Pol Batlle torna amb A Caballo Voy, un EP

Després del vertigen confessional de Salt Mortal, aquell debut que el va consagrar com un dels comptadors d'intimitats més delicats del panorama ibèric, Pol Batlle torna amb A Caballo Voy, un EP que no s'entén com a simple parada tècnica, sinó com a declaració de principis. Cinc cançons que funcionen com a frontissa, com a travessia entre el que va ser i el que (encara sense nom) s'endevina a l'horitzó.

Si Salt Mortal era una capbussada sense xarxa, un exercici de transparència emocional revestit d'arranjaments tan subtils com complexos, aquest nou treball abraça sense complexos un registre més elèctric, més orgànic, sense perdre la punteria lírica ni el tacte melòdic que distingeix Batlle entre els seus contemporanis. La seva música continua transitant la corda fluixa entre la ferida oberta i el gest esperançat.

Enregistrat amb antics companys de Ljubliana & the Seawolf i produït per Ander Agudo —còmplice sonor que arriba des dels temps del projecte Nubla—, A Caballo Voy sona a retrobament ia pas ferm. El resultat és un EP que s'enlaira del folk d'autor per acaronar els contorns del rock i el pop alternatiu, amb ressons d'Alabama Shakes i un cert regust al rock fronterer dels 90.

Entre guitarres que crepiten i lletres que encara supuren veritat, destaquen temes com “Echó a Quemar” o “Sinkin”, on la dualitat lingüística es converteix en aliada estètica, i “La Pell”, una d'aquelles cançons que s'adhereixen com un pensament recurrent. El tracklist es completa amb “Weirdthing” i “Lost & Happy”, que deixen clar que Batlle no busca epatar, sinó emocionar sense escarafalls.

Aquest EP es publica en plena maduració del proper llarg —encara sota un espès vel de discreció— i després d'una trajectòria que ha sabut créixer sense presses, jalonada pel seu pas per Colors Show i Tiny Desk, i per col·laboracions amb artistes tan heterogenis com Maro, Salvador Sobral, Silvia Pérez Cruz, Lucía Fumer. Una xarxa d'afinitats que parla tant de la seva música com de la seva manera de ser al món: generós, permeable, atent.

Si Salt Mortal va acabar amb una posada en escena tan literal com simbòlica —LA MORT DEL TORERO i el tall de cua sobre les taules—, A Caballo Voy és el galopar posterior. Una mena de dol assumit que obre pas a la transformació. I és que en temps que reclamen cuirassa, Batlle insisteix a reivindicar la fragilitat com a virtut. La salut mental no com a destí, sinó com a camí. La cançó no com a consol, sinó com a mirall.