1. Des de quan et dediques a ser fotògraf i concretament fotògraf musical?
Vaig començar al juny de 1984. Portava ja un temps fent fanzines (premsa manufacturada i artesanal a base de fotocòpies i venuda en circuits alternatius en el més pur do-it-yourself) i les imatges les extreia de revistes i altres ‘zines. Un bon dia vaig decidir crear jo mateix les imatges dels concerts als que hi anava i vaig agafar la càmera familiar i vaig fer les meves primeres fotos al concert d’Ultratruita i El Grito Acusador (dues bandes del més genuí underground barceloní) a les Cotxeres de Sants. A partir d’aleshores vaig decidir documentar gràficament tot el que m’envoltava fins que l’any 1986 vaig decidir entrar a l’EMAV a estudiar fotografia i a agafar-m’ho una miqueta més seriosament. Tot l’aprenentatge que havia fet fins aleshores va ser totalment autodidacta a partir d’un equip fotogràfic que vaig heretar del meu germà gran i de llibres sobre la fotografia i el revelatge.
2. Que té el gènere de fotografia de concerts, música... que no tinguin altres com noticies, esports...?
La fotografia de concerts te la immediatesa, el no saber què et trobaràs, la combinació de diferents elements (llum, acció, escenari, espai...) amb les vibracions que es produeixen tant a dalt de l’escenari com entre el públic.
3. Quin es el concert que has gaudit més fent fotografies?
Intento gaudir-ne a tots, vull que cada cop que agafo la càmera i m’enfronto a un escenari sigui una experiència nova, no caure en la rutina. Qualsevol festival, des del Primavera Sound fins l’Acampada Jove és un bon banc de proves on gaudir de diversos artistes, estils, il•luminacions i vibracions que es transmeten des de l’escenari i que m’agrada intentar plasmar amb imatges. No sempre s’aconsegueix, però és divertit intentar-ho.
4. Quina es la fotografia de la que estàs més orgullós?
L’afany de superació em porta a pensar que la millor fotografia sempre està per fer. Intento aprendre dia rere dia, superar els error i millorar poc a poc. Només porto 30 anys... Per tant entre les meves millors fotos prefereixo posar una d’un dels darrers concerts que he fotografiat, concretament aquest estiu a les festes d’agost de Banyoles al grup Falciots Ninja. Una foto en la que es mostra també la complicitat amb el músic (l’ex Mine! Ret Swift) que sabent la meva debilitat pels salts, va decidir oferir-me un bon repertori de levitacions variades.
5. Que creus que aporta la fotografia a una revista musical com l’Enderrock?
A l’Enderrock sempre ha tingut un espai molt important la fotografia. S’ha intentat sempre oferir la màxima qualitat en les imatges, és una part molt important en la imatge de la revista. Per això comptem amb un bon equip amb fotògrafs col•laboradors com Juan Miguel Morales (co-cap de fotografia) o Carles Rodríguez per mantenir sempre un llistó altíssim.
6. A qui t’agradaria (grup o música) fotografiar que encara no ho hagis fet?
Molts dels que voldria haver fet, malauradament ja no hi són. I encara em queda l’esperança de poder fotografiar algun dia a Tom Petty o Fleetwood Mac, músics que mai han vingut a l’Estat, o a Neil Young o Bob Dylan en bones condicions i no entre el públic o a distàncies impossibles.
6. Que t’agrada més dedicar temps a: fer fotografies o a processar-les?
Evidentment a fer-les. L’esclat d’adrenalina que dona estar davant de l’escenari no me’l treu ningú, molt menys estar davant d’un ordinador. El fet de processar les fotos ha de ser sempre ràpid i àgil, ha de funcionar l’amor a primera vista. Si la cosa s’allarga més temps del desitjat és que la fotografia potser no és tan encertada, potser hi ha una presa més bona, potser no paga la pena gastar-hi més temps. Durant molts anys vaig estat treballant en format de jpg per tal de no dedicar-hi tant de temps ni d’espai. En els darrers anys he descobert el procés del raw i l’he trobat apassionant, molt més després de poder fer les fotos amb una càmera full-frame.
7. Quin fotògraf/a per tu seria un model a seguir?
Quan vaig començar no tenia cap dubte: Francesc Fàbregas, fotògraf de la revista Vibraciones i posteriorment a Rock Espezial i Rockdelux. Quan a principis dels 80 veia les fotos dels concerts als que no hi podia anar per qüestions d’edat, em quedava fascinant revivint-los en les seves fotos.
8. Què és el que us apassiona de la música?
Tot, és un món fascinant ple de diferents matisos. Possiblement una de les formes d’expressió més lliures.
9. Contesta breument:
- Un llibre: “La conxorxa dels enzes” de John Kennedy Toole
- Un grup imprescindible: els Rolling Stones
- Un disc: Una setmana et diria que “Beggars banquet” dels Stones i l’altre “El eterno femenino” de La Mode o potser “Honestidad brutal” de Calamaro, tot i que algunes setmanes em decantaria per “Peggy Suicide” de Julian Cope o “Colección de favoritas” de Los Sencillos. Tot va amb els estats d’ànim.
- Una pel•lícula: “Amanece que no es poco” de José Luís Cuerda
- Una afició: la música? La fotografia? Millor les dues alhora.
- Un lloc per desconnectar: Benavarri, a la Franja.
- Una motivació: Superar-me constantment
- Una desmotivació: quan em posen impediments per desenvolupar la meva feina.
No hay comentarios:
Publicar un comentario