1. Com et vas iniciar en el món de la música i quina es o era la teva motivació?
De petit vaig tenir la sort de poder viure intensament la música en l’àmbit familiar. El meu tiet, en Josep Puigbò, és un gran pianista de jazz, amb una trajectòria molt àmplia i brillant. Sempre el vaig veure tocar en les vetllades familiars i d’alguna manera això va ser decisiu per a mi. D’una forma molt natural, vaig començar a tocar el piano i ell em va ajudar a donar les meves primeres passes. Amb només 15 anys, ja vaig tenir la sort de poder debutar al Festival de Jazz de Terrassa, com a membre d’un dels seus grups.
2. Com ha anat evolucionant la teva carrera?
Sempre he anat alternant el que són els projectes propis amb la participació en d’altres grups. He publicat 5 CDs com a líder i he participat en l’enregistrament de 6 discos més, en formacions com Jazzspirit & Josep Maria Farràs, Kailash, Josep Soto Quintet o Erwyn Seerutton Quartet.
Tanmateix, la meva veritable passió és la composició. Vaig començar escrivint cançons per als meus grups, però, com que tothom em deia que la meva música sempre suggereix imatges, em vaig anar endinsant en el món de la composició per encàrrec. I ara la composició per a audiovisuals s’ha convertit en la meva principal activitat.
3. Quins mitjans i col.laboradors has tingut per gravar i promocionar el teu disc “Presagis”?
El meu somni, a l’hora d’enregistrar el Presagis hauria estat poder comptar amb un quintet modern i amb una orquestra simfònica. Però això, per raons pressupostàries, acostuma a ser francament difícil. De manera que el disc es basa, en bona mesura, en instruments electrònics, virtuals. I és que avui dia la tecnologia permet fer meravelles… Ep! Els ordinadors, en contra del que algú pot pensar, no creen: simplement ens posen molts mitjans a l’abast, com ara una paleta infinita de sons de tot tipus.
Com que la base del disc era, doncs, molt electrònica, calia humanitzar-la. I per això vaig poder comptar amb 3 músics excepcionals: el Josep Traver (un dels millors guitarristes d’aquest país, acompanyant habitual d’Andrea Motis i Joan Chamorro); l’Ayara Boschele, una veu femenina dolça i cristal•lina, amb un timbre i una sensibilitat ideals per a la meva música; i, per contrastar amb la suavitat de l’Ayara, un tenor amb llarga experiència dins l’àmbit de l’òpera i dels musicals: Miquel Cobos (que ha format part del repartiment de ‘Mar i Cel’ i ‘Gaudí’, entre d’altres).
4. Com et veus dintre del panorama de la música catalana?
Com a músic, tinc facetes ben diverses. En l’àmbit de la música en directe, em dedico sobretot al jazz i a la fusió (sovint comparteixo escenaris amb músics com Josep Maria Farràs, Adrià Font, Joan Albert, Pep Coca, Cidao Trindade o Josep Soto). Aquest febrer sortirà Allà on vagis, el primer disc d’un dels meus grups: Kailash Quartet.
Els meus projectes més ‘new age’ són complicats de traslladar al directe, per la seva complexitat formal. Tenim l’inconvenient afegit que aquesta música no té massa tradició a Catalunya, raó per la qual estem centrant els nostres esforços en donar a conèixer aquests discs a l’exterior, en països on sí que hi tenen més mercat, com ara França, Anglaterra, Alemanya, Estats Units o Canadà. Però, si no disposes d’una discogràfica potent al darrere o de molts mitjans econòmics per fer bones campanyes de publicitat, arribar a un públic ampli no és pas fàcil.
5. Com definiries la teva música?
Jo tinc dues ànimes musicals. L’una és més ‘jazzera’, més ‘negra’. L’altra se’n va més cap al new age, amb influències diverses, com ara la world músic, la música simfònica o l’electrònica… Depèn del moment vital que travesso em ve més de gust endinsar-me en un terreny o en l’altre.
Però, faci el que faci, crec que hi ha uns trets que sempre hi són presents a les meves cançons: l’eclecticisme, la inquietud per fusionar tendències diverses, la voluntat de sorprendre… També em diuen que la meva música evoca constantment imatges… Veig les composicions com a veritables històries, que poden començar i acabar de maneres realment diferents. A vegades evolucionen lentament, en d’altres ocasions avancen amb canvis radicals i inesperats. Intento cercar un estil personal, fugint dels tòpics i les etiquetes. Em diuen que la meva música és difícil de classificar… Jo ho veig més com una virtut que com un defecte.
6. Com us plantegeu els propers concerts i quins son?
Portar el disc Presagis als escenaris és dificultós, perquè es tracta de composicions amb un cert grau de dificultat (hi ha molts instruments, són cançons llargues…). Però, en vista de l’èxit que va tenir la presentació del CD a la Nova Jazz Cava de Terrassa, aquest 9 de febrer, ens estem plantejant seriosament la possibilitat de convertir el disc en un espectacle. S’hi integrarien ingredients diversos: músics en directe, ordinadors amb bases pre-gravades i projeccions d’audiovisuals… Es tractaria, doncs, d’una experiència multimèdia, un format que avui dia està molt vigent.
7. Quin ha sigut el teu millor concert com a músic i espectador?
Com a músic, tinc especial bon record del concert que varem fer amb la Carme Canela i el quintet d’en Josep Soto al Festival de Jazz de San Javier, a Múrcia. Erem ‘teloners’ del gran Michel Camilo i això suposava una enorme responsabilitat. Vam tocar en un amfiteatre immens, ple de gom a gom i el concert era transmès en directe per Ràdio Nacional d’Espanya. Malgrat la pressió, va ser un concert rodó i en Camilo ens va felicitar efusivament.
Com a espectador, em quedo amb el concert que el Pat Metheny Group va fer al Barcelona Teatre Musical l’1 de juliol de 2005. Els assistents varem poder gaudir, amb més intensitat que mai, de les infinites qualitats d’aquest guitarrista genial: una música personalíssima, original, d’exquisida inspiració, gran intensitat i esplèndida interpretació. Veure plegats, dalt s’un escenari, a cracks com Metheny, Lyle Mays, Steve Rodby o Antonio Sánchez és un veritable privilegi.
8. Quines són les teves influencies musicals?
Inquiet com sóc, he tingut influències ben diverses. He escoltat molt jazz, molta música clàssica (Poulenc, Fauré, Prokofiev…). En l’ambit de la fusió els meus principals referents han estat autors com Pat Metheny, Lyle Mays o Keith Jarrett. I en l’àmbit del new age, m’encanten l’Andreas Vollenweider (un arpista suís poc conegut però realment apassionant) i el Mike Oldfield (especialment l’Oldfield més primerenc, el de discs com Incantations, Hergest Ridge o Ommadawn).
9. Un lloc on t’agradaria tocar?
M’agradaria tocar en un entorn natural, com ara a les coves de Nerja o en una cala paradisíaca… Penso que aquest tipus d’espais són especialment idonis per a la meva música, que sempre porta associat un missatge ambientalista, de respecte i harmonia amb l’entorn. Segurament, les meves composicions s’hi integrarien millor, més que no pas en una sala o en un auditori.
10. Que aconsellaries a un grup emergent que comença ara amb el seu projecte musical?
Que recuperi una mica l’esperit romàntic dels anys 70… En aquella època, els grups pensaven més en clau artística que comercial. Avui, en canvi, la majoria de bandes volen ‘triomfar’ i això et pot conduir a fer música mimètica, de laboratori, sense ànima… Més que fer un ‘producte’, el que cal és fer música sincera, la que et surt de les entranyes, sense deixar-se condicionar massa pels gustos de la gent. Crec que a la llarga, només perduren aquelles propostes que són realment sinceres.
11. Què és el que t’apassiona de la música?
La música té molts moments màgics. Però bàsicament en destacaria dos. D’una banda, el moment de la creació, en solitud, descabdellant una idea musical que va sorgint poc a poc, en forma d’una nova composició. I, de l’altra, el moment de comunicar, el moment d’interpretar la teva música davant del públic; sol comportar nervis i incerteses, però si aconsegueixes connectar amb els espectadors, és una sensació d’allò més gratificant.
VETLLADES FAMILIARS ??? juas..juas....juas.....,
ResponderEliminar