El de Bilbao: Igor Arzuaga ens presenta el disc "Goxoegla"

A manera de "outsider", i sempre en segon pla, Igor Arzuaga (Bilbao, 1976) n'és un aquests artistes semiocults i tan necessaris que per quan ens adonem han amassat han amassat una considerable trajectòria d'enregistraments i concerts. Totalment lliurat al seu estimat pla, Igor ha anat deixant la seva elegant empremta en projectes de tota mena de llenguatges i textures sonores. A més d'exmembre d'Une Latzak i Exkixu i d'haver-hi col·laborat intensament amb Mikel Urdangarin, ha estat publicant una interessant sèrie d'enregistraments en solitari i en col·laboració amb altres artistes en els darrers anys.

Igor Arzuaga presenta el seu nou disc "Goxoegia" al seu nom, però sota unes coordenades musicals similars a les dels seus anteriors lliuraments, bé al seu nom o quan signa baix Lorrepetit o el mundo fascinante de Mara. Un cop més, onades vaporoses, suaus i elegants de pop, jazz, folk i electrònic s'entremesclen acompanyant aquestes composicions i aquesta veu inclassificables. Però aneu amb compte de treure conclusions precipitades, no trobareu aquí el típic disc repetitiu, impulsat per la manca d'imaginació o de la pura mandra. Igor Arzuaga se sent còmode i productiu en aquest ecosistema que ell mateix crea i fa que ens sentim càlids i abrigats quan ens submergim al seu interior. Un cop a les entranyes, es percep un entorn familiar (gairebé sempre guiat per un preciós piano), però a mesura que s'aprofundeix poden trobar a tot arreu nous i fascinants detalls de gran sofisticació. Com ha donat a entendre en diverses entrevistes, a Igor li agraden molt els jocs entre instruments, i ofereix així a cadascú el seu propi espai, el seu mitjà d'expressió i la possibilitat de fer-ne la pròpia aportació. Aquesta actitud li permet construir un ric paisatge sonor, on sentir-se i fer-nos sentir còmodes per veure i escoltar com s'atreveix a empènyer amb un plaer gairebé eròtic els límits del món de les seves cançons molt més enllà del que fins ara havíem imaginat.

Cosa que, de fet, es gaudeix amb idèntic plaer gairebé eròtic. Com a la majoria dels seus treballs anteriors, les cançons d'aquest disc han estat escrites, tocades, produïdes i cantades per Igor Arzuaga, que a més va realitzar l'enregistrament i les mescles. Seves són la veu, el piano, el baix, la guitarra, l'acordió, la percussió i les programacions. Però per crear aquest univers tan especial sempre té al seu voltant músics amics, en aquest cas la Flauta de Laura Pelayo a "abuztuak zortzi".

Les obres d'Igor sempre són impactants, emocionants i estan treballades amb una sinceritat i un caràcter incisiu que de vegades pot fer mal. Ens atreviríem a dir que "Goxoegia" (massa dolça) és la seva obra cimera si no fos perquè intuïm encara més grans cims esperant-nos a l'horitzó.

Resulta sorprenent l'habilitat d'Igor Arzuaga per emmotllar-se a tota mena de vestidures musicals i mimetitzar totalment al seu interior. Inadvertit i natural, alhora el pianista laudiotarra sempre és capaç de deixar el seu segell personal.

Un disc fresc, intim i personal que no us deixarà indiferent.