"Resonancia - Música de Frederic Mompou" Tot va començar en una classe de composició: Julián Solarz estudiava amb Guillermo Klein i el seu mestre li va suggerir que fes una mirada a una petita peça signada per un tal Frederic Mompou, a qui Solarz desconeixia absolutament. Des de llavors, la fascinació i la identificació va ser total. Mentre componia i arrodonia el repertori de música original que va derivar al seu primer disc (“La paraula no dicha”, una frase del compositor català), Solarz va anar submergint-se a la seva obra.
Poc després, Julián Solarz va decidir ficar-se de ple al món de Mompou per encarar un projecte dedicat íntegrament a la seva música, habitualment interpretada en àmbits acadèmics però molt rarament abordada des de la música popular (i molt menys, a Argentina). D'aquesta manera va néixer el projecte i concepte d'un disc que gira al voltant de les característiques principals de la música de Mompou (colors i textures harmòniques noves, llibertat tonal i modal, economia de recursos, ús del silenci) i la recerca de traslladar-la, adaptar-la i plasmar-la en una sonoritat jazzística contemporània, popular però amb ancoratge acadèmic, arreglada però plena d'espai per a la improvisació.
El camí va desembocar a l'enregistrament de "Resonancia" es va iniciar amb l'estudi i la selecció de peces (originalment, per a piano) que es prestin a la transformació i fossin flexibles per jugar amb l'orquestració, els arranjaments i la improvisació sobre la seva harmonia i forma, sempre respectant l'esperit de cadascuna i les notes escrites pel compositor. Així es crea un clima general de cert “minimalisme impressionista” amb ambients calms i melodies molt cantables que alternen amb seccions tenses i inestables. El repertori va ser abordat a través de dos procediments ben diferents: unes peces van ser arreglades i orquestrades amb tota la música escrita i pautada amb indicacions puntuals; en altres, el grup improvisa sobre la mateixa partitura original al faristol de cada músic.
Moltes de les peces escollides estan originalment pensades per Mompou amb un ritme rubat i sense una pulsació definida. En molts casos, el treball de Solarz es va centrar en la reelaboració rítmica per trobar un “groove” o base sobre la qual moure i fer cantar el grup.
"Música callada Nº1" és un exemple d'improvisació general amb la sola indicació rítmica d' “afro en 12/8”. Planys també proposa l'exposició de la seva melodia original i la improvisació sobre l'harmonia original al llarg d'un ritme àgil.
"Música callada Nº20" inventa un esquelet rítmic en 5/4 (a la manera d'una "clau" afroamericana) que permet recórrer cada secció de la peça i crear un espai perquè es llueixi el saxo alt de Lucas Goicoechea amb un sol sobre l'harmonia, com ho faria un estàndard de jazz.
Amb un procediment més arreglador i partitures escrites, "Música callada Nº16" intenta portar cada nota escrita per Mompou tan fidelment com sigui possible a l'orquestració del grup. Amb un insistent i frenètic ritme, obren i tanquen la peça el piano, la bateria, el contrabaix i la guitarra, mentre que la secció mitjana rubat queda a càrrec dels vents i la guitarra, "colorejant" amb els acords originals.
"Música callada Nº9" també presenta una orquestració i distribució de rols per dibuixar les melodies i els seus contrapunts, amb separadors a càrrec del piano i la guitarra, que també es llueix a la secció intermèdia amb el sol de Juan Filipelli.
A "Música callada Nº11", igual que a la Nº25, se suma la flauta convidada per a altres treballs de reelaboració rítmica. A la Nº11, sobrevola un aire de candombe en mètrica irregular, sense sols ni improvisació, i amb els mínims elements i dinàmiques de la peça original. "Música callada Nº25" crea un ambient de tango lent (o milonga) que deixa cantar al contrabaix entre les dissonàncies dels vents.
Finalment, "Música callada Nº26" dóna descans al piano i a la bateria perquè el combo de clarinet + saxo alt + guitarra + contrabaix cantin amb la direcció de Solarz un arranjament molt fidel a la peça original, fent lluir les seves textures harmòniques, clarament "mompouianes".
El disc tanca amb "Canción Nº7", amb el líder del grup assegut sol al seu piano i tocant la partitura original com a tribut final a Frederic Mompou que demostra com de propera a una cançó popular pot ser una peça del gran compositor català.
Crèdits tècnics:
Julián Solarz: direcció, piano i arranjaments.
Lucas Goicoechea: saxo alt.
Inti Sabev: clarinet baix i clarinet.
Juan Filipelli: guitarra.
Hernán Cassibba: contrabaix.
Carto Brandán: bateria.
Convidat: Matías Carazzo (flauta) a "Música callada Nº 11" i "Música callada Nº 25".
Enginyer d'enregistrament, mescla i màstering: Pablo López Ruiz.
Gravat el 4 de novembre de 2022 a Estudi 0618 - Buenos Aires, Argentina.
Disseny i arts: Pedro Strukelj.
Fotos: Fernando Ibarra, Santiago Grassi i Daniela Haikins.
No hay comentarios:
Publicar un comentario