Razers és una banda emergent jove amb tocs de heavy clàssic i power metall que pretén donar un aire nou al gènere, amb temàtiques èpiques, harmonies frenètiques i riffs enganxosos.
Va ser fundada per Abril Gutiérrez i Amanda Espinas, i més endavant se'ls han unit Adrià Brú a la bateria, Shuchen Yin al baix i Hellena com a frontwoman i cantant.
Razers fusiona l'estil clàssic conegut amb altres variats que aporten profunditat al so, i estan disposats a menjar-se els escenaris amb la seva energia aclaparadora.
El seu Ep debut "Bedtime Stories I: The Awakening" ho van gravar al mes de maig a L'Atlàntida Estudi sota la producció de Razers i Edgar Beltri qui també ha gravat i produït a bandes com Crisix, Radity, Bellako, Fuck `Em All i moltes més.
Han obert concerts per a bandes com Streamer i Cobra Spell i han actuat a molts escenaris de la ciutat comtal incloent alguns festivals locals com.
El mateix dia de la sortida del disc van actuar a Hangar05 de Barcelona, amb la banda nord-americana Solace que van obrir per a Razers.
Estan preparant una gira que aniran anunciant ben aviat per donar-se a conèixer fora de Catalunya.
'Entre Mar i Roca' és el nou treball discogràfic de Max Villavecchia: un cicle de dotze preludis per a piano inspirats en el paisatge de Cadaqués, en diàleg íntim amb les pintures de l’artista visual Stefano Mussato.
Concebut al llarg de més d’un any de creació compartida, el projecte neix de la contemplació del Cap de Creus, on mar, vent i roca esdevenen símbols de força i fragilitat, immensitat i detall.
Cada preludi i cada pintura són una finestra oberta a una emoció, a un instant viscut, a una manera d’escoltar i de mirar. Lluny de la representació literal, música i pintura evoquen ressonàncies íntimes, nascudes del silenci, del pas del temps i del diàleg profund amb l’entorn.
'Entre Mar i Roca és una invitació a aturar-se i a habitar l’espai subtil entre allò visible i allò invisible; un viatge sensorial que convida a deixar-se portar per la delicadesa i la intensitat de l’experiència artística.
Max Villavecchia és pianista, compositor i productor, i destaca per una identitat artística oberta i exploradora, capaç de transitar amb naturalitat entre gèneres, estils i tradicions. La seva música fusiona l’arrel i l’avantguarda, buscant sempre nous llenguatges i formes d’expressió que transcendeixin les convencions.
Format a l’Acadèmia Marshall de Barcelona, el Taller de Músics i el Conservatorium van Amsterdam, Max Villavecchia combina una sòlida base clàssica amb una immersió profunda en el jazz, el flamenc, la música carnàtica i les músiques del món. El seu recorregut abraça des de la cançó d’autor fins a la improvisació lliure, passant per la fusió i el folklore, sempre amb una mirada personal, experimental i genuïnament emocional.
És membre de Los Aurora, reconegut grup de flamenco-fusió amb el qual ha actuat a escenaris internacionals, i lidera Midstream, un trio de jazz amb repertori original. Aquesta versatilitat li ha permès col·laborar en una gran varietat de contextos —des de la composició per a dansa i audiovisuals fins a la interpretació en directe— mantenint sempre una veu pròpia i coherent.
El seu treball es defineix per una voluntat clara de diàleg interdisciplinari i per una cerca constant de connexió amb el públic. Amb un estil singular i un llenguatge sonor sense fronteres, Max Villavecchia es consolida com un creador en moviment, fidel a una visió artística que desafia etiquetes i aposta per l’expressió autèntica.
Crèdits tècnics:
Composició i piano: Max Villavecchia.
Gravació, mescla i mastering: Gerard Porqueres.
Estudi de gravació: Heartwork Recording Studio.
Gravat el maig de 2025 a Heartwork Recording Studio.
Emilio Manso, es una banda de Santander, i acaben de gravar el seu darrer disc “Un guión mal aprendido”, gravat aquest estiu a la casa estudi de Rafael Martínez del Pozo, “Grabaciones de Campo”, en Castro de Cepeda, León.
Quizás al final todo se reduzca
solamente a un guion mal aprendido,
y siempre estamos malinterpretando
unos personajes que nos quedan grandes,
demasiado grandes
Un disc fresc, innovador i amb molta força que no us deixarà indiferents.
Medalla trepitgen l'accelerador al màxim a Música Màquina, un cinquè disc que se sent pràcticament com un àlbum debut i que sona tal com promet. Perquè si alguna cosa han après els de Barcelona en aquests 8 anys de trajectòria és a escriure cançons amb arpa ia deixar-se la pell en això. Precisament aquesta energia i ímpetu els ha portat a crear la seva obra més combativa fins avui.
Aquí no hi ha mitges tintes que valguin, com ja demostren a la demolidora obertura instrumental. Els seus esforços amb el heavy metall no són res de nou, ja portaven temps donant senyals que en algun moment arribaria l'era metalera de Medalla. Doncs bé, ja és aquí. I en la seva màxima esplendor.
A “Música Màquina” el quartet abraça sense prejudicis influències que han estat presents des dels seus inicis. En aquesta nova entrega, prenen com a punt de partida el metall, el rock psicodèlic, el post-punk i l'èpica medieval per crear-ne una aliatge metàl·lic amb totes les seves conseqüències. Una amalgama tan esmolada com addictiva.
Al llarg d'aquestes 14 cançons, Medalla ens porta de la mà en un descens cap als inferns. Un abisme que es sent com una llar i on fàcilment ens podrem sentir reconeguts. Qui no ha pensat mai a encendre'l foc a tot? El més estrany seria no tenir pensaments intrusius de aquesta índole en un sistema on el quotidià es converteix en un càstig. On la mera existència suposa un exercici de supervivència constant.
“Hem normalitzat estar esclavitzats” (El Treball No Dignifica) o “Cada vegada són més les raons per desertar” (Per Sorpresa de Ningú) són algunes de les perles que ens regalen a les lletres de “Música Màquina”. La crítica contra el sistema és l'eix narratiu que vertebra les cançons. Una crítica que bolca tota la seva ràbia contra els dogmes del capitalisme i la religió i que planta cara a l'auge del feixisme; com proclamen a “Sacrilegi” de forma àcida: “Contra el feixisme, satanisme”.
Medalla, un cop més, tornen a apostar per l'autoedició. El disc es publica sota l'empara del seu segell discogràfic Estudio Mazmorra i ve acompanyat d'una edició limitada a 250còpies en vinil negre format gatefold. La direcció creativadel projecte la signa l'artista madrileny Tumulus Design, amb un artwork absolutament espectacular. El disc ha estat produït, gravat i barrejat per Sergio Pérez (SVPER).
El passat 26 de setembre, Pascal Comelade i la Cobla Sant Jordi – Ciutat de Barcelona publiquen per primera vegada en vinil El contrapàs vertical, en una edició ampliada i revisitada d’aquest àlbum icònic del 2011. La nova versió estarà disponible en format digital i també en una edició especial de vinil en color os/hueso.
L’obra, que en el seu moment va sorprendre per la fusió entre la personalitat experimental i minimalista de Comelade i la potència de la cobla catalana, es presenta ara com un projecte renovat. “No és una simple recuperació: és un disc viu, revisitat amb arranjaments nous i peces inèdites, com si afegís noves pinzellades a un quadre ja pintat”, explica el compositor.
Aquesta nova edició inclou canvis de contingut i de concepció, pensats específicament per al format LP, amb estructura de cara A i cara B. Entre les novetats destaquen:
4 peces amb noves introduccions sense cobla.
3 temes inèdits.
1 enregistrament en directe: Patafisiskal polska.
1 nova versió de La sardana dels desemparats.
1 nova versió de The Halucinogenic Espontex Sinfonia.
El resultat és un disc que es percep com una altra obra, “una altra manera de pensar la reedició”, segons Comelade, amb nova portada i nou títol. L’edició en vinil també comptarà amb material gràfic inèdit i textos explicatius sobre el procés creatiu d’aquesta relectura.
Amb aquesta publicació, Pascal Comelade continua el procés de revisió del seu catàleg amb la Cobla Sant Jordi, amb la voluntat de posar-lo a l’abast de noves generacions i reivindicar la vigència d’aquesta col·laboració única en la música catalana contemporània.
Lisboa, el projecte musical liderat pel de Huelva César López Perea, acaba de llançar el seu nou disc,"La Música Tiene la Culpa de Todo". Aquest disc és un homenatge als veïns portuguesos, celebrant llaços històrics i un profund afecte fraternal a través d'un viatge musical que equilibra l'alegria i la malenconia.
L'àlbum ja destaca pel so únic, personal i creatiu, impregnat d'una base rockera que ressona amb la tradició musical portuguesa. Amb lletres que celebren la vida i l'emoció, la banda busca connectar amb el públic amb un missatge de confiança i optimisme. Un exemple clar d'aquesta connexió és el primer senzill del disc, "Donde los sueños", que va ser gravat íntegrament a Portugal, reforçant així la seva autenticitat.
La nova aventura de Lisboa, que va arrencar a l'estiu del 2024, compta amb la participació de l'anterior formació de la banda: Vicente M. Falconet al baix i cors, David Núñez als sintetitzadors i piano, David Muíño a les guitarres, i Ismael Cadena a la bateria. Un canvi substancial en aquesta nova etapa és que la veu principal del projecte ara és masculina. L'enregistrament i mescla del disc es van realitzar als estudis “Punta Paloma” a Tarifa (Cadis) i Huelva, sota la direcció de José María Sagrista. El mastering va anar a càrrec de Mario G. Alberni a “Kadifornia Mastering” i el disseny gràfic va ser obra de Marta Robledano, amb fotografies de Julián Pérez.
L'agència i companyia discogràfica que edita aquest nou projecte és Stereolikes, la divisió digital de Subterfuge Records, una de les discogràfiques més importants de les darreres dècades. El seu impressionant catàleg inclou noms com Australian Blonde, Los Planetas, Fangoria, Viva Suècia i La La Love You, entre molts altres grans èxits.
A principis de la primavera del 2024 vam conèixer la transfiguració d'Edu Requejo a Baghoo, el bruixot del ritme. No es tractava d'un canvi superficial, el músic barceloní consumaria, almenys temporalment, l'adopció d'una nova manera de pensar, sentir i actuar per servir la creació d'un disc ambiciós, Baghoo, que estudia els gèneres i els estils de les músiques populars llatinoamericanes, els qüestiona, redefineix i projecta, demà. Que el públic percebi l'artista mitjançant la lent del personatge, reforça la idea de transformació.
Al llarg de gairebé un any, el bruixot del ritme ha anat desvetllant part del contingut de Baghoo: la sensual i espontània trobada amb les dominicanes Mula, a 'MALONA'; el seu primer acostament al repartiment —variant cubana del reguetó, de contingut marginal i explícit—, a 'AGUA PÚRPURA', juntament amb el fenomen underground cubà Chezca Zana; revisitant rumba i salsa —i, per tant, mambo, guaratxa i guaguancó— a la irresistible 'BAGHOO (RITME TROPICAL)'; al costat del virtuós mestre del tres cubà, Pancho Amat, a 'PUJA QUE ET PORTO', renovació des de l'origen; escrivint les memòries d'Àfrica futura a la desprejudiciada 'SOY BOMB', inclosa a la banda sonora de Fi de Festa, d'Elena Manrique; afegint una capa d'enyorança i malenconia bilingüe amb Sofia Freire a 'SAUDADE'; amb Hellxxo, 'CAMÍ DE L'EDEN', en el segon partit d'Edu Requejo amb el repartiment, una cançó malenconiós i vibrant, cadenciosa i, d'alguna manera, brutal.
El proper 17 de setembre, només dos dies abans de la publicació de Baghoo, veurà la llum l'última bestreta de l'àlbum, '¿QUÉ TIENE QUE VER?',, juntament amb Institut Mexicà del So: màgia retrofuturista en la trobada fundacional per a una nova sonoritat hispana i afroamericana. Edu Requejo i Camilo Lara agitant, commovent i celebrant a la pista de ball. I el 19 de setembre, finalment, Baghoo, o com sentir el pols de la història al beat del present i ballar l'evolució. A través de la música, el canvi social definitiu.
.jpg)
