Bum Motion Club ens presenten amb el seu nou treball, "Claridad y Laureles"

Parapetats després d'un mur de distorsions tallants, melodies addictives, somieigs dreamwave i textos punxants; Bum Motion Club ens presenten amb el seu nou treball, "Claridad y Laureles", la confirmació del que ja anunciaven a crits després de la seva òpera prima, "Delta" i la seva continuació en forma d'EP, "Niebla": a Aranjuez s'amaga un dels secrets més ben guardats de l'univers de la música independent actual. Bum Motion Club sonen genuïns, contundents, inquiets i expansius; i per sort han sabut capturar a la perfecció aquest estat de gràcia en forma de vuit cançons rodones que conformen un dels discos més interessants i complets publicats recentment a aquest país.

"Claridad y Laureles" és un disc on tot funciona, com un mecanisme perfectament greixat i dirigit amb punteria de franctirador i precisió de cirurgià. Funciona la fredor i sedositat dels sons sintètics; l'èpica urbana i nocturna; les tornades guanyadores amb vocació d'himne generacional; i l'estranya lluminositat que travessa el disc, sovint amagada darrere de capes i capes de densitat boirosa. Funciona la pulsió de ball que apareix per moments en unes composicions construïdes sobre un ADN pop, i funciona la rugositat de pòsit post-punk escollida quan toca embrutir l'ambient. Bum Motion Club ens conviden a transitar aquest sender usant un llenguatge propi, a mig camí entre allò industrial i allò humà; amb les dosis justes d'electrònica cerebral, en equilibri funàmbul constant amb unes textures analògiques heretades de la tradició shoegaze. Sons del segle XX per plasmar un desassossec característic del segle XXI.

Les vuit cançons que donen forma a la posada de llarg de Bum Motion Club encaixen a la perfecció, com a peces d'un puzle misteriós que interactuen creant un tot coherent i cohesiu a base de sintetitzadors onírics, guitarres atmosfèriques, bases rítmiques sòlides i monolítiques, i textos amb un peu al desassossec i l'altre a l'esperança. La cosmogonia synthpop de Bum Motion Club és fosca, sí, però sempre s'acaben colant centelleigs de llum a manera de claus per agafar-se; com una cruïlla impossible entre les parts més aspres de Chromatics o Beach House, i la cara més amable de Triangle d'Amor Bizarro o The XX; tot ben aixoplugat sota l'allargada i inevitable ombra de The Cure o My Bloody Valentine.

“El món ens va fer així, el món i tota la seva merda”, diuen Bum Motion Club envoltats de boirines; i vista la rodonesa del seu nou treball, aquesta frase que podria sonar a lament es converteix en realitat en un cop de puny sobre la taula, tan desafiant com encertat.

Va ser gravat El Búnker de San Crispín per David Baldo i en Los Invernaderos per José Doel i Fernando Monedero. Mesclada i Produïda per Alejandro Leiva i masterizada per Javier Roldón (Vacuum Mastering).