En el tercer àlbum, la banda catalana Últim Cavall s'allunya del shoegaze dels seus anteriors lliuraments per submergir-se en una fórmula dreampop i pop lo-fi basada en textures cuidades, espacialitat, profunditat, ritmes sincopats i groove on les cançons respiren i creixen.
Sobre melodies envoltants, ritmes sinuosos i una deliciosa atmosfera hermètica de pop lluminós, els del Garraf proposen a l'oient un ball lent, un ball trist, però que celebri la vida.
Una altra primera vegada és un espai nostàlgic i per moments trist, però també segur, confortable i ple de llum i d'esperança on sobreviu intacte l'esperit de les primeres vegades.
Presentaran el seu nou disc oficialment a la sala Heliogàbal de Barcelona el dissabte 17 de febrer i al Teatre La Bòbila de Sant Pere de Ribes el dissabte 2 de març.
Es parla molt de l'abast de la memòria olfactiva, però té més poder la memòria musical. És la millor eina per reviure èpoques o moments concrets; per refugiar-te a la nostàlgia del passat si és necessari. I si la música funciona com la millor cola possible per a la memòria, aquesta, al seu torn, funciona també de meravella per crear i decorar el nostre cercle de confort més íntim. Almenys, així ho ha fet la banda catalana Últim Cavall en el seu nou disc, Un altre primer cop. Amb ell, els del Garraf construeixen un espai que és nostàlgic i per moments trist, però també ple de llum i esperança. Un cercle de confort on sobreviu intacte l'esperit de la il·lusió, de la innocència i de la puresa de les primeres vegades.
Dins d'aquest espai, polit en una atmosfera hermètica de pop lluminós, elegant i cristal·lí, els catalans proposen una actitud molt concreta davant d'aquest còctel d' emocions trobades que hi ha entre la nostàlgia i la il·lusió: ballar lent, ballar tristos, però sempre celebrant la vida. Els ritmes sincopats i el groove pausat però constant ajuden a mantenir vigent durant tot l'àlbum aquesta invitació al slow dance, a ballar la pena. És la música i l'actitud perfecta per a aquells que conserven l'elegància malgrat estar ferits, així com per als perdedors que segueixen lluitant.
El tercer àlbum d'Últim Cavall amb el segell Discos de Kirlian és un tot homogeni de producció arrodonida i molt cuidada. Les cançons respiren, creixen i caminen amb pocs elements gràcies a la nitidesa i la distància que deixen entre els instruments, la qual cosa els atorga un alt grau de profunditat i espacialitat que permet que passin coses, gairebé sempre amb el focus posat en una veu xiuxiuejada i en unes lletres que ens remeten a aquesta amalgama de nostàlgia i il·lusió que regeix tot l'àlbum.
Així doncs, les parets d'aquest cercle de confort fet a base de memòria construït per Últim Cavall estan plenes de records. Evocant la il·lusió de les primeres vegades (especialment del primer concert: un de Bruce Springsteen) a 'Un altre primer cop', la cançó pop perfecta que obre i titula el disc. També rememoren la sensació de seguretat, innocència i puresa de la infància a 'Abans de marxar', on el predomini de les guitarres estableix un pont d'unió entre el so de la banda a Alaska, el seu segon àlbum, i la seva actual fórmula de dreampop lo-fi. Incluso invoquen a 'Mons' la màgia de la imaginació dels nens, capaços de construir mons propis que sobreviuen al pas del temps per convertir-se en els records més entrañables. Aquí, la melodia de la trompeta alimenta encara més si cap la perenne nostàlgia.
No obstant això, la nostàlgia que desplega Últim Cavall a Un altre primer cop no va només d'infància. També reviuen el record d'una relació acabada a 'El teu vinil': un cant alegre, envoltant i desacomplexat al desamor. I fins i tot evocan la pitjor nostàlgia de totes, la d'allò que no ha passat, preguntant-se a 'Capvespre' què hauria passat si haguessin fet les coses de manera diferent a les seves vides. Un tema, el més synthpop i amb més aroma als anys 80 de tot l'àlbum, en què el protagonisme recau en els sintetitzadors.
D'altra banda, com que la nostàlgia sol venir d'un present que no ens omple del tot, la narrativa de Un altre primer cop també s'explica amb temes que no tracten exclusivament de records. Hi ha, per exemple, l'elegant 'Ariadna', que reflecteix el sentir-se perdut, el desig de ser algú, de trobar un lloc i una raó de ser i la por a no aconseguir-ho. O la sensació de buit a la mitjana edat exposada a 'El buit', un altre gran exemple de profunditat i groove, d'amàlgama victoriosa de guitarres i sintetitzadors.
Completat per cançons, diguem-ne, més constructives, com 'Verí', 'Estel' i 'Becs', el nou àlbum d'Últim Cavall et submergeix en una atmosfera daurada i engalanada que ha aconseguit sobreviure a la decadència. Com si es tractés d'un últim ball, ja amb les llums amanint, lent i al qual ningú mira, Un altre primer cop és l'intent de aferrar-nos a la il·lusió dels nous començaments per no viure de les rendes de la memòria. Un esforç tenyit de nostàlgia però que, un cop en marxa, perviu per la seva pròpia inèrcia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario