LOS RETROVISORES tornen amb l'EP "Cambio y Corto"

 

Sempre nedant a contracorrent, a l'Univers Retrovisor no passa res sense un motiu justificat, encara que costi trobar justificació raonable a decidir mantenir en actiu una banda de so allunyat de modes i tendències… formada per onze músics, aquí és res. La regla número u d'aquest (gairebé inexistent) negociat consisteix a poder rendibilitzar la inversió econòmica i els centenars d'hores de local d'assaig a base d'actuar com més vegades millor, ampliar la teva base de seguidors i, de passada, aconseguir que ells s'acostin al lloc de marxa i comprin el teu disc. Els Retrovisors l'han incomplert pràcticament sempre: com diables et permetes sortir de gira semblant un equip de futbol sense reserves?

Van aparèixer amb idees clares ja fa quinze anys, elegants, amb estil i un sa sentit de l'humor, tot i prendre's les coses molt seriosament, amb La Nostalgia Ja No És El Que Era (Flor i Nata, 2010). Semblava una aventura de curt recorregut, però si ens fixem en el títol del seu nou EP, no ho ha estat, encara que amenaça d'assenyalar el punt final de la seva discografia. Pel camí, un creixement constant, una solvència interpretativa fora de tot dubte i una llarga relació amb Soundflat i BCore. En total, dos LPs i quatre EPs inclòs aquest senyal de comiat. Esplèndida, per altra banda. Aquí segueix aquest So Joanic que van patentar, en referència al seu barri barceloní, i aquesta voluntat de conjuminar frescor i respecte pels clàssics del passat que els van empènyer a néixer. Canvi i curt? S'han acabat les emissions? Hi havia senyals d'això fent una ullada a l'any de llançament del seu anterior 7”, Desmelene A El Quinto (2018), massa temps realitzant xous amb comptagotes i sense material nou que presentar. inconfusible, segell identificatiu Al costat del costum de portar al seu terreny versions recòndides, van confirmar que el seu nivell compositiu havia assolit altes cotes d'encert.

Cambio y Corto. Quatre nous temes, tots propis, signats per Víctor juntament amb Leo Hernández, registrats a Panorama Room Studios i produïts per José Contreras, que pren el relleu a la dupla Mike Mariconda – Marc Tena. Quatre cançons que se situen des de ja entre el millor que hagin gravat mai, amb els metalls fent fum, frenètica base rítmica, guitarres quirúrgiques i uns teclats estratègicament situats, escolteu-vos “Un món a part”. Tot encaixa, des de la inicial “Mirades” i una “No tornaré” que sembla birlada als millors Los Canarios… fins a arribar al comiat menys previsible, una “Et vols marxar” que és pur rocksteady. Rocksteady? Exacte, i sobre la melodia jamaicana, canten “digues-me perquè et vols marxar/amb com estem bé/junts com a germans”.

Bonic adéu als estudis, encara que no descarten seguir mantenint activa la seva esmentada germanor pujant als escenaris quan la història s'escaigui. Encara que mai no es pot dir d'aquesta aigua no beuré, mireu els dos tipus d'Oasis…