ROS és el nou projecte del músic català Ricard Ros i Roig, centrat en el sac de gemecs (la cornamusa catalana). El sac és l’instrument vertebrador d’un relat contemporani a cavall entre tradició i modernitat.
"De la terra", el primer treball discogràfic de ROS, esdevé una declaració d'intencions on reimagina la seva tradició, rememorant paratges, personatges i temps passats, però sobretot reivindicant l’ara. Una visió pròpia i rebel de la tradició del Baix Llobregat; més concretament de la seva vila, Sant Boi. Un alè que bufa als records d’infantesa i també lluita pel reconeixement del pla del Llobregat com antiga terra de sacaires.
El repertori es nodreix de noves composicions i de peces tradicionals posant en primer terme el sac de gemecs. Les noves peces, reivindicatives i punyents, s’acompanyen d’electrònica amb sintetitzadors i caixes de ritmes, així com d'instruments de la tradició com flautes, violí, trompeta, guitarres, percussions i veu.
"De la terra" és la cara A d'un disc complet que es publicarà en format vinil i representa la vida i la seva part lluminosa, el dia, la creació, allò que creix perquè ho hem plantat, que creix perquè ho reguem i que viu perquè l'alimentem d'amor.
"De la terra" és també una oda a la pagesia, perquè en soc fill i net i perquè encara treballo la terra i li dono vida. Els nostres avis van ser els últims de la família que es van poder guanyar la vida plenament treballant la terra i aquest ofici, en perill d'extinció, forma part de com he crescut i viscut, forma part de mi, del meu present, i la meva infantesa. Assegura Ricard Ros i Roig.
ROS és un viatge amb força i impacte, que fa olor de terra, que s’acompanya de la força de qui l’estima i la treballa; és un crit a l’acció als qui avui habitem la tradició i la fem viva.
Crèdits tècnics:
- Ricard Ros: sac de gemecs, whistles i low whistles, bouzuki, sintetitzadors, caixes de ritmes i producció.
- Àxel Blazquez: pandero quadrat, pandereta i flabiol i tamborí.
- Marta Barbero: violí.
- Laura del Pino: veu a "Lu d'Aielo" i trompeta.
- Ciscu Cardona: guitarra acústica a "Arlovins" i "Sac buit".
- Luis Peixoto: mandolina a "Arlovins" i producció i bouzuki de "Juno".
- Roger Felez: guitarra espanyola a "Lu d'Aielo".
- Carles Belda: veu a "Lu d'Aielo".
Gravat a la Cambra de Cal Minyonet de Sant Boi per Ricard Ros Roig (2022).
Gravat, mesclat i produït per Ricard Ros i Roig.
Masteritzat per Jan Valls i Miralles.
Ricard Ros i Roig (Sant Boi de Llobregat, 1981) ha format part dels grups "RIU" i "Qui hi ha?", amb qui ha creat i gravat set discos. Músic, tècnic de so i pagès, toca el sac de gemecs, la gaita irlandesa, la gaita gallega, les flautes irlandeses, el bouzuki i les caixes de ritmes.
Músic autodidacte, ha rebut classes magistrals de mestres gaiters, flautistes i bouzuquistes com Anxo Lorenzo, John McSherry, Michael McGoldrick, Anton Davila, Marttino Vacca, Xosé Liz, Fernando Barroso, Marcos Campos i Luís Peixoto.
En la seva trajectòria com a músic Ricard Ros i Roig ha participat amb els seus grups a festivals i escenaris destacats de l'escena folk com el Festival Internacional do Mundo Celta de Ortigueira, el Getxo Folk, el Folkomillas de Colindres, l'Eragail Arts Festival a Irlanda, el Tocatí de Verona a Itàlia, el Festival Tradicionàrius a Barcelona, la Trobada de Buners d'Andorra, la Fira Mediterrània de Manresa, el FIMPT de Vilanova, el Desfolcat, el Sauga Folk, la Sala Apolo i l'Auditori de Barcelona.
Tema a tema:
1.Arlovins
Aquest ball pla i corranda està situat en el meu imaginari a la pobla Arlovina, jurisdicció feudal Santboiana del segle XI, perquè en crear-lo m'hi vaig voler transportar física i temporalment allà. Hi ha constància de l'existència d'un ball pla santboià al "Calaix de sastre" del Baró de Maldà (s. XVIII), però mai ningú n'ha trobat la partitura. Aquest ball pla és la inspiració d'un somni, una recreació de la tradició i un homenatge als primers habitants de Sant Boi, que van aconseguir alliberar-se del control del senyor feudal del Castell.
2.Lu d'Aielo (Tradicional valenciana)
Cançó tradicional de la Vall d'Albaida. L'ha fet popular en Pep Gimeno "Botifarra", que la va aprendre de les dones cantadores de la Vall d'Albaida. A mi em connecta amb els meus estius al País Valencià, a l'aplec dels Ports, als meus cosins i als meus tiets que m'acollien vàries setmanes a Forcall, on vam viure estius de bicicletes, rius, piscina, cabanes, amistat, festes majors, cultura popular i llibertat infantil.
3.Sac buit
El patró rítmic d'aquesta cançó és un 7/8. El nom de la peça és un joc de paraules entre el meu instrument, el sac de gemecs, i aquest patró rítmic per criticar el sistema capitalista que acaba deixant-nos el sac buit, però el pap ple de queixes, reivindicacions i lluites. El Baix Llobregat ha estat, i continua sent, un referent de la lluita obrera, de les vagues, de les manifestacions en favor dels drets dels treballadors, de la lluita antirepressiva i amb aquesta peça vull reivindicar-lo amb orgull. Amunt el Baix!
4.El ball de la carxofa
Jo soc de família de pagès i a casa, de les primeres cançons que recordo és el ball de la civada. Per posar-la en context actual, he volgut crear una lletra més propera al cultiu més popular del pla del Llobregat: la carxofa. La lletra explica les problemàtiques que ens trobem la pagesia i també com sovint ens sentim la porta del darrere de Barcelona. I com anem desapareixent com a ofici i manera de viure, i com des de la capital hi ha molt poca consciència de la importància de produir aliments a prop de casa, del parc agrari i dels espais del Delta del Llobregat que any rere any, sentim amenaçats per l'ampliació de l'aeroport, l'especulació urbanística i la mala gestió política.
5.Pucumú
El Pucumú era el nom popular del pou comú que estava situat a la confluència a baix del carrer l'Alou, entre el carrer Major, el carrer Joan Bardina i el camí de Sant Vicenç (actual Rambla). A les tardes de diumenges de finals del segle XVIII, s'hi arreplegaven un gran nombre de santboians per fer-hi petar la xerrada, jugar i fins i tot ballar. Jo m'he volgut imaginar una nova sardana pensant en aquelles trobades improvisades a peu de carrer. Alhora aquesta "pseudo sardana" és una conya, un divertiment. Me'n foto del fet què no sé ballar-ne, però m'encanta escoltar la cobla a la plaça. Però alhora també és una queixa cap a la sardana moderna perquè, per dir-ho d'alguna manera, per culpa d'en Pep Ventura i la modernització de la sardana, el meu instrument, el sac de gemecs, per poc modern i per no poder tocar les noves peces va anar desapareixent de la cobla i així, de la vida pública i de les places. Gravant i creant aquesta sardana amb el sac de gemecs, reivindico els vells sacaires del pla del Llobregat que eren els músics més famosos de la comarca a principis del segle XX.
6.Juno (feat Luis Peixoto)
És un cant a la infantesa i aquella sensació de felicitat innocent que sentim quan som petits. La Juno és la meva neboda, la més petita de casa i la que ens alegra la vida amb la seva felicitat d'infantesa. La vaig compondre durant la pandèmia, quan feia anys i com a regal d'aniversari. També vol ser un petit record a la meva besàvia Margarida, la persona que em cuidava de petit i de qui tinc el primer record musical quan em cantava el noi de la mare. A la introducció hi ha una petita picada d'ullet a aquesta melodia i a la meva infantesa.
No hay comentarios:
Publicar un comentario