THE VÍBORAS ens presenten "La Tormenta"

Els escurçons no poden regenerar una extremitat completa com els llangardaixos, però sí que poden renovar la seva pell. La muda permet que es desfacin de qualsevol signe de desgast, millorant la seva capacitat de camuflatge i protecció. Aquesta cita de National Geographic bé podria resumir l'esperit de THE VÍBORAS. Després del fulgor del seu primer treball, "Viaje al Sol", la banda formada per Gaelle Luna (veu i baix), Vega Molina (guitarra i veu), Cherra Muñoz (guitarra) i Mawi Pardo (bateria) ha mudat la pell per entregar-nos "La Tormenta", el seu esperat segon disc.

Si el debut va asseure les bases del seu so, els raigs d'aquell sol van deixar cicatrius que, lluny de debilitar-les, van curar les ferides per donar pas a una nova etapa. Perquè en aquesta ocasió, la calma no precedeix la tempesta: "La Tormenta" arriba després, arrasant amb el que és vell i deixant espai per al que és nou. El resultat és un disc de rock més rotund, que abraça les seves arrels a l'alt-rock americà i el blues, i les projecta cap a paisatges sonors de carreteres infinites, sol abrasador i pols de desert.

Gravat entre acústiques íntimes, steel guitars que dibuixen horitzons i guitarres elèctriques que mosseguen amb força, "La Tempesta" és un viatge sensorial guiat per una veu que hipnotitza i un ritme que desperta. Un treball que, com la muda de la serp, renova la pell de la banda per oferir una identitat més forta, més autèntica i millor camuflada entre la grandesa de les seves influències. La tempesta ha arribat, i al darrere, només queda creixement.

Aquest disc neix d'una idea: l'expressió creativa més gran per a les persones és la capacitat de crear alguna cosa nova en l'adversitat, de sembrar la bellesa enmig del caos. Com més profunda és la ferida, més espai hi ha per a la creació. Per això la música és el lloc on el present ens troba, una experiència que ens convida a ésser. Un espai compartit a l'esquerda que cadascú habita, un refugi fràgil davant la imminència de "La Tormenta". Aquestes cançons, que neixen d'emocions espinoses, són el punt de trobada on ens arriba el present. És música que no fuig de la pluja, sinó que aprèn a construir una llar mentre el cel es trenca. Un espai fràgil per recordar-nos que, davant la imminència de “La Tempesta”, encara som capaços de créixer.