"CRUÏLLA", el tercer disc de Salvatge Cor

"CRUÏLLA", el tercer disc de Salvatge Cor, és l'art de dir-ne més amb menys. Com que és un exercici de minimalisme estètic, en el seu contingut amaga una extraordinària multiplicitat creuada de veus, referències estilístiques i, sobretot, maneres d'entendre la pròpia identitat. Un subtil però ric encreuament de camins musical i conceptual que parteix de la càlida veu i la lírica de Llorenç Romera Pericàs, embolicades a la magistral producció de Cristian Eichborn Valls i acompanyades per nombroses col·laboracions, samples i homenatges a artistes que conformen el seu bagatge artístic.

Podem assenyalar coordenades com el pop metafísic i la nova cançó, d'arrels mediterrànies, el r&b, el synth-soul o el pop urbà; referents com Antònia Font i Ferran Palau, però també Frank Ocean, Drake o Bon Iver. Podem aclarir també que CRUÏLLA és la cruïlla de camins d'una identitat líquida que Romera Pericàs reconeix en el reflex al mirall. Però allò veritablement sorprenent d'aquest àlbum no són tant els masos com els menys: la brillant capacitat de síntesi i clarividència amb què presenta grandària univers.

Aquests dos conceptes clau que vertebren el discurs del disc, la cruïlla de camins i el mirall on analitzar i entendre la nostra pròpia identitat canviant, ja van ser anticipats pels seus dos primers singles d'avançament: 'com estimar un mirall', un tema profund i delicat que podrien haver escrit mà a mà Bon Iver, Romera Pericàs i Sufjan Stevens a la vora del mar turquesa de Mallorca; i CRUÏLLA, la seva continuació natural, on l'accent folk muta plàcidament al neo-soul sense perdre peu a la Mediterrània, rendint-li homenatge a Antònia Font amb el vers “damunt la mar arrissada” d'”Alegria”.

Però aquesta no és l'única referència a la mítica banda de Joan Miquel Oliver. El mateix vers apareix a la nostàlgica, onírica i cinemàtica 'engrunes': una mena d'interludi precoç on també se sampleja 'Nova cançó de s'amor perdut' de Joan Ramon Bonet i el discurs de Gata Cattana recitat en el seu tema 'Massa per a un poeta'. I, sobretot, a 'de mi:': aquest poderós i màgic híbrid estilístic que conté un fascinant i autèntic collage de fragments d'Antònia Font. Una cançó tan inclassificable com magnètica, que també amaga a veu pitxejada de Júlia Colom.

En realitat, els samples, els versos prestats i musicalitzats, així com els featurings, són una constant a tot l'àlbum. Hi ha duets amb Guineu a Magaluf Summertime, que és la crònica d'una ruptura sentimental fluida i sense drames en clau synthpop vuitanta; amb MTINES a 'la pell de la pell', un tall fresc i assolellat que fa olor de gòspel; amb Maria Hein a 'o', un tema pràcticament nu, sobre un poema de Biel Mesquida, on les veus es van fonent a poc a poc a l'autotune; i amb Clara Fiol a Barana, que també conté versos del poema L'hort foscant de l'atzar. III recitat per la seva autora, Maria Mercé Marçal, i fragments en directe de Cançó de fer camí de Marina Rosell.

Tot i donar cabuda a tantes referències, homenatges i col·laboracions, el que és interessant de CRUÏLLA, a més del seu minimalisme, és que resulta rabiosament personal. Des de la inaugural d'atzar a la final orfeu.xyz, totes dues sostingudes pràcticament només per la veu de Romera Pericàs, l'àlbum és una porta oberta a l'interior complex i ric del seu autor. Crues, nues i despullades de tot prejudici, les seves cançons funcionen més que mai com un museu de miralls que mostren el que som tots en realitat: éssers mutants i ambivalents. És el que té reconèixer que el teu reflex és i serà sempre una cruïlla de camins.