Amb Disco de cristal, Ivan Herzog dona continuïtat a l’univers que va començar a definir amb el seu debut, Disco de oro, però ho fa des d’un lloc més ampli, imprevisible i exposat. Si aquell primer treball ja revelava una personalitat difícil d’encabir en una única coordenada sonora, el segon disc confirma una manera d’entendre la música en què les referències, els canvis de registre i la teatralitat formen part d’un mateix llenguatge.
El nou àlbum arriba després del concert final de la gira Tienes Que Verlo Tour a Príncipe Pío de Madrid i d’un període en què Ivan Herzog ha anat mostrant diferents cares del projecte. Entre aquestes noves cançons destaca “Et prometo”, que ha aconseguit una forta repercussió a Catalunya i s’ha convertit en una de les peces centrals d’aquesta nova etapa.
Disco de cristal està format per dotze cançons i parteix d’una idea que travessa tot el treball: reivindicar allò que sovint es considera excessiu, estrany, fràgil o contradictori com a material legítim per construir una identitat pròpia. Herzog fa de la dispersió aparent una eina narrativa i passa d’un estil a un altre no com un exercici de demostració, sinó en funció del que demana emocionalment cada cançó. El resultat és un disc pensat per funcionar en una primera escolta, però també per anar revelant capes amb el temps. Arranjaments, canvis de textura, girs lírics i decisions de producció acumulen informació fins a generar un repertori en què cada nova escolta pot desplaçar el centre d’atenció cap a una cançó diferent. Ivan Herzog n’és el principal artífex, amb Héctor Quevedo al seu costat com a enginyer de so.
El disc s’obre amb “De cristal”, una peça que pren una etiqueta habitualment utilitzada de manera despectiva per parlar d’una generació i la converteix en matèria de reflexió. La cançó aborda les contradiccions d’uns temps en què la sensibilitat i la fragilitat conviuen amb una exposició constant al judici extern. A “Bicho raro”, Herzog reivindica precisament la diferència. Allò que en un altre moment podia provocar inseguretat es transforma aquí en una forma d’orgull: davant la possibilitat de convertir-se en una còpia, ser estrany deixa de ser un problema per esdevenir una afirmació d’identitat. “Ojalá” posa el focus en els vincles que desafien les etiquetes. La cançó parla de voler continuar al costat d’algú independentment del nom que prengui la relació i de com determinats afectes poden sobreviure als canvis de categoria o de context.
La vulnerabilitat apareix de manera especialment explícita a “Incandescente”. El tema retrata algú capaç d’assumir la crítica i els defectes propis amb aparent enteresa, però que es desarma davant d’una mostra sincera d’afecte, reconeixement o tendresa. A “Orangután”, aquesta exposició emocional deixa pas a l’apatia. No es tracta tant de tristesa com de la impossibilitat de sentir, fins al punt de buscar experiències extremes que permetin recuperar, encara que sigui momentàniament, la certesa d’estar viu.
“Macaco” introdueix una escletxa diferent dins del disc: la possibilitat improbable però seductora d’una alternativa. Una opció que potser no sembla la més lògica, però que conserva prou encant per obligar a considerar-la. Amb “Loc@”, Herzog porta aquesta exploració cap al terreny de les relacions i la complicitat. La cançó parteix de la idea que la pròpia extravagància només pot arribar a semblar normal quan apareix algú encara més absurd, imprevisible i surrealista amb qui compartir-la.
Enmig del repertori apareix “Et prometo”, una cançó que ha esdevingut un dels punts d’entrada més reconeixibles a aquesta etapa d’Ivan Herzog. Escrita en català, situa el vessant romàntic de l’artista al centre del disc i funciona com una de les peces emocionals més directes del conjunt. “Flipao’” observa amb ironia una actitud cada vegada més estesa: convertir el desinterès i la falta d’implicació en una forma de distinció. Herzog s’hi situa a l’extrem contrari, incapaç d’assumir la indiferència com una postura desitjable. A “10 de 100”, el focus es desplaça cap a la perseverança. La cançó evita la promesa de poder amb tot i proposa una escala més humana: concentrar-se en el petit tram que queda al davant i avançar progressivament fins que el deu pugui acabar convertint-se en cent.
“Des de lluny” aborda el final d’un vincle des de la voluntat de no destruir allò que havia estat valuós. Després d’haver-se estimat d’una manera excepcional, la cançó planteja la possibilitat de separar-se sense reproduir els mecanismes habituals del ressentiment. El disc es tanca amb “Lo que soy”, que recull bona part del seu sentit conceptual. Els episodis viscuts, també els equivocats o dolorosos, deixen de ser llegits com errors en un guió ideal per passar a entendre’s com els elements que han construït la identitat present.
Amb Disco de cristal, Ivan Herzog no abandona les coordenades de Disco de oro, sinó que les deforma i les porta més lluny. Manté l’ambició, els contrastos i la voluntat de construir un univers recognoscible, però els sotmet a una mirada més estranya i fragmentada. El mateix concepte, ara passat pel cristall.
No hay comentarios:
Publicar un comentario