Caiguda i auge; auge i caiguda. Així, com l'ou i la gallina, en un bucle de què desconeixem la seva quilòmetre zero. La vida és així per a la immensa majoria dels éssers humans: un traçat en ziga-zaga vertical, l'etapa reina de la Volta, que transcorre entreport de muntanya amunt i port de muntanya avall. Així, sense la predestinació reeixida, d'irrevocable ascens perpetu, que ens ha venut Hollywood, el capitalisme o altres fantasmes xarlatans. També podríem pujar-nos a la càtedra per invocar aquí a Karl Marx i la seva definició de la història com un procés cíclic enfront de la filosofia de Sant Tomàs d'Aquino i la seva concepció lineal de el temps. Però no; no faríem justícia a la humilitat de el relat personal, pla i modest que planteja Noi Jordi en el seu EP amb nom homònim de debut, Chico Jorge de pura experiència terrenal transformada en saviesa popular transformada en cançons pop amb gust pel noise.
Jordi Bastida, conegut per ser el guitarrista d'artistes i formacions com Carlos Sadness, Els Pets, Trau, Ramon Mirabet o Brigitte Laverne, inaugura un nou capítol en la seva carrera com Chico Jorge lliurant un primer EP que no té desperdici. els seus quatre cançons, els títols dels conformen una estrofa de quatre versos que no rimen entre ells, sí que ho fan amb els teus propis records i vivències, despertant alhora empatia i una carícia subconscient sobre les osques cicatritzades de la nostra pell.
Inspirat per referències estilístiques com Deerhunter o Wilco, Chico Jorge divideix en dos la seva narració: la caiguda en la cara A de l'EP i l'auge en la B. "Las flores que arden" , en clau d'un indiepop amb rerefons fogós de distorsió, representa aquest punt d'enfonsament per la culpa que fa que ens devorem a nosaltres mateixos sense pietat, sense veure que la sortida està a saber perdonar i ser autoindulgentes. mentre que
"Amalgama de miedo y furia", embolicada en textures càlides de guitarra, marca la batalla entre ment i cor que ens ajuda a reflexionar amagats entre cendres. I després de la caiguda, l'auge. "Pájaros" és una mirada que desperta, la calma embriagadora després de la tempesta que ens permet tornar a alçar un vol que ja és evident en "Grieta en sol Mayor": Un lluminós i esperançador gran tema carregat d'aquesta èpica modesta del ressorgiment personal. És la cançó de l'au Fènix, la que ens guia de tornada a l'esglaó de què vam caure. Perquè l'heroica humana no resideix en la invencibilitat, sinó més aviat en la nostra capacitat infinita de tornar a aixecar-nos quan hem tocat fons.
No hay comentarios:
Publicar un comentario