Als 18 anys, a través d’un amic que tocava en un grup de folk que es deia Camps de cotó. Buscaven un guitarrista que cantés, em van fer una prova i hi vaig entrar. Quan el grup es va desfer, amb dos del integrants vam fer una banda de rock sicodèlic, Herba. No en sabiem gaire, però erem interessants, ens llençavem a fons a llargues improvitzacions que t’ensenyaven a coneixer l’instrument i a tu mateix. Jo ja feia alguna cançó però bàsicament tocavem versions. El que em va motivar a dedicar-me a la música va ser la vocació. De molt petit, l’única cosa que volia era dedicar-me a aquest ofici. Al començament no tenia plans de compondre ni res, només tocar la guitarra i animar una mica a la gent.
2. En quins projectes musicals has participat i quins n’has sigut emprenedor? Com ha estat la teva evolució com a músic i el projecte “Xavier Baró”?
Als 80 vaig estar en un grup, Primavera Negra. Va ser l’últim grup del que vaig formar part. Era un grup influenciat per bandes com Television i The Stranglers que va anar diluint-se en un terreny més proper al folk-rock. Fins que va arribar un moment que ja no podia seguir depenent d’els altres. La única manera de fer la música que jo volia fer era tirar endavant sol. Des de llavors, faig cançons per poder cantar i tocar la música que vull fer i escoltar, com un procés artístic. I tot s’ha fet intens i profund. És com anar de viatge seguint un cami. Les cançons són les postals que escric des de la ruta. Mentre treballo per a desenvolupar els tipus de música que m’atreuen. Vaig per diferents mons i de cada un en trec idees, cançons, músiques. He fet rock, folk, tradicional, sicodèlia, des d’una òptica experimental. No faig previsions ni calculs. Quan toco amb la meva banda, l’Art de Troba, o una altra, sempre és per trobar alguna cosa, un moment d’eternitat.
3. Quins mitjans, col.laboradors has tingut per gravar i promocionar el teus discs?
Els mitjans sempre han sigut molt austers, però suficients, no cal gran cosa per a fer discos, un bon micro, cançons i interpretació. No m’agraden els recordings ni les gravacions per parts. Jo gravo sempre en directe i ho publico sense gaires modificacions. És el que en cine es coneix com “cinema-verité”. Jo faig “música-verité”. D’altra banda, junt amb el meu management hem creat un segell-editorial, La Llàntia, on hi ha aparegut un llibre meu, Diari del Mas de flors, un dietari poètic dels dies en que es va enregistrar el disc “Cançons del temps de destrals”, al Mas de Flors, un llogarret de Castelló, i el darrer disc “Allau d’estrelles solitàries”. L’intenció és recollir tota la meva obra, que anirem reeditant, i alguns autors que ens semblin especials.
4. Que se sent al estar nominat i premiat varis cops als Premis Enderrock?
Sents que no cantes pel buit, que hi ha gent que t’escolta i valora el teu treball. I això està bé, ajuda a que la meva obra estigui viva i t’anima a seguir.
5. Com et veus dintre del panorama de la música catalana?
Em veig com un artista que fa la música que inventa, que va fent obra amb independència i singularitat, que explora territoris. És un terreny una mica solitari, però no em trobo sol. Tot i que aqui no es fa gaire cas dels artistes així, que estan fent molt bones cançons, que no reben l’atenció que es mereixen i que queden fora dels paràmetres de difussió. Jo em sento a prop d’aquells que estan fent una obra personal. Gent com Isaac Ulam, Esperit, Jaume Arnella, Bikimel, Pascal Comelade, Senior & El cor brutal, Xarim Aresté, Renaldo & Clara, Josep-Maria Ribelles, La Cobla Catalana dels Sons Esencials, Pau Riba. Grups com Samitier o Lo pardal roquer han fet versions de cançons meves. O sigui que no tot comença i acaba amb els grups de consum efímer que no llencen cap espurna que encengui el cor. Per tant, hi ha un altre panorama musical més profund i interessant, que és viu, encara que no ho sembli.
6. Com definiries la teva música?
Una barreja de música tradicional, rock experimental i espiritual, i poesia.
7. Com et plantegues els propers concerts i quins son?
Ara estic treballant en un format nou, amb el Josep-Maria Ribelles, un arpista extraordinari que col•labora amb Kepa Junkera, Carles Benaventque, Maria del Mar Bonet i d’altres. La meva música té un costat fosc, i l’arpa crea el contrast, la llum. Estem presentant la gira del darrer disc “Allau d’estrelles solitàries” per dins i fora de Catalunya. A vegades la banda creix amb Víctor Verdú, pianista i organista de l’Art de Troba, amb qui vinc tocant des de 2005, i Heura Gaya, que ademés de cantar toca la gralla, la flauta i el pandero quadrat.
8. Quin ha sigut el teu millor concert com a músic i espectador?
De meu no en puc dir només un, n’hi ha hagut uns quants. Són aquells moments quan el temps es para i et sents fora del món, la respiració s’alenteix i a no ets tu qui toca i canta, és algú altre. Dels darrers, el que vam fer fa al CAT el desembre de 2013, que va ser com un renaixement de la música que escolto a dins meu. O el del Cafè del Tatre, a Lleida, fa un parell de mesos. Un concert molt intens. Com espectador, un dels millors va ser a Anglaterra, en un poblet, a l’aire lliure, fa anys. Tocava l’Incredible String Band. Van connectar d’una manera tan màgica que va haver-hi un moment en que molta gent es va posar a plorar. No he tornat a sentir mai més una emoció com aquella.
9. Quines són les teves influencies musicals?
El folk i el rock, principalment. Incredible String Band; Pentangle; Kevin Ayers; Peter Lafarge; Can; Jaume Arnella; Dylan; Velvet Underground (amb John Cale); Tom Verlaine; Uc; John Lee Hooker; Jefferson Airplane; Jorma Kaukonen. Artistes que sonen a ells mateixos, que feien discos plens de vida i una música extraordinària.
10. Quina es la teva última descoberta musical emergent?
Les últimes coses que he sentit i m’han agradat han sigut Renaldo & Clara, Lo gitano blanc, Xarim Aresté, Isaac Ulam, Senior & El cor brutal. I me’n dec deixar algun, com sempre.
11. Un lloc on t’agradaria tocar?
A un lloc on no s’hagi perdut la capacitat d’emocionar-se i la música vagi per davant de les manipulacions mediàtiques.
12. Que aconsellaries a un grup emergent que comença ara amb el seu projecte musical?
Que s’hi dediquin en cos i ànima. I que, quan gravin, ho facin tocant el grup al complet, sense recordings, i s’oblidin del so radifònic.
13. Què és el que t’apassiona de la música?
El seu poder per arribar a llocs del teu interior, canviar-te, despertar-te. I que és una aventura. Mai sé quina cançó faré demà ni quin disc ni que passarà al proper concert. Sempre em sembla que tot és nou.
Xavier Baró - 9 d’abril de 2015
No hay comentarios:
Publicar un comentario