Tako presenta nou disc "Hilo de cobre"

En aquest 2018 TAKO ens presenta el seu nou treball, que porta per títol "Hilo de Cobre" (Maldito Records, 2018). Un disc ple d'energia, frescor i, sobretot, altíssima qualitat. TAKO  és una de les bandes més longeves i prolífiques d'aquest país, un referent en la història de rock espanyol. Però no és per quantitat de discos publicats (aquest és el seu treball número 18), sinó per la capacitat que tenen per evolucionar i sorprendre en cada nou àlbum. I és que, lluny de repetir o utilitzar velles fórmules dels seus èxits, són més que capaços de fer alguna cosa totalment diferent en cada disc, el que els fa ser una raríssima excepció, una espècie de cigne negre que ha anat evolucionant ininterrompudament des de 1985. no hi ha cap dubte que no hi ha res semblant, ni de lluny, a aquesta espectacular i brillant banda que, després de més de tres dècades, posseeixen la mateixa frescor i energia en els escenaris, amb l'afegit de l'experiència, la qual cosa els fa demolidors en directe. Aquest nou treball, produït de nou per Daniel Alcover, ens porta 10 noves cançons. Una producció diferent, molt més directa i contundent, plena de força i màgia sonora, amb uns textos brillants carregats d'aquesta poesia tan particular, que és marca de la casa des de fa molt de temps. Textos que ens porten des de la reivindicació del col·lectiu LGTB a “Prohibido fingir”, amb un groove pesat però ple de melodia i una tornada per gaudir en directe, fins als fanatismes religiosos a "Mala fe", trepidant de principi a fi, o al introspectiu crit interior usant la lutheria com a metàfora de la psicologia en el preciós tema que dóna nom a l'àlbum, "Hilo de cobre", o la magnífica "Hierro negro", que ens transporta als primers anys on la banda va decidir seguir els passos de seus ídols en un homenatge al gran Chuck Berry. També l'autobiogràfica "Sopa de perro"; la crítica als fastuosos casoris en la història d'un fotògraf a “La flor de la sinceridad”, un d'aquests mitjos temps que tant ens enganxen; la vertiginosa "Resiliencia", on se'ns descobreix el significat de la pròpia paraula com a clau per a la supervivència; o la intimista “La niebla”, que amb només unes guitarres acústiques i elèctriques ens parla de la rutina implacable d'una societat marcida. En definitiva, "Hilo de Cobre" és el millor disc fins a la data d'aquesta formació, tot i que, és més que probable que es tornin a superar, qui sap i tant de bo, en futurs discos. I, encara que aquesta vegada el llistó està molt alt (sempre ho va estar i l'han anat superant any rere any), només cal desitjar-salut, perquè segueixin sorprenent fent que recuperem la fe en la bona música imperible.