L'Últim Europeu ens presenten el disc "Corredor Mediterrani"

L'Últim Europeu ens presenten el disc "Corredor Mediterrani"

Amb un ull posat a la nostàlgia i un altre a l'esperança de seguir avançant pel camí correcte, el segon àlbum de L'Últim Europeu t'ensenya a abraçar el passat i el present perquè el futur t'abraci a tu.

A través de 10 cançons de pop-rock que beuen d'artistes indie dels 90 i els 2000 (Australian Blonde, Planetes, Antònia Font, Mishima, Pau Vallvé), els cosins parlen d'amor, amistat, creixement i maduresa .

La producció de Jordi Bastida (a.k.a. Chico Jorge) li aporta aquest fi acabat de noise a les guitarres, que converteix la fórmula pop de L’Últim Europeu en una mica més lluminós i profund.

Tot a la vida s'explica mitjançant dos factors: el temps i l'amor. El primer és limitat, unidireccional; mentre que el segon pot ser infinit, inesgotable i fluir en dues o més adreces. Aquests dos elements combinats creen i determinen la pràctica totalitat dels nostres sentiments i dirigeixen els nostres passos mentre provem, fallem i, finalment, encertem. En definitiva: mentre aprenem.

Aquest viatge fascinant d'aprenentatge que és la vida es transforma simbòlicament en el trajecte bidireccional que uneix les ciutats de València i Barcelona sota la visió dels cosins Lacasa, Josep i Rafa. Ara que el primer ha abandonat la seva ciutat natal per residir a la segona, el Corredor Mediterrani que dóna títol al nou disc de la parella com L'Últim Europeu canalitza gran part de les reflexions que fan sobre les seves vivències, comunes i individuals, passades, presents i futures. A través de 10 cançons de pop-rock que beuen d'artistes indie dels 90 i els 2000, els cosins parlen d'amor, d'amistat, de creixement i de maduresa, sempre amb un ull posat a la nostàlgia i un altre a l'esperança de seguir avançant pel camí correcte. Que no és altre que el que nosaltres mateixos vulguem marcar-nos.

El segon àlbum de L’Últim Europeu arrenca amb la seva cançó homònima, que encén el motor energètic que tots necessitem: les ganes de viure. Amb un to lleugerament èpic, Corredor Mediterrani ens insta a mantenir la tensió del dia a dia per escapar de la monotonia. A partir d'aquí, el disc planteja reflexions en tres eixos temporals: les que miren el passat, les que aborden el present i les que fan de cara al futur. Al primer grup trobem cançons com 'Vents del nord', l'aire malenconiós de la qual casa amb el record de l'estada dels cosins a Polònia i República Txeca, on, a més de germinar la banda, van aprendre a gestionar, entre altres coses, l'absència , els records o l'oblit. Una altra, amb un punt shoegazer, és Ctrl+z: la fantasiosa il·lusió de capgirar la línia del temps per desfer errors. I, potser la més nostàlgica de totes, Gesmiler: un viatge conjunt als seus anys d'adolescència. La casa de la iaia, les bicicletes, l'olor de gessamí. Un tema que ens recomana tornar a la senzillesa dels nostres dies passats per reconèixer-nos en el present.

Un present sobre el qual també ens donen algunes claus. En primer lloc, que cal dir més “t'estimo”. 'Estic per tu' és, en aquest sentit, una declaració no només d'amor sinó també d'intencions. Amb una sonoritat pop gairebé innocent, els cosins postulen aquí que manifestar l'amor és gairebé tan important com sentir-ho. I no és una cosa que s'hagi de deixar per demà. En aquesta mateixa línia romàntica, ‘Tard’ dibuixa aquests moments de lucidesa quan entens per què estimes algú, per què una relació funciona i com aquesta es cuida dia a dia. Però si hi ha una cançó que s'alça com a oda al present, aquesta és “Empastre”. Carismàtica i generacional, relata una sortida nocturna, amb el seu matí subsegüent, homenatjant els amics, els bars, els plans i, en definitiva, els fars que ens guien per seguir endavant malgrat les dificultats. Viu ara o calla per sempre.

A la llum de totes aquestes lliçons, el darrer grup de cançons poden funcionar com a sanes projeccions de futur. ‘Carnaval de Venècia’, per exemple, ens recomana construir la nostra identitat sense màscares ni posis: sent naturals i fidels a nosaltres mateixos. 'Premi de muntanya', en canvi, subratlla la importància d'anar obtenint petites victòries en el nostre ascens a la maduresa. Amb un ritme accelerat i esforçat, sembla construïda sobre una pedalada darrere l'altra de guitarra, conduint-nos per un nou camí sempre estimulant. Per al tancament queda 'Salt d'altura', un crit reivindicatiu que encara creu que construir un món millor per a tothom és possible.