Serpent tornen amb Absolutisme Zen, un treball de rock conflictiu i frontal

Serpent tornen amb Absolutisme Zen, un treball de rock conflictiu i frontal que celebra la

mort anunciada de les subcultures i passa directament a mossegar cares. Punk? Hardcore?

Més aviat vergonya i mandra cap a aquesta pregunta. Van començar el 2017 romantitzant el

rock reinterpretat des dels preceptes del hardcore, a l’estil dels grups de Washington o San

Diego. A això se’n va dir post-hardcore: una etiqueta pròpia d’èpoques d’abundància i avui

completament innecessària.

Serpent fan servir ingredients sorollosos i crus, enriquint amb una mà i empobrint amb

l’altra. Escoltat el resultat, el missatge et mossega la cara i la música avança com un tren de

mercaderies que no té gaire cura de frenar abans dels revolts. Ni etiquetes, ni eslògans, ni

clixés, ni zona de confort.

És un disc creat des d’una mirada crítica i alternativa, expressada a través del so. Aquest

discurs empeny el grup a buscar la seva pròpia veu —tant musicalment com líricament— i a

esquivar qualsevol exercici d’estil inofensiu. Absolutisme Zen són onze temes, onze

vinyetes d’un món governat per una nova forma d’absolutisme que no necessita ser

manifestament violent o evident per funcionar. Un absolutisme que, de manera calmada i

sibil·lina, enterra sota contingut intranscendent i modes de cinc minuts qualsevol lluita o

expressió de dissidència.

Líricament, el disc afronta —de manera asimètrica i personal— les formes amb què el món

fereix: ensenyant la ferida i esperant empatia.

En aquesta ocasió, musicalment, l’artefacte ha sortit més robust. Cada cançó sembla tenir

una missió clara i la porta a terme sense desviar-se del camí. Pel que fa a les sonoritats, l’ús

d’elements més clàssics —cordes a mitja distorsió i bateries amb més ressonància que

atac— fa que l’empenta final sigui més real i punyent, aconseguint cotes d’intensitat pròpies

d’altres distorsions i velocitats.

El treball ha estat produït per la mateixa banda i enregistrat amb Marc Bòria i Xavi Escribano

a Labedoble, i amb Albert Ibarra a Echo Estudi. La mescla ha anat a càrrec de Santi Garcia

a Ultramarinos Costa Brava, i la masterització, de Víctor Garcia a Ultramarinos Mastering.

Avançaments / Singles

Hem buidat la sala

“Hem buidat la sala” neix d’una broma interna de la banda: quan la seva proposta no

encaixa amb la identitat de l’esdeveniment i, sumat al volum al qual toquen, acaben buidant

la sala i autoanomenant-se #buidasales.

No obstant això, aquesta broma amaga un significat més profund, convertint-se en un clam

per recuperar l’esperit crític i el consum responsable de contingut.

Hereus d’uns temps en què el contingut es degustava i no simplement s’empassava,

Serpent fa anys que s’atrinxeren en aquesta nostàlgia mentre assenyalen una altra

nostàlgia menys sana: la que viu del “fomo” pretèrit i de la necessitat de col·leccionar

hologrames del passat a preus de luxe.

Les conseqüències: l’oci musical es relega a esdeveniments grans a la perifèria de les

ciutats que a mes solen tenir un preu d’entrada elevat, les sales moren o es queden com a

residència de grups tributs, els limitadors de só arruinen l’experiencia, els carrers queden

morts, foscos i en silenci.

“Vell i cabrejat” gira constantment entre dues actituds aparentment contradictòries: l’orgull

generacional i l’autoparòdia. Quan sembla que expressem la creença d’haver viscut una

època més autèntica o real que l’actual, al final de la tornada estirem el fre de mà i diem:

“No vull que em facis massa cas, estic vell i cabrejat”. En aquest cas, es busca el matís de

“estar vell” i no tant el de “ser vell”, tractant “vell” com una actitud, una energia, més que no

pas una qüestió d’edat.

La frase “He de marxar perquè comencis tu, però el problema està en que jo encara no he

acabat de lamentar-me” expressa aquesta sensació crepuscular en què per tu comença a

ser massa tard, però els motius pels quals segueixes nedant a contracorrent són

exactament els mateixos que fa 25 anys.

“Vell i cabrejat” amaga, de manera inequívoca, la voluntat que la flama segueixi viva, encara

que sigui d’una intensitat o un color diferent del que estem acostumats, o tan autèntica i tan

residual que ni tan sols la sapiguem veure. Sigui com sigui: que hi hagi flama.

"L’himne nacional" Parla de com un himne de resistència, l’himne de Catalunya (Els Segadors), acaba en mans de la xenofòbia identitària. Un reflex de l’auge de l’extrema dreta populista arreu del món.

"Mai ningú enlloc" Parla de relacions personals, d’expectatives i frustracions dipositades en l’altra persona.

Quan la manera de ser de l’altra persona és la font dels teus problemes. I quan desapareix,

te’ls trobes de cara i els has d’afrontar o encolomar a algú altre.

"Esbarzer" Parla de persones que es permeten el luxe de ser desagradables en nom de “ser directes” o

“ser sincers”. Tothom pot punxar i ser desagradable.

"Diners i abdominals" Una mirada irònica a la idea de triomf actual: la superació, el culte al cos i l’aparença. El dia que vaig parlar de sentiments Sobre la castració emocional i la masculinitat clàssica.

"Swing del dolor" Sobre la gentrificació i el fenomen expat, que converteix una ciutat en un parc temàtic i n’acaba destruint tota l’autenticitat.

No em podria importar menys

Relat dels qui hem hagut de marxar de Barcelona per la impossibilitat de pagar un lloguer i

perquè ja no reconeixem la ciutat.

"Psicotècnic" Parla del perfil d’algú que es vol dedicar a formar part de les forces de seguretat de l’Estat.

"Ventafocs" Una cançó sobre fer propostes artístiques sense estudiar-ne la rendibilitat o l’èxit:

simplement per ofendre, dividir o desafiar.