Entrevistem a Pau Brugada

Pau Brugada (Montpeller, 1986) Estudiant de doctorat en bioenginyeria.
El seu recorregut musical és de grup de poble, de grup d’amics. Amb prou feines 12 anys ja tocava pels bars i places de Banyoles. Durant les classes avorrides, es va començar a interessar pel hip-hop i la poesia. Amb 16 anys, entre els estudis i la vida, començaria a formar part de Caiko, grup que el va acompanyar durant 10 anys i que fusionava el rap, el rock i el metal. Van fer nombrosos concerts, una maqueta “Vitamina C” (2005) i un disc “Todos somos niños” (2011).
El 2012 comença a pensar en “Llum de foc”.
Si escriviu a Google Pau Brugada us sortiran 601.000 referències concretes en 0,44 segons. Si feu la cerca avançada amb les paraules exactes Pau Brugada, per aquest ordre, en qualsevol idioma, regió, data o format, sense cap filtre per llicència, ni cap preferència de lloc de pàgina, ni res per l’estil, en continuen apareixent 601.000, però aquesta vegada en només 0,15 segons. Té alguna rellevància tot això? Segurament que no perquè la quantitat de dades que voleien per la xarxa ha aigualit el sentit de tot plegat i ens ha situat en un estat en el què cal assumir les contradiccions del sistema. Com per exemple que en la socialització de la fotografia que, alhora és també la socialització de la tecnologia -i, per tant, possiblement, un pas petit en l’evolució de l’espècie-, hi habiti, precisament, la causa de la seva pèrdua de valor artístic, com a mínim tal i com el coneixíem fins ara. Les contradiccions ho han esquitxat tot, no només la fotografia, que potser és el cas més evident, també han esquitxat la significació del coneixement que flota emmagatzemat i del qual n’és impossible certificar-ne la veracitat d’una manera totalment fiable. Ens l’hem de creure aquesta informació? Sí, perquè no. Si és falsa ho sabrem abans que els mentiders hagin pogut fugir. La informació corre ràpid i la gent és llesta. I hem de deixar de fer fotografies si en fa tothom a tota hora i a tort i a dret? Naturalment que no. Igual com no s’ha de deixar d’admirar una pintura o escoltar música. Seria absurd.

L’art sobreviurà si respon a un compromís amb l’estètica i la puresa, si rebutja posar-se al servei de la comoditat i conserva el potencial alliberador. I en acabat de dir aquesta barbaritat pretensiosa, seria molt fàcil comparar-hi en Pau Brugada per quedar bé. No ho farem pas per quedar bé. Al capdavall en Pau també té un compromís amb la seva música, un compromís que ve de llarg, d’anys enrere. I també té la voluntat de perdurar, de sentir la gratificació dels aplaudiments, com la tenen tots els músics, pintors, fotògrafs, escriptors. Seria estúpid no tenir-la. L’art bé que necessita un receptor i la música necessita públic amb ànima que se l’escolti, igual com la pintura necessita ulls i la literatura silenci.

Hi ha gent que quan escolta música s’escapa del món confús en el què viu. Hi ha qui diu, en canvi, que l’art s’hauria de valorar en funció de la major o menor capacitat que tingui per reflectir la realitat. Això seria, potser, reduir-ho tot plegat al realisme i, en certa manera, duplicar la funció de la ciència. I en el cas de la música seria contradir-ne l’esperit potser perquè no cal que serveixi per a res, amb el simple fet que existeixi n’hi ha prou. Què seria el món sense art? Seria un paratge d’endreça emocional totalment desaconsellable. No hi ha res fàcil en aquesta vida i és possible que en el món que ens ha tocat, la felicitat s’hagi de buscar a les palpentes. Si ha de ser així, que com a mínim hi hagi música per anar fent i que es faci tot una mica menys feixuc.
Jugant amb les paraules com qui munta un castell tremolós de cartes, construeix fortaleses de sorra molla o s’enfila a un arbre per establir-hi una torre de guaita de les que només un nen es pot imaginar, en Pau Brugada ha anat modelant una personalitat pròpia a l’hora d’escriure cançons. Amb una barreja d’opinió i imaginació, estira conceptes embrionaris i diluïts, brases del seu foc interior, fins a madurar una cançó concentrada. Fins a destil•lar-ne una llum, una llum de foc.

El seu disc es enèrgic, variat, intim i emocional i amb un disseny original que té una lamina molt visual que conté expressió i lletres de cada cançó i on unes tapes de cartró amb goma de pollastre uneix tota l'obra i tot i així deixant el més important el cd, que es el realment important.

1. Com et vas iniciar en el món de la música i quina es o era la teva motivació?

Doncs em vaig iniciar al pati de l’institut, quan un bon amic d’infància, l’Ireneu, actualment un músic amb molt de recorregut, em va ensenyar els primers acords de guitarra.

No recordo exactament quan va ser. Fa una pila d’anys. Però si que ho recordo molt enlluernador i divertit, i m’hi vaig ben enganxar.

En aquell moment, la motivació era molt bàsica. Passar-s’ho bé. Ara el que em mou és més una mena de necessitat de dir les coses d’una altra manera. De desconnectar de tot el de fora i de connectar amb mi mateix. Crec que és una excusa que tinc per dedicar-me una mica a mi.

2. En quins projectes musicals has participat i quins n’has sigut emprenedor?  Com ha estat la teva evolució com a músic i el projecte “Pau Brugada”?  Qui forma part de la teva banda?

He estat sempre compaginant la música amb els estudis. Això ha fet que no m’hagi pogut involucrar en projectes molt exigents però sí que he intentat aprofitar al màxim el meu temps per no parar mai d’aprendre i de crear.

El projecte amb el qual m’he sentit identificat molt de temps era un grup de bons amics amb el qual fèiem rap-metal i li fotíem força canya. Ens dèiem Caiko i vam fer forces concerts per les comarques de Girona i alguns a Barcelona i Tarragona. Era divertit passar les tardes al local d’assaig sense gaires més pretensions que treure temes guapos i oblidar-nos del rellotge. Vam estar junts 10 anys.

També he tingut experiències com a alumne de guitarra o veu d’una manera força esporàdica però molt enriquidora. Al final el treball ho és tot en això de la música, la pràctica et permet deixar de pensar en el que estàs fent i escoltar-te mentre toques. Per mi és molt important la feina rutinària dels assajos, em fa estar molt més segur de mi mateix.

L’evolució fins avui crec que ha estat molt natural. He anat fent. Quan la vida m’ha aportat coses a explicar i he sigut capaç de plasmar-les en forma de cançó, he fet un disc. El projecte “Pau Brugada” és el que em permet presentar les meves cançons a la gent d’una manera sincera, tal com sóc.

Per la gravació del disc m’han acompanyat en Vic Moliner (Baix), l’Adri Gonzàlez (Teclats), Antonio Torres (Bateria), Pau Figueres (Guitarres), Genís Bou (Saxo), Isidre Palmada (Trombó) i Pep Garau (Trompeta). Al concert de presentació també va col·laborar amb nosaltres en Panxii Badii a una de les cançons. Va ser una experiència molt bonica i espero poder-la repetir moltes vegades.

3. Quins mitjans, col·laboradors has tingut per gravar i promocionar el teu disc “Llum de foc”?

El meu màxim col·laborador ha estat i és sens dubte en Vic Moliner. M’ha fet de productor i m’acompanya sempre que pot a fer concerts tant a duo com amb la banda. També m’ha donat la possibilitat de conèixer i tocar amb gent genial i m’ha fet aprendre moltíssim durant tot aquest procés. A vegades explico que jo sóc la mare que va parir les cançons i ell el pare que m’ha ajudat a educar-les.

Per la promo del disc, al principi vaig fer-m’ho jo. Vaig anar compartint els vídeos de les cançons una cada dilluns durant dos mesos i mig i la gent em va ajudar molt a fer difusió. Després, tant pel llançament del disc com pel concert de presentació vaig treballar amb Alter Sinergies, uns autèntics professionals, que em van ajudar a fer les coses amb cara i ulls.

En quant als recursos per fer tot això, el fet de treballar 9 o 10 hores al dia ajuda força a tenir uns ingressos estables i poder estalviar una mica. Pràcticament tot ha vingut d’aquí. L’únic inconvenient és que també et treu molt temps per assajar i per moure el projecte.

4. Has acurat molt el disseny del cd, quina intenció tenies i pots explicar el disseny a la gent que ens llegeix?

Crec que ho he fet així perquè en el fons tenia la sensació que potser no en faria cap mes, no se sap mai que passarà demà, i volia fer-ho de la millor manera possible amb els recursos que tenia a l’abast.

El disc és el resultat d’un treball fet per passos i amb la col·laboració de molta gent. Després d’acabar la producció musical, va venir la part audiovisual. Per fer-ho he treballat amb en Gerard Olivé (Anganyadeu) i hem fet un vídeo per cada cançó i abans de tenir el disc físic, els vam anar compartint un a un a les xarxes per fer una mica de promo. Els podeu veure tots buscant-nos al Youtube.

L’estudi de disseny gràfic Enserio de Banyoles em va ajudar en el disseny del disc i la imatge del projecte. Ja havíem treballat junts abans, durant la meva etapa a Caiko (Vam fer junts la imatge per la maqueta i el disc “Todos somos ninos”) i entre la bona amistat que tenim, i que m’agraden molt els seus conceptes i mètodes, vam compaginar molt bé els interessos i gustos de les dues parts. Un plaer comptar amb ells per aquesta última etapa tant especial.

Finalment, el resultat és un disc una mica diferent. El qual sembla pràcticament un llibre. Amb una fitxa per cada cançó. Fets tots un per un. A mà. I que vincula el treball audiovisual amb el disseny gràfic i el contingut de les cançons. En tenim unes 350 còpies que anem venent als concerts.

5. Com et veus dintre del panorama de la música catalana?

Si pogués sortir de mi i veurem des de fora, com un usuari de la meva música, potser podria contestar. No ho puc fer.

De totes maneres, crec que el panorama és molt més ample del que es mostra als grans mitjans. Tenim sort de ser molt rics en aquest sentit.

6. Com definiries la teva música?

És una pregunta que em costa molt de contestar. Crec que el millor és deixar que la defineixin els demés.

7. Com et planteges els propers concerts i quins son?

Doncs me’ls plantejo en petit format. De moment en tinc dos, un al Festival de Jazz de Banyoles acompanyant a en Jordi Matas (23 de Maig) i un altre a duo amb en Vic Moliner al Nit de Bosc de Banyoles (13 de Juny).

8. Quin ha sigut el teu millor concert com a músic i espectador?

Com a músic, crec que un dels que recordo amb mes tendresa és un que vam fer amb Caiko a la platja de Comarruga, la nit de Sant Joan. Va estar molt bé! O un que vam fer a Banyoles al darrera la Nau, fa molts anys. Als nostres inicis. Pura energia!

Com a Pau Brugada, la presentació del disc a l’Auditori, acompanyat de tota la banda crec és un record que m’acompanyarà sempre. Va ser increïble!

Com a espectador, crec que un dels millors ha sigut el de Audioslave al Razzmatazz. Veure “Like a Stone” o “Killing in the name” en directe no te preu.

9. Quines són les teves influencies musicals?

De Sílvia Pérez Cruz a Violadores del Verso. De Bob Marley a Skrillex. De Ray Charles a Tool. No tinc unes influencies molt clares, m’agrada el que m’arriba d’alguna o altre manera.

10. Quina es la teva última descoberta musical emergent?

Eduard Gener, un jove Solsoní amb un rotllo molt interessant. Ha fet un molt bon disc de debut, molt recomanable!

11. Un lloc on t’agradaria tocar?

Al Teatre Grec. El trobo un lloc meravellós.

12. Que aconsellaries a un grup emergent que comença ara amb el seu projecte musical?

Que no deixin mai de considerar-se un grup emergent. Crec que si creus que ja no has d’emergir, la teva música deixarà d’evolucionar.

13. Què és el que t’apassiona de la música?

Que et fa viure el moment.