Parlem de Daniel Lumbreras i el seu treball "La Vila"

Daniel Lumbreras va presentar el passat mes de març, el seu nou disc "LA VILA" amb música i gràfica original del propi Daniel Lumbreras, la producció de Pau Vallvé i les col·laboracions de Nico Roig i Jordi Lanuza (Inspira) i la masteritzacióde Victor Garcia

El Daniel Lumbreras no és un cantautor a l’ús, de manera que qualsevol text promocional o qualsevol tirallonga de lloances sobre el seu projecte no el descriuria amb exactitud. 

Va ser una matinada, ell caminava per Travessera de Gràcia amb en Jordi Lanuza i en Pau Vallvé. Feia una estona, a la barra del bar Vinil, havia conegut en Dani. En Jordi, mentre anàvem cap a casa, ens va explicar, a en Pau i a mi, que en Dani era pintor i que era un paio amb un talent i una sensibilitat especial. “l’altre dia em va passar uns temes que havia enregistrat a casa seva i fan plorar. Canta en un idioma inventat, és una cosa molt rara però increïble” En Jordi Lanuza és una d’aquelles persones que no diu les coses perquè sí i que ha escoltat molta música. Algú amb criteri, diríem. De manera que quan va treure el mòbil i ens va fer aturar, enmig de Travessera perquè escoltéssim un dels temes d’en Dani, en Pau i jo vam parar tota l’atenció possible, malgrat l’hora intempestiva i les ganes d’enganxar el llit. Recordo mirar en Pau, per veure si feia la mateixa cara d’al•lucinat que jo. La feia. Recordo mirar en Jordi, sabent que faria aquell posat de “Què? Flipant, oi?”. I uns segons d’escolta en silenci més tard, el devessall d’onomatopeies de tots dos. Feia temps que no sentíem alguna cosa tan pura. Pura, sí. Diria que pura és la paraula que millor descriu la música d’en Dani. Pura en el sentit que, superada la barrera del llenguatge, de la lletra, les seves melodies no estan contaminades per cap discurs. I, estranyament, aquest llenguatge seu, inventat, fa que el conjunt s’ompli de sentit. Les paraules estranyes, la llengua inventada, descansen sobre les notes, com en una pluja que cau sobre cotó fluix. Suaument, sense grandiloqüències, com pluja fina que va amarant-ho tot. Dies més tard, en Jordi em va dir que en Dani tocava en un cicle de cantautors a l’espai Boca Nord. Hi vàrem anar plegats. Érem quatre. Va ser màgic. En Dani, tímid de mena, enraonava poc i deixava que la seva música parlés per ell. L’expressió del seu rostre, ara que el veia en directe per primer cop, acompanyava la cadència d’aquella lletra que no entenia: tot feia sentit veient-lo dalt de l’escenari. L’he vist altres vegades, després d’aquell dia i he pogut veure les cares de qui l’escoltava per primer cop. He estat en Jordi Lanuza, aquell dia a Travessera de Gràcia, amb en Pau i amb mi.

És per això que aquesta nota de premsa no és com la resta, perquè no hi ha cap manera de vendre en Dani. És molt difícil parlar-vos d’ell de manera objectiva. És difícil i -crec- no és just per a vosaltres, perquè us espatllaria la millor de les experiències que podeu tenir amb la seva música: escoltar-la per primer cop sense saber amb exactitud què sou a punt d’escoltar. Amb l’única premissa -si me la permeteu ( però segur que sí, si heu arribat fins aquí) – de que sou a punt d’escoltar quelcom d’una bellesa imprecisa i diferent. Quelcom inesperat.

El disc "La vila" es intimista, creatiu i amb lletres reflexives com: Sam, Alkaria, Ararat, La Vila, Gidi, Nen Amagat, Janet, Adele, Balancé, El Hijo i Sark, Un nou concepte de cantar i fer música, una experiència recolzada per gran músics com Pau Vallvé, Jordi Lanuza i Nico Roig, una música humil i sense gran pretensions que nomes té com objectiu explicar històries i fer vibrar amb la veu i les notes musical al oïdor.

Per mostra, un botó, doneu-li al play i disfruteu d'aquest talent musical: