percussions, va tornar a gravar-ho amb les seves guitarres i ho va aconseguir. Vaig trucar al meu baixista dient-li que «havíem de reprendre aquesta cúmbia sense nom». Així va ser, i es va quedar, La Cumbia sense nom.
Després vindria ‘Fue Tanto el Amor’, al juny, famosa i evocadora composició, personificació de l'enfocament cinematogràfic de Twanguero. És un bolero, una balada llatina. Estic imaginant aquest ambient d'un saló de ball dels anys 50 amb una parella ballant, diu sobre la pista esquitxada de pedal steel. Veig el món tornant-se boig i crec que puc oferir una mica de calma amb un bolero amb congues i un so inquietant i nostàlgic, honrant el nostre passat, però mirant cap al futur.
El senzill, 'La Bikina', és una reinterpretació de rumba de bon gust de la clàssica cançó mexicana popularitzada per Luis Miguel, que va ser suggerida pels companys de banda mexicoamericans de García. El focus track, 'Pupilas', manté el costum de García de cantar només una cançó a cada àlbum de Twanguero. És bonica, com una 'cumbia reposada', 'cumbia chill' o 'cumbia Western', ens explica.
"Perfecto en su singular rareza", l'EP col·laboratiu entre Múnro (Pablo Salvadores, de The Death of Robert) i Irène Schrader és una preciosa immersió a l'univers estètic i narratiu del pop francès dels 60 i 70;
Maladroite és una joia inusual dins de l'escena nacional: pop amb tints noir barrejat amb l'atmosfera de les balades intimistes de Françoise Hardy amb una producció una mica vuitanta basada en el teclat DX7;
A l'apartat líric, l'EP es presenta com un preciós diari en primera persona en què una jove francesa bolca les seves reflexions i emocions al voltant d'aquest poderós i gran misteri anomenat amor, reflexionant sobre conceptes com la independència, l'autoalliberament o l'apoderament.
De vegades la indústria musical, frenètica i de vegades massa industrial, et regala joies artístiques de valor incalculable. Projectes alternatius, lluny dels focus, moguts únicament pels tres instints més naturals del/de la músic: explorar, crear i compartir. I discos, o un EP en aquest cas, la bellesa i raresa dels quals són tals que neix ja desorbitat del seu context dins de l'escena.
Heus aquí Maladroite, el nou EP de l'artista espanyol Múnro i l'artista francesa (criada entre París, Pequín i Xangai i resident a Amsterdam) Irène Schrader. Múnro és, en realitat, el nom que fa servir el músic gallec Pablo Salvadores Fraga (guitarrista de la banda establerta a Barcelona The Death of Robert) quan vol col·laborar amb diferents artistes i explorar diversos gèneres. En aquest cas, la seva immersió és a l'univers estètic i narratiu del pop francès dels 60 i 70; i ho fa de la mà de la cantant i compositora Irène Schrader, la interpretació del qual posa els pèls de punta.
La bellesa de Maladroite resideix en un plantejament senzill, elegant, estilós i net executat amb molt de sentiment. I no ens enganyem: la seva raresa suma. És com aquesta cosa màgica i excepcional que no hauria de ser-hi però està, i ens delecta. Un centelleig de daurat pop francès enmig de la foscor de la nit que només dura un segon i ja s'ha apagat. Capritxós, fugaç, perfecte a la seva singularitat. El llegat de Françoise Hardy i Jane Birkin ha creuat i entrellaçat per sempre les trajectòries vitals i musicals d'aquests dos artistes que es van conèixer a través de YouTube i que han treballat junts sempre a distància. De vegades la música, corregeixo, que no la indústria musical, et regala aquestes coses.
Maladroite és un preciós diari en primera persona on una jove francesa bolca les seves reflexions i emocions al voltant d'aquest poderós i gran misteri anomenat amor. El to ens remet majoritàriament a un pop amb tints noir barrejat amb l'atmosfera de les balades intimistes de Françoise Hardy, a la qual cosa cal sumar una producció una mica vuitanta basada en el teclat DX7. De la seva lírica, d'acord amb la seva inspiració, degoten conceptes com la independència, l'autoalliberament o l'apoderament. Però sobretot els que flueixen aquí, ia dojo, són els sentiments.
El traçat de l'àlbum s'assenta en emocions molt identificables i magistralment interpretades tant en l'instrumental com el vocal. 'Toute une vie', la vibrant cançó inaugural, que va veure la llum en forma de videoclip cap al desembre del 2023, expressa la tristesa per una ruptura barrejada amb la voluntat de seguir endavant. I ho fa a través de melodies agredolces i nostàlgiques que solquen un ritme edificant i decidit. 'Contre-vérité', per contra, és fosca perquè reflecteix aquest punt d'esgotament i desesperança que, en el millor dels casos, precedeix el veritable alliberament i posterior floració.
El centre de l'EP el marca la seva cançó semi-homònima, 'Maladroits': un tall de pura inspiració disco-pop vuitanta que, tot i ser ballable 100%, amaga certa dissonància fosca que revela el temor i la vulnerabilitat que sent la narradora davant la possibilitat d'enamorar-se de nou. Una por anestesiada per la pacífica 'Jolie Journée', una deliciosa, íntima i sincera cançó acústica acompanyada d'un violí reconfortant que ens recorda que la curació porta el seu temps i que la vida pot no ser perfecta, però segueix sent bella. Finalment, 'Hier comme aujourd'hui' posa la cirereta amb el seu voleteig juganer de teclat, harmonies vocals i acords sòlids i minimalistes, representant aquell moment en què trobes a faltar algú a altes hores de la nit, però en què saps que estàs curadx.
Gaudeixin del regal, i donin-li les gràcies a Pablo Salvadores Fraga i a Irène Schrader.
20 anys després del seu primer llançament, Casa Rusa publica un nou projecte, un EP titulat “La Ciudad Os Quiere”. La banda continua amb el seu estil pop de melodies i tornades que s’encomanen. Dues dècades després del llançament de “La Respuesta Es Sí”, àlbum que les va impulsar en el panorama musical nacional, el conjunt demostra seguir en plena forma.
En aquest EP descobrim sorpreses com la col·laboració del seu admirat grup Los Secretos. Aquesta vegada en el paper de productors, dirigint als mallorquins en una versió de la cançó “Como Será Mañana” del cantant cubà Polo Montañez.
Per primera vegada, trobarem temes en què comparteixen autoria amb Juan Ewan, guitarrista del grup El Sueño de Morfeo. Sens dubte, un EP que no deixarà indiferent a l’oient.
Totes les cançons d’aquest EP han estat compostes i produïdes per Carlos Tejedor Llabrés, Damián Tejedor Llabrés i algunes d’elles també comparteixen autoria amb Juan Ewan, excepte el tema “Deberíamos Estar Muertos”, que l’han compost Polo Montañez i Fernando Borrego; i ha estat produïda per Álvaro Urquijo, Jesús Redondo i Ramón Arroyo.
Interpretades per Casa Rusa. Col·laboració especial de Los Secretos a “Deberíamos Estar Muertos”.
