Avui parlem de GRUF UNIVERSAL el nou EP de WHITE PÈRILL format per: 5 peces nascudes de dos anys de directes electrònics sense ordinador i només amb hardware, ara reunides en una mena de mixtape que tanca aquesta etapa d’experimentació.
House trencat, psicodèlia, influències jazzy i IDM, amb una mica d’espiritualitat i una mica d’ironia. Música per ballar, per perdre’s i, si cal, per fer-se l’intel·lectual mentre fas uns dancings.
Hi conviuen tres temes ja publicats —Gatita, Anhel i 0cult— amb dues peces inèdites: Oasis i Ut0pic.
És un disc bastant instrumental, poc preocupat per sonar comercial i molt interessat en què passa quan les màquines i les persones ens fusionem per crear música orgànica i alhora sintètica. Tot plegat amanit, com sempre, amb un sampleig força artesanal que combina mostres pròpies (àudios de whatsapp, ovelles de Castellar de n'Hug, les trobades ovni de Montserrat)) amb sampleig de clàssics i no tan clàssics (Brand New Heavies, el cor Patriarcal de Tbilisi. Michel Camilo, Joan Monné, Arnau Tordera i un llarg etc.)
GRUF UNIVERSAL és també el punt final d’una etapa. A partir d'aquí, a investigar altre cop. Altra vegada...
Carey presenta 'Aves Nuevas', el seu tercer àlbum, un treball que neix d'un viatge compartit entre Espanya i Mèxic i que condensa tot allò que defineix el duet murcià format per Aaron Sáez (Varry Brava) i Antonio Turro. Un disc construït sense presses, des de l'emoció i la cura per cada paraula, cada melodia i cada solució, i que suposa un nou pas en la trajectòria de dos músics que entenen la creació com una manera de viure i compartir experiències.
Gravat entre Blanca (Múrcia), Artesonat (Màlaga) i Topetitud (Mèxic), 'Aves Nuevas' connecta amb el pop d'autor amb sons llatinoamericans, l'havanera i diferents maneres d'entendre la tradició. L'àlbum incorpora col·laboracions com la d'Iván Ferreiro, Muerdo, Funambulista, Miguel Campello, Grettel Marie i José Antonio Chacón. El disc ha estat barrejat per Tomi Pérez i masteritzat per Carlos Hernández.
Durant el 2026, Carey recorrerà les principals ciutats espanyoles i viatjaran també a Mèxic per portar el disc davant els escenaris.
'Aves Nuevas' es publicarà també en edició vinil a partir del proper 16 d'octubre
Carey és un dels projectes més singulars i amb més personalitat del panorama actual. Format per aaronsaez (compositor, músic, escriptor i membre del grup Varry Brava) i Antonio Turro (guitarrista, professor del Conservatori Superior de Cartagena i concertista), el duo ha construït una proposta que beu de la tradició popular i la reinterpreta des de la modernitat (havanera, tango, bolero, copla, cuplé, jazz) rotund.
La seva discografia inclou 'Estamos Hablando de Tigres' (2023), un debut que va assentar el seu imaginari sonor, i 'La Casa Rosa' (2024), gravat als Estudis PM de Pablo Milanés a l'Havana amb músics imprescindibles com Pancho Amat o Miguel Núñez. Aquest àlbum va suposar un viatge de recerca i renovació del gènere de l'havanera, connectant tradició, risc i modernitat, i els va portar a presentar el directe a ciutats d'Espanya, França i Mèxic.
Pla Moguda s'ha proclamat guanyador de la 26a edició del Sona9 en la final celebrada a la Plaça Catalunya de Barcelona en el marc de les festes de la Mercè, que ha estat conduïda per Franc Lluis Giró i Aina Ustrell, presentadors del programa d’iCat Nota de veu. En segon lloc, Beni Dolores s’ha endut el Premi Joventut, i Orella d'Ós ha estat guardonat amb el Premi Èxit.
El rock despreocupat i directe i amb certes influències del funk ha estat el tret distintiu de les cançons inicials del concert de Pla Moguda, com “Com ens hem de veure?” i el nou senzill “Ja emprenya”, en què el cantant del grup Jani Cabau s'ha atrevit a baixar a cantar amb el públic. Virant cap a un moment de pausa i una major sensibilitat, la banda ha deixat “Maria”, que Tubau ha cantat tocant la guitarra acústica. A més, el baixista Tomàs Garcia ha hagut de tocar sostenint l'instrument perquè la corretja se li havia trencat, fins que Beni Dolores li ha cedit una de les seves. També han tocat “A la Xina ja és estiu”, del nou l'EP Tot a puestu (autoeditat, 2026). Per acomiadar-se s'han reservat el hit “La fatxa”, que narra amb humor un affair amb una fatxa.
Pla Moguda s’ha endut així la 26a edició del Sona9, que Tubau ha agraït recordant: "fa 5 anys la meva exparella m'ensenyava a tocar la guitarra i avui he tocat a plaça Catalunya! Visca Barça i visca Catalunya!". El Premi Sona9 permetrà al grup enregistrar un disc als estudis Camaleó de Tordera i editar-lo en vinil amb una tirada de 200 còpies; gravar un videoclip amb Televisió de Catalunya; un contracte discogràfic; campanyes de publicitat; una gira de concerts per festivals com l'Acústica, el MMVV, la FIM de Vila-seca, el festival Ítaca, el Caps Music Festival de Tarragona i les festes La Mercè; accés a la radiofórmula d'iCat, i la portada d'Enderrock del mes d'agost de 2026.
“M’estimo tant la vida que la faig meva moltes vegades”. “Les hores mortes” comença amb una declaració d’intencions i de modus operandi de Montserrat Abelló. El que segueix sembla un viatge a peu per un paratge, desert de vida humana. El camí, la muntanya, les flors, les bèsties, els rius, l’arbre, la neu, els monstres, el vent, el record, la corda i fins i tot l’espasa. Podríem ser a qualsevol moment entre el segle XII i ara. Un cantar de gesta d’un heroi solitari, caminant a la intempèrie a la mercè de cops i sobretot de meravelles, impregnat del vitalisme de qui ve de plorar. Algú que entén el dolor com a part de la vida i pont per a la transformació. Onze cançons solemnes amb l’energia d’un crit, per quedar-nos afònics una i mil vegades. Una reivindicació furiosa de l’amor com a protesta en aquest camí de penes i glòries, un camí que recorreríem a peu i totes les vegades que calgués. El record és bonic: hi torno. El present és amarg: l’estudio. El futur és incert: l’espero. El passat és fosc: n’aprenc. Maria Rovira @oyesherman
Joia són energia i sensibilitat (el seny i la rauxa 2.0?). L’Eloi, el Joan Manel, l’Uri i el Nil són els integrants d’aquest projecte que neix per rescatar les cançons que s’havien anat acumulant en un calaix. Són una banda catalana de l’escena alternativa que destaca per un so a cavall entre el rock, l’emo i l’indie. El grup aposta per l’autogestió i l’esperit «fes-t’ho tu mateix» a l’hora de compondre, produir i dissenyar la seva pròpia identitat visual, i per la necessitat de fer-ho al costat dels amics. El grup naufraga entre la cridòria i la intensitat de la particular veu de l’Eloi, i l’emoció de les seves lletres; una combinació perfecta per poder gaudir-ne tant en la intimitat dels auriculars com en directe, on la sensació que es crea s’assembla més a una celebració comunitària al voltant de la música que no pas a un concert a l’ús. Si poséssim Extremoduro, Basement, Nueva Vulcano i Title Fight en una batedora, segurament no en sortiria Joia, perquè, tot i ser alguns dels seus referents, ells sonen frescos, originals i contundents. Aquest 2026 ha estat el seu any. Després de fer més de vint bolos l’any 2025, aquest any han passat la primera meitat de l’any entre els escenaris i l’estudi, on han preparat el seu primer disc. Aquest disc s’entén com la gran carta de presentació d’un dels grups més interessants de la nova escena underground catalana.
Eneko Jangz és un compositor, productor, músic multiinstrumentista i cantant de Bilbao.
Havent dedicat gran part de la seva vida a desenvolupar-se com a artista i formar part d'innombrables projectes de l'escena musical que l'envolta, avui se'l pot reconèixer per ser el guitarrista i productor d'EZEZEZ, grup amb què es manté en moviment constant. El que no es coneix tant és que Eneko fa tota la vida fent cançons per a si mateix, i l'àlbum Pizza Hozza és un resultat d'algunes d'aquestes cançons: el seu primer àlbum en solitari.
Pizza Hozza és un àlbum debut inqualificable a nivell d'estils i gèneres, ja que es mou camaleònicament i sense cap mena de por per molts cantons. El que ho fa una raresa al món modern és que s'ha gravat sense metrònom ni cap tipus de mesurament temporal més enllà del que resideix al seu propi cervell. Eneko grava un instrument al ritme que li surt, i escoltant aquest enregistrament grava el següent per sobre, i un altre per sobre, i així fins a acabar la cançó. De manera força improvisada, aquest àlbum és una col·lecció de primeres preses i improvisacions barrejades amb alguna petita idea preconcebuda.
A nivell musical, aquest àlbum s'ha fet gairebé a si mateix, ja que el concepte era deixar la ment buida en tot moment i simplement canalitzar l'energia del moment mitjançant cada instrument; pensar poc i improvisar. Òbviament, tota la carrera artística del passat d'Eneko i el seu aprenentatge constant són els que han permès que aquest mètode d'enregistrament sigui viable. Líricament la cosa canvia, perquè a Pizza Hozza trobem històries de debò, meditades i literalment biogràfiques de la vida d'Eneko. Temàticament, és la combinació de la riquesa d'una Pizza amb el contrast que genera quan es menja freda (Hozza, freda en basc). És a dir, tot bé, però no pas del tot. Mai no existirà l'harmonia al complet.
L'àlbum es va gravar en un home studio que va muntar Eneko en una casa preciosa a la costa de Granada, entre abril i maig de 2023, en un moment vital que marcaria molt Eneko per una sèrie de revelacions espirituals que va tenir respecte a tirar endavant aquest projecte. Entre els seus referents sempre presents podem esmentar Miles Davis, D'Angelo, Prince, Amy Winehouse, Sade, Bob Marley, Nina Simone, John Frusciant, Fiona Apple, Bon Iver i en realitat una llista força interminable d'artistes icònics
HUMOYOXIDO entra a matar amb ‘Irreverencia Artificial vol.1’, un manifest gravat a foc sota una equació simple: «glam electrònic = irreverència artificial». El duo fuig per sistema dels clixés del consum ràpid per aixecar un univers sintètic en mutació, dissenyat per desmantellar la utilitat previsible de la intel·ligència artificial. Sense marge per a la cosmètica d'aparador, els seus responsables es defineixen com a «màquines humanes, massa humanes»: dues anatomies que escupen l'asèpsia del filtre per exhibir una realitat crua, física i deliberadament incòmoda.
Les cançons avancen com un bisturí sobre les misèries de l'època. HUMOYOXIDO desfulla l'hedonisme contemporani sense demanar perdó ni permís, assenyalant estigmes com les addiccions sexuals, els romanços tèrbols, l'arribisme social de moqueta o el lletgisme de «menjar caviar fins a rebentar». Un exercici de frivolitat combativa i ironia que utilitza la provocació sexual per convertir el luxe, el frenesí consumista i la brutícia del glamour trash en autèntics objectes de culte fetitxe
En l'aspecte musical, el treball opera mitjançant «desobediència intel·ligent»: assumir l'error humà com l'únic tallafoc capaç de trencar la dictadura de l'algorisme. Aquesta renúncia conscient a la perfecció robòtica cristal·litza en un electro glam digital brut, dens i ballable. Un xoc frontal on el metall alternatiu de Marilyn Manson es creua amb les freqüències fosques de Depeche Mode, la fúria punk de Nina Hagen, el febril ciberpunk de Segueix Segueix Sputnik, el tall electroclash de Miss Kittin i instints de tango, tot tamisat pel magisteri de glam o Sylvester i les seqüències de l'acid house.
Darrere de l'artefacte hi ha HUMOYOXIDO, dos artistes del circuit alternatiu fusionant-se a HUMOYOXIDO des del 2021. L'historial de HUMO acumula quilòmetres entre Buenos Aires, Los Angeles i Ciutat de Mèxic com a integrant de les bandes Primeres impressions o Pornotech, abans d'assentar-se a Madrid amb La nueva carne i la seva carn
Per la seva banda, HUMO va adobar la seva mirada a la Barcelona de principis de segle abans d'unir-se a l'underground madrileny a La nueva carne i formar amb Toni Marmota (La Frontera) Óxido Cabaret. a IFEZA Zamora oa Tetafest orgull vallekano 2026. Girant també per sales com Siroco, Meravelles Club, Fulanita de Tal, El Soterrani o sala El sol i foguejats en trinxeres com El punyal Dorao, Tapapies, Red Friday (La Tèrmica Mà2). La dupla signa amb Irreverència Artificial vol. 1 seu cop més audaç i destructiu.
Un treball imprescindible per comprendre que, en un present dominat pel càlcul i l'artifici, l'autèntica avantguarda consisteix a reivindicar la imperfecció i l'excés com les darreres formes possibles de llibertat.
Amb Disco de cristal, Ivan Herzog dona continuïtat a l’univers que va començar a definir amb el seu debut, Disco de oro, però ho fa des d’un lloc més ampli, imprevisible i exposat. Si aquell primer treball ja revelava una personalitat difícil d’encabir en una única coordenada sonora, el segon disc confirma una manera d’entendre la música en què les referències, els canvis de registre i la teatralitat formen part d’un mateix llenguatge.
El nou àlbum arriba després del concert final de la gira Tienes Que Verlo Tour a Príncipe Pío de Madrid i d’un període en què Ivan Herzog ha anat mostrant diferents cares del projecte. Entre aquestes noves cançons destaca “Et prometo”, que ha aconseguit una forta repercussió a Catalunya i s’ha convertit en una de les peces centrals d’aquesta nova etapa.
Disco de cristal està format per dotze cançons i parteix d’una idea que travessa tot el treball: reivindicar allò que sovint es considera excessiu, estrany, fràgil o contradictori com a material legítim per construir una identitat pròpia. Herzog fa de la dispersió aparent una eina narrativa i passa d’un estil a un altre no com un exercici de demostració, sinó en funció del que demana emocionalment cada cançó. El resultat és un disc pensat per funcionar en una primera escolta, però també per anar revelant capes amb el temps. Arranjaments, canvis de textura, girs lírics i decisions de producció acumulen informació fins a generar un repertori en què cada nova escolta pot desplaçar el centre d’atenció cap a una cançó diferent. Ivan Herzog n’és el principal artífex, amb Héctor Quevedo al seu costat com a enginyer de so.
El disc s’obre amb “De cristal”, una peça que pren una etiqueta habitualment utilitzada de manera despectiva per parlar d’una generació i la converteix en matèria de reflexió. La cançó aborda les contradiccions d’uns temps en què la sensibilitat i la fragilitat conviuen amb una exposició constant al judici extern. A “Bicho raro”, Herzog reivindica precisament la diferència. Allò que en un altre moment podia provocar inseguretat es transforma aquí en una forma d’orgull: davant la possibilitat de convertir-se en una còpia, ser estrany deixa de ser un problema per esdevenir una afirmació d’identitat. “Ojalá” posa el focus en els vincles que desafien les etiquetes. La cançó parla de voler continuar al costat d’algú independentment del nom que prengui la relació i de com determinats afectes poden sobreviure als canvis de categoria o de context.
La vulnerabilitat apareix de manera especialment explícita a “Incandescente”. El tema retrata algú capaç d’assumir la crítica i els defectes propis amb aparent enteresa, però que es desarma davant d’una mostra sincera d’afecte, reconeixement o tendresa. A “Orangután”, aquesta exposició emocional deixa pas a l’apatia. No es tracta tant de tristesa com de la impossibilitat de sentir, fins al punt de buscar experiències extremes que permetin recuperar, encara que sigui momentàniament, la certesa d’estar viu.
“Macaco” introdueix una escletxa diferent dins del disc: la possibilitat improbable però seductora d’una alternativa. Una opció que potser no sembla la més lògica, però que conserva prou encant per obligar a considerar-la. Amb “Loc@”, Herzog porta aquesta exploració cap al terreny de les relacions i la complicitat. La cançó parteix de la idea que la pròpia extravagància només pot arribar a semblar normal quan apareix algú encara més absurd, imprevisible i surrealista amb qui compartir-la.
Enmig del repertori apareix “Et prometo”, una cançó que ha esdevingut un dels punts d’entrada més reconeixibles a aquesta etapa d’Ivan Herzog. Escrita en català, situa el vessant romàntic de l’artista al centre del disc i funciona com una de les peces emocionals més directes del conjunt. “Flipao’” observa amb ironia una actitud cada vegada més estesa: convertir el desinterès i la falta d’implicació en una forma de distinció. Herzog s’hi situa a l’extrem contrari, incapaç d’assumir la indiferència com una postura desitjable. A “10 de 100”, el focus es desplaça cap a la perseverança. La cançó evita la promesa de poder amb tot i proposa una escala més humana: concentrar-se en el petit tram que queda al davant i avançar progressivament fins que el deu pugui acabar convertint-se en cent.
“Des de lluny” aborda el final d’un vincle des de la voluntat de no destruir allò que havia estat valuós. Després d’haver-se estimat d’una manera excepcional, la cançó planteja la possibilitat de separar-se sense reproduir els mecanismes habituals del ressentiment. El disc es tanca amb “Lo que soy”, que recull bona part del seu sentit conceptual. Els episodis viscuts, també els equivocats o dolorosos, deixen de ser llegits com errors en un guió ideal per passar a entendre’s com els elements que han construït la identitat present.
Amb Disco de cristal, Ivan Herzog no abandona les coordenades de Disco de oro, sinó que les deforma i les porta més lluny. Manté l’ambició, els contrastos i la voluntat de construir un univers recognoscible, però els sotmet a una mirada més estranya i fragmentada. El mateix concepte, ara passat pel cristall.
