Entrevistem a Eva Dénia

Eva Dénia Cantant i guitarrista de Gandia, formada en el jazz i amb una dilatada carrera musical. Al llarg de més de dues dècades ha dut a terme diferents projectes en l’àmbit de les músiques populars: el jazz, la bossa, la chanson i la música tradicional valenciana. 

1. Com et vas iniciar en el món de la música i quina es o era la teva motivació?

Vaig mostrar inclinació per la música des de molt xiqueta, però no vaig rebre una formació musical. En l’adolescència cantava acompanyant-me a la guitarra cançons de Brassens, Moustaki, Bob Dylan, Joan Baez, Lluís Llach, Pau Riba, Maria del Mar Bonet, Víctor Jara o Mercedes Sosa i, fins i tot, alguna bossa de Jobim i Vinícius de Moraes. Després va passar la moda de la cançó d’autor i no vaig saber per on tirar. Vaig estar molts anys allunyada de la música, fins que vaig descobrir el jazz i la música de Brasil. Llavors vaig pensar que necessitava cantar, que volia aprendre totes aquelles cançons i que potser un dia pujaria a un escenari a cantar-les. Ja tenia gairebé trenta anys.

2. Com es crear el projecte “Eva Dénia” i com ha evolucionat?

Va començar de la manera que t’he explicat i va prendre diversos camins. Vaig explorar el jazz, la música brasilera, la chanson francesa, la música tradicional valenciana... Totes les músiques que m’han fascinat he volgut fer-les meues d’alguna manera, i finalment n’he deixat constància en els diferents discos que he fet. Ara veig que tot això era un entrenament per poder fer el disc que acabe de publicar.

3. Quins mitjans i ajudes has tingut per gravar i promocionar el teu disc “Quan abril era abril”? Que té el més d'abril per dedicar una cançó?

Jo mateixa he produït “Quan abril era abril” amb ajuda del micromecenatge. Més de 200 persones han confiat en el meu projecte i li han donat suport. La producció artística ha estat a càrrec del meu germà, Carles Dénia. Ell ha dirigit tot el procés, ha revisat els meus arranjaments i n’ha escrits de nous, ha tocat la guitarra i altres instruments en alguns temes, ha mesclat el disc i ha pres totes les decisions que s’han de prendre en una producció musical.

El disc està editat per Comboi Records, que és el segell on he publicat quasi tot, i que òbviament està bolcat en la seua promoció.

“Quan abril era abril” és el títol d’una de les cançons i vaig pensar que podia donar títol al disc. És una cançó que parla del canvi climàtic, però també del pas del temps, d’un sentiment de pèrdua, d’un passat que ja és irrecuperable. És un disc ple de nostàlgia i em semblava que el títol d’aquesta cançó el resumia molt bé.

4. Com et veus dintre del panorama de la música en català?

El fet d’haver fet músiques diferents, i en llengües diferents, potser m’ha perjudicat en algun sentit, ja que m’he quedat fora de molts projectes o festivals dedicats a certes músiques. No m’he deixat etiquetar fàcilment, i això no sempre ajuda. Però jo he anat fent el meu camí, cantant sempre el que el cos em demanava, fent les coses com jo creia que les havia de fer. I ara veig que en el meu viatge per les músiques populars el que estava buscant era construir-me un llenguatge personal que em permetera fer les cançons que volia fer. No m’importa que em diguen que sóc una cantautora, al contrari, quasi m’alegre que per fi em puguen etiquetar.

5. Com veus el panorama musical valencià?

La música en valencià viu un moment daurat, no sols per la qualitat, que ha pujat moltíssim, sinó també per la diversitat d’estils. Quan en els anys 90 jo cantava estàndards de jazz en valencià, molts em miraven com si estiguera boja. Sí, era una cosa rara. Els cantautors encara no havien reviscolat, i el pop-rock fet en valencià encara era testimonial, el folklore despertava molt poc d’interés... La “movida” encara cuejava i vam haver de rematar-la. A partir d’ací la música en valencià va començar un ascens imparable.

6. Com definiries la teva música?

La meua música és resultat de totes les músiques que he escoltat i m’han corprès. Tot allò que en un moment donat m’ha emocionat, ha deixat petjades en la meua música. És música d’autor, sens dubte.

7. Com et planteges els propers concerts? Quins son?

El concert-presentació del disc tindrà lloc el dia 12 desembre al Teatre del Raval de Gandia, la meua ciutat natal. Podria haver-lo presentat a València, on visc des que me’n vaig vindre a estudiar a la Universitat. Segurament ací tindria més públic. Però he volgut fer-ho a Gandia per una qüestió sentimental. És un disc ple de nostàlgia. Amb ell torne al principi. Vaig començar amb una guitarra i amb molta vocació de cantautora i, després d’un llarg viatge per les músiques del món, torne al meu poble a cantar les meues cançons.

El disc el presente en duet amb la cel·lista Merxe Martínez. És una formació senzilla que ens dóna molta llibertat de moviments: veu, guitarra i cel·lo. No són temps per a grans bandes. Al final resulten projectes cars que costen molt de moure. Nosaltres fem una música intimista. Merxe i jo connectem molt bé musicalment i, pel sembla, ho sabem transmetre.

8. Un lloc on t’agradaria tocar?

Un lloc no, molts llocs. A Catalunya se’m coneix ben poc, tot i que el meu primer disc me’l va publicar una discogràfica catalana, Picap. Però pràcticament sempre que he anat a actuar a Catalunya ho he fet per cantar cançó francesa. Ja és el quart disc que publique en valencià al meu nom, però em fa la impressió que es coneixen més els meus discos francesos. I si a Catalunya se’m coneix poc, a les Illes menys encara, gens, diria jo. Per tant, primerament m’agradaria cantar en els llocs i en les festivals on es parla la meua llengua. No acabe d’entendre per què no ho fet encara.

9. Què és el que t’apassiona de la música?

La música arriba on no arriben altres coses. No hi ha res per despertar les emocions com la música. Cantar i ballar és en totes les cultures la millor manera de gaudir. “Qui canta el seu mal espanta”. Quanta veritat conté aquesta dita popular. El problema és que ara la gent ja no canta. No saben, o tenen vergonya, i a més hi ha unes persones anomenades “cantants” que no fan estupendament. Hi ha gent que gaudeix moltíssim escoltant música, però res comparable al goig que experimenta el músic que la interpreta.