Entrevistem a Sergi Botswanas

Sergi Botswanas és un cantautor de Barcelona amb àmplia projecció a l’àmbit estatal i europeu. Al setembre de 2016 inicia la seva carrera en solitari, després de 4 anys liderant el projecte, dissolt també al setembre, The Botswanas. És llavors quan l’artista fa un gir i una gira: #girautor, amb més de 30 concerts per tot Catalunya i dos viatges a Portugal, Espanya i Grècia. Alhora l’autor publica al 2017: Normal, com jo. Un EP autoeditat de 5 temes que serveix com a denúncia al sistema actual.

1. Com et vas iniciar en el món de la música i quina es o era la teva motivació?

Em vaig iniciar al arribar a la carrera de medicina, on amb diverses companyes vem fundar The Botswanas, un grup que durant 5 anys em va veure créixer com a artista, gràcies al pas de moltes persones de diferents orígens musicals que em van ensenyar pràcticament tot el que sé ara. La meva motivació amb el temps ha anat canviant, però puc dir que ara principalment em mouen les ganes de defensar la llibertat d’expressió per sobre de qualsevol altra cosa.

2. Com es crear el projecte “Sergi Botswanas” i com ha anat evolucionant al llarg del temps?

Tal com els electrons que surten disparats d’una reacció nuclear. The Botswanas per mi, i qui em conegui sap què dic, omplia totes les meves energies i expectatives vitals. Per mi era més que un grup, també un grup d’amics i uns ideals. Arribats a un punt, tota la resta de músics de la última formació de banda, presentada al 2016, van voler prescindir de mi. Amb cert desencís, però amb una passió renovada, he estat un any (ja quasi acabo la gira) lluitant contra el ressentiment o contra el pensar que ja s’havia acabat tot. A dia d’avui, puc dir que el projecte Sergi Botswanas m’ha obert les portes a imaginar nous horitzons, amb els amics de sempre i també de nous, amb cançons noves i amb nous experiments... En definitiva amb la mateixa il·lusió de sempre, aquella que per mi porta el nom “Botswanas”. És cert que avui no hi son totes, i que segurament mai tornarem a gaudir de certs matisos que ens definien. Però cal mirar endavant, no assumir el fracàs en cap cas i lluitar per aixecar nous projectes, treballs discogràfics i il·lusions. Encara queda un llarg camí de poesia per recórrer.

3. Quins mitjans, col.laboradors has tingut per gravar i promociar la teva música? Amb quins 5 adjectius explicaries el disc "Normal com jo"

He contat amb l’ajuda inigualable de “La Música Amanseix Les Feres” per tal de difondre el meu EP “Normal, com jo” a través de ràdios i diferents blogs d’internet, així com la col·laboració a omplir de concerts #girautor. Per altra banda, vaig tenir la sort de gravar el EP amb Guillem Ventura a Sant Boi de Llobregat, la Lei va donar veu a Rumba Infierno i moltíssimes persones més que em deixo: el Dani, la gent de CSO La Llavor, el Roger, el David, els amics que aguanten i la família, que sovint també!

4. En quins concerts et podrem veure properament?

Aquest divendres 2 de Juny estaré a Barcelona al bar Antic del Born. Properament també obriré la nit amb acompanyants el dia 16 de Juny del Festival Somiabarrets, més endavant passaré per la Festa Major de Premià de Mar i també em podreu trobar a Sentmenat.

5. Com et veus dintre del panorama de la música catalana?

Còmode. Estic fent el que m’agrada i com m’agrada, sense que ningú em molesti per a res. El projecte poc a poc va creixent, agafant forma a la vegada. Una forma particular i definitòria, esperem que també definitiva. Desperto interès, sobretot en aquelles franges on escau el missatge més reivindicatiu, allà d’on vinc i des d’on m’agradaria arribar a tot arreu. Per altra banda, m’agrada pensar que, més enllà de la música, algunes de nosaltres comencem a organitzar-nos de forma alternativa i que en uns anys podem arribar a esdevenir un referent a nivell de praxis professional i, sobretot, social... Inalienable, per mi, de la nostra condició d’artistes.

6. Com definiries la teva música?

Antipunk. És una barreja popular de la música que es fa als carrers, bucs i festes de Barcelona. Punk, rock, mestissatge, cançó d’autor... I tinc en perspectiva afegir elements de música electrònica... Tot plegat per donar sustentació a unes lletres cada cop més polítiques i més crítiques amb la societat, encara que mantenint la passió per escriure sobre els petits plaers i perjudicis de viure la vida plena.

7. Quins es el teu full de ruta? Quins son les properes fites per SB?

El meu full de ruta està, per al moment, lligat al meu pas per la facultat de Medicina. Tinc previst acabar la meva etapa universitària el 2019. Per llavors, m’agradaria haver publicat haver publicat el meu primer treball d’estudi (LP): Antipunk, i estar un parell d’anys rodant sota una nova gira a la qual encara no hi he posat nom... Això sí, tinc clar que el projecte de banda que m’acompanyarà es dirà, un altre cop, The Botswanas.

8. Quin ha sigut el teu millor concert com a músic i espectador?

Sempre recordaré un dels concerts més recents, el concert per la defensa de “L’Artesà” del Prat de Llobregat, el passat 30 de Maig... on vaig cantar totes les meves cançons més socials... Just davant els cossos de seguretat de l’Estat, que van disfrutar les meves lletres i cançons de la mateixa manera que totes les assistents al concert i a la okupació, un aspectre transgeneracional de pratencs i pratenques en lluita per la preservació d’un dels centres més emblemàtics del poble. Com a espectador, mai em trec del cap un dels primers concerts que vaig anar, amb 16 anys a veure Lax’n’Busto a Santa Coloma de Farnés.

9. Quines són les teves influencies musicals?

Un aspectre immens d’artistes, sobretot cantants o cantautors com Manu Chao, Cesk Freixas o Bob Dylan, a nivell de grups: m’encanta System of a Down i La Pegatina, crec que la meva música està perduda entre un d’aquests dos punts... I ara que ve la electrònica... Sobretot vull explorar sons “tralleros” de hard techno i sons més chill de House, dub o dancehall.

10. Quina es la teva última descoberta musical emergent?

Crec que Catalunya gaudeix d’un ampli ventall de propostes musicals que sovint titllem de “emergents” quan realment portem totes una àmplia trajectòria. Aquest any que conegut moltes d’aquestes artistes mal etiquetades com “emergents” que m’han inspirat i deleitat: Roger “El Último Mono”, Ernest Bombí, Icarians, Pachawa Sound, Radical District, Marc Ramià, Generació 3, System Beat i tants d’altres plens d’energia, que segur que girarem aquest país petit.

11. Un lloc on t’agradaria tocar?

M’encantaria tocar a La Havana i tocar-hi la Cubana. I així, a un nivell més plausible, m’encantaria rebentar pròximament el Viña Rock, està al tocar... jejeje. Fora conyes, per mi la següent etapa a la meva carrera musical m’agradaria començar-la a la Festa de l’Autònoma, seria un somni fet realitat.

12. Que aconsellaries a un grup emergent que comença ara amb el seu projecte musical?

El mateix que em van dir a mi: el més important és mantenir-se, no arribar a enlloc. Disfruteu la música, aquests són els millors anys de la nostra vida i passen volant. Quan miro enrere fa vertigen, però te n’adones que estàs caminant cap a la professionalitat musical com qui no vol la cosa i és, només, perquè és el que més m’apassiona cada dia quan em desperto i amb el que mai puc deixar de pensar quan vaig a dormir, inclús a vegades somio en clau de sol.

13. Què és el que t'apassiona de la música?

La llibertat. La llibertat per ser jo mateix. I de dir-ho als altres. És per això, com dic a Europa, que per fer música “vaig abandonar presidis com a condició, delinqüència en cada vers, com a vocació”. M’apassiona la manera que té la música d’omplir de noves vivències el meu dia a da i donar-me un glop d’oxigen quan les coses es posen magres i em veig ofegat en la rutina.