Quique González ens presenta el nou disc "1973"

Quique González mai no dóna talons sense fons. Tampoc no ho fa ara, el 1973, un àlbum que busca obsessivament refugi davant la impossibilitat de la veritat. Quique és un d'aquells escassos artistes que es pregunta i desespera, s'assoleix i s'abandona, però que per talent, honestedat i ofici mai no endossa bijuteria, beguda dolenta o xecs arreglats.

Ben al contrari, per això 1973 és un emocionant collaret car, una col·lecció de cançons que se't queden a dins i que, alhora, com la veritat, no es deixen atrapar mai del tot. Cançons que s'escapen i amaguen per, al primer descuit, aparèixer, acariciar i mossegar.

Sempre són evocadors els treballs que es presenten en societat darrere d'una data o nom. M'encanta que hagi titulat aquest lliurament de cançons amb la seva data de naixement, 1973, potser aquest àlbum és més que cap altre el seu carnet d'identitat: “Aquest sóc jo, aquí i ara i això és el que tinc”, sembla voler dir-nos mirant-se al mirall, buidades les butxaques, ensenyant els palmells de les mans.

Tot i això, la copa en mirar-la al trasllus se t'esmuny, la roba se t'ha encongit a la bugada, la recerca d'etiquetes et fa sentir maldestre i gairebé traïdor a la bellesa que amaguen aquestes dotze cançons que tracen un sender tan personal en aquest mapamundi bastard que hem tingut a bé anomenar Americana. Cançons que no tenen por d'albergar música, arranjaments i músics a dins, que no esperen que la veu i el que vingui a explicar Quique les vingui a salvar. Elles, les cançons, ja estan dretes, quan arriben els tobogans que et deixaran lliscar i gaudir-ne sense poder-te agafar a les paraules i versos perquè vénen altres i tu ja ets en un altre lloc i és emocionant que no et puguis quedar parat enlloc.

He dit que aquest disc parla de la veritat esmunyedissa i impossible i això significa que 1973 parla de moltes altres coses alhora. Entre elles, trio la sensació de no haver-ho sabut veure a temps –“me tengo que apartar” en “De verdad lo siento”-, que las heridas fueron inevitables –“me traicionaste sin querer” en “Terciopelo azul”, el primer single amb aires a The War on drugs-, i ara és una certesa, en mirar-te. Potser necessiteu una mica més de temps, mentre us lliuren “peces de recanvi embolicades en paper de diari local” (“Preguntes senzilles”, amb aquest toc gòspel injectat a Wilco que també té una altra de les joies del lot: “Xecs falsos”). Però el 1973 res no és fatal, perquè “els paranys són part del joc” i cal saber veure i mirar i, si cal, demanar-te que obris “la caixa d'eines quan vulguis tornar a buscar-me” (“Caixa d'eines”).

Trio també com a tema la mirada sense resignació i sense nostàlgia, per sota de les ulleres de sol  “vulgar y trágica”, ante esos “tigres de papel sembrando el pánico” (“Santos”) (“Santos”), o l'elogi sense èpica de banda, de l'última generació de “Col·leccionistes” mentre “els amos dels camps” sobre un llit desfet”, sense esmòquing, embotits al nostre atrotinat “xandall de matança”. Aquesta lleialtat, aquest present immediat de l'escenari i la carretera, objectiu mòbil de franctiradors que volen matar els últims bisons.