Les persones més valentes que conec no són les que s'enrolen en un exèrcit o les que combaten a crits les pors, sinó aquelles que s'atreveixen a mirar cara a cara tot allò que els fa mal. El músic barceloní Jordi Bastida n'és una. En paral·lel a la seva feina de guitarrista de Sidonie i Alizzz, utilitza el seu projecte personal, Chico Jorge, per escurar a fons el seu cor i així aprendre a processar tots els vessants del dolor que comporta estar vius. Ho va fer al seu EP de debut del 2021, Chico Jorge i, i ho ha tornat a fer en el seu primer disc llarg, un d'aquells dies, on lluny de rebutjar la tristesa, l'abraça i se l'explica a si mateix.
Són deu cançons d'indieopop sorollós que parlen d'amor, de trobar a faltar, de demanar ajuda, de ser pacient, de pèrdua i dol, d'estar perdut, d'enamorar-se, d'odiar i de trobar a faltar de nou. Tot un ventall de raons per les quals, en un mal dia, ens podem enfonsar. Però a l'idioma líric i musical de Chico Jorge sempre hi ha reservat un forat pel qual entra la llum. El seu vers és idealista i malenconiós, romàntic i lluminós a l'estil becquerià; i les seves guitarres, encara que poden sonar de vegades frenètiques, trencades o esmolades, mai no es rendeixen a la foscor, dibuixant melodies sempre belles i esperançadores. Demostrant ser un alumne avantatjat de l'acadèmia Wilco, un fidel seguidor dels mestres Cox, Hammond Jr. i Cline.
Així doncs, amb un d'aquells dies, en Jordi planteja escenaris anímics on conviuen emocions oposades que es troben i es barregen, terrenys ambivalents on res no és senzillament blanc o negre. No són cançons d?amor i ja. Són d'amor del tipus estel·lar/meteòric i encegador que ara fa mal com el de 'ets un sol'; o del que a més de fer mal fa mal, com explica a l'accelerada i nerviosa 'cupid enamorat'. Van a trobar a faltar però preferir trobar a faltar a oblidar, com 'cigarrets', un mig temps que té una mica de l'elegant malenconia de Grizzly Bear. O retraten, com 'lluny de la pell', la contradicció de no reconèixer perquè habites a l'avantsala d'un gran canvi que no acaba d'arribar.
En realitat, només les dues peces finals, fantasma i buit estimat, expressen emocions inequívoques, monolítiques: menyspreu la primera, i una evocadora nostàlgia amb un puntet de shoegaze a l'estil Deerhunter la segona. Però a la resta el sentir es mostra com un procés més complex, amb les arestes, les discordances i els amagatalls. Així Chico Jorge posa en valor, per exemple, la sort de poder trobar refugi a l'amistat quan la vida ens atropella. Ho fa en ‘hiperventilació', cantant “menys malament que avui et torno a veure / al bar per parlar / i riure'ns de la merda / que ha pujat a poc a poc / i no deixa respirar. / I dibuixar un cor / a l'estrella de la Damm / on càpiguem tots dos / i ningú ens pugui trobar” Europeu). I també en 'un d'aquells dies', amb la preciosa metàfora de “escoltar el mar que dibuixaves als meus cabells” com a sinònim de seguretat, cura i salvació. Un tema rodó i exultant que no per casualitat dóna títol al disc. Perquè cal ser molt valenta per saber demanar ajuda.
Jordi Bastida abasta tant amb el seu enorme cor que és capaç fins i tot d'encapsular la connexió entre el desamor i el duel en dos temes tan oposats com són “on és el meu cor?” i “qui regnarà al Born?”. El primer, a tocar de l'stoner-space-rock de Jason Pierce, on la bronca és per la pèrdua d'una relació sencera; i el segon, delicat a més no poder, a tall de cançó de bressol i comiat de la seva difunta gateta, Agustina. Per això volem tant Chico Jorge. I per això qui signa aquestes línies i la seva inseparable sòcia, Eneida Fever, vam fundar el segell Magic in the Air: per acompanyar aquest tros d'artista i per il·luminar junts un disc que subscrivim línia a línia, guitarra a guitarra, sentiment a sentiment. Perquè ens uneix el mateix romanticisme que envolta Chico Jorge; per la música i per la vida.
No hay comentarios:
Publicar un comentario