Emlan ens presenta el primer disc "Nuesto plan"

Emlan va publicar el passat 10 de setembre el seu primer àlbum 'Nuestro Plan'. Després dels avenços que ens ha anat oferint durant aquests mesos amb "Déjalos en Shock" al costat de Paul Alone, "No era nuestro plan" amb Arnau Griso i el camí que iniciava amb "Autocine" al costat de Vicco, per fi podem gaudir de la seva disc al complet.

Emlan (aka Arnau Moreno) va néixer '96 a cavall entre dues generacions: la millenial i la zeta. A finals dels 90 era un nadó. I, no obstant, es pot intuir que" Basket Case "de Green Day (1994 ), el disc "Americana" de The Offspring (1998), fins i tot "All The Small Things" de Blink-182 (2000) o la irrupció de "Avril Lavigne" el 2002 li van influenciar de ple. Alguna cosa es va quedar en la seva memòria musical i està tornant a sortir de nou, anys després.

Ho recordo ambiciós i segur del seu projecte musical des de la seva adolescència, amb una disciplina i una diligència poc habitual a aquesta edat. Havia de rondar els 15 o els 16 i ja gravava discos i feia covers. Apareixia en tots els concerts de rock i música mestissa (per aprendre i analitzar, probablement), i tots pensàvem: "si aquest noi segueix per aquest camí, en uns anys ens jubila a tots". I sembla que ha arribat el seu moment.

Fa dos anys ho vam incorporar com backliner a La Pegatina i recordo que ell caminava al bus de gira produint música. Era el que havia estudiat feia uns anys. Em va deixar escoltar "La idea brutal", la seva primera cançó com a productor professional, i em va encantar. Li vaig proposar una unió per enviar temes d'altres artistes. Probablement és el que en aquell moment necessitava per tornar a motivar-se amb la creació i visualitzar la seva carrera de nou. Creem uns quants hits per a altres. També va fer, pel seu compte, alguns temes per al primer disc de Miki Nuñez, a què jo li vaig presentar, i van acabar col·laborant en "Tira de la manta". Va decidir anar-se a Nova York a gravar el videoclip. Si es va a límit, es va a tope.

Alguns mesos més tard, li va sorgir l'oportunitat de tenir el seu propi estudi i, després de l'allau de projectes que li van entrar, va decidir deixar-nos com backliner i dedicar-s'hi plenament. Ens va cridar a cada un dels músics pegatinos per demanar-nos disculpes per anar-se'n. I nosaltres, lògicament, ja que contents que desenvolupés el seu potencial d'una vegada. Ja estava a punt: tenia el coneixement de producció musical necessari, el talent per tocar gairebé tots els instruments, capacitat de treball il·limitada, creativitat sense límits i un lloc on cuinar tot.

Amb la pandèmia, es va posar a fer cada dia una cançó amb temes d'actualitat o idees que la gent li proposava i així va començar a créixer com l'escuma en Tiktok, amb 800K seguidors en poques setmanes. Seguia amb la seva disciplina, amb la seva cura per la imatge i també amb el seu estil, el qual havia anat definint durant anys, un pop-rock molt "fresh" (paraula que s'utilitza molt Arnau) de color turquesa, groc i negre.

"Abans feia cançons més enfocades a agradar a la gent, ara estic centrat en que m'agradin a mi". Això m'ha dit fa una estona sobre el disc. El seu primer àlbum, de què tots els seus amics estem orgullosos. En ell, col·laboren col·legues en comú: Arnau Griso, Paul Alone i Vicco. Tot queda a casa, però la mirada està posada molt lluny d'aquí. A trencar l'univers! "

Signatura: Adrià Salas (cantant de La Pegatina)