El quart disc d'Oques Grasses arriba aquest febrer de 2019, com l'esperat sol que reconforta en els dies de pluja. Acumular 500.000 reproduccions en una setmana del seu curtmetratge musical roda a Hollywood amb David Victori, el realitzador català preferit de Ridley Scott i Micheal Fassbender, i del "chico Almodóvar" Jan Cornet, en són la millor mostra. També n'és el fet que aquestes cançons avançades, "Torno a ser jo" i "In The Night", hagin provocat un fenomen viral posterior entre els seus seguidors que ha gravat i compartit centenars de vídeos amb balls.
I no és per menys. Oques Grasses han pogut estar per primera vegada tranquils a l'hora de fer un disc. Han estat tancats durant un any gravant i produint ells mateixos dotze cançons que han resultat brillants, de la qualitat i imaginació amb la qual ens tenen acostumats.El títol "Fans dels sol". Oques Grasses s'expliquen: "El sol és una estrella que no li dona gaires voltes a les coses. És aquella escalfor que no espera res a canvi, la llum gratuïta dels dies, aquell record agradable dins l'ombra, les cabres, la vida".
Prémer el boto del play és una experiència que enlluerna. Els disc l'obre "Serem ocells", amb una base percutiva crua, que combina rítmica africana amb sonoritats més contemporànies. Una cançó de patró sincopat que calma. "No hi ha gàvies per tants ocells" i que dona la benvinguda al que s'intueix com una obra mestre, Una obra cabdal de la música contemporània actual. A continuació, un riff clàssic amb aire de música club dels 90, introdueix "Sta guai", que compta amb una de les lletres de serenitat existencial marca de la casa de Josep Montero, cantant i compositor dels osonencs. "Aquí ningú neix preparat, ni per ser jove ni per ser gran. Quan anem venint i anem marxant, si ho fem senzill, ens hi farem menys mal".
Amb "In the night" continua l'eclecticisme barroc dels Oques Grasses. Una descàrrega de vents i teclats llatinoamericans amb base electro contemporània i melodies i percussions amb aires flamencs. I just després arriba un dels hits del disc "Torno a ser jo" que barreja el folk tradicional amb house. Un toc clàssicen els contrapunts pianístics transformen la cançó en una catedral sonora que hauria fascinat al mateix Avici. Continua "Bancals, amb una base pesada de hip hop que combina un baix 808 amb un convencional. Els samplers de veu maquen la pulsació i l'harmonia del tema, que calma per una vida més natural i sostenible allunyada de les ciutats.
A aquestes alçades de disc, ja queda clar que Oques Grasses són una de les formacions d'instrumentistes més solvents, colpidores i serioses del panorama català. Seguint amb el inconformisme patològic, ara fa dos anys el grup va sorprendre amb el musical "Meravellós desastre" que van passejar per diversos teatres del territori. D'aquell espectacle n'han recuperat dues cançons. La primera "Escopinya", que canta a l'amor amb una base afrocubana reforçada per un engrenantge d'instruments de vent, piano i guitarra elèctrica. Tot seguit, un groove de reggae trap amb acords majors i un saxo baritón, que constitueixen una base on s'assenta una melodia i una lletra de caràcter surrealista que recorda escenes pintoresques de les obres de Dalí. I per allà entremig, hi ha una acurada instrumentació que evoca les millors èpoques de les big band dels anys 20, i una tornada de pati d'escola.
La provocació més pura neix a la cançó"Més likes", una autèntica crítica a les xarxes socials que podria signar qualsevol guionista de Black Mirror. Una fusió de trap i bogaloo amb tonalitat de música llatina i ritmes caribenys. Samplers filtrats i percussions crues, un color tropical on trobem les col.laboracions espectaculars de Panxo de ZOO i Lildami. El disc encara la recta final sense abandonar el tropicalisme amb "Cançó de l'aire", una subliminació del reggaeton, una filigrana musical que aconsegueix que una estructura tan poc convencional acabi sonant orgànica.
La penúltima cançó del disc "Inevitable" compta amb l'essència de la Motown amb una base de percussió que agafa part del rol de la bateria. La importància i el caminar de les percussions acaba permetent que el baix tingui una funció més melòdica, la qual cosa genera un engranatge on instruments normalment rítmics tenen una funció més melòdica, la qual cosa genera un engrenatge on instruments normalment més ritmics tenen una funció més melòdica i viceversa. Fans del sol s'acomiada amb "Cresta", una cançó frenètica que va del ritme reggae més dolç el reggeton enèrgic, altra vegada amb una instrumentació poc convencional.
Escoltat tot plegat, reafirmar que Oques Grasses són una de les formacions d'instrumentistes més solvents, colpidores i serioses del panorama musical català no és redundant, oi?
No hay comentarios:
Publicar un comentario