Triquell publica "Paco Deluxe"

Triquell publica "Paco Deluxe", un segon disc que confirma el seu estil inclassificable i arriscat. El títol ret homenatge a la figura del “Paco” entesa com una tradició personal, familiar i cultural que l’ha envoltat tota la vida. “He viscut rodejat i precedit per Pacos i Pacas. Paco denota tradició, avantpassat, una certa ironia i fins i tot un color. La meva millor amiga, la meva àvia materna, el meu avi patern, el meu pare i jo, som tots Pacos”, explica. El “Deluxe” afegeix una capa d’ironia sofisticada i també un gest d’admiració als àlbums Cupid Deluxe de Blood Orange i Love Deluxe de Sade, dos referents fonamentals per a l’artista. 

El disc ha estat composat al llarg de dos anys i mig a Vila Paco -Can Cañerillo-, al Vallès, i enregistrat a l’Estudi Fontderola de Jordi Casadesús, a Centelles. Ha comptat amb un procés col·lectiu de producció on, a més del seu cercle habitual, s’han incorporat noms com Maria Jaume, Meritxell Neddermann, Xicu, Lluís Cabot i Arnau Grabolosa “Grabu”. La seva sonoritat evoca textures gòtiques i post-punk, combinades amb sintetitzadors, estructures de pop rock alternatiu i una producció influenciada per la mescla de Chad Blake. També s’hi intueixen referències que van de la cantant nord-americana 070 Shake al disc Achtung Baby d’U2. 

Paco Deluxe es presenta com un disc de dues cares amb viratges inesperats fruit de l’eclecticisme i la llibertat absoluta que de mica en mica s’ha anat guanyant Triquell. La Cara A del disc es desplega com un llenç en blanc, on l’autor s’abandona al deliri, la desconnexió i una experimentació desinhibida i juganera. La Cara B hi dialoga oferint un contrapunt amb un univers sonor ple de textures progressives i una mirada més introspectiva. Totes dues cares es complementen i retro-alimenten, per oferir una visió completa de l’univers creatiu de l’artista. El disc és, per tant, un viatge emocional i sonor que transita entre el caos i la claredat, entre la crítica i el desig, entre l’absurd i l’acceptació. 

Cada cançó aporta un univers propi dins un recorregut emocional imprevisible que transita entre diferents estats de l’ànima i de l’ànim. “Em torno boig” és un ball psicodèlic que celebra la bogeria com a resposta a un món que desborda. “No estic per mi”, creada amb Maria Jaume, és una oda íntima a la desconnexió emocional quotidiana, una apatia viscuda amb ironia i normalitat. “Primo i jefe” reflexiona sobre la dualitat entre l’èxit i el fracàs, entre ser un líder i ser un ingenu. “333” combina una primera part de pop estressat amb una Cara B més acústica i progressiva, on el jo es desinhibeix. “Ghabbo”, una peça electrònica carregada de sarcasme i energia, es presenta com un mantra absurd que satiritza el consumisme i la cultura de marca; incorpora un emplaçament publicitari al mig del tema com a crítica al bombardeig corporatiu constant. “Basura”, que compta amb la col·laboració d’en Gerard Quintana, celebra el moment en què deixem d’autoidealitzar-nos i assumim la nostra insignificança amb humor negre i intenció. “Masover” és una carta d’amor a la casa de camp construïda pel seu avi - Vila Paco-, avui espai de refugi i memòria. “Incendi” és una peça de drum’n’bass visceral que parla de la incapacitat d’oblidar i deixar enrere allò que crema on hi participa Xicu. “Procura” aborda l’angoixa d’intentar complir amb totes les veus que ens interpel·len —família, societat, xarxes— i el desgast que això comporta. “Loli Country Club” narra la redempció d’una dona marginada al segle XIX a través d’un viatge musical entre el country, el rock, el dubstep i el techno. “Memòria sobre la necessitat d’entrar en una fase de relaxació de consciència absoluta” és una peça subconscient sense una estructura narrativa clara, gairebé onírica. Finalment, “I bona sort” és una peça reivindicativa i cínica on l’instrumental predomina per sobre del missatge, i “Paradigma” amb Meritxell Neddermann, tanca l’àlbum amb una llum quasi naïf que reivindica la creació com a acte de salvació. 

En aquest nou projecte, Triquell ha volgut cuidar especialment l’apartat audiovisual, convertint cada peça en una experiència visual que acompanya i expandeix la música. A més dels dos videoclips —“Ghabbo”, dirigit per Atómico! amb direcció de fotografia d’Adela Montolí i producció d’Hélène Clavel, i “No estic per mi”, dirigit i fotografiat per Adela Montolí — el disc es completa amb una sèrie de visualizers ideats per Atómico! i realitzats amb la direcció de fotografia d’Adela Montolí i la producció d’Hélène Clavel i Paca Ribalta. La coherència estètica del projecte es veu reforçada també per la portada i el disseny gràfic, obra de Jordi Turú i coordinat per Adela Montolí i Paca Ribalta. 

La portada del disc s’ha creat a partir d’imatges impreses sobre paper sintètic, un material que no absorbeix la tinta, sinó que la manté a la superfície. Això permet que, en ser manipulades amb aigua, fricció o dissolucions químiques, les fotografies es transformin i es recomposin. El resultat són peces úniques i canviants, que evoquen la fragilitat i la naturalesa mutable de la memòria, els somnis i la identitat. És un procés imprevisible en que l’obra es destrueix i reneix constantment, convertint-se en una creació singular i irrepetible. 

Amb Paco Deluxe, Triquell es despulla i es reafirma. Renuncia a etiquetes i discursos previsibles per construir una proposta artística radicalment personal, singular, genuïna i, sobretot, valenta.