Els CANS D’AMOR d’una gata maula. Smoking Bambino.

 

El 2023 apareixia "Llampigots i bufarandes", el primer disc en català del músic Smoking Bambino, un projecte que va néixer el 2008 com a alter ego del gironí Esteve Saguer. Enguany ens regala un segon disc en la llengua de casa, amb un títol que en aquest país només podia sortir de quatre caps privilegiats i eixelebrats que tenen la capacitat innata de jugar amb la llengua: Smoking Bambino, Santi Balmes, Enric Casasses o Pau Riba, que en pau descansi i valgui la redundància. "Cans d’amor" és una obra que condensa la bellesa de les emocions humanes més extremes a través de l’art. Poca broma. Les lletres íntimes i viscudes transporten l’oïdor a un cosmos fet de medicines per aixecar el vol i d’un amor que se t’esmuny a les mans. Aquí cada cançó és un fragment de vida, un testimoni d’històries que ressonen amb l’autenticitat marca de la casa. Inconfusible.

La producció musical ha fet un salt endavant respecte al disc anterior, perquè les cançons manen, s’agermanen i no sempre segueixen la cronologia del calendari. A "Cans d’amor", que no és tan minimal ni nu com ho era l'anterior treball, tot es cuida amb més detall i amb més manufactura gràcies a l’aportació d’Enric Teruel, combinant vi i udols, textures sonores que van des del blues més obscur, ressò de Tom Waits, fins a l’estil iconoclasta de la música catalana, amb influències que es donen la mà amb el poeta foll, Adrià Puntí. Cada instrument, la guitarra desgastada, alfa i omega dels projectes de l’autor, els arranjaments de vents, l’ocell blau a la finestra, el piano colpejat de vegades amb amor, d’altres amb ràbia, es fusiona per crear un ambient que dansa ebri entre la melancolia i l’esperança, amb ritmes que fluctuen des de la placidesa a la tempesta emocional del bala perduda que escriu, viu, escolta i transforma en música essencial. Pel fet de treballar amb banda, "Cans d’amor" s’obre al món amb la voluntat de compartir una grandiosa idea de llibertat i de viure la vida alegrement com els gossos de veritat, no els que ara es porten en un cotxet de criatura amb garlandes i pitet.

La veu d’Esteve Saguer és un dels punts forts del disc. Pregona i esgarrapada, transmet una sensibilitat que abraça i que fa que cada paraula soni com un secret compartit als quatre vents. Amb un registre que evoca la passió i el dolor, la interpretació del barbut pentinat a cop de vent com Lord Byron, aporta una dimensió addicional a les lletres, escrites en un català gens encarcarat, amb deix dialectal gironí, amb l’oralitat pròpia de les confessions fraternals que reclamen dues copes de ginebra a les mans. "Cans d’amor" no es queda amb l’etiqueta “disc”. Smoking Bambino és artista i dels bons. Es tracta més aviat d'un projecte, d'un viatge emotiu que convida a reflexionar sobre les relacions humanes, la maleïda vulnerabilitat i la bellesa, sobretot això últim, que tard o d’hora sempre surt de l’amagatall. Un testimoni sonor que ens recorda que, malgrat les ferides, l’abans i el després, de vegades cal perdre el nord anant cap al sud, entengui’s el sexe, jugar-s’ho tot i matar la ràbia del gos rodamón a qui tothom li dona un nom i sempre torna a casa.

El desig d’impossible, com els poetes romàntics, com Novalis a la recerca permanent de la flor blava, la flor de totes les olors, una flor als llavis i la mà al cor, com un escut o una carta de presentació honesta; la necessitat de trobar contrastos, la veritat a la mentida, la crueltat en un petó o la indiferència en un somriure; la vida entesa com una muntanya russa, amb pluja sovintejada al llarg de tot el disc, l’espera contínua de l’amor sense lligams, el caminar feixuc sobre el fang que tothora encalla, la tremolor dels genolls, i l’odi al Satisfyer que va acabar el que l’humà no va saber acabar. I qui diu Satisfyer diu aquell cantant de veu tan suau. L’ésser contemporani fragmentat, disfressat de filtres, ple de capes de màscares imposades per la societat de consum. Tantes, que ja no es reconeix al mirall. La dissociació, en definitiva, del monstre que sempre dorm amb un ull obert, la convivència en un sol individu del jo salvatge, perdut i esbojarrat i del jo coherent, sensible i raonador és un dels eixos conductors del passeig psicosomàtic —i a voltes psicotròpic— que escoltareu (i notareu a la pell) a "Cans d’amor".

Dades tècniques:

Smoking Bambino, lletra, música, veu i guitarres: 

Enric Teruel, guitarres, banjo, mandolina i baix elèctric.

Manel Vega, contrabaix.

Raül-Marc Portell, piano i hammond.

Agustí Borrell, bateria i percussió.

Genís Bou, saxo i arranjaments vents.

Marina Feliu, trompeta.

Pablo Martín, trombó.

Enric Teruel, producció.

Gravat a Estudis Ground per Jaume Figueres.

Mescla i màster a Soundclub Studios per Lluis Costa.

Fotografia: Laura Justicia

Disseny: AEIOU

Smoking Bambino neix l’any 2008 i és el nom sota el qual signa els seus treballs discogràfics Esteve Saguer Costa (Girona, 1974), compositor i guitarrista que  també ha estat membre de la desapareguda banda gironina The Dirty Club, amb sis discs publicats, i dels Howlin’ Dogs, amb dos discs publicats.

Smoking Bambino va publicar l’any 2008 el seu primer treball titulat “Lost & Found”. L’any 2009 enregistra “Let me play another song”, el 2010 “Old Stones” i el 2012 “Moonshiner”, tots ells amb la col·laboració del percussionista Aniol Casadevall. Els concerts d’aquests discs els van portar a molts escenaris de Catalunya com la Fira al carrer de Vila-Seca (on els van donar el premi AIE), al Mercat de Música Viva de Vic, a l’Aphònica de Banyoles, al Festival de Guitarra de Barcelona, al Primavera Club, entre molts altres. La gira també els va portar per França (París, Marsella, Tolosa, Lió, Bordeus, Lille, etc.) i Finlàndia.

L’any 2013 va enregistrar “The spark”, un EP gravat en directe amb guitarra i veu. L’any 2014 va publicar “The flame”, un altre EP gravat a Lille (França), amb la col·laboració de músics gals.

Els dos anys següents els va dedicar a fer concerts en solitari i a preparar el seu cinquè disc, “Storm & Drunk”, un treball que va suposar un canvi en l’estil i la formació del grup. Sense abandonar la profunditat introspectiva i intimista que caracteritza la música d’Smoking Bambino, aquest àlbum va adquirir una atmosfera nostàlgica i poètica amb pinzellades de jazz primari, tints de blues i un folk més sòrdid i noctàmbul, que aporta a la seva música un aire més de crooner que de cantautor. Tant en el disc com en els directes va incorporar nous instruments com el saxo, la trompeta, els teclats, el contrabaix i la bateria. El disc el van presentar a l’Auditori de Girona, a Sala Barts i a la Casa Goldferichs de Barcelona i al Festival Insomni, entre d’altres.

En aquella mateixa època Smoking Bambino va començar a viatjar a Nova York per presentar la seva música, i va fer concerts en solitari a petites sales com Sidewalk Cafe, Pete`s Candy Store, The Topaz o Jalopy Theater entre altres. El 2018 enregistra el que en principi havia de ser el seu sisè disc, “Lost in the heart of the city”, un treball que a causa de la pandèmia i assumptes familiars finalment s’ha quedat en un calaix.

El 2022 comença a escriure cançons en català i a col.laborar amb el també músic dels Howlin’ Dogs, Enric Teruel, fruit d’aquesta unió neix el disc "Llampigots i bufarandes" (2023), un recull d’onze temes gravats en format trio, amb Manel Fortià al contrabaix, Enric Teruel a la producció, enregistrats a Estudis Ground i mesclats a Soundcloud per Lluís Costa. El disc aporta tints de folk noctàmbul, jazz I blues, com els darrers àlbums, però amb més senzillesa instrumental.