Sergi Botswanas és un cantautor de Barcelona amb àmplia projecció a l’àmbit
estatal i europeu. Al setembre de 2016 inicia la seva carrera en solitari,
després de 4 anys liderant el projecte, dissolt també al setembre, The
Botswanas. És llavors quan l’artista fa un gir i una gira: #girautor, amb més
de 30 concerts per tot Catalunya i dos viatges a Portugal, Espanya i Grècia.
Alhora l’autor publica al 2017: Normal, com jo. Un EP autoeditat de 5 temes que
serveix com a denúncia al sistema actual.
1. Com et vas iniciar en el món de la música i quina es o era la teva motivació?
Em vaig iniciar al arribar a la carrera de medicina, on amb diverses
companyes vem fundar The Botswanas, un grup que durant 5 anys em va veure
créixer com a artista, gràcies al pas de moltes persones de diferents orígens
musicals que em van ensenyar pràcticament tot el que sé ara. La meva motivació
amb el temps ha anat canviant, però puc dir que ara principalment em mouen les
ganes de defensar la llibertat d’expressió per sobre de qualsevol altra cosa.
2. Com es crear el projecte “Sergi Botswanas” i
com ha anat evolucionant al llarg del temps?
Tal com els
electrons que surten disparats d’una reacció nuclear. The Botswanas per mi, i
qui em conegui sap què dic, omplia totes les meves energies i expectatives
vitals. Per mi era més que un grup, també un grup d’amics i uns ideals.
Arribats a un punt, tota la resta de músics de la última formació de banda,
presentada al 2016, van voler prescindir de mi. Amb cert desencís, però amb una
passió renovada, he estat un any (ja quasi acabo la gira) lluitant contra el
ressentiment o contra el pensar que ja s’havia acabat tot. A dia d’avui, puc
dir que el projecte Sergi Botswanas m’ha obert les portes a imaginar nous
horitzons, amb els amics de sempre i també de nous, amb cançons noves i amb
nous experiments... En definitiva amb la mateixa il·lusió de sempre, aquella
que per mi porta el nom “Botswanas”. És cert que avui no hi son totes, i que
segurament mai tornarem a gaudir de certs matisos que ens definien. Però cal
mirar endavant, no assumir el fracàs en cap cas i lluitar per aixecar nous
projectes, treballs discogràfics i il·lusions. Encara queda un llarg camí de
poesia per recórrer.
3. Quins mitjans, col.laboradors has tingut per
gravar i promociar la teva música? Amb quins 5 adjectius explicaries el disc
"Normal com jo"
He contat amb
l’ajuda inigualable de “La Música Amanseix Les Feres” per tal de difondre el
meu EP “Normal, com jo” a través de ràdios i diferents blogs d’internet, així
com la col·laboració a omplir de concerts #girautor. Per altra banda, vaig
tenir la sort de gravar el EP amb Guillem Ventura a Sant Boi de Llobregat, la
Lei va donar veu a Rumba Infierno i moltíssimes persones més que em deixo: el
Dani, la gent de CSO La Llavor, el Roger, el David, els amics que aguanten i la
família, que sovint també!
4. En quins concerts et podrem veure properament?
Aquest divendres
2 de Juny estaré a Barcelona al bar Antic del Born. Properament també obriré la
nit amb acompanyants el dia 16 de Juny del Festival Somiabarrets, més endavant
passaré per la Festa Major de Premià de Mar i també em podreu trobar a
Sentmenat.
5. Com et veus dintre del panorama de la música
catalana?
Còmode. Estic
fent el que m’agrada i com m’agrada, sense que ningú em molesti per a res. El
projecte poc a poc va creixent, agafant forma a la vegada. Una forma particular
i definitòria, esperem que també definitiva. Desperto interès, sobretot en
aquelles franges on escau el missatge més reivindicatiu, allà d’on vinc i des
d’on m’agradaria arribar a tot arreu. Per altra banda, m’agrada pensar que, més
enllà de la música, algunes de nosaltres comencem a organitzar-nos de forma
alternativa i que en uns anys podem arribar a esdevenir un referent a nivell de
praxis professional i, sobretot, social... Inalienable, per mi, de la nostra
condició d’artistes.
6. Com definiries la teva música?
Antipunk. És una
barreja popular de la música que es fa als carrers, bucs i festes de Barcelona.
Punk, rock, mestissatge, cançó d’autor... I tinc en perspectiva afegir elements
de música electrònica... Tot plegat per donar sustentació a unes lletres cada
cop més polítiques i més crítiques amb la societat, encara que mantenint la
passió per escriure sobre els petits plaers i perjudicis de viure la vida plena.
7. Quins es el teu full de ruta? Quins son les
properes fites per SB?
El meu full de
ruta està, per al moment, lligat al meu pas per la facultat de Medicina. Tinc
previst acabar la meva etapa universitària el 2019. Per llavors, m’agradaria
haver publicat haver publicat el meu primer treball d’estudi (LP): Antipunk, i
estar un parell d’anys rodant sota una nova gira a la qual encara no hi he
posat nom... Això sí, tinc clar que el projecte de banda que m’acompanyarà es
dirà, un altre cop, The Botswanas.
8. Quin ha sigut el teu millor concert com a músic
i espectador?
Sempre recordaré
un dels concerts més recents, el concert per la defensa de “L’Artesà” del Prat
de Llobregat, el passat 30 de Maig... on vaig cantar totes les meves cançons
més socials... Just davant els cossos de seguretat de l’Estat, que van
disfrutar les meves lletres i cançons de la mateixa manera que totes les
assistents al concert i a la okupació, un aspectre transgeneracional de
pratencs i pratenques en lluita per la preservació d’un dels centres més
emblemàtics del poble. Com a espectador, mai em trec del cap un dels primers
concerts que vaig anar, amb 16 anys a veure Lax’n’Busto a Santa Coloma de
Farnés.
9. Quines són les teves influencies musicals?
Un aspectre
immens d’artistes, sobretot cantants o cantautors com Manu Chao, Cesk Freixas o
Bob Dylan, a nivell de grups: m’encanta System of a Down i La Pegatina, crec
que la meva música està perduda entre un d’aquests dos punts... I ara que ve la
electrònica... Sobretot vull explorar sons “tralleros” de hard techno i sons
més chill de House, dub o dancehall.
10. Quina es la teva última descoberta musical
emergent?
Crec que
Catalunya gaudeix d’un ampli ventall de propostes musicals que sovint titllem
de “emergents” quan realment portem totes una àmplia trajectòria. Aquest any
que conegut moltes d’aquestes artistes mal etiquetades com “emergents” que
m’han inspirat i deleitat: Roger “El Último Mono”, Ernest Bombí, Icarians,
Pachawa Sound, Radical District, Marc Ramià, Generació 3, System Beat i tants
d’altres plens d’energia, que segur que girarem aquest país petit.
11. Un lloc on t’agradaria tocar?
M’encantaria
tocar a La Havana i tocar-hi la Cubana. I així, a un nivell més plausible,
m’encantaria rebentar pròximament el Viña Rock, està al tocar... jejeje. Fora
conyes, per mi la següent etapa a la meva carrera musical m’agradaria
començar-la a la Festa de l’Autònoma, seria un somni fet realitat.
12. Que aconsellaries a un grup emergent que
comença ara amb el seu projecte musical?
El mateix que em
van dir a mi: el més important és mantenir-se, no arribar a enlloc. Disfruteu
la música, aquests són els millors anys de la nostra vida i passen volant. Quan
miro enrere fa vertigen, però te n’adones que estàs caminant cap a la
professionalitat musical com qui no vol la cosa i és, només, perquè és el que
més m’apassiona cada dia quan em desperto i amb el que mai puc deixar de pensar
quan vaig a dormir, inclús a vegades somio en clau de sol.
13. Què és el que t'apassiona de la música?
La llibertat. La
llibertat per ser jo mateix. I de dir-ho als altres. És per això, com dic a
Europa, que per fer música “vaig abandonar presidis com a condició,
delinqüència en cada vers, com a vocació”. M’apassiona la manera que té la
música d’omplir de noves vivències el meu dia a da i donar-me un glop d’oxigen
quan les coses es posen magres i em veig ofegat en la rutina.
No hay comentarios:
Publicar un comentario