Saltant del que és personal al que és comú i universal, la veu d'Alima és la veu de tota una generació de dones empoderades. Amb la publicació del seu àlbum de debut en solitari, "Soy La Primera", la cantant i compositora equatoriana establerta a Barcelona exposa d'alguna manera el procés i el resultat d'una reconciliació amb si mateixa, d'una reapropiació de la identitat en tots els vessants. En el seu discurs, i d'aquí el títol del disc, hi ha una clara manifestació de noves prioritats: i al capdamunt, purgades certes dinàmiques passades, hi és ella i només ella mateixa.
Sent el (re)descobriment i l'expressió d'una pròpia lluentor interna abans apagada, Alima no pretén donar lliçons ni mítings a ningú: per això el pla personal des d'on parteix. Tot i això, el seu exemple d'alliberament resulta accessible i exportable a qualsevol dona a qui ajudi conèixer un cas d'èxit: per això la seva projecció comuna i universal. En definitiva: un àlbum ple d'energia femenina, una cosmovisió del que vol dir ser dona.
Una d'aquelles recuperades vessants d'identitat és la que encarna la Camila Terán autora musical. És la gènesi d'Alima, el seu flamant nou projecte i àlies artístic. Amb ell deixa enrere una llarga etapa en què va funcionar com a col·laboradora de grans estrelles llatinoamericanes com Carlos Vives o Alberto Plaza, i en grup en formacions com Camila i La Máquina de Luz i Nuevo Bravo.
Va ser en instal·lar-se a Barcelona el 2017 quan Alima va començar a volar sola, donant forma a les noves cançons i modelant una personalitat musical plenament seva des de les coordenades del R&B, el soul, el funky i el pop: els seus veritables hàbitats naturals d'influència. Sóc La Primera és el reflex nítid i sense interferències d?aquesta personalitat i identitat musical. Empoderada també en la creació artística, Alima ha estat propietària de totes les decisions; això sí: comptant amb la inestimable col·laboració de Raúl Molina i Paola Navarrete a la composició i producció.
El resultat de tota aquesta explicació teòrica és un àlbum fi i elegant, d'estil, que explota, lluny dels cànons d'objectivació que la societat utilitza sobre la dona, la tremenda sensualitat que es desprèn de cada cançó. L'exemple més clar d'això últim és 'Menja-me-la': un tall juganer i seductor en què, amb una base a mig camí entre el R&B i el trip-hop, Alima parla sense embuts sobre el gaudi de la seva pròpia sexualitat com a dona.
També 'Soy La Primera', cançó que obre, titula i resumeix el sentir de tot l'àlbum. Recordant les balades de Lauryn Hill o el neosoul dosmilero, i amb una atmosfera vaporosa i sedosa amb ritme de downtempo, defineix a la perfecció el llenguatge de feminitat que inunda tot el disc. Fins al final, representat per les dues peces potser més frívoles com són Trap Romantic i Anestesia. La primera, sobre una base camaleònica que va del trap a certs detalls jazzístics, és pura provocació; i la segona, amb aires de funky noventer, gira al voltant del que és sexy, perillós i divertit que pot arribar a ser l'atracció per allò prohibit.
Sense perdre en cap moment la sensualitat ni aquest estil sedós i elegant de R&B, neosoul i pop d'accent llatí, on la influència d'artistes com Kali Uchis, Jorja Smith, Arlo Parks o Jill Scott són una constant, la veritat és que el corpus central de Sóc La Primera deixa de banda la llum per atendre certes ombres. Ombres passades, en qualsevol cas, i de les que se n'han extret valuoses lliçons. 'Dejame ir' és una balada de R&B amb tocs jazzístics de piano i de ritme urbà a la tornada, que connecta amb el dolor i la força que requereix deixar anar algú. 'No ho veus', malgrat l'aire lleuger i gairebé lúdic de la seva base propera a l'acid-jazz, aborda temes seriosos com el vertigen al canvi, la responsabilitat de les preses de decisió o el qüestionament i les interferències que patim des de fora davant seu. .
I, sobretot,‘Olvido quién soy’: un agredolç temaç de base sincopada, amb ambientació nocturna i fugida, que reflecteix la realitat de moltes dones que s'han sentit anul·lades per la persona que tenen al costat. Aquesta espiral de subjugació de si mateixes, aquest sentir-se secundària i aquesta desconnexió amb la seva pròpia identitat, que són precisament el procés invers al que representa aquest disc. Perquè per a tot hi ha una sortida, i Alima se sap el camí.
No hay comentarios:
Publicar un comentario