Parlem de Roger Margarit i el seu disc "El Secret del Bàrman"

Calla, calla coi! Què són aquests tractes?
Tu a mi no m’espantes amb les teves pors.
Duc en el cor un hivern de marbre
i a la guitarra una cançó.

No acostumo a recordar els meus somnis però estic del tot segur que no s’allunyen tant de l’univers surrealista que he mirat de dibuixar amb El secret del bàrman.
Aquest disc és doncs el retrat dels dos o tres anys més foscos de la meva curta existència a la Terra; dos o tres anys marcats per la prematura mort de la meva mare (genial artista plàstica i millor persona) i tot el que això va suposar per mi i per la meva gent.
Per tal de fer un canvi d’aires i continuar ampliant els meus coneixements musicals, fins llavors purament clàssics, vaig decidir accedir a l’escola Taller de Músics de Barcelona, al bell mig del barri del Raval. Allà em vaig haver d’enfrontar a un enemic temible i desconegut: el jazz. Tot i que sentia una gran admiració per aquest estil provinent de les amèriques, les passava realment putes quan, enmig de l’standard Bye bye Blackbird, em tocava marcar-me un solo de piano i mirar de no quedar com un “popero remilgat”, amb referents segurament més propers a ABBA que a Red Garland, per exemple.
Va ser just després d’una fatídica classe de conjunt instrumental quan, fent el trajecte rutinari, amb les estampes que el Raval ofereix i amb el tema You don’t know me d’en Ray Charles als cascos, em va enxampar la pluja i vaig arribar a l’estació ben xop i fet un nyap. Aquella imatge tan melancòlica va semblar-me idònia com a punt de partida per tal de crear un context poètic on exposar els meus sovint hermètics sentiments. Només calia afegir-hi un paraigües suspès en l’aire, un misteriós assassinat, molta policia, i un bar extravagant on en el meu alter ego es refugiés del sidral on s’havia vist involucrat sobtadament.
En el disc, breu i intens, parlo de temes com la pèrdua, la soledat, la creació artística o la por de fer-se gran. Per fer-ho, em serveixo d’imatges inspirades en quadres de la meva mare i de curiosos personatges com ara la venedora de contes, l’home de negre, o l’amo del sidecar, que apareixen dins el bar imaginari i interactuen amb el protagonista o simplement fan gala de la seva carismàtica personalitat.
Tenen aquests personatges alguna relació amb l’assassinat del carrer? Aconseguirà en Joan arribar a casa? Es retrobarà el prestigiós poeta amb el seu amor idíl•lic? Preguntem-li al bàrman, potser ell en té la resposta.
Roger Margarit

Un disc sincer, que parla de les emocions quotidianes, que toca la fibra, sensibilitat musical a càrrec de bons músics, sota el segell mític de Picap presenta cançons intenses, creatives i emocionants que recomanem des del blog LMALF. Cançons que et porten reminiscències d'infantesa i bons records.