En el seu darrer disc “Los nòstres vices e pecats”, el grup recupera i adapta als nostres dies el repertori medieval català i occità, arranjant les cançons en sintonia amb la música folc més actual. Amb un so directe i punyent Els Berros de la Cort us conviden a viure un intens concert per viatjar en el temps i endinsar-se en la Mediterrània medieval. El grup fa redescobrir al públic d'avui el patrimoni musical medieval del país, amb una sonoritat folk-rock i molt festiva, i utilitzant instruments antics també molt presents en la música tradicional catalana.
Tot i que al llarg dels anys hi han passat varis músics i la formació ha anat canviant, actualment ELS BERROS DE LA CORT són:
Jordi Batallé: percussions
Jordi Comas “Peligru”: tarota, sac de gemecs i grall
Elda Daunis: tarota, viola de roda i veu
Marc Daunis: gralla, sac de gemecs, biniou, cornamuse du centre, viola de roda i veu
Xus Jiménez: percussions
Alba Logan: gralla, tarota i sac de gemecs
Albert Dondarza: mandola
www.elsberrosdelacort.cat
1. Com us vau iniciar en el món de la música i quina és o era la vostra motivació?
En un grup amb 7 persones les trajectòries han estat diverses, però la majoria de nosaltres va començar a estudiar i aprendre música de ben petits... sense prendre nosaltres la decisió, vam ser apuntats a classe de música. La majoria tenim formació clàssica però després amb els anys hem anat descobrint altres àmbits i ens vam incorporar al món de la música tradicional. També hi ha companys de formació més autodidacta i provinents del món del teatre de carrer, o de formacions de rock. Actualment hi ha gent al grup que és professional de la música, treballant també amb altres grups, i gent que musicalment només milita als Berros de la Cort i ho compagina amb altres feines.
2. Com es crea el projecte “Els Berros de la Cort” Com ha anat evolucionant al llarg del temps?
Ara ja fa uns quants anys que alguns components de la secció musical del grup dels gegants de Girona Fal•lera gironina ens vam escindir dels gegants i vam decidir de fer un grup propi. Aquest fet fou motivat per un viatge d’un de nosaltres, a Andorra, on per primera vegada, va veure un mercat medieval i va quedar impressionat amb un grup que estava tocant allà.
A partir d’aquí, vam començar a treure partitures, fer vestuari, preparar repertori i sortir per Girona els dies de gresca, per poder tocar al carrer parant la gorra. Aquesta situació va durar uns quants anys, fins que un dia vam anar a tocar sense estar previst, després d’una actuació de l’Alfons Encinas. Ell ens va obrir les portes del Terra de Trobadors de Castelló d’Empúries, un dels grans festivals medievals a Catalunya. I va ser a partir d’aquest festival que nosaltres vam començar la nostra trajectòria i expansió.
En aquesta primera etapa fèiem només actuacions de carrer. Després d’estar tocant el repertori de carrer durant uns anys, vam decidir de gravar-lo en el que seria el nostre primer CD (“Els Berros de la Cort” 2006). Dos anys després vindria el nostre segon disc (“Egregore” 2008) i quatre anys més tard, el darrer (“Los nostres vices e pecats” 2012), ja amb una estètica tímbrica i formal molt diferent al primer disc. El grup ha evolucionat molt, incorporant nous instruments com la mandola i la viola de roda... finalment sembla que hem trobat un so on ens trobem còmodes, un so equilibrat d’aguts i baixos, de cordes i vents, de punxant i de dolç. Un so berro!
3. Quins mitjans, col•laboradors heu tingut per promocionar-vos? I per gravar els vostres cd’s?
Durant molts anys les nostres dots de promoció han estat nul•les perquè directament no calia. Vam entrar en contacte amb un promotor de fires medievals i ell ens buscava les actuacions. Quan vam veure com de gros era el món, vam començar a trucar i buscar. Actualment contem amb un pilar bàsic, fonamental, que és un professional del management, i que es dedica a fer aquesta promoció tant necessària.
En quant als CDs, teniem clar que la majoria de discogràfiques el que solen fer és donar algunes (poques) facilitats als grups perquè puguin gravar els seus àlbums, però a canvi de quedar-se els drets dels temes durant els primers anys, que és el període més rendible. Vaja, una colla de voltors.
Intentant fugir d’aquest sistema, ens hem autoproduit els 3 discos que tenim. Ens vam anar equipant amb material tècnic amb qualitat suficient per poder fer una bona gravació, amb assessorament de professionals, companys del grup. Fem les gravacions al nostre propi local i estudi, i després anem a un estudi professional per fer les mescles i la masterització. Tot i que és una edició pròpia sí tenim el recolzament d’una discogràfica per a fer la distribució dels discs. En tot cas, la gran majoria de CDs es venen directament durant les actuacions.
4. Que ens podeu explicar els vostres directes?
Intentem que siguin contundents, sense concessions. No som un grup de música medieval que vulgui executar les notes d’una manera pura, amb una aproximació historicista o acadèmica ni una tècnica pròpia d’intèrpret del que s’entén per “música antiga”. Busquem un so que pugui ser assimilat pel públic actual, un so equiparable al folk contemporani. Els paràmetres estètics i tímbrics actuals no son els mateixos que al S.XII i per tant cal adaptar en algunes coses els temes originals a les orelles del S.XXI.
5. Com us veieu dintre del panorama de la música catalana? I com veieu el panorama a la vostra comarca?
Dins la música catalana, entenent l’àmbit geogràfic dels Països catalans, ens hi veiem com un os polar al desert del Sahara. Durant molts anys, no hem tingut massa contacte amb mogudes que s’han fet a nivell tradicional, perquè no ens consideren un gènere tradicional. Tampoc ens hem acostat al sector medieval, perquè no ens consideren medievals en el sentit de música antiga. Tampoc no som una banda de rock, no som punk... no som res que encaixi en cap dels segments musicals establerts a casa nostra.
Els 40 anys de dictadura feixista i la falsa transició ens han obligat no a un estancament, sinó una reculada cultural que ens ha deixat fora de joc al davant d’Europa.
Ha estat quan hem sortit fora que hem vist, com l’aneguet lleig, que hi havia grups com nosaltres!! No som els únics. I els seus concerts s’omplen, la gent els compra samarretes i CDs. Son apreciats i imitats. Vaja, el mateix que aquí passa amb el pop o el rock, allà passa també amb “això” que fem nosaltres.
6. Com definiríeu la vostra música?
Algunes vegades algú ens ha volgut posar una etiqueta, esgrimint que de cara al públic, calia definir-se com a quelcom en concret. Com que no sabem què fem, no podem posar-li nom. Hi ha gent a Europa, que d’això que fem en diuen “Neofolk, medieval progressiu, punk medieval, folk medieval”...o senzillament “medieval”. No hi ha però un consens tan clar com en els altres estils.
A la música però, no li calen etiquetes. És una música fresca, alegre, contundent, sense pretensions virtuoses, sense pretensions de magnificar el simple fet de revisitar temes de fa uns mil anys.
7. Com us plantegeu els propers concerts? Quins son?
El grup fa concerts i també actuacions en format de carrer... tot i que sempre tenim algunes dates per Catalunya la majoria d’actuacions acostumen a ser fora del país. Viatgem sovint per Europa, sobretot a França i Portugal.
Per aquí a prop, el proper concert que tenim és el dia 25 de Juliol a Sant Joan de les Abadesses. El plantejament és el de sempre: mirar quina durada ens donen, perquè a vegades t’acoten el temps, fer un repertori a mida, intentant col•locar els temes de tal manera que les seqüències de canya-tranquil•litat estiguin equilibrades....i a fotre canya!
8. Quin ha sigut el vostre millor concert com a músics i espectadors?
Bé, això si que és una cosa totalment subjectiva i cadascú de nosaltres donaria una resposta diferent. Com a espectador, no t’ho sabria dir perquè ara per ara, ja portem molts concerts a l’esquena. Personalment (respon Marc Daunis), potser podríem dir que un trio de gaita, acordeó i violí en una tasca irlandesa de Dublin, ha estat dels moments més impactants que he viscut.
Com a músics tampoc no podríem dir quelcom amb cert equilibri, perquè en cada concert et fixes en unes coses, i un altre company en unes altres totalment diferent: un diu “avui collonut, hem estat molt ben afinats” i l’altre t’engalta “avui? fatal, no ens hem mogut, semblàvem ninots de palla”.
9. Quines són les vostres influencies musicals?
Com que dins el grup hi ha integrants que venen de diferents mons musicals (rock, tradicional, cobla, clàssic...) aboquem en la nostra interpretació tot el que anem sentint. Algunes vegades es fa de manera conscient però moltes d’altres algú fa “alguna cosa” que deriva del que hagi pogut sentir en els últims mesos.
10. Quina es la teva última descoberta musical emergent?
Ross Ainslie, un gaiter escocès que sembla que serà una jove estrella del folk escocès. Me’l va fer conèixer en Dani, el nostre mànager. Amb el seu primer CD suposo que “apunta maneres”, tot i que parlant de folc escocès, hi ha coses molt, molt bones. Tindrà feina el nano!
11. Un lloc on us agradaria tocar?
Hi ha molts espais que s’han convertit en bons llocs per tocar. Com que nosaltres toquem també al carrer, hem tocat a llocs molt, molt guapos. Bons llocs per tocar: alguna tasca berlinesa plena de peluts borratxos, al camp de refugiats de Tinduf, sota l’aurora boreal a cap nord o sobre l’Uluru australià.
12. Que aconsellaríeu a un grup emergent que comença ara amb el seu projecte musical?
Que se’l creguin, que no ho facin per fer diners o com a excusa per sortir de casa. Han de tenir-ho com una cosa natural, no forçada, perquè el camí és molt llarg i hi ha molts entrebancs que es van superant si la cosa està cohesionada.
13. Què és el que us apassiona de la música?
La música és un mitjà d’expressió. Moltes vegades, no se sap pas què vols expressar, però el fet de tocar canalitza pensaments, vivències, desitjos, frustracions.
El fet de tocar permet fabricar una bombolla personal, d’aïllament total envers al món, quan això és el que desitges, però també és el que et permet interactuar a través d’un idioma universal, amb la resta de la societat. Aquesta doble arma, que et dona la música és el més al•lucinant, és el que a molta gent li permet seguir més o menys segur pel sender de la vida.
Cada persona viu la música tal com és ell. La música és un estat personal. Pots picar un tros de fusta i algú dirà que això és fressa. Doncs algú ha agafat diferents fustes que fan diferents fresses i d’això n’ha fet la txalaparta, un dels instruments més impressionants que hi ha. Amb la música no hi ha fronteres, hi ha més camí a córrer que no pas el que ja s’ha fet.
No hay comentarios:
Publicar un comentario