Entrevistem a Oscar Briz

1. Com et vas iniciar en el món de la música i quina es o era la teva motivació?
El dia després del festival d’Eurovisió, solia cantar per a les meues tietes les melodies més reeixides de la nit anterior.  Més tard al pati d’escola cantava cançons per als companys. Des d’aleshores la fixació en tindre un grup, cantar i tocar, com el Rexona, ja no m’abandonà. L’any 1983 comencí a tocar en directe. Em venia de família també: tots els dissabtes després de sopar hi havia sessió en directe.  La cançó és el meu terreny.


2. Com es crear el projecte “Oscar Briz” i com ha anat evolucionant al llarg del temps? 
L’any 1998, després d’uns quants en Austràlia torne amb la idea de fer cançó en català, sense gaires ambicions aleshores. El que passa és que m’entusiasme sovint i sóc inquiet, així que des d’aquell moment he anat fent un disc cada dos anys més o menys. En la primera etapa, mirava de restar-li protagonisme – tot i que no totalment- a la cançó d’arrel anglosaxona, que és el gruix del que més m’ha agradat i influenciat, intentava indagar i provar amb altres colors, Brazil, jazz, funk i d’altres. Amb els darrers dos discos he tornat definitivament on solia, que és l’zona on em trobe més a gust.


3. Quins mitjans, col.laboradors has tingut per gravar i promociar els teus discs?
Els dos primers discos foren editats en un segell molt petit, La Destileria. Després en vaig fer tres per al segell barceloní Ventilador Music, fou el periode més professionalitzat,  més tard un altre compartit amb la cantant Cristina Blasco, editat per Picap. Els darrers dos els he editat a València, amb el segell LaCasaCalba. Els mitjans dedicats a tots ells sempre han estat minsos: aquí la industria és un simulacre del que hi ha a altres llocs  – a Catalunya sempre ha estat més consolidada no obstant- , això impedeix que els intermediaris es puguen guanyar les garrofes dignament,  per tant es tracta d’una mena de missió de voluntat eterna. Comptes principalment amb complicitats de músics i amics als que  no pots pagar com caldria.


4. Com et veus dintre del panorama de la música catalana?
Sóc un artista emergent, porte trenta anys emergent,  tot i que... si es tracta només de música catalana només en són quinze. O sure o m’ofegue.


5. Com definiries la teva música?
Cree amb la màxima de no predicar ni molt menys d’avorrir musicalment parlant, des dels meus canons de gust, ritme i bellesa. Tinc la sort, o la desgràcia, segons es mire, de moure’m amb facilitat  tocant pals ben diferents. El públic i el mercat però, són molt poc oberts així que es produeix molta  música pel que reclamen grups concrets. Des d’aquest punt de vista el que he fet en el passat xoca amb aquest estat de les coses. No tots podem ser Caetano Veloso.


6. Com us plantegeu els propers concerts i quins son?
Estic a un periode de transició, pensant com i amb qui fer un pròxim disc, que ja tinc composat, aleshores actualment toque sol: guitarra elèctrica, pedal de bombo i si em cal, volum suficient perquè la xarrera dels clients del local no s’impose.  En juny apareixeré al MuVim, el Dia de la Música i sempre hi ha festes privades que amenitzar.


7. Quin ha sigut el teu millor concert com a músic i espectador? 
Uff! No sé, n’he vist molt de bons, el primer de Ben Harper a Sydney potser fou una experiència una mica més especial.


8. Quines són les teves influencies musicals? 
Per contestar aquesta mena de preguntes amb justícia s’ha d’escriure molt,així que amb plena consciència d’estar sent injust et deixaré uns quants noms: Lou Reed, Henry Mancini, Dylan, Miles, R.E.M.,  Beck, Husker Dü, Cohen, Veloso, Buckley, el punk rock, el funk i soul americà, Brazil, la música de cine, els Bee Gees, Gainsbourg, qualsevol cosa dels ’70, ’80 i part dels ’90, Radio 3, escoltant la qual he fet milers d’hores...etc, etc.


9. Quina es la teva última descoberta musical emergent?
Doncs m’ha agradat el disc de presentació de Gener, sobretot en directe.


10. Un lloc on t’agradaria tocar?
Al bar del costat de ta casa.


11. Que aconsellaries a un grup emergent que comença ara amb el seu projecte musical?
El meu consell vindria donat per la seua actitud cap a la creació: els joves no són faves i saben que avui és molt molt difícil viure d’això per tant, molts s’ho prenen només com un hobby o com a part d’un cicle de joventut. Aquells que ho porten dintre no necessiten gaire consells, van descobrint què fer i qui són a mesura que fan camí.


12. Què és el que us  apassiona de la música?
Que em fa ballar, sentir, alegrar, plorar, riure, somriure, gaudir, somniar...

Més informació: http://www.oscarbriz.net/