El passat 16 de gener del 2025 es publica en format digital el nou àlbum de Doble Esfera, "La Nueva Era del Rock". Un EP de quatre cançons en què el grup fa un salt endavant en la composició.
Temes com Fuera de Control o La Nueva Era del Rock tenen fusta de hit. Explosives cançons de Hard Rock a l'estil Doble Esfera, amb riffs de guitarra demolidors, boniques i viscerals línies de veus i tornades que es podrien convertir en himnes. Intensitat, passió, celebració i lletres inspirades en una vida dedicada al rock n’roll. Un disc que marca un abans i un després a la cursa de Doble Esfera. Editat en vinil en un disseny acurat de 2112 Producciones.
Amb amor, JULS. Així firma la jove cantant gironina JULS el seu primer disc. I no podia haver escollit millor títol per la seva carta de presentació, escrita a base de cançons que parlen de la seva manera de viure les emocions. Tot i el títol, la idea inicial de la cantant no era fer un disc basat en l’amor, sinó en les seves experiències vitals, el que sentia quan es deixava portar i, és clar, en la necessitat d’expressar-se i de mostrar-se sense filtres. Un disc, doncs, basat en la vida. No obstant això, una vegada escrites les cançons va aflorar un fil conductor que les unia totes: L’amor. Un amor que no és només el romàntic. Al disc s’hi canta també a l’amor a les petites coses, a la terra, a les arrels, a les persones del seu voltant i a ella mateixa. El resultat són vuit cançons a través de les quals, JULS comparteix amb tothom el que la mou, el que sent i el que estima.
La música d’aquest nou treball acompanya a la perfecció la intenció lírica de l’artista. Produïda per Genís Trani, trobem pop, dancehall, urban i electrònica. Res estrany per a una noia de la seva edat.
La carta de presentació l’obre “Error”, una cançó que neix d’una etapa plena de dubtes i canvis, i que explora l’acceptació del final d’una relació. El disc continua una celebració de petits plaers de la vida com les tardes assolellades davant del mar o els passejos reconfortants en bona companyia. Es titula “Demà” i compta amb una col·laboració molt desitjada amb Ginestà, que aporta la seva essència a la cançó. Tot seguit arriba “Papallones”. Un èxit rotund a TikTok que barreja pop amb pinzellades de hip hop, electrònica i indie lo-fi, i que parla de la felicitat fràgil de les persones enamorades. Una lletra optimista i positiva on l’artista advoca per l’acceptació del canvi. Una de les cançons més boniques del disc és “Gira-sol”, dedicada a l’amor d’estiu, aquell amor intens, breu i efímer, que deixa marca. Tres minuts deliciosos que submergeixen en la típica sensació de frescor, llibertat, alegria, positivitat i energia d’un dia d’estiu. La col·laboració la firma el grup Iglú, a qui la JULS agraeix el seu suport des que va començar a cantar i a escriure cançons. El pop electrònic amb una bona dosi de tecno aixeca els ànims a “Aquesta olor”. Una reflexió sobre com els petits moments poden arribar a tenir un significat profund amb el pas del temps i un homenatge a la importància de viure amb intensitat i valorar el present abans que es converteixi en nostàlgia. La recta final de l’àlbum comença amb “Havaneres davant del mar” una carta d’amor a ritme d’havanera sui generis a la seva terra, a la llengua i a l’arrel que du al seu ADN. No és només una cançó sobre un lloc físic, sinó sobre una manera de sentir i de viure les arrels que l’han marcada profundament. Tot seguit és el torn de “Perquè no ho dic”, una balada soft pop amb un missatge molt important relacionat amb el fet de mostrar els sentiments a la gent més propera. Quantes vegades es diu “t’estimo” a la família? De ben segur que moltes menys de les que s’hauria. Tanca el disc “Un problema menys” un cant a l’alliberament, a la calma després de la tempesta. La cançó s’ubica en aquell moment després d’una ruptura, en que la persona s’adona que ha guanyat més del que ha perdut. Una reivindicació de l’amor propi sense dramatisme ni lament ni ressentiment. Una culminació perfecte per un disc carregat d’amor i futur.
REINCIDENTES ho han tornat a fer! No deixa de causar sorpresa que després de la sortida al juny de 2024 de “Els fills del carrer”, disc que recopilava tots els seus singles digitals col·laboratius realitzats en els 4 darrers anys, amb pandèmia pel mig, en un format de vinil+cd, de sobte ens anunciïn la sortida del seu àlbum número 22 anomenat “Peligro!”.
Estem ja davant d'un àlbum de temes inèdits, compostos en dues fornades d'inspiració però amb tremenda solidesa tant musical com temàtica.
A la primera escolta estem davant d'un disc curt, però amb cançons una mica més llargues que les que els sevillans han solit anar component al llarg d'aquests 38 anys de local, estudis, carreteres i aeroports. Són vuit temes i una mena de reprise final que per si sol podria resumir la filosofia de tota la feina.
Sempre amb aquesta vocació tan seva de fotògrafs sense filtre d'una realitat canviant i últimament força perillosa per a l'assumpció dels valors que sempre ha defensat la banda, aquesta vegada s'atreveixen sense embuts a parlar d'ells mateixos, més del que han solit fer, sense arribar ni de bon tros a ser un disc que es pugui titllar d'intimista.
Parlen de les coses que els importen de debò. De quin tipus de futur social i polític ens pot esperar amb aquests nous corrents neoliberals i neofeixistes que a base de bulls, mentides i un ús obscè de les xarxes està arribant al cor de molta gent que en realitat sabem que és benintencionada.
Per descomptat parlen de Palestina, que corre un dels seus pitjors moments des de la seva invasió a meitat del segle passat, de la cultura i el seu paper a la nostra societat. Dels drets conquerits que ara alguns posen en qüestió, anomenant-ho “bonisme”, “dictadura del progre” i altres sandeces d'aquest calibre. Parlen d'ells mateixos com a banda madura que vol estar pujada als escenaris “fins que els doni el cos” perquè la música es va convertir literalment a LA SEVA VIDA.
Pel que fa al so el trobem més bigarrat, més variat, des del rock and roll més clàssic fins a sons de “nu metall” passant per la tradició més ramoniana o pinzellades grunge.
No sabem si estem davant del disc menys punk quant a estil però sí que ho és quant a actitud. So d'alta qualitat en tot cas aprofitant ja al màxim la incorporació de Chispes a la banda.
Molta solidesa i molta veterania són coses que fan olor aquí a la primera presa de contacte.
Realitzat per Adrián Ogando (Jujuy, Argentina) que ja hi ha treballat més vegades, amb l'ajuda de Carlos Marquez, vell amic de la banda.
Alfonso Espadero segueix gravant i mesclant i Jordi Gil masteritzant a Tempo Estudios y Estudios Sputnik respectivament.
Després d'oferir més de 200 concerts en menys de dos anys, Dulzaro finalment llança el seu esperat album debut. Reconegut com el nou renovador del folklore a Castella i Lleó, Dulzaro presenta el primer treball, un viatge a través dels ritmes tradicionals de la comunitat castellanolleonesa amb l'energia de la música electrònica. Amb aquest treball, el seu objectiu principal és donar a conèixer i posar en valor la riquesa del repertori de lletres, ritmes i melodies castellanes.
Al llarg de les 10 cançons que componen Ícar,Dulzaro ens transporta a un viatge que oscil·la entre peces electròniques ballables i d'altres de caràcter més fosc, sense perdre de vista els ritmes tradicionals de la regió com el corregut, la jota, les seguidilles i el charro. Cada composició reflecteix la cerca per mantenir viva l'essència del folklore castellanolleonès amb la seva pròpia visió artística.
L'àlbum compta amb col·laboracions de luxe, com la de David Ruiz, vocalista de La M.O.D.A., qui participa al corregut Vengo de Moler, una peça envoltant i èpica amb tints psicodèlics. També destaca la col·laboració amb Erik Urano, raper consolidat de Valladolid, a La Niña de la Arena, un raig electrònic-urbà acompanyat de dolçaines. A més, l'artista gallec Mondra aporta el seu particular estil a la divertida Un Labradorito, també s'inclou al disc la seva Jota de la Lluna, estrenada fa gairebé dos anys amb un impactant videoclip.
A Ícaro, Dulzaro demostra la seva capacitat per navegar entre diferents gèneres i registres, tots ells units per un mateix fil conductor: el folklore de la seva terra natal. L'àlbum, produït íntegrament per Dulzaro amb Pau Aymí, és una obra sense complexos, que busca posar en valor les arrels musicals de Castella i Lleó mentre les connecta amb la seva joventut i el seu present. Una proposta que connecta generacions de totes les edats, creant un pont únic entre el folklore tradicional i la visió personal de Dulzaro, permetent que la seva interpretació de les arrels de la seva terra voli lliure, com Ícaro.
'Només mor el que s’amaga' d'Adrià Pagès no és només un àlbum, és un crit, una declaració.
Les deu cançons que formen part de disc, són el testimoni d’un viatge íntim de descoberta i reconstrucció en temps de crisi, que ara Adrià Pagès ofereix al públic com un desafiament. Un impuls a viure plenament: a abraçar el silenci, enfrontar la realitat, fer-nos responsables de cada acció i contribuir a crear el món que anhelem. Lluny de la resignació i el cinisme, aquest disc és una resposta poètica i introspectiva a la greu situació ecològica, política i social que ens envolta.
Enèrgic, conscient i profundament reflexiu, 'Només mor el que s’amaga' porta la paraula fins al seu límit. Sovint, deixa que sigui la música, lliure de les imposicions del llenguatge, qui acabi de donar sentit a cada cançó. Un àlbum ple de significat, virtuosisme i honestedat, concebut per ser una experiència transformadora per a qui l’escolti, tal com ho ha estat per al seu creador.
Concert de presentació: 30 d'abril al Club P62 de Barcelona.
Dades tècniques:
Adrià Pagès: Composició, lletres, veus, guitarres, baixos, sintetitzadors i producció.
Gerard Morató: Teclats i sintetitzadors.
Judit Puig: Bateries.
Helena Alsina: Baixos.
Eduard González a 8bitestudi: Programacions, bateries, sintetitzadors, enregistrament, mescla i producció. Jan Valls: màstering.
Laia Nogueras: Fotografies.
Ferran Carreras i Oriol Turch: Videoclip i fotografies.
Judit Mengual: Maquetació.
Adrià Pagès (Barcelona, 1995) és un músic i creador polifacètic, incansable explorador de llenguatges sonors i artístics.
Guitarrista, compositor, cantant i escriptor, la seva trajectòria abraça des de l’òpera fins a la música electroacústica, passant per la cançó d’autor, la música sacra, la guitarra contemporània, el teatre musical i la creació poètico-musical. Tant sobre l’escenari com darrere les partitures, la seva obra es caracteritza per la recerca constant, la rigorositat i una marcada sensibilitat expressiva.
Graduat en Composició per l’ESMUC, des del 2018 acompanya la cantautora Lia Sampai, amb qui ha publicat tres àlbums d’arrel mediterrània ('La fada ignorant', 'Amagatalls de llum' i 'Un delta fràgil') i ha girat per Catalunya i Europa (Itàlia, França, Portugal i Hongria), rebent nombrosos reconeixements, com el Primer Premio del Festival Internacional Abril Para Vivir de Granada (2022).
Entre els seus projectes més destacats hi ha la composició de la música per 'Ciutat Dormitori' (Premio Max 2024 al Millor Espectacle de Carrer), els arranjaments corals per al llargmetratge d’animació 'Rock Bottom', la seva obra per a guitarra solista 'Dansa nº1' (Premiada al Certamen de Composició Miquel Llobet 2021) i la seva primera obra teatral, 'Teràpia', un thriller psicològic sobre masculinitats que s’estrena aquest mateix any.
Amb el seu primer àlbum en solitari, 'Només mor el que s’amaga',Adrià Pagès porta la seva visió artística a un nou nivell: una exploració virtuosa, eclèctica i minuciosa on escriptura, composició, execució i interpretació convergeixen per dur-lo als límits de la seva pròpia creativitat. Un treball que no només reflecteix el seu univers musical, sinó que desafia l’oient a endinsar-se en noves dimensions sonores i poètiques.
'tralla dolça' Les cançons del disc de Sergi Andrades van ser produïdes i gravades entre l’estiu del 2023 i la primavera del 2024. A principis d’agost del 2024, en posar ordre a tot el material creat durant aquells mesos, l'autor es va adonar que, sense buscar-ho, havia donat forma a un disc. El seu primer disc.
Després de publicar dos EPs, Sergi Andrades es va adonar que havia aconseguit convertir la creació en una rutina, en un procés gairebé automàtic. Amb el temps, les idees fluïen amb més facilitat, els mecanismes creatius s’activaven de manera natural. I per primer cop, sentia que allò que havia fet tenia una coherència i una visió clara.
'tralla Dolça' compta amb nou temes, estructurats en dues parts de quatre cançons cadascuna, amb un interludi al centre. La primera part és la tralla: més enèrgica, amb un punt modern, sons distorsionats però, alhora, amb un caràcter dolç que convida a l’abraçada. Parla sobretot de l’amor i dels amors. La segona part és la dolça, perquè embolcalla, però també és tralla, perquè explora la nostàlgia, les sacsejades de la vida, un món decadent i, de nou, l’amor.
Aquest treball s’ha fet amb molt pocs recursos, gravat íntegrament en una petita habitació d’un pis d’estudiants a Barcelona (que ja no és d’estudiants, però la precarietat persisteix). Entre instruments, cables i trastos musicals, l’espai es va convertir en un improvisat estudi on tot acabava apilat sobre el llit. Malgrat les dificultats —i l’insomni de viure i crear en un mateix espai—, de vegades la màgia apareixia quan menys s’ho esperava. I aquest disc captura precisament això: una barreja de caos, màgia i perfeccionisme. Cada tema ha estat compost, produït, gravat, editat i mesclat pel mateix Sergi Andrades.
Per al màster, ha comptat amb la col·laboració de Víctor Garcia (Ultramarinos), que va entendre perfectament l’essència del projecte sense necessitat de gaires explicacions i va aconseguir que aquestes cançons, petites com aquella habitació on es van gravar, florissin.
La part audiovisual s’ha creat mà a mà amb Marcos Vázquez, còmplice habitual i artista amb una sensibilitat extraordinària. Tot el procés ha estat un joc entre amics, un exercici de creativitat espontània que ha donat lloc a imatges delicades i íntimes, en una connexió gairebé simbiòtica amb la música.
Diuen que la creació d’un artista pot ser com un diari personal. I potser 'Tralla Dolça' és, en el fons, això: un retrat sonor d’un moment, una etapa i una manera de viure la música.
Cançó a canço per Sergi Andrades
'la teva pell' - 7 juliol 2023
Estic a la platja de Sant Pol (Maresme) i és el dia del meu aniversari. Ha sigut una primavera convulsa i complicada. Trobo en aquesta platja un refugi on poder somiar.
'tralla dolça' - 24 agost 2023
Tornant d’Alemanya en cotxe. Van passant carreteres mullades. De tant en tant surt el sol i la llum es barreja amb les gotetes d’aigua que salten darrere dels cotxes. És una imatge preciosa. Penso en l’hivern de l’any passat.
'expert' - tardor 2018/primavera 2024
Recupero uns vídeos que tenia en una càmera digital antiga, de quan em vaig mudar per primer cop a Barcelona. Entre els videos hi ha un esbós de cançó. Refaig algunes parts. I dedico la cançó als meus amics que són un desastre.
'mel i llimó' - estiu 2023
Un dia bonic a Sant Pol (Maresme). És festa major. Intento imaginar un final diferent mentre torno en tren cap a casa.
'quan tornes' - nadal 2022
La meva neboda m’envia un àudio de whatsapp. Penso que podria fer una cançó.
'dels núvols' - 24 de gener 2024
Un dia complicat. De fet unes setmanes complicades. Estic escoltant en bucle 'Novo amor'.
'la lluna empolsinada' - hivern 2013
Torno en tren des de Tarragona. Comença l’ansietat encara que en aquell moment no en soc conscient. Massa coses per decidir i per somiar. La lluna de Barcelona no és com la del poble, la cobreix un polsim.
'en un parell de dies' - tardor 2023
Fa una setmana que vaig a ajudar als meus amics que munten un festival al teatre la Biblioteca. He fet de tècnic, he tocat i he vist tocar la Mar Pujol i l’Ernest Crusats. Avui és l’últim dia de festi i escric una cançó mentre recordo una frase que em va dir el meu pare fa uns mesos: en un parell de dies estarà tot ple de flors. I li porto la contrària.
'final del passeig' - primavera 2024
Matinada al pis de Barcelona. Estic sol. Tinc en bucle una cançó dels Manel. M’imagino una història d’amor que ha durat molts anys, però que s’acaba.
Sergi Andrades (Barcelona, 1995) és productor musical, compositor i dissenyador de so. Amb una formació que combina ciència i art, es va graduar en Bioquímica a la Universitat Rovira i Virgili i en el Grau Superior de Música en Sonologia a l'Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC), integrant la tecnologia en la seva creació artística.
El 2022 publica el seu primer EP, 'Despertar', una obra que transita entre el folk i el pop d’autor. L'any següent s'endinsa en la composició per a les arts escèniques amb la banda sonora de 'Dona' (2023), una experiència que obre noves vies d’exploració sonora en el seu treball. El 2024 presenta 'L'últim glaçó de l'Àrtic', un EP on abraça una faceta més electrònica i experimental.
En el món de les arts escèniques, ha col·laborat com a compositor i dissenyador de so amb figures destacades del teatre català com Sílvia Munt, Queralt Riera, Pau Roca i Ramon Madaula. Com a productor musical, ha treballat amb artistes com Aina Reig, Àlex Pérez, Alidé Sans i Alguer Miquel.
El seu enfocament innovador i versàtil es tradueix en una fusió única de textures electròniques i elements orgànics, donant forma a paisatges sonors amb una gran càrrega emocional. A les seves cançons, la melodia i la lletra tenen un paper essencial, creant una connexió profunda amb l’oient.
Crèdits tècnics:
Sergi Andrades, composició, enregistrament, edició i mescla.
Si estàs llegint això és perquè, per fi, tenim amb nosaltres el primer disc de Talleres Molina, "Allegro ma non troppo", una edició limitada i numerada artesanalment que ha editat Espora Records.
Després d'haver avançat quatre singles: ‘No voy a cambiar’, ‘Los sitios de siempre’, ‘Nadie se muere de amor’ i ‘Lenny Kravitz’, ja podem descobrir, que s'amaga en aquest treball en la seva totalitat.
El Power Trio de mecànics mallorquins format per Julio Molina, Gabi Marcos i Nando Ros, es defineixen amb ironia com “la resposta a aquest Pop Èpic que tant de mal ha fet en aquest país” i reafirmen la seva proposta amb un disc lluminós, vibrant i sobretot honest, on no manen les tendències ni les modes.
"Allegro ma non troppo" és una col·lecció de cançons d'Electro-Power-Pop on només hi ha espai per a allò essencial en el musical, i que és ple de textos directes, carregats d'energia, ironia i sarcasme, cosa que sens dubte ja és marca de la casa.
Des de la portada, 'amb aquesta llauna d'oli i les flors escampades', fins al títol que han triat, juguen visualment entre el classicisme i el Pop-Art amb l'únic objectiu de no resultar 'ni pretensiosos ni avorrits'... que no és poca cosa.
El disc obre amb què, precisament és el focus track de la seva sortida, 'L'Astronauta', tema Sinth-Pop addictiu i de primera escolta, per prosseguir amb gemmes guitarreres del calibre de 'C Conte' o 'Crist Personal' la seva electrocutant adaptació del 'Personal Jesus' de Depe.
Menció especial per ‘Hazte el Muerto’ o ‘Que puede salir mal’ que van de tapat, i fermall d'or per a l'exuberant final, amb 'Somnis Bojos'… en definitiva, un festí de lluminós Pop vibrant i ple de personalitat.
TALLERS MOLINA. CONCERTS 2025
4 d'abril Madrid - Sala Siroco
25 d'abril Bilbao - Sala Azkena
26 d'abril Torrelavega - Sala New Moon
SOBRE TALLERES MOLINA
Talleres Molina és el projecte musical format per Julio Molina, Gabi Marcos i Nando Ros el setembre de 2023, creat per donar sortida a les urgents i atribulades composicions de tres minuts en què no hi ha lloc per a “sols” instrumentals, grandiloqüències o ostensions tècniques, només solucions ràpides, efectives i concises als problemes musicals.
La idea de muntar aquest nou projecte neix en un bar, com no podria ser altrament. Una nit d'aquelles d'aguanta'm el cubata, els tres membres van pensar a muntar un projecte paral·lel molt menys esclau de les capacitats tècniques, gairebé com tornar a muntar un grup amb quinze anys, tornar al principi, però amb alguns cabells blancs i molta més saviesa. Primer va ser el nom, vinga, que sigui com si fos un taller, amb el seu logotip retro, com els que veien de petits als carrers del seu barri. Després que si un vestit de mecànic per actuar, vinga que sí, un mico blau customitzat per la mare de Julio Molina, que va ser costurera.
En definitiva, recuperar l'imaginari popular dels carrers de la ciutat i exhibir l'orgull de pertinença a la classe obrera (que és el que són).
I les cançons?, doncs que no passin de tres minuts, que no hi hagi res que sobri, tocar el que és just, cantar el que és just, i explicar el que és just i estrictament necessari, per deixar molt més espai a passar-ho bé i l'experiència de compartir música amb el públic, que és l'únic que importa.
La promo i explicar coses a les maleïdes xarxes socials?, doncs que ho faci una veu en off, que sigui com en un documental de National Geographic, amb una veu profunda com la de Morgan Freeman i llestos. La pluja d'idees només acaba de començar, les notes de premsa de la banda es fan amb paper rosa del llibre de factures del taller i s'escriuen a màquina. La seva primera maqueta va ser en casset i només van fer 20 còpies per als seus amics, cap la va poder escoltar, evidentment no tenien reproductor, però això és igual.
Els concerts? Les cançons?… el més important, sens dubte, si algú pensa que Talleres Molina són un grup “estètic” s'equivoca, la seva música és el seu valor més gran. Si Picasso va trigar 4 anys a pintar com Raphael, però tota una vida a pintar com un nen, el trio mallorquí és capaç de condensar en tres minuts a les seves composicions tota una amalgama d'influències i exquisits gustos musicals que amaguen de forma subtil i de vegades gairebé imperceptible, sense donar-se importància, de manera que passaven per . Ells insisteixen que componen les cançons en un parell d'hores, però evidentment això no s'ho creu ningú.
