MUYAIO publica "7 pecados tropicales"

MUYAIO publica "7 pecados tropicales", el seu àlbum de debut. El primer treball de Sergio Oramas com Muyaio reivindica la canarietat en forma d'un urban lo-fi d'arrels llatines que barreja pinzellades d'un indie cristal·lí sobre una base slow pop.

L'àlbum compta amb cèlebres col·laboradors: des d'Arístides Moreno i Fran Baraja a Dactah Chando, passant pel treser Camilo Landau i els productors Guillermo Lupion i Yeray Herrera.

Enllaçant amb la tradició musical canària que hem batejat com a pop picón, cada cançó de l'àlbum representa un dels set pecats capitals des de l'humor, la ironia i el desenfat.

Ja se sap: en temps de crisis apocalíptiques la gent tendeix a refugiar-se a la religió. Fins i tot el més descregut veu en el cataclisme un càstig diví, i revisa la seva culpabilitat sobre la base de la clàssica taula de pecats que tots coneixem per la Divina Comèdia de Dante (els més cultes) o per Seven (els més pagans). Tot i això, hem descobert una altra manera diferent de llegir aquests vicis i perversions: la de Muyaio. Des d'una perspectiva plena d'humor, desenfat i ironia, el músic canari Sergio Oramas presenta amb una volta de rosca els seus 7 pecats tropicals, exposats en el mateix ordre que ho fa Dante, però des d'un angle més assolellat i divertit, i guiat per sonoritats llatinoamericanes i no per un vell poeta romà. Un itinerari en forma de disc amb què Muyaio, de passada, reivindica la particular manera de ser a l'estil canari.

Conegut per liderar la banda Supertròpica, el de Tenerife ha donat vida a un projecte que s'entronca en una tradició musical pròpia de les Canàries, que ens hem atrevit a batejar com a pop picón. Caracteritzada per l'ús de l'humor, d'expressions locals i per l'exalçament de la canarietat, troba a la figura d'Arístides Moreno una mena de pare fundador, tenint a Fran Baraja, el mateix Muyaio o fins i tot a Bejo les veus més modernes. Una tradició que pot adoptar diferents estils, i que es podria comparar al tipus de música que cultivava Javier Krahe o d'Albert Pla.

"7 pecados tropicales", que ha comptat amb la producció de Yeray Herrera i aborda en el seu recorregut la tensió entre el que és tecnològic i un estil de vida natural, batega en forma d'un urban lo-fi d'arrels llatines que barreja pinzellades d'un indie cristal·lí sobre una base slow pop. Cada cançó hi representa un pecat. 'Platja de Benidorm', per exemple, parla de l'enveja. Un tall dolç i romàntic que narra una història d?amor autobiogràfica que comença en un Low Festival a Benidorm mentre a l'escenari actuen Standstill. 'Procrastinació is the enemy', per contra, versa sobre la mandra. Amb feteres de parsimoniós reggae, en què caben sintes a l'estil italodisc de Righeira i altres del cep de Vangelis, compta amb la col·laboració del famós músic canari Dactah Chando. Mentre que 'Especular és espectacular', l'últim dels tres singles d'avançament, i en què participen Arístides Moreno i Fran Baraja amb veus i timple, parla de l'avarícia sobre una base de merenga amb ecos de Manu Chao, Colectivo da Silva o de les orquestres gomeres dels 80.

NQSF tracta de la supèrbia, o més aviat sobre la seva antítesi, la humilitat, reflectida en un intimista i relaxat aire folky a l'estil Devendra Banhart, José González o Sufjan Stevens. Una oda a la paternitat i el plaer per allò quotidià. 'Vete't' parla de la ira i està inspirada en el neguit que produeix l'odi tan present a les xarxes socials. Un tall que comença a la foscor de 'Tens Reservat el Cel' de Sen Senra però que acaba lluminós, amb una sonoritat purament llatina gràcies al tres de Camilo Landau, treser californià que ha tocat amb Santana, Los Lobos o Steve Wonder. ‘La Dieta Sana’ se centra en la gola. A mig camí entre el 'Me Gustas Tú' de Manu Chao i algun vallanat inèdit de Carlos Vives, ho fa a ritme de samba reggae i torna a comptar amb l'aportació del tres de Camilo Landau. I, finalment, 'Mami Dame Long Tail', amb la producció de Guillermo Lupion, prestigiós productor de Tenerife de música urbana que ha treballat amb artistes com Don Patricio, Cruz Cafuné o Sech, s'ocupa de la luxúria. Una cançó influenciada per Tainy o El Guincho amb què Muyaio s'endinsa en la sonoritat urbana, amb una base de reggaetó amanida amb guitarres i sintes més propis de l'indie.

Ara és a la pell de cadascú sentir-se al·ludit per un relat o un altre: el del catolicisme, que adverteix sobre els perills de caure en un dels set pecats; o el de Muyaio, que bàsicament diu el mateix només que amb altes dosis d'humor i ironia, i deixant-nos tot l'espai del món per ser naturals i per al lliure albir.