El segon àlbum d'O'o, Songs Of Wishes And Bones, va ser escrit i gravat a Mézin, un tranquil i pintoresc poblet del sud-oest de França, al cor de Gascunya. Una església medieval, una plaça ombrejada, cornises, amb el riu Gélise fluint per sota, i, just en passar el pont, s'arriba a la vora del gran bosc. En aquesta mala herba, entre el fullatge a la vora d'un llac, bulli la vida, es revela un món paral·lel, en què viuen petites criatures, i altres de més grans... Victòria i Mathieu han tornat a la terra on van créixer, i aquesta tornada a les seves arrels ha estat font d'inspiració per a moltes de les seves cançons.
"Deixem Barcelona per viure al camp, al mig de cap lloc, i enregistrem aquest disc en total aïllament", explica Victoria. "Vivim junts durant gairebé un any en una casa familiar al camp, envoltats de natura. Va ser un retir inspirador i propici per a la feina. L'àlbum hauria tingut un altre color si ens haguéssim traslladat a París oa una gran ciutat, que podria haver estat una elecció més òbvia". "En comptes d'això", prossegueix Mathieu, "ens trobem als antípodes de l'ambient urbà de Barcelona, en un entorn rural envoltat de pinedes".
'Barcelona' és un esquinçador homenatge de comiat a la ciutat on Victòria i Mathieu van viure durant més d'una dècada. La cançó està impregnada d'una malenconia òbvia però ferma, que s'adreça a qualsevol que senti nostàlgia per un lloc. Els escenaris influeixen en els paisatges sonors que crea Mathieu, que dialoguen directament, gairebé de manera simbiòtica, amb la veu de Victòria.
L'enigmàtic títol de l'àlbum, Songs of Wishes and Bones, suggereix immediatament una dualitat plural i un joc de contrastos, que es confirma a mesura que se senten les cançons. És una qüestió de vida i mort, naturalesa i artifici, passat i present, llum i foscor: la cançó Le Jour et la Nuit (El dia i la nit) en dóna fe.
L'humor també és present, sovint de manera poc convencional, i fins i tot fosca. També hi ha picardia, com a 'L'E dans L'O', amb el seu enginyós joc de paraules a la línia de Gainsbourg. En la majoria dels casos, l'alegria és a la superfície, el to desenfadat oculta el significat fosc de les lletres.
L'irònic sentit de l'humor és evident des del primer tema: Scorpion. Una cançó inspirada en la vida real: han compartit casa seva amb diversos exemplars del gènere! A la seva història, l'animal es converteix en un depredador carnívor amb gust per la carn fresca, disfressant les seves malvades intencions. "No, no em fan por els homes", riu Victòria, "només tinc cert gust per ells".
La mateixa personificació i sentit de la paròdia es pot trobar a ‘Tako-Tsubo’. Tako-Tsubo és un terme japonès que es tradueix com a "trampa per a pops" i que, per la seva forma, ha donat nom a una síndrome cardíaca coneguda com a "cor trencat". Victoria explica: "És literalment la història d'un pop amb el cor trencat que és capturat. És un cruel conte de fades on la presonera és condemnada i patirà un terrible destí abans de ser devorada... però afortunadament, just abans de ser tallada a trossos, pateix la síndrome i mor sense mal d'una aturada cardíaca". Mathieu crea una ambientació musical digna de la Yellow Magic Orchestra. De vegades sona com una cançó infantil embogida.
I després hi ha la tempestuosa 'L'Orage', que s'obre amb metàfores elèctriques, el pols electrònic interromput per inesperats passatges de piano i veu, i en fer-ho travessa una mena de portal del temps i es curtcircuita a si mateixa. "Crec que aquesta cançó és probablement la més personal", admet. "La gent que em coneix dirà que fa olor de vida. Tracta de la inestabilitat, sobretot en les relacions. Pensem que seria divertit fer una cançó realment teatral que il·lustrés això. A més, ens encanten les tempestes...".
Potser la cançó més trista i clàssicament bella de totes sigui 'Les us du lac', amb la seva delicada melodia i una veu que brilla com els ossos de què parlem, flotant entre dues aigües. Un misteri plana sobre el seu origen: hi va haver un assassinat, un suïcid? "Vaig intentar que fos més poètic que macabre, amb aquestes boniques imatges d'ossos que pugen a la superfície", diu Victòria. Tot i que aquest tema és íntim i commovedor, el patetisme es veu contrarestat per les composicions de Mathieu, plenes d'energia comunicativa i vitalitat, com la gairebé interactiva 'How do you...?', plena d'insinuacions.
Així doncs, Songs Of Wishes And Bones no manca optimisme. O'o explora aquí terrenys relativament nous, amb temes ballables que et fan moure't a més de sentir i pensar, com l'eufòrica 'Delay' i la irresistible 'Arena'. Si el vostre EP Spells de 2018 tenia un peu a l'avantguarda electrònica, sis anys després han abandonat la galeria i s'han dirigit
Tenim sort que la formació barcelonina de soul i rhythm Koko-Jean & The Tonics estigui apostant des del principi d'aquesta dècada per registrar sobre vinil tota l'emoció que han fet malbé en directe des de fa més de 10 anys. El seu amor i respecte per la música d'arrels afroamericanes, sense deixar d'explorar la llibertat i el joc dins aquest gènere, fan del seu un so una cosa única, enriquida a més pel llenguatge musical de cadascun dels seus membres. Ara aquesta química que demostren sobre els escenaris està immortalitzada en dos EPs, Hairwhip i Please Mr. Milton, tots dos publicats el 2020, en un àlbum del 2021 amb 12 temes inèdits, Shaken & Stirred, al 7” del 2022 titulat Sick & Tired ; i, des d'aquesta tardor, també a Love Child: un segon àlbum que ha estat gravat a La Casa Murada amb Arnaud Fradin als comandaments de la producció. Amb ell, Koko-Jean i la seva banda modernitzen lleugerament el seu clàssic so, endinsant-se en el so pur soulero i en l'ambient social i musical dels 70.
Hi ha una bona col·lecció de temes vibrants amb els quals t'entraran ganes de sortir al carrer i posar-te a ballar desenfrenadament. Ho és la imbatible 'Gonna Be A Party Tonight', ho és la quasi-instrumental 'You Can't Sit Down'; i ho és, per descomptat, 'The Spin', un dels singles publicats com a avenç: un divertit i enèrgic hit de rock-'n'roll/ surf inspirat en el famós fenomen The Twist iniciat per Chubby Checker, i que segueix la tradició inaugurada amb 'Do The Hair Whip' al seu anterior àlbum.
Però no tot és energia desenfrenada. També hi ha moments de recolliment i emoció romàntica, peces que et mouran a foc lent com la balada soul 'Never Ever', la creixent i emocionant 'Down On My Knees' o 'I Can't Stand You', la càrrega sentimental de la qual vessa per quatre costats. L'amor també se celebra a la inaugural i titular 'Love Child': un èxit estiuenc, un mig temps ballable que captura l'essència nostàlgica del so Motown dels anys 60, evocant la calidesa d'un estiu a Brooklyn on els joves s'enamoren ritme dels Temptations, Marvin Gaye o Martha Reeves and the Vandellas.
La cirereta de Love Child, on cada cançó és un univers nou i diferent, la posa Frank's Zone, una altra de les peces que van servir d'avançament. Inspirada al costat decadent i oblidat de la realitat urbana de Barcelona, en contrast amb la seva societat elitista, Frank vindria a ser una mena de Malcom X: un heroi que provoca l'aixecament social, igual que Martin Luther King Jr. poble a la seva demanda de justícia social. Evocant l'ambient del Brooklyn dels anys 70, barrejant jazz, soul i influències actuals de R&B i hip hop, té un ritme que barreja amb eloqüència el so característic d'Amy Winehouse i els relats socials de Marvin Gaye.
Així, mentre que el seu primer àlbum era clarament una odissea musical a través dels canvis socials i culturals dels anys 40 i 60, Love Child, que barreja soulful rhythm clàssic amb blues rocker, és més aviat una carta d'amor a la gent que va sobreviure a aquells temps difícils i va arribar als anys 70. És, per tant, un àlbum que celebra el passat sense renunciar al sentiment d'emancipació en un sentit musical, emocional, espiritual i cultural. Una cosa impensable sense l'extraordinària sensibilitat dels membres de la banda, capaços de treure a lluir l'esperit més sensible i nostàlgic, però també esperançat del que la música negra ens ha ofert i ofereix.
Avui al blog LMALF us presenten un disc "Nit i dia" (Records d'Aigua, 2024) de Gabriel Maria Pérez i Agustí Mas, un disc ple de delicadesa, blues i bona energia.
Gabriel Maria Pérez és de Barcelona, és poeta, rapsode, agitador cultural, sensibilitzador social per l'autisme, una mica músic i pare d'una adolescent amb autisme. Ha publicat tres poemaris, dos bilingües en català i castellà, i ha estat president de la desaperceguda entitat Univers Àgatha que van treballar molt amb la música solidària amb l'Autisme.
Va acompanyat d'Agustí Mas queva néixer a Barcelona el 1956. De forma autodidacta, als 14 anys s'inicià a la música i, ràpidament, es decantà per la guitarra elèctrica i el Blues. Durant els primers anys de la seva carrera, va aprendre d'altres músics i de tots els discs i actuacions que va poder. Posteriorment, s'interesa per l'harmonia moderna i el Jazz, tot fent classes amb Sean Levitt i Albert Cubero. Però el blues continuà sent el seu llenguatge i font d'inspiració.
El 1972 s'inicià tocant amb diversos grups de blues i rock. Durant els anys 80, va enregistrar dos àlbums amb la formació de fusió QQT. Als 90, va grabar tres àlbums amb el grup de rock Català Soviets. A mitjans dels 90, va ser quan Agustí Mas va decidir formar More Strings, projecte que es centra en la guitarra i el blues, i on toca amb els millors músics de Catalunya: Max Suñé, Kitflus, Albert Cubero, Jordi Bonell, Amadeu Casas, Ignasi Zamora, Aldo Munari i Josep Cucurella. Les composicions d'aquest projecte queden enregistrades el 1995 en un àlbum de nom homònim que rep elogis de crítica i públic, inclòs Bruce Iglauer de Alligator Records(Chicago), rep 4 estrelles en la revista Cuadernos del Jazz, i ressò a Radio 3, programa Tren Tres, així com a la revista German Blues.
L'any 1999, enregistrà a trio l'àlbum Telecaster Blues, on feia un exercici d'introspecció i un tribut a Roy Buchanan. L'any 2000, Mas inicià el seu nou projecte, Blues Ensemble, amb el qual participà al 22è Festival de Jazz Terrassa. Tot neix arrel de la participació al International Guitar Festival de Bath,UK, on repeteix el 2000, 2001, 2002 i 2003. Allà contacte amb Neville Marten, Paul Judge, Geoff Whitehorn, David Mead i Phil Holborne entre altres. Internacionalitza el seu blues i tanmateix té la sort de tocar amb Sam Cockrell un dels millors bluesmans de Chicago, en varies ocasions com a convidat.
També en el 2000 inicia una relació musical i d'amistat amb Peter King, gran músic anglès i vell conegut del nostre públic, amb el que ha enregistrat el nou CD 'Playin´with the King'. Des de l'any 2001 forma part de The King Revelers, banda de blues que toca per tot arreu i el Setembre de 2004 varen tocar a Wexford (Irlanda), amb molt èxit. Ha participat a les següents Master Class: Jim Hall, Andy Summers, Scott Henderson, Frank Gambale, Rick Derringer, Carl Verheyen.
El disc té 8 temes: Voluntats, Una tonada, All My Heart For You, Moon, Somriures, Jo no ens veurem, Nit i dia (amb la col.laboració d'Oliver Durand) i Mumare.
El disc inclou blues per conduir unes històries personals amb les que ens podem sentir identificats i són molt quotidianes. Sempre anant un pas més enllà amb tot el que ha fet Gabriel Maria Pérez i intentant fer música amb valors, música humana i sensible.
Santero y Los Muchachos han aconseguit crear una identitat única dins del panorama del rock espanyol gràcies a la seva proposta de rock reposat, un concepte que captura l'essència de la seva música: un rock que s'allunya de l'estridència i la velocitat per centrar-se en les lletres i melodies conjugades amb harmonies vocals que ens fan recordar els clàssics del rock.
Sens dubte, és el moment de Santero, per això un disc com aquest. La banda tanca una etapa després de tres discos d'estudi i uns quants singles esporàdics: Ventura (2017), Rioflorido (2019) i el disc doble Royal Cantina (2022), pel qual van rebre el prestigiós Premi Carles Santos al Millor Àlbum de Rock del any.
Aquest nou treball doble en directe “Una noche en Les Arts“ era una cosa que els venia de gust fa temps, mesurar-se en el directe i no podien haver-ho fet en un millor lloc que a la seva terra, a València i al mític auditori de Les Arts. Es va immortalitzar a finals de gener d'aquest mateix any, on no va faltar una posada en escena del més afí a les pretensions estètiques de la banda. El seu públic va assistir per engolir allò per orelles i ulls, encara que això últim sense gaire artifici, més aviat amb molt d'ofici, senzillesa i gust per un clímax adequat.
La vetllada va comptar amb Juancho de Sidecars, Travis Birds i Luis Fercán, que van ser elegits per dimensionar més alguns dels seus temes. Sobre l'escenari no va faltar la secció de vents que sol aparèixer o desaparèixer segons convingui, amb alguns arranjaments escrits per a l'ocasió i que, per tant, no treuen el cap en les seves versions originals. Això últim també recau sobre la manera de tocar i interpretar ara “Los Santeros” el seu cançoner, ja que transmeten de manera molt rodada, encertada i natural, unes cançons que tal com es van compondre es van gravar, com és habitual, sense arribar a filtrar-se com temps després, i després de molts escenaris, a la sang de tots ells.
Aquest mètode de creació diu molt de la banda, ja que és capaç de transmetre les cançons sobre els escenaris de la mateixa manera com van ser concebudes; posant en valor la generació d'una música natural i fidel a l'hora de representar-se sobre les taules i davant del públic.
"Entre la bellesa i el caos" el nou EP de Olga Zoet
Buscant on poder donar vida a les seves maquetes, l’Olga Zoet va anar a parar a l’Olivera Estudi, un local ubicat a Banyoles, ben a prop del popular estany. Era curiós que ella, sent de Lleida i vivint a Barcelona, acabés triant una ubicació una mica llunyana, però li va cridar molt l’atenció l’estudi, envoltat de natura, tranquil·litat, però sobretot li va agradar la sensibilitat dels artistes amb qui acabaria treballant. Va tenir una mena de sisè sentit que va acabar encertant. De fet, el que havia de ser un únic single va acabar sent l'EP que teniu entre les mans, format per cinc temes. Així doncs, la producció, enregistrament i mescla es van fer conjuntament amb els artistes Vic Moliner i Pau Brugada, que van acabar esdevenint essencials en el procés conceptual i creatiu de l’àlbum.
En un primer esbós, van redactar quines idees els inspirava. El que estava clar és que cada cançó els portava a un lloc diferent, i es van adonar que es tractava d’un viatge, de la terra a l’univers, i, per tant, l’àlbum seguiria aquesta trajectòria: en la seva conceptualització, en la seva producció, musicalitat, intencionalitat…
Al cap d’un temps, ja amb l’EP acabat i en una conversa amb la Sandra Prat i la Laia Ràfols, que es van encarregar de la imatge artística de l’EP, li van ensenyar la imatge més nítida de l'univers, que es va publicar el dimarts 12 de juliol del 2022. Parlaven que, tot i que aquella imatge era la millor que tenim fins ara, només captura una petita fracció de la immensitat de l'univers. A l’Olga sempre li ha fet molt de vertigen pensar-hi: la seva profunditat, la seva immensitat, la seva incògnita infinita... Però, alhora, també hi trobava una bellesa poètica. Hi ha tant, a explorar, que va molt més enllà de la nostra capacitat humana. Encara que ens considerem els amos de la nostra terra, som només una part ínfima i efímera dins la grandesa de l'univers. L'equilibri i la bellesa del cosmos contrasten amb el caos que podem trobar en el nostre interior mentre intentem comprendre-ho tot. I és que, en certa manera, cadascun de nosaltres som un petit univers. Malgrat tenir una visió nítida de nosaltres mateixos i del món que ens envolta, hi haurà sempre racons inexplorats de la nostra pròpia essència, i d’aquí és on parteix la idea de l’àlbum, el fil conductor de totes les cançons.
Per tant, l'EP porta, com a títol, “Entre la Bellesa i el Caos” com a metàfora d'una dualitat intrínseca que identifica en el fet de ser humans. Cada cançó és alhora un mantra que captura aquesta ambigüitat mitjançant un viatge on ens submergim en la profunditat dels nostres propis sentiments i emocions. Les cançons són un mirall que reflecteixen les múltiples facetes de la seva experiència vital i l’anhel de l’autoconeixement i d’entendre quin és el nostre paper en aquesta Terra.
Cançó a cançó:
“La Terra” neix a partir d’una pàgina que l’Olga Zoet va escriure, a una llibreta, a l’avió tornant d’un viatge que va fer a l’Índia l’any 2022. Va començar aquell diari titulant-lo “Entre la bellesa i el caos”, perquè així és com va percebre aquella estada que, sense esperar-s’ho, ha acabat convertint-se en el nom del seu nou àlbum. Durant aquelles dues setmanes, va experimentar una petita transformació interna, notant un canvi en la manera de percebre’s a si mateixa i el món, i és que era el seu primer cop fora d’Europa i ho va viure com una aventura molt interessant i alhora molt enriquidora. Una de les coses que més va gaudir en aquell viatge va ser conviure amb la família que la va acollir, i també envoltar-se de persones amb una cultura tan diferent de la que estava acostumada. Li cridava l’atenció la mirada de la gent, les seves històries, les converses amb aquell anglès que tant li costava d’entendre. Així va néixer "La Terra", una cançó que inaugura l'àlbum com una celebració de la vida en tota la seva bellesa i complexitat. Aquesta peça marca un primer apropament al viatge conceptual del disc, reflectint la dualitat que es presentarà al llarg de l'àlbum: la bellesa i el caos, l'equilibri i el desordre, els astres i la terra, el material i l'immaterial. "La Terra" posa en relleu la bellesa i la cruesa de la vida com a fonts de sentit vital, explorant la interconnexió entre el caos i la bellesa, l'univers i la humanitat. Aquesta idea s’ha plasmat en el videoclip que l’acompanya, una peça també autogestionada feta de la mà de l’artista audiovisual Jordi Galderic. El videoclip mostra diferents persones, diferents cares, diferents edats, per mostrar que nosaltres hauríem pogut ser qualsevol altra persona. Que tots som humans.
“Somni” ens introdueix de ple a l’imaginari oníric de l’àlbum i de l’artista mitjançant una havanera pop que evoca imatges idíl·liques d’un moment idealitzat per l’artista: la platja, un capvespre que va tenyint el cel de diferents colors, la claredat de la lluna, la seva llum platejada emmirallada en el mar... La cançó deixa clar que aquest moment idíl·lic és fruit de la imaginació, per tal de fer la reflexió que per trobar la calma, també cal tocar de peus a terra, però que també és important prendre un moment de pausa i contemplació, connectant amb el nostre propi viatge personal.
"Gravetat" la gravetat pot ser percebuda com una força que ens manté ancorats a la terra, però en aquest disc, a part d'elevar-nos cap al nostre viatge, es converteix en un símbol de l'atracció cap a la nostra essència més profunda. Aquest àlbum és un retrat de la vulnerabilitat i alhora de la força, on la gravetat esdevé un recordatori constant del nord de qui som. "Gravetat" exposa una possible crisi d’identitat, que es va formulant i responent al llarg de l’àlbum. La cançó també reflecteix una sensació de desorientació i de continuar endavant sense un propòsit clar, una experiència comuna en molts moments de la vida. "Gravetat" ofereix una sensació de llibertat, però també de vulnerabilitat i incertesa, com si es ballés amb la gravetat en un estat de suspensió.
"Viatge (Interestel·lar)" aquesta cançó és una nova versió de la ja existent “Interestel·lar”, que es va publicar el desembre del 2022 i que ara pren una forma completament nova i madurada. És un viatge que suposa un alliberament i una descoberta personal, deixant enrere la por al que ens és desconegut, desprenent-nos de tot el que limita el nostre creixement. És una crida a explorar els racons més remots del (nostre) univers, en cerca de la tranquil·litat, la llibertat i significat. La cançó comença amb una acceptació de la dificultat de desprendre's de tot allò que ens limita, posant de manifest la lluita interna que es té amb les mateixes restriccions i les expectatives imposades. Aquesta lluita és una part essencial de la crisi d'identitat, on es busca redefinir qui som sense els lligams que ens condicionen.
"Univers" tanca l'àlbum amb una oda a la sinceritat, l’autenticitat i l’autoacceptació. És la cançó més nua del disc, i alhora una carta de sinceritat de l’artista cap a ella mateixa. Aquest viatge s’acaba després d’una jornada d’autoreflexió, acceptant l’univers bell i caòtic que tenim tots a dins. "Univers" és una cançó que reflecteix el procés de descoberta i acceptació personal, un tema que s'ha anat desenvolupant al llarg de l'àlbum. Aquí es reafirma l'autenticitat, destacant la sinceritat com la veritat més pura. La cançó es converteix en un mitjà per mostrar la veritable identitat, sense pretensions ni façanes.
Pròxims concerts:
22/11/24, Paral·lel 62 de Barcelona.
17/1/25, El Foment de Girona.
Olga Zoet és el pseudònim artístic de l’Olga Ramon, de vint-i-cinc anys i nascuda a Lleida. Va decidir adoptar un nom artístic diferent del seu cognom per crear un “alter ego” que representés la col·laboració de totes les persones involucrades en el projecte. Zoet, que significa “dolç” en holandès, captura aquesta essència.
L’Olga ha format part de diferents bandes al llarg del seu recorregut artístic, però fa tres anys va decidir atrevir-se a emprendre el seu propi projecte. Així doncs, Olga Zoet és un projecte que neix de la música d’autor i fa una aposta per tal d’explorar diferents sonoritats amb una mescla entre la música acústica, el pop i l'electrònica. La seva música i les seves lletres estan dibuixades des de la sensibilitat, la intimitat i l'exploració d’un món oníric que representa un viatge a la profunditat d’allò que ens fa humans. El seu primer EP, sota el nom "Pausa" va sortir durant el setembre de 2021, arran del seu Treball de Final de Grau de la carrera de Comunicació i Indústries Culturals, i comprèn quatre cançons que són el resultat de l'experimentació del primer treball d'una artista que acabava d'endinsar-se dins del món musical. Després d'un període d'aprenentatge, tant damunt com darrere dels escenaris, el desembre de 2022, va llençar el videoclip del single autoproduït "Interestel·lar".
El projecte d'Olga Zoet compta amb més de tres anys de trajectòria i ha tingut la sort de rebre les eines necessàries per anar-se professionalitzant. Tot i ser un projecte autogestionat, un dels suports més destacats l'ha trobat en el circuit lleidatà d'acompanyament i programació artística. En primer lloc, ha rebut dues beques de Cases de la Música, els anys 2022 i 2023. També ha format part de la programació del Bmoll i del Festival Paupaterres, així com d'Estrats: Sons de Ponent 4, el recopilatori que dona veu a la música emergent lleidatana. A més, participa en els Escenaris Singulars, un cicle promogut pel Consell Comarcal del Segrià.
Fora de Lleida, ha actuat en diversos escenaris, incloent-hi l'Antiga Fàbrica de l'Estrella Damm al Sona9 d'Enderrock i el Gran Teatre de Xàtiva, on va guanyar el premi a la millor cançó en català del certamen Música i Lletra (MiL). A més, el 2024 ha participat en el Concurs de Cançó d'Autor del Monocicle, on ha guanyat el premi del jurat, el premi del Tingladu i el premi Fem Ribes.
La banda d'Olga Zoet
Aquest any, Olga Zoet presenta un nou format de luxe, dividit entre les províncies de Girona i Lleida: La Cristina Barceló, la teclista Gironina que també posa veu al directe, ha acompanyat a l’Olga des de l’inici del seu projecte, com també el Neil Roma, guitarrista i productor de part del primer disc, també de Lleida. Enguany han incorporat un nou membre, l’Oriol Pujolràs, o “Uri” pels gironins, és un músic que viu a Banyoles i que ha introduït la força de la bateria i part de l’electrònica al directe.
Crèdits tècnics:
Lletra, música veus i guitarra: Olga Zoet.
Guitarres, percussions, programacions i piano: Pau Brugada.
Contrabaix, baix, guitarra, sintetitzadors, programacions i piano: Vic Moliner.
Gravació i producció: Vic Moliner i Pau Brugada (Olivera Estudi).
Color Humano va ser una banda formada a París el 1994, ara fa 30 anys. El 1995 amb un primer àlbum sota el braç, van viatjar temporalment a Barcelona amb alguns concerts programats i van entrar en contacte amb Tralla Records que l'any després i en instal·lar-se el grup definitivament a la ciutat publicava aquest primer disc, "Moskowa libre". Aquest mateix any, juntament amb Joni i Amparo, creadors anys després de Kasba Music, van donar forma a l'associació "Hace Color" que es va dedicar a dinamitzar aquellta incipient escena mestissa que naixia a la Ciutat Comtal juntament amb bandes com Trimelón, Dusminguet o Cheb Balowski i des de la qual van acollir altres artistes similars com els bascos Joxe Ripiau o els també francesos Spook and the Guay.
Ja el 1997 van publicar el seu segon àlbum, un exitós "Hambre de vida" que els va impulsar a girar per tot l'Estat participant en alguns dels festivals més importants de l'època com l'Esparrago Rock de Granada o el Festimad de Madrid.
A principis de 1999 veia la llum el seu tercer àlbum, "Burundanga", que van presentar en una extensa gira que va cobrir tota la península.
Ja al segle XXI el grup va patir diversos canvis de formació i encara que mai van deixar els escenaris, arribant a viatjar a Mèxic en uns anys en què encara era poc usual el salt de continents, el seu cantant José Capel va iniciar la seva carrera en solitari com "El Capel", fins que l'any 2010 Kasba Music va publicar el seu quart i darrer disc "Madibá".
Al seu nucli embrionari, a més de José Capel trobem alguns pilars d'aquella Barcelona mestissa com Tomas Arroyos (Dusminguet i Fufü-ai), Anouk Chauvet (Fufü-ai), Stéphane Laidet (Black Baudelaire), Francisco Guisado "el Rubio" ( La Kinky Beat, Lenacay, Nour), David Bourguignon (Trimelón, Ràdio Bemba, La Kinky Beat) i Oscar Dominguez (Macaco), per la qual cosa podem afirmar que sense Color Humano la música creada a Barcelona a finals del segle XX i principis del segle XXI hauria estat molt menys rica del que ho va ser.
Ara, amb motiu del seu vintè aniversari Kasba Music edita aquesta recopilació, "Zumo de vida", que inclou les millors cançons de la formació, temes dels seus quatre àlbums, com a homenatge pòstum a José Capel que ens va deixar el 19 d'octubre de 2017 deixant una herència de cançons vitalistes com les que aquí trobem. El disseny, com en els seus tres últims discos, ha estat a càrrec de l'artista Lusmore.
A més Kasba Music ha digitalitzat algunes peces audiovisuals històriques (videoclips i concerts) que anirà publicant properament, entre elles aquest primer videoclip del grup que fem públic avui, "Cómete la vida", extret del seu segon àlbum i realitzat pel propi Lusmore.
"ECLIPSI" és el primer disc de la compositora i cantant Míriam Farré. En aquest treball, a través de cançons amarades d'influències d'arreu, crea una experiència eclèctica i plena de colors, amb la qual fa valdre la grandesa del poder personal.
Sons i ritmes de la Península Ibèrica i d'Amèrica Llatina dialoguen amb atmosferes electròniques i grooves contemporanis, tot acompanyant la visió d'una dona transformada per les crisis vitals i esculpida per les petjades d'un recorregut cap a la maduresa.
Una veu que canta al desig de traspassar la llum i l'ombra, de contemplar la bellesa en l'íntim eclipsi i de delectar-se amb l'expansió que esdevé en la ineludible metamorfosi d'una vida present.
CRÈDITS TÈCNICS
Direcció i autoría música i lletra: Míriam Farré
Intèrprets:
Veu i clarinet _ Míriam Farré
Piano _ Pol Onyate
Violoncel _ Daniel Claret
Percussió _ Angelo Manhenzane
Pandeiro brasiler _ Jonas Santana
Guitarres _ Sebastià Gris
Baix elèctric _ Cala Quintero
Contrabaix _ Carla González
Veus cors _ Ángela Furquet, Laia Rius, Sara Hernández, Mercè de la Fuente, Patrícia Martín, Judith Libchaber, Marc Urrutia.
Featurings:
Dansa de l'eclipsi _ Rosa Zaragoza
La meva veu _ Clara Palet i Carola Ortiz
Sol Major_ Ernest Bombí
Gravat a:
Heartwork Recording Studio i Mas Les Tenes.
Màster: Ferran Conangla
Producció musical i arranjament: Pol Oñate
Producció tècnica i mescla: Marc Urrutia
Videoclip "La meva veu"
Realització i muntatge_ Bernat Rueda
Entalonatge _Alessia Bombaci
Fotografies: Mireia Bordonada
Míriam Farré sempre ha cantat. Alhora, s'ha format com a intèrpret de clarinet clàssic a l'ESMUC i ha après, de grans artistes tant lírics com moderns, a fer créixer la seva veu.
A partir del seu recorregut com a músic d'orquestra i les seves variades influències de música de múltiples estils i procedències, escriu les seves pròpies cançons per transformar el dolor, la incertesa, l'enuig i altres emocions que l'aclaparen en una oportunitat d'integrar i aprendre de diferents processos i crisis vitals. Creacions que ens conviden a explorar la possibilitat d'abraçar-nos amb tota la vulnerabilitat i la força que ens fa honestes i autèntiques.
ECLIPSI és el seu primer treball discogràfic, que presenta en un espectacle del mateix nom, on la música dialoga amb el disseny de llums i l'espai sonor per connectar amb el públic a través d'una experiència d'empoderament i transformació.
