La pianista, cantant, productora i compositora maresmenca Meritxell Neddermann passa per un gran moment artístic i vital. No només per ser la pianista de la gira internacional de Jorge Drexler des de fa més de dos anys, fet que li ha permès obrir un concert a San Francisco, fer algun concert propi a l’Argentina i, fins i tot, acompanyar l’uruguaià a Las Vegas el dia que va rebre set Grammys. Aquest bon moment també té a veure amb la sensació de llibertat i de confiança que s’ha guanyat a pols i que d’alguna manera, és el punt de partida del seu segon disc en solitari. “Sento que m’he deixat anar amb la producció, l’estructura de les cançons, les lletres...”, confessa. Per això, el seu nou treball es titula Suelta. “Em sembla una paraula curiosa quan es pronuncia en català i, a sobre, té una connotació negativa quan s’aplica a una dona, fet que m’ha acabat de convèncer”.
Meritxell Neddermann encara la seva segona col·lecció de cançons des de l’alliberament que regala el fet de viure, l’experiència i el pas del temps. El disc, que ha coproduït amb Carles Campi, col·laborador habitual de Vetusta Morla i Jorge Drexler, passa del pop “rollo Supertramp” a l’electrònica alternativa i la música experimental. En part està composat des de la producció, des de l’ús de sintes i les ganes de jugar amb el vocoder que es transforma en un instrument més per a modelar la seva veu.
Obre aquest Suelta tan especial una cançó pràcticament instrumental que parteix d’un beat inspirat en Thom Yorke, cantant de Radiohead, i que uneix veus i sintetitzadors que creen una atmosfera on es fonen en un cànon indistingible. La lletra és una declaració d’intensions: “Suelta, déjalo respirar, suelta. Ella espera que tu vengas, no halagues tu cabeza. Si no te vas, déjalo”.
Just després surt el sol a “Restaurante en el mar”, una cançó que narra la història d’amor entre dos amants que es retroben després d’un temps a un hotel. La nit s’allarga, se’ls fa de dia i esmorzen plegats a la vora al mar. Una història aparentment senzilla, però que desprèn passió i tendresa amb una lírica gairebé cinematogràfica. En un homenatge a la sonoritat dels vuitanta, Neddermann aconsegueix plasmar el desig, els dubtes i el misteri que es viu quan s’està connectant amb algú. A continuació arriba el beat singular de “Let them be”, una cançó que parla de l’estar absort, abstret, a la lluna de València. Un estat a on no et poden molestar ni del que et fer baixar. Per contra, a “No me hablas” la maresmenca tracta de la comunicació en una parella amb una producció molt més senzilla, amb piano i guitarra. “No hi feia falta res més”, confessa l’autora.
L’equador del disc el protagonitza la tràgica “Déjame”, un híbrid sonor caòtic però bell creat a través dels samples de la pròpia Meritxell. Descriu el que una persona sòbria pensa i sent quan la persona que l’acompanya ha begut en excés. Un punt de vista que tothom ha hagut de suportar. Just després, però, la calma i la confiança en les persones torna. A “Si ets tu”, un tall gravat amb vocoders, parla de la confiança cega -i reconfortant- que es té en algú quan se l’ha guanyada. Tot seguit arriba “Amiga”, on l’experimentació de l’autora torna a brillar. El resultat és una cançó directe i dura dedicada a una amiga que viu una relació sentimental tòxica i abusiva. Altra vegada el mantra d’aprendre a deixar anar...
La recta final de Suelta, la protagonitza “T’esperaré una mica més”, una cançó boniquíssima inspirada en el so pop-soul americà més clàssic, que parla de dues persones que, tot i agradar-se, estan predestinades a no estar juntes. Ja passa, sovint, que les circumstàncies de les persones que valen la pena no se sincronitzen. Així és la vida. Potser per això, la protagonista de la cançó confessa que ha deixat de tenir pressa i esperarà una mica més. Aquesta mirada atenta de Meritxell Neddermann en les relacions humanes continua a “Las Vegas” on es treu del barret un paral·lelisme tan cruel com real de la dificultat que pot suposar sortir tant d’un casino com d’una mala relació. Coses de les addiccions.
Tanca el disc la magnífica “Deixa’m veure’t”, el relat d’un moment difícil explicat sobre un mantra de piano que s’acaba alliberant i que emprèn un vol musical que deixa l’oient en un estat meditabund, encisat. És un cant a la confiança i al fet de deixar-se portar quan algú aixeca la mà i demana ajuda perquè la seva gent la tregui del pou. L’estar suelta, també implica saber deixar-se anar. Gran Meritxell Neddermann. En l’era de la instantaneïtat i la frivolitat, reconforta endinsar-se en un univers com el seu.
No hay comentarios:
Publicar un comentario