Ray Molinari a la dreta del tot (Foto: Xavi Mercadé)
1.
Des
de quan et dediques a ser fotògraf i concretament fotògraf musical?
Fer
fotos sempre n’he fet, m’agrada plasmar un instant en un format que no sigui
efímer. Les fotos a concerts, de manera
habitual, deu fer onze anys. Primer als concerts dels grups que anava a veure
com a públic, i en fa cinc, des de que vaig obrir el bloc, que procuro
fotografiar a la gran escena que tenim. I cada vegada més, m’han anat obrint
portes per poder fer-ho a artistes de renom internacional.
2.
Què
té el gènere de fotografia de concerts, música... que no tinguin altres com notícies,
esports...?
Suposo
que té més veure, en el meu cas, amb el caràcter. Jo sóc un apassionat de la música.
Quan vaig començar a escoltar música m’encantaven els discs en directe. Eren
una mostra del que feia el grup realment. Mirava les fotos dels concerts a les
revistes que em comprava, al·lucinava com algú podia capturar un salt o un
trencament de guitarra. Els directes són
imprevisibles. Per molt que sàpigues què farà el grup, les llums o la sala són
factors que no controles i fer una foto que visualment plasmi el moment et dóna
un punt d’adrenalina i emoció. I ni als esport ni a les notícies tenen el fil
musical que tenim nosaltres quan fem fotos.
3.
Quin
és el concert que has gaudit més fent fotografies?
Difícil triar-ne un. Els
Surfing Sirles al Sidecar segurament seria un d’ells. I The Wildhearts a
Razzmatazz 3, per veure una banda que omple estadis a Japó, en un concert
gairebé de local d’assaig. Però gaudeixo a tots els concerts.
4.
Quina
és la fotografia de la que estàs més orgullós? Si pots adjunta-la
És difícil triar-ne una.
Moltes tenen històries al darrera. Però potser la d’en Peret en un concert a
Badalona perquè va ser la meva primera foto publicada en una revista anglesa.
5.
A
part de fotògraf musical, sabem que fas de PD i que tens un nom peculiar, com
va començar aquesta faceta?
La faceta de punxa-disc és
gairebé tant antiga com la meva curiositat per la fotografia. Quan anava a
escola, era l’únic que prenia una càmera a les excursions. I a l’acabar el curs
i deixar l’escola, vaig punxar a una espècie de festa amb cassets... Suposo que
la passió per la música és el nucli comú de les dues coses: punxar i fer fotos.
Jo sempre he volgut tenir un grup, i n’he tingut, però punxar m’omple molt i em
dono el plaer de posar The Gramophone All-Stars darrera de Chuck Wood o Mishima
desprès de Pet Shop Boys. Durant molts
anys punxava habitualment cada cap de setmana a Vilafranca del Penedès, però quan ho vaig deixar, em vaig posar a
punxar amb vinils, i si pot ser, en 7”. Era una cosa que m’encantava veure fer,
i tinc la sort de poder-ho fer, sota el nom de PD Pubilla. Un nom que surt
d’una cançó/himne d’Els Surfing Sirles, a qui admiro i estimo molt, i que és un
llàstima que perdéssim a l’Uri Caballero tant jove. És un petit homenatge a ell
i a la banda.
6.
Les
teves fotos, han sortit en publicacions com l’Ara, l’Enderrock i fins i tot a
Songlines, una revista anglesa,... però totes es poden veure al mateix mitjà
que fem servir nosaltres, el bloc “amb i de Raimon”. Com és treballar i arribar
a la gent a través d’un bloc?
La
feina d’un bloc auto-gestionat, és la que un mateix és dóna. Jo no visc a
Barcelona, ho faig a Vilafranca del Penedès, i això em significa hores de tren
per anar a fer fotos als concerts de la capital, que són la majoria. No és molta
estona, una hora per viatge, però al final tot suma. Per sort aprofito els
trajectes per llegir a l’anada, i revisar fotos a la tornada. La tasca d’arribar
a la gent és a base de treball. Les xarxes socials ajuden molt en aquests
casos, perquè pot moure el teu treball de forma ràpida i arribar a molta gent. Sovint em trobo gent que em coneix el bloc, o els sona el meu nom per les
fotos, i això et provoca vergonya i gràcia al mateix temps.
7.
A
qui t’agradaria (grup o música) fotografiar que encara no ho hagis fet?
A Trent Reznor de Nine
Inch Nails. Segurament és un dels meus músics de capçalera que he vist, però no
fotografiat. Bé, això em passa amb molts grups que vaig veure en directe als 90
i no en tinc fotos perquè llavors no en feia. Tinc una carpeta amb les entrades
de concerts d’aquella època, i quan les miro, em fa una mica de ràbia no haver
fet fotos en aquell moment.
8.
Què
t’agrada més dedicar temps a: fer fotografies o a processar-les?
Naturalment a fer-les. La
màgia del moment de capturar aquella mirada, a l’enfocar a algú que molts cops
no sap que l’estant fotografiant perquè els seus ulls estant en el públic i no
pas en el fossar, buscant l’expressió que et doni la imatge del concert, sempre
és molt millor que estar davant un ordinador. Però la part de processar també
serveix per veure com ho has fet, què cal millorar i si el tècnic de llums li
han xiulat molt les orelles.
9.
Quina
va ser la teva primera càmera? Quin va ser el teu primer concert fent de
fotògraf?
No recordo el model, però
era Canon. Sempre he treballat amb aquesta marca, i a poc a poc he anat pujant
de models. El meu primer concert
acreditat, segurament algun grup de Bankrobber.
El primer cop que vaig agafar una càmera per fer fotos des del públic,
Michael Monroe a Mephisto. Concert memorable.
10. Quin fotògraf/a per tu seria un model
a seguir?
A casa nostra en tinc
molts. En Xavi Mercadé, la Roser Ortiz, en Xavi Torrent, en Fede Nieto, l’Alba
Nàjera, la Noemi Elias, la Rosario Lopez... i segurament alguns que em deixo.
He après alguna cosa de tots ells, i els hi agraeixo molt. Jo em sento com el
novell d’aquesta gran colla de fotògrafs que trepitgen els fossar dels concerts
per immortalitzar l’escena musical. La llista de bons fotògrafs de casa nostra
és tant llarga com la dels bons grups. Però si hi ha un fotògraf a qui admiro
per ser on va ser i fer el que va fer, és Marc Carter. Ell va plasmar els
primer anys de vida del Guns N’ Roses. Les seves fotos ensenyen com aquell grup
vivia al dia i són petites joies de la cultura del rock’n’roll d’aquella època.
11. Què és el que us apassiona de la
música?
L’energia
que transmet, en el meu cas. Escoltar musica em carrega per dins, m’agrada
gaudir el talent dels músics i del seu art, independentment del seu estil.
12. Contesta breument:
- Un llibre:
Please
Kill Me, de Legs McNiel i Guillian McCain i, Ara és el moment, de Martí Sales
- Un grup imprescindible:
Guns
N’Roses i Els Surfing Sirles
- Un disc:
Lies,
de Guns N’Roses per les seves dues parts i el Qui ets tu, dels Lax’n’Busto pel
moment en que va sortir.
-
Una pel·lícula:
The
Crow
- Una afició:
Punxar
vinils
- Un lloc per desconnectar:
Sitges
- Una motivació:
Aprendre
a fer coses
- Una desmotivació:
La
rutina
Podeu seguir la feina d'aquest fotògraf a http://ambideraimon.blogspot.com.es/
No hay comentarios:
Publicar un comentario