L'artista catalana aconsegueix reconciliar els seus extrems oposats fent eclosionar una Andrea 2.0, tant musicalment com personalment, en el seu segon àlbum, que arriba cinc anys després del seu debut, Arribes tard.
La metamorfosi musical d'Andrea la situa en una coordenades de pop fosc, desafiant, amb tocs de R&B fi i amb bases gairebé sempre minimalistes d'electrònica experimental però accessible, a la línia de FKA twigs, Billie Eilish, James Blake o Bon Iver.
El relat d'Alas i Garras descriu més la convivència de la dualitat a Andrea que no pas el conflicte dels seus dos extrems: un nou tot coherent en què l'artista vol i ja es pot reconèixer.
Sense entrar a les profunditats marxistes o hegelianes del terme, tots coincidirem que la vida i el seu desenvolupament són pura dialèctica. Els éssers humans canviem i evolucionem constantment, i ho fem mitjançant un procés dialèctic, és a dir: una realitat s'enfronta a la seva oposada i com a resultat d'aquest conflicte, d'aquest diàleg, se n'alça una tercera, la síntesi, una nova realitat més carregada de debò que les dues anteriors oposades. Els dos filòsofs alemanys postulaven que així es transformen les idees i la història; però també així evolucionem i canviem les persones a les nostres vides. Un exemple d'això ens ho brinda Andrea Mir amb el seu nou disc, Alas y Garras, i ho fa a més a més des de dos plans diferents: el personal i el musical. És el relat d'una metamorfosi, d'un procés d'evolució basat en la confrontació i el diàleg de dos pols que hi conviuen; que parteix del personal per reflectir-se en la seva música.
Si en l'aspecte musical l'Andrea de la tesi era l'autora de Arribes tard, el seu àlbum de debut de 2018, caracteritzat per un pop formal i engalanat de tocs neo-soul/R&B, personalment l'artista de Rubí es va fer conscient dels seus pors i angoixes. A aquesta tesi personal Andrea va confrontar una teràpia amb què va aprendre a analitzar i purgar els seus llasts: patrons psicològics i fins i tot fisiològics que va aconseguir superar gràcies a un procés de desconstrucció i reconstrucció.
A 'faci's la teva voluntat', el que fos primer single d'Ales i Garras, ens parla precisament d'aquest desaprenentatge de les estructures identitàries en què la societat ens ha programat per acabar sent com realment vol ser. I en paral·lel a aquest procés personal, Andrea va destruir i reconstruir també la seva identitat musical. Una Andrea més experimental, electrònica i desafiant, la que es mostra a Ales i Garras amb la influència de FKA twigs, James Blake o Billie Eilish a l'horitzó, va començar a eclosionar en aquell primer avenç.
Esquemàticament el procés que precedeix i empeny el canvi podria resumir-se a la triada inicial. ‘Jo controlo’, la intro crua, converteix en un mantra martellejant de piano la dinàmica que porta al col·lapse: aquest llençar i aguantar que, analitzat en un moment de pausa, es revela insostenible. A 'ANSIA', sobre una producció molt dark i una base R&B àcida i molt severa, fa la seva aparició l'ansietat, capaç de dominar-ho tot al seu pas. I és a la llum de ales i urpes meet on es produeix l'inici de l'alliberament, de la purga, de la reconciliació entre les dues parts del seu ésser. Un tema minimalista i molt delicat, com els tracks més sintètics del darrer Bon Iver.
L'Andrea 2.0, la que emergeix després d'enfrontar els dos pols en una conversa (re)constructiva, ens parla des de diversos nous llocs pacificats. Des de la quasi balada 'Seijaku' (concepte japonès que significa “serenitat al mig del caos”), que funciona com un halo confortable de llum a la foscor. Des del pop-R&B influenciat per Kanye West, Travis Scott o Beyoncé de The Kids, on reflexiona sobre com i on focalitzar la seva recent potenciada dimensió energètica; tema també present a la fina i elegant ‘adrede’. Des d''hypnagogia', aquest fugaç lloc entre estar desperta i adormida que Andrea converteix en el seu safe place, on la seva imaginació i la seva creativitat volen lliures, deixant-se portar i renunciant al control, i que ha il·lustrat de manera totalment natural en una sola presa de piano i veu. Fins i tot des d'una nova obertura a l'amor confessat en la malenconiós, progressiva i sempre canviant ‘TE MISSEO’.
'ApÀtica', que se sosté sobre una base de guitalele on floreix la veu d'Andrea gairebé sense efectes, i 'it's beautiful', segurament el seu tema més experimental (amb sample de Mac Miller inclòs), completen un àlbum que, més que representar el conflicte entre els dos pols d'una dualitat pretén reflectir el resultat de la conversa constructiva entre elles. Així doncs, les ales i les urpes no són metàfores de la tesi i l'antítesi, dividint i contraposant l'àlbum en dues parts; ho són d'una dualitat que conviu en pau donant sentit a un tot en què l'Andrea vol i ja es pot reconèixer. I en aquest nou tot cohabiten la pianista i compositora d'educació formal
No hay comentarios:
Publicar un comentario