Lambchop publicarà "Demoed" el seu nou EP

El proper 20 de novembre, en format digital, i el 5 de febrer del 2027, en edició física, la institució del country alternatiu de Nashville Lambchop publicarà Demoed, un nou EP que reuneix un elenc excepcional d'artistes que posen veu a versions en maqueta de cançons de Punching the Clown, l'àlbum que la banda .

Ja es pot escoltar MJ Lenderman interpretant Weakened, de Lambchop, i reservar l'edició en vinil de 12 polzades a través de la botiga de Merge Records oa botigues de discos independents.

Kurt Wagner, líder de Lambchop, explica així l'origen i el plantejament d'aquest projecte nou:

«No vaig saber quin aspecte tenia Herman Melville fins que vaig arribar a l?institut. Vaig veure una foto seva en una mena de literatura i això va ser tot: una barba bonica. Abans d'això, saber com era Herman Melville no era essencial per comprendre ni gaudir de Moby Dick. En el millor dels casos, era una distracció. Pensava que l'important era l'obra. De fet, encara no sé quin aspecte tenia Renoir, encara que aposto que també tenia una gran barba. Un gran pintor.

»Solia fantasiejar amb la idea que Lambchop pogués continuar existint com a concepte molt més enllà de la meva participació. Amb el temps, han arribat a formar part del projecte com a mínim dues generacions d'artistes. Ara comença a fer-ho una tercera. Per mi és important comptar amb la perspectiva singular i les aportacions d'artistes més joves, que contribueixen a orientar la feina que fem. Per això pensava que algun dia estaria bé poder-me apartar i observar des d'un segon pla, aconsellant des de la distància. No m'havia plantejat mai deixar-me barba, però aquí estem.

»En definitiva, la meva idea de seguir endavant -d'envellir amb dignitat- passa per desaparèixer d'aquesta imatge de l'oncle, de l'ego, de l'entitat, la personalitat, la figura visible, el que es fa selfis o la imatge de marca. El meu aspecte físic i la manera com em presento deixen de ser rellevants. L'important és que el focus recaigui en el concepte i l'obra. La meva participació no és realment necessària a la presentació final. La composició, la pròpia cançó, permet implícitament que això passi, o almenys ho permetia abans que la cultura pop insistís que tot això havia de formar part del paquet. Entenc per què passa i per què les coses són com són, però sempre he pensat que no ha de ser així, i hi ha segles de precedents que ho demostren.

»Prova D: Andrew va tenir la idea de crear un complement per al nou disc. Es tractava de convidar artistes que admirem tant pel seu treball com per tenir veus singulars a cantar sobre les maquetes originals de guitarra, substituint-me a mi. D'aquesta manera, el protagonisme recauria en les veus i en les cançons, i no en la meva persona. Una remescla al revés. Siguem sincers: Neil Sedaka tenia una mica d'extravagant, però sabia escriure cançons magnífiques. Jo no sóc Neil Sedaka, però també puc ser força extravagant.

»Vam fer una llista d'artistes a qui volíem convidar i vam enviar les maquetes juntament amb l'àlbum acabat de Punching the Clown. Els vam demanar que mantinguessin les coses senzilles, que no li fessin gaires voltes i que conservessin l'esperit d'una maqueta. Com un esbós per a un quadre: això és una demo. De vegades, van afegir altres elements que ampliaven la seva aportació artística. La decisió era seva, una resposta personal a la proposta i la cançó.

»Ara que el miro, sí que sembla un d'aquells discos d'homenatge que es publiquen quan un artista mor o necessita recaptar fons per a una operació o tractament mèdic. Però us puc assegurar que estic molt viu i que estic present en tot el que escolteu aquí. A diferència de les versions de les nostres cançons, aquestes són cançons que hem creat nosaltres; simplement, jo no sóc qui les canta. Els que ho fan són Jake, Haley, Alan, Channy, Dan, Lauren, Jenn i Mari».