Carlos Gris ens presenta EP "Flotante"

Seguint la línia de Flotante, el seu EP de debut del 2022, el músic madrileny establert a Londres es retrata amb honestedat entre les il·lusions i frustracions de la seva generació en el seu nou treball;

Centrant-se en aquesta ocasió en com esprémer les delícies caòtiques i inesperades que comporta el desamor al llindar dels 30, Carlos Gris busca a Papallones la manera de vèncer la por innata que tenim a perdre la capacitat d'emocionar-nos en fer-nos grans;

Inspirat per gegants de l'indie nacional com Leiva, Viva Suècia, Ivan Ferreiro o Xoel López, i per referents del pop-rock anglosaxó com The National, Band of Horses, Big Thief o The War On Drugs, el cantautor madrileny va afinant la veu pròpia i guanyant-se a poc a poc el seu propi espai a l'escena.

Comparant-nos amb anteriors generacions, sembla que la nostra arriba tard a tot. Si als 30 els nostres pares ja tenien una feina fixa ben remunerada, la casa pagada, cotxe nou, dos fills i un gos, nosaltres a la mateixa edat ho tenim gairebé tot per fer. Davant d'expectatives ja irreals, ens hem acostumat a desmuntar les nostres vides ia tornar a començar les vegades que calgui. És resiliència pura, però segueix donant vertigen quan això passa. Carlos Gris, el músic madrileny establert a Londres, es va trobar en aquest escenari quan esgotava la seva vintena: una ruptura amorosa el va tornar a col·locar a la casella de sortida, i ha documentat la reconstrucció de la seva estabilitat emocional a Papallones, un fantàstic i honest nou EP, el segon que publica després de Flotant2, datat en 2.

Sobre les quatre cançons s'estén la urgència d'esprémer la vida per combatre la por de perdre la capacitat d'emocionar-se en fer-se gran, l'esperança de tornar a sentir alguna cosa especial, i com mantenir l'equilibri entre la incertesa i l'alliberament de no tenir lligams. Un procés que Carles narra a dos nivells: en la relació amb si mateix i amb l'exterior. 'La Grieta' i 'Un minuto más', cançons amb què obre i tanca el relat, parlen del difícil exercici d'aprendre a estar sol i de com anar omplint a poc a poc aquest buit amb coses que val la pena. Amb la primera, una peça impecable d'indie pop-rock amb influència de Vetusta Morla, Band of Horses o Big Thief, dibuixa el lloc imaginari que li permet continuar emocionant-se amb les coses invisibles i inútils, les que més ens defineixen. Mentre que la segona, que combina el so brut de The Strokes amb les guitarres netes i el ritme sofisticat de Phoenix, posa l'accent a l'extraordinària ia vegades dolorosa aventura de conèixer-se millor un mateix.

Però com que la vida és curta i la joventut encara ho és més, Carlos Gris no renuncia a l'emoció de les nits convertides en cap de setmana i dels amors que duren només un segon. És un altre vessant de la teràpia de reconstrucció, confessada en les dues peces centrals. 'Dolor d'esquena', impregnada d'una dolçor pop coqueta i juganera que recorda Parcels i Col·lectiu Da Silva, defineix una d'aquelles nits com una barreja d'excitació per les coses noves i nostàlgia per les coses perdudes. I va més enllà a 'Papallones', cançó que titula l'EP, comparant el sexe ocasional amb una teràpia de xoc necessària per afrontar i superar certes fòbies o traumes. Dolç com la guitarra clàssica de José González o Guitarricadelafuente, és la història de dos estranys que hi ha, que connecten i que diumenge a la nit se separen. Una llum fugaç enmig de la foscor que li demostra que és possible tornar a sentir alguna cosa especial.

Afinant cada cop més el seu llenguatge líric i musical, Carlos Gris continua oferint-nos cançons sinceres i boniques amb què s'explica a si mateix ia tota la seva generació, amb les seves llums i ombres, amb les seves il·lusions i frustracions. Inspirat per gegants de l'indie nacional com Leiva, Viva Suècia, Ivan Ferreiro o Xoel López, i per referents del pop-rock anglosaxó com The National, Band of Horses, Big Thief o The War On Drugs, el cantautor madrileny s'està construint el seu propi espai, a la vida ia la música. Un repte força més ambiciós i atractiu que tenir-ho tot lligat i ben lligat als 31 anys.