The Buzzos ens presenta el seu "Red"

"Red" (Maldito Records, 2018)  desprèn un singular aire fresc de banda veterana THE BUZZOS. Sona enganxós gràcies a alguns tornades que poden semblar allunyades del seu habitual Hard Rock, apuntant-se a high energy melòdic i fins i tot al garatge rock, però sempre sense traspassar aquestes fronteres sonores que els fan tan singulars. D'aquesta manera, corejar el "If you want me" del "Running To You" o tararear "Red" no tenen perquè esborrar del record, que arribem fins a ells per "Glory Days" o per “Lonely boy”.

Per si de cas, ens deixen perles com la inicial "You wanna take", on les poderoses guitarres de Diego Leone (AKA Dean Demon), la brutal bateria de Fernan Benítez, el demolidor baix de Juan Antonio Sánchez i la sempre sorprenent i imprescindible veu de Sean “Flecha” Swindle, li anuncien al oidor nouvingut, on s'està ficant. "Black Soul" ens recorda que The Buzzos a part de ser els Reis sense corona del nostre rock'n'roll, són mestres en compondre bones melodies, confirmant les nostres sensacions inicials. Reforçades per "Red", tema que dóna títol a l'àlbum en homenatge al seu extint santuari, un bar que els va fer tal com són, després del qual apareix "Girl U Want", cover dels sempre insuficientment reivindicats Devo, a la qual li han donat un pas més enllà que li escau molt bé. "The Wildest Ones" és probablement la cançó més dura que han compost The Buzzos, amb tinys stoner, demostrant que tot i que amb aquest disc busquen menys cruesa, si s'ho plantegen també poden girar el timó cap a aquest costat. "Shut up" és un altre fort xut rítmic, realment tot ha estat compost així, per ser tocat en directe i provocar moviment. "Ready to punch" és una altra gran sorpresa que fa al so i manera de compondre els temes a la banda. Finalment, apareixen els dos temes més propers al que sempre han estat The Buzzos: "Bored", on dóna la sensació que les guitarres es revelen i "Crazy Lover", aquí torna a aparèixer aquest High Energy Rock ' n'roll que sempre ha estat aquí, no fos cas que algun fan s'hagués plantejat esborrar-se del selecte club que comprenen i aprecien el complicat so que aconsegueix aquesta banda des de terres extremenyes.

Estem davant d'un treballat àlbum, va tan mesurat que The Buzzos han aconseguit posicionar-se en aquest fi i reservadísimo segment en el qual els fans els segueixen respectat i les masses comencen (o haurien de començar) a consumir-los. I això habitualment només passa per dues vies. La ràpida, després d'una campanya de màrqueting camuflat amb la sintonia d'un anunci de refrescs, o amb paciència, talent i actitud. Si els hagués passat el primer, tampoc hagués passat res, però no va passar o no ha passat, mai se sap. Del que estem segurs és que The Buzzos després de més de quinze anys d'asfalt i sales, han tingut la calma i aptitud necessària per recórrer l'únic camí digne d'arribar al mainstream, sense deixar de sonar a ells mateixos i respectant les premisses dels llegendaris rockers, per això se'ls permet anar-se a un costat menys cru i més contemporani, que manté la seva essència i els situa a la casella de sortida, per recórrer el llarg camí cap al cim que pel setanta-set ens cantava Bon Scott. Amb "Red" The Buzzos han tornat, sense haver-se'n anat mai.