Alberto Montero ens presenta el disc "Ciudad Dormida"

Moltes de les coses que pensem, sentim, patim o creiem a la vida procedeixen en realitat d'un lloc abstracte i completament subjectiu que ens habita: el nostre subconscient. Com si fos un iceberg, la nostra realitat es divideix en dues parts: l'emergida, activa i reconeixible a la vista de tot el món; i la submergida, oculta i molt més extensa i influent del que sembla. Aquesta segona part, moltes vegades intangible i indesxifrable, ens fa ser com som i fer allò que fem; i és precisament l'objecte d'estudi artístic en què Alberto Montero ha centrat Ciudad dormida, el seu setè àlbum.

Presentat com una invitació a recórrer els carrers del subconscient del músic, el nou treball del valencià transita les fronteres entre allò visible i allò invisible, deixant-nos peces a cavall entre els dos mons. Així, tornant a la senda del folk d'autor més intimista i emocional, i connectant per tant amb els seus primers treballs, Alberto Montero, planteja un cançoner que tendeix a allò eteri i ens permet entendre alguns dels elements que configuren la seva identitat no només artística sinó també personal. Alguns dels principals, de fet, unifiquen l'artista i la persona: són la cerca de la seva essència i de la comprensió del misteri de la vida i del procés compositiu.

En aquesta indagació, per superar i reflexionar sobre la crisi creativa que l'assola entre disc i disc, Montero es va retirar a una cabana a prop de Yeste, una petita localitat de la comarca manxega de Sierra de Segura, a Albacete, on va donar llum a diverses de les peces que obren Ciutat adormida. La inaugural 'La possibilitat', on es planteja si de veritat és possible que no torni a escriure res de bo mai més; 'Un altre clarejar', que té un aire a Love, amb la qual intenta que els seus acords estiguin a l'alçada de la grandiositat de la natura; Castells a l'aire, reflectint l'encomiable voluntat del músic de reconnectar amb si mateix; l'homònima 'Ciutat adormida', la sonoritat de la qual ens remet a un espai plenament oníric; i 'Como siempre', que parla de separar el patiment quotidià de la contemplació del moment present, en aquest cas la naturalesa.

Sempre a voltes amb el procés compositiu però en un pla més terrenal, 'Deixem tot enrere' funciona com un recordatori que les crisis passen, mentre que 'La incomoditat' reflecteix el que significa exposar-se al món i com aquest es crea una imatge de tu coneixent-te només a través de les teves cançons. Totes dues, per cert, amb un punt instrumental i melòdic que pot recordar Grizzly Bear. També en aquesta mateixa línia de discurs tangible, 'Una altra vegada', unint forma i contingut, funciona com un manual d'instruccions per suportar la frustració, repetint les estrofes contínuament però amb una producció sempre diferent que reforça el missatge: “si cal intentar-ho una altra vegada, s'intenta una altra vegada”. I 'L'Obligació', amb la seva melodia barroca, ens adverteix que de vegades allò que estimem es converteix en una obligació que serveix per mantenir la nostra identitat, convertint-se la creació en una arma de doble tall que alimenta i s'alimenta de la nostra vanitat i autoestima .

Sense abandonar el subconscient com a escenari principal, Alberto Montero aborda altres temàtiques profundes com la seva admiració per la natura, present al single d'avançament 'Núbe violeta' que signa al costat del duo peruà Alejandro i María Laura; les trampes del plaer immediat davant d'aquells que ens omple i ens connecta de debò amb nosaltres a 'El cor de la flor de gel', amb cert accent a Stereolab; o el descobriment de quins són els impulsos subjectius que propicien la nostra motivació vital o la tristesa a 'He de començar a dir tot el que passa al meu cap'.

I nota a part per a les dues peces finals. ‘La Campana’, basada en un conte de Hans Christian Andersen i escrita per a la seva dona quan travessava un mal moment, reconeixent que intentar descobrir el misteri de la vida en el seu sentit en si mateix; i 'Cae la noche', amb un toc romàntic a l'estil Lucio Battisti, que tanca el cercle d'un disc que s'obre amb un clarejar, simbolitzant també la superació i el final d'una crisi creativa que ha derivat ni més ni menys que 15 cançons . Una prova inequívoca que el nostre subconscient conté més de nosaltres mateixos que la nostra part conscient.