Arnau Aguilar, tinc 21 anys i estic treballant per aconseguir un somni: el meu primer àlbum musical, Ocells de paper.
La meva història s’inicia fa molts anys, quan impartia classes de guitarra en una escola de música de Sabadell, la meva ciutat de residència. Quan la infantesa va donar pas a l’adolescència, la implicació que els estudis i l’esport tenien en la meva vida em va portar a deixar la música de banda.
Anys més tard, el neguit per la música va tornar a fer-se present al meu dia a dia durant la quarantena. Va ser llavors quan vaig recuperar del fons de l’armari la meva guitarra. En aquesta ocasió, però, l’aprenentatge va esdevenir completament autodidàctic: només les cordes de l’instrument i les meves ganes emergents d’expressar-me en van ser les protagonistes.
Com comentava, sentia la necessitat de trobar una via d’expressió que em permetés canalitzar tot allò que portava a dins. D’aquesta manera, amb paciència, la guitarra va transformar-se en el vehicle ideal per aconseguir-ho.
Ocells de paper és el nom que rep el meu primer disc musical. Compost per deu cançons, aquest projecte personal s’origina en diversos moments emocionalment complexos de la meva vida. Alguns es van gestar durant la pandèmia, però no van acabar de detonar fins que vaig prendre la decisió de deixar el que havia estat un dels pilars definitoris de la meva vida: l’esport.
Nou de les deu cançons que conformen aquest projecte, amb les seves lletres, melodies i la combinació de català i castellà, narren un viatge profund a través de l’ansietat, la pèrdua d’autoestima i la manca d’autoreconeixement que vaig viure durant l’adolescència. Cada peça retrata un fragment d’aquest camí intern fins a arribar al retrobament amb la meva identitat, un procés lent però transformador que dona sentit a tot aquest esforç creatiu.
Actualment, ja hi ha publicades a totes les plataformes digitals dues cançons que formen part d’aquest univers. T2BK és una peça que reflecteix aquest procés maduratiu i evolutiu des d’una altra perspectiva; una excepció que, tanmateix, ocupa un lloc profundament especial. Aquesta primera composició està dedicada directament a la meva parella, que ha exercit un paper essencial i profundament positiu en el meu camí cap a la recuperació emocional, esdevenint una espurna de llum en el moment en què més ho necessitava.
D’altra banda, “Necessito cridar” ja està disponible com una nova finestra oberta a tot allò que porto a dins, una cançó que neix de la urgència d’expressar, d’alliberar i de donar veu al que durant molt de temps va romandre en silenci. I això només és l’inici: aviat arribaran moltes més cançons que completaran aquest relat personal.
Arribats a aquest punt, potser us preguntareu: per què precisament ara?
La veritat és que, durant molt de temps, vaig viure la música com un espai íntim, gairebé secret, un refugi on abocar pensaments i emocions que no sempre sabia expressar en veu alta. La publicació de les cançons esdevenia, així, un somni inabastable… fins a aquest darrer any, que s’ha convertit en el meu punt d’inflexió.
No hay comentarios:
Publicar un comentario