Se l'han guanyat a pols. Potser la publicació d'un disc en directe és una de les apostes menys arriscades de Lagartija Nick. Al contrari: és la primera vegada, en més de 35 anys, que els granadins miren enrere per recapitular una trajectòria tan vibrant com, de vegades, incomprensible. Contra tot pronòstic, la banda fundada per Antonio Arias (cantant i baixista), Eric Jiménez (bateria) i Juan Codorníu (guitarra) ha sobreviscut com a esmunyedís vers solt al panorama musical espanyol. El seu naixement va coincidir amb la reduïda generació frontissa de rock alternatiu sorgida en aquest país entre els vuitanta i els noranta. I el grup amb el nom heretat d?una cançó de Bauhaus va detonar. Obrint camins. Desmarcant-se de tendències. Expressant-se en castellà. Parlant de i des de posicions inadvertides. Atropellant amb un excitant mur de so.
Aquest disc en viu no s'ha fet esperar. Arriba amb una velocitat gairebé amfetamínica. Es va gravar al Teatre CajaGranada el 26 d'abril del 2025. I el que es mostra és el que hi ha. I el que hi ha sona poderós. És Sargantana en estat pur. Sense símptomes de decadència o decaïment. I sense recórrer als habituals trucs de laboratori amb què tradicionalment s'han maquillat els discos en directe al rock espanyol.
Al costat del trio original hi ha el teclista JJ Machuca, que en alguns moments sembla una segona guitarra. És l'alineació actual de Lagartija, que revisen en ple 2025 una discografia que va arrencar el 1991. El quartet s'acosta a través d'aquestes dotze cançons a vuit dels seus àlbums (al concert íntegre van revisar una dotzena de treballs en gairebé trenta temes), que són pràcticament la meitat de la seva monumental obra. L‟adequació al format del LP ha obligat a condensar. El resultat? Un repertori equilibrat en la cronologia que funciona com el corró que Lagartija Nick és quan s'enfila a l'escenari. De les dotze, set pertanyen als noranta-cinc que són d'aquest segle. Els descarts de títols més recents ajuden a aprofundir en la perspectiva temporal.
Crida l'atenció que el disc on més acudeixen sigui Su (1995), que va pel seu trentè aniversari i del qual procedeix l'ullet de la portada. El disseny facturat per Realmente Bravo desenvolupa el concepte de “Amb mi creix el caos”, aquest caos que Antonio Arias va necessitar per compondre i treure a la superfície Lagartija Nick. Per no deixar de mutar. Per saltar al precipici. Per mantenir eternament en vol.
El directe constitueix una faceta essencial en ells des del quilòmetre zero. Celeste, que tanca l'àlbum, va ser sens dubte un dels passatges més extàtics i impressionants d'aquella nit d'abril a Granada. Amb el ressò de José Val de l'Omar i d'Enrique Morente, figures crucials per entendre la deriva artística d'Arias.
Per descomptat, la petjada de Morente i del seu revolucionari treball amb Lagartija Nick, Omega (1996), apareix en un dels instants més sorprenents d'aquest disc en directe: “Nena ofegada al pou”. «Tot el que sé del rock m?ho va ensenyar un flamenc: aquest és el meu resum dels noranta», acostuma a dir Antonio Arias.
A banda de piladorades ineludibles en qualsevol dels seus concerts (“Nou Harlem”, “Estratosfera”, “La corba de les coses”…), el fan de Lagartija gaudirà aquí amb el rescat de cançons poc habituals durant anys. Passa en l'obertura amb “Lo imprevisto”, que brolla amb so esmolat i traces de sèrie B des d'aquell 2004, quan el projecte va renéixer. Cada instrument pren seient amb contundència i cruesa. També reinventen “Fulcanelli”, «aquesta no n'esperàveu cap, eh», se li escolta dir a l'Antonio. És el més semblant a la balada del lot.
Alhora, s'aturen per partida doble en la florent època d'El xoc de Leia (2007), quan Lagartija es van obrir al pop. Resulta emocionant sentir “20 versions” sabent que poc després moriria Honest John Plain (The Boys), que va tocar la guitarra original i la va cantar en anglès en aquest disc amb una altra lletra (“Going to Mars”). O “El signe dels temps”, que és cent per cent Lagartija Nick, però a l'era de MySpace i amb l'empremta de Jesús Arias —germà d'Antonio, que ens va deixar el 2015— a la lletra. I de Jesús és la composició de “Agonia, agonia”, que connecta amb l'esperit punk dels seus TNT i amb el mirar il·lustrat. I tot això per resumir set lustres. Gairebé sense deixar alè. Després d'una sèrie de propostes conceptuals, als Lagartija els senti bé estirar fons d'armari i desbocar-se.
GIRA ETERNAMENT EN VIU:
9 d'octubre PAMPLONA Indara Club
10 d'octubre BILBAO Kafe Antzokia
7 de novembre VALÈNCIA 16 Tones
22 de novembre ELX La Llotja
19 de desembre MADRID La Sala (Movistar Arena)
20 de desembre BARCELONA La 2
23 de gener MÚRCIA Sala Rem
24 de gener MÀLAGA La Trinxera
No hay comentarios:
Publicar un comentario