Escriptor, compositor i cantant, ha dissenyat concerts-conferència sobre la poesia i la cançó que realitza amb èxit a IES, Biblioteques i Universitats catalanes i estrangeres (Bari, Praga, Tartu, Friburg, Amiens, Nàpols, Bari, Luxemburg, Basilea, etc).
Ha enregistrat 16 discos de llarga durada:
a) 11 àlbums amb cançons pròpies (des de El temps dels fanals en flor -1982- fins a A Contraveu -2010-)
b) 3 CD amb les seves adaptacions de temes de Georges Brassens (el darrer: Brassens, llum i ombra, 2013)
c) un CD (La sínia i l’estrella, 2006) que conté musicacions de poemes d’Agustí Bartra
d) un CD+DVD dedicat a Joan Maragall (Maragall, paraula viva -2011)
Cal afegir-hi les dotzenes de temes originals i d’adaptacions que ha realitzat per a discos d’intèrprets com Guillermina Motta, Dyango, Blues de Picolat, Mesclat, Titot, La Salseta del Poble Sec, Paco Muñoz, l’Orquestra del programa de TV3 Bojos pel ball, Casellas Sextet Folk, La Principal de la Nit, Luis Eduardo Aute, Lídia Pujol, Joan Isaac, Maria Josep Villarroya, etc.
Ha treballat com a guionista i locutor (Catalunya Ràdio, Ona Catalana, etc), i ha escrit amb extensió i profunditat sobre cançó d’autor catalana i europea: el seu Diccionari de la Cançó (Proa, 2000) és un llibre de referència, i porta 30 anys realitzant cada mes la seva secció A puntades de veu a la revista Serra d’Or, a més d’escriure la secció “Lied sense partitura” a la Revista Musical Catalana, creant uns mots encreuats setmanals per al Diari de Terrassa, etc.
Com a dramaturg, crea, de 2007 ençà, diversos espectacles cada any per a la Fundació Romea en col.laboració amb Carles Canut. En aquests espectacles, han col.laborat –i col.laboren- actors de la talla de Joan Pera, Mingo Ràfols, Jordi Boixaderas, Enric Major, Mònica Glaentze, Victòria Pagès, Pep Minguell, Marta Angelat, Ferran Frauca, etc.
Podem esmentar per fi la seva feina en el camp de la literatura infantil i juvenil, amb contes apareguts a revistes com Tretzevents i Cavall Fort, i diversos llibres publicats (novel.les i reculls de narracions):
a) Novel.les : L’Okupa de cervells (Ed. Barcanova, 2007) - El genial oncle Anastasi (Ed. Barcanova, 2010) - El ficcionauta (Ed. Barcanova. 2013) - La Serpentina i l’antiga família (Ed. Barcanova. 2013. Finalista de Premi Barcanova 2012).
b) Narracions i altres : Un príncep massa encantat (Ed. RBA, Premi Lola Anglada 2003) - Paraules d’amor de tota mena (Ed. Barcanova. 2013) - La guerra dels mots (Ed. Cruïlla, 2013)
Vaig començar a escriure cançons de molt jove (als catorze o quinze anys), quan em vaig adonar que la cançó era una eina d’expressió i de comunicació d’una intensitat enorme, precisament a causa de la seva brevetat i concisió. Escoltar gent com Raimpn, Ovidi Montllor, Serrat o Pi de la Serra em va animar a escriure en la meva pròpia llengua, però també em van marcar moltíssim autors francòfons (parlo francès des dels deu anys) i italians d’un enorme nivell: Brassens, és clar, però també Léo Ferré, Lucio Dalla, Paolo Conte, Claude Nougaro, Barbara, Jacques Brel, Enzo Janacci i un llarg etcètera.
2. Com es crea el projecte “Miquel Pujadó” i com ha anat evolucionant al llarg del temps? Sabem que has col.laborat amb molts músics i musicant poesia, amb qui i de qui?
La meva idea sempre ha estat crear un llenguatge propi que vehiculi una manera particular de veure el món i d’enfrontar-m’hi. Els músics aporten els colors que demana cada cançó com a entitat global, i al llarg del temps he tingut la sort de col.laborar, en estudi o a l’escenari amb grans músics i cantants com Manel Camp, Conrad Setó, Ovidi Montllor, Lucky Guri, Xavier Figuerola, Santi Arisa, Marcel Casellas, Gato Pérez, Matthew L. Simon, Josep M. Farràs, Ricard Gili, Artur Regada, Enric Colomer... la llista seria interminable. Pel que fa a la poesia, és una activitat ,paral.lela. Bàsicament, escric els meus textos, però, deixant de banda les adaptacions de temes de Georges Brassens i alguns treballs d’encàrrec, només he fet dos discos monogràfics com a musicador de poetes: “La sínia i l’estrella” (2006), dedicat a Agustí Bartra, que va esdevenir un espectacle musicoteatral dirigit per Carles Canut i amb actors com Lluís Soler, que vam acabar duent al Festival Internacional Cervantino de Guanajuato (Mèxic); i “Maragall, paraula viva” (2011), CD-DVD enregistrat i filmat en directe a la Nova-Jazz Cava de Terrassa, espectacle que va comptar amb la col.laboració –dient textos entre cançons- de Pasqual Maragall –nét del poeta-, Serrat, Aute, Miquel Àngel Pascual (La Trinca), Màrius Serra, Sílvia Còppulo, Lídia Pujol, Pere Tàpias, etc. Darrerament, he musicat uns poemes de Vinyoli per a un dels espectacles del Romea, però són inèdits discogràficament.
3. Quins mitjans, col.laboradors has tingut per gravar i promociar els teus discs?
Al llarg dels anys, he treballat amb discogràfiques com Discmedi/Blau, Picap, Columna Música, Temps Record... Pel que fa als mitjans, quan no hi ha diners, depens del fet que els productors o guionistes de programes radiofònics i televisius et coneguin i s’interessin pel que fas. Actualment, la Cançó i la música en general és força absent dels mitjans si no és com a publicitat encoberta. Però sempre hi ha sorpreses: arran de la sortida de “Brassens, llum i ombra”, ens van convidar als meus músics (Joan Humet i Manel López) i a mi a presentar el CD a “Els matins de TV3”. Vam dedicir, ja que era un programa vist bàsicament per a adults, cantar “Enriqueta”, una cançó divertida però una mica bèstia sobre els solitaris (és a dir, sobre la masturbació): “Quan penso en l’Enriqueta / se’m posa ben dreta”, etc. Doncs, bé, el programa de gran audiència APM? se la va fer seva uns dies després i la va estar difonent pràcticament cada dia durant 6 mesos. Visito molts instituts fent tallers literaris i concerts (enguany uns 140 entre gener i juny). Doncs bé durant la darrera temporada de tallers, no hi havia noi o noia arreu de Catalunya que no conegués l’ “Enriqueta”! Per una banda, fa una certa gràcia, però per l’altra penses que tant de bo el teu repertori en general tingués una mínima difusió, sense exageracions així. He enregistrat unes 200 cançons i acabaran coneixent-me per una cançó de culs!
4. Com et veus dintre del panorama de la música catalana?
Co mun franctirador solidari i com un supervivent: els que comencem a enregistrar cançons en català a la dècada dels ’80 ho vam tenir molt magre: hi havia una fortíssima campanya de desprestigi de la Cançó d’autor per part del poder polític i mediàtic, amb l’excusa absurda que la Cançó era una eina antifranquista i que esdevenia inútil en Democràcia. Serà per això que a França s’ha desenvolupat una cançó riquíssima, molt crítica quan convé amb el poder de qualsevol signe i d’enorme nivell poètic i musical... Molts van caure pel camí (penseu en el lamentable cas de l’Ovidi, tan reivindicat actualment, però que fou totalment marginat en vida), i jo vaig tenir la sort –i la tossudesa- de continuar cantant i enregistrant amb regularitat, i de tenir un nucli dur de públic i de periodistes que sempre m’han donat suport. També tinc la sort de poder desenvolupar., al marge del meu repertori més personal, projectes diversos (novel.les, espectacles teatrals, sessions didàctiques...sempre utilitzant la música i la paraula com a matèries primeres.
5. Com definiries la teva música?
De cap manera. La cançó és un ésser híbrid, un difícil equilibri entre paraula, música (melodia, harmonitzacions, arranjaments) i interpretació. La música no és sinó un dels peus del tamboret (que no pot quedar mai coix), i sovint un cantant utilitza formes musicals en funció del conjunt global de la cançó. Fixa’t en Sabina: té una estètica pròpia, però quan li convé agafa elements del rock, del bolero, del rap o del corrido mexicà. Jo faig si fa no fa el mateix, a la meva manera.
6. Com us plantegeu els propers concerts i quins son?
Aquests mesos estic tan collat fent tallers literaris (on sempre incloc cançons) i concerts didàctics (la història de la poesia a través de les cançons, la història de la Cançó francesa contemporània) a escoles, instituts, universitats estrangeres (acabo de tornar de Luxemburg), EEOOII, etc, que no tinc temps de fer gaires concerts “normals”. Dit això, el 22 de març canto dins el festival Barnasants al Micalet de València, on presento un concert antològic (i amb temes inèdits) i on faré diversos duos amb músics i cantants valencians: Manolo Miralles (Al Tall), Carles Enguix, Rafa Estrada, Andreu Valor, Hugo Mas, Paco Muñoz... A la tardor m’agradaria acabar les cançons d’un nou disc i preparar un nou espectacle. Mentrestant, amb la valenciana Eva Dénia i l’aragonès Joaquín Carbonell (més 3 instrumentistes) preparem 3XBRASSENS, un espectacle trilingüe, amb adaptacions de Brassens en francès, català i castellà.
7. Quin ha sigut el teu millor concert com a músic i espectador?
Com a músic, no goso dir-ho. He tingut moltes experiències esplèndides. Potser recordo d’una manera especial el concert del 14 de juliol de 1999 al Trianon Palace de París, davant 3000 persones, amb gent com Paco Ibáñez i el gran Michel Legrand (que un guanyador de diversos Oscars t’acompanyi al piano no passa cada dia). Com a espectador, he tingut el privilegi de veure concerts de genis com Stéphane Grapelli, Léo Ferré,Paolo Conte, Charles Aznavour (amb qui vaigh sopar aquella mateixa nit)... Recordo especialment el concert de Lucio Dalla i Francesco de Gregori al Teatre Leman de Ginebra, just un any abans que Dalla morís d’un atac de cor l’endemà d’un altre concert, també a Suïssa.
8. Quines són les teves influencies musicals?
Tinc una orella de 360 graus. Escolto quasi de tot. Cançó internacional, és clar. Però també m’encanten compositors com Satie, i el jazz en general, sobretot fins al be-bop. La música tradicional, en petites dosis, també em resulta atractiva. I tot va deixant pòsit, és clar.
9. Quina es la teva última descoberta musical emergent?
N’hi ha tantes... Et parlaria de Sanseverino, un cantant francès, i excel.lent guitarrista, que escriu cançons divertidíssimes, farcides d’humor absurd, i les vesteix amb una música manouche, que deriva de l’immens guitarrista gitano Django Reinhardt. A Catalunya, m’ha sorprès ,molt gratament el primer disc de Darània, un grup creat per Daniel Sesé, paral.lelament a Túrnez&Sesé, i un grup de noies valencianes (Sis Veus per al Poeta) que uneixen la poesia d’Estellés amb la música d’arrel amb una naturalitat increïble.
10. Un lloc on t’agradaria tocar?
No tinc preferències... Mentre tingui bona acústica i es pugui aconseguir una bona comunicació amb el públic... En aquest sentit, m’agraden els teatres “a la italiana”, com el Romea, on actuo sovint en els espectacles més diversos. Els auditoris pensats per a música clàssica, en canvi, no m’acaben de convèncer. Però m’adapto a allò que hi hagi.
11. Que aconsellaries a un grup emergent que comença ara amb el seu projecte musical?
Convicció. I un cop aconseguida, tossudesa. Seguir el camí que t’has marcat, peti qui peti, sabent que el mannà no et caurà del cel. I si pot ser, mirar de tenir una mica de sort, que sempre ajuda. Al llarg de la meva vida, he pogut tirar endavant molts projectes perquè m’he trobat en el lloc adequat en el moment adequat.
12. Què és el que us apassiona de la música?
De la música i de la cançó m’apassiona tot: la creació d’universos sonors que poden desencadenar els estats d’ànims més diversos, i –quan hi ha la paraula pel mig- el fet que la Cançó tingui totes les possibilitats expressives de la poesia –o gairebé- potenciades per la força de la música i de la veu humana. Em seria molt difícil concebre un món sense música, sense poesia i sense cançons. Em sembla que m’avorriria com una ostra.
No hay comentarios:
Publicar un comentario