Mantra signa la sentència de maduresa amb l'imminent estrena de Plastic Boys, un EP que va arribar el passat 13 de febrer. Amb la descàrrega elèctrica del seu darrer single, Modern Man, els mallorquins abandonen qualsevol rastre d'ingenuïtat pop per abraçar un rock alternatiu d'arestes fredes i descarats sintetitzadors. És una aposta pel groove i la xuleria de la vella escola que situa la formació en aquesta lliga de grups capaços de sonar urgents, directes i, sobretot, necessaris.
La trajectòria de Mantra ha deixat de ser una promesa de la perifèria balear per consolidar-se com una de les propostes més lúcides del panorama musical actual. Després de l'impacte dels seus lliuraments anteriors, el quartet mallorquí executa ara un moviment d'obertura que no és merament estilístic, sinó ontològic. Amb la publicació del seu nou ep, Plastic Boys, la formació liderada pels germans Prohens s'allunya de la calidesa orgànica dels seus predecessors per abraçar una sonoritat freda i gairebé maquinal. En aquest treball, el groove i el sintetitzador analògic serveixen de suport a una crítica ferotge sobre la identitat a l'era de la sobreexposició. El senzill definitiu, Modern Man, funciona com l'acta fundacional d'aquesta etapa mitjançant una descàrrega de rock alternatiu que dissecciona la vacuïtat de la modernitat amb una sobrietat executada des de la víscera.
L'arquitectura d'aquest treball, forjada sota el rigor de Calma Estudis amb la coproducció de Franc Prohens i Josep Umbría, proposa una col·lisió estètica entre el purisme del rock and roll i l'asèpsia del pop contemporani. Plastic Boys no és un títol atzarós, sinó una declaració d'intencions que travessa talls com a Records del Vietnam per denunciar el soroll d'un món configurat sota el signe del que és fals. En aquest ecosistema de cartró pedra, Mantra recupera la xuleria aristocràtica dels clàssics i la hibrida amb el nervi de l'indie internacional d'herència novaiorquesa i el britpop més càustic. És un exercici d'estil que remet a la mística de la moguda madrilenya, però ho fa des d'una posició d'avantguarda on el missatge se simplifica per guanyar impacte i honestedat elèctrica.
El pas de la formació per l'esquerda que separa allò real de l'artificial es completa amb una configuració escènica que fuig de la decoració supèrflua. La banda, integrada per Franc Prohens, Jaume Prohens, Mateu Del Rio i Sergi Tomas, ha aconseguit que les guitarres distorsionades i les caixes de ritmes convisquin en un equilibri tens. Es captura així aquesta fragilitat inherent a qui intenta sobreviure a la tirania de l'algorisme. No estem davant d'una proposta de consum ràpid, sinó davant d'una troballa que exigeix una escolta atenta per desxifrar les capes d'ironia i desamor despreocupat. És rock d'etiqueta per a un temps que sembla haver oblidat com sona la veritat quan es presenta sense filtres.
La translació d'aquesta nova gramàtica sonora al format directe s'iniciarà el proper 5 de març a la sala La Movida de Palma de Mallorca, en una trobada compartida amb els madrilenys Piti i Me Voy. El periple continuarà el 6 de març a Es Far Club de Portocolom, abans d'afrontar el seu examen definitiu a Madrid el proper 23 d'abril a l'escenari del Tempo Club. Aquestes cites no representen només una sèrie de concerts, sinó l'oportunitat d'assistir a la confirmació d'una banda que ha entès que, per ser veritablement modern aquesta temporada, és imperatiu trencar primer el mirall de la modernitat.
